RETORN A SÒRIA

Dies enrere em va passar una cosa estranya: vaig anar a la presentació d’un llibre i a la sala hi havia un nombre significatiu d’escriptors, crítics i editors, de gent del gremi. A més dels habituals amics i coneguts, vull dir. El llibre en qüestió era la reedició, passats vint-i-tres anys, de Mentre parlem. Fragments d’un diari iniciàtic, títol amb què Enric Sòria obtingué el 1990 el premi Joanot Martorell. Llavors l’obra la va editar (més per compromís que amb entusiasme) Edicions 62, però amb una retallada considerable producte no de cap problema ideològic sinó de les tan catalanes ganes d’ajustar despeses. Ara la millor editorial universitària d’Espanya, Publicacions de la Universitat de València, ha tornat a apostar pel llibre. I aposta, de fet, per l’autor, donat que fa poc ja reedità també el seu esplèndid volum de lectures Incitacions.

Fa ja una pila d’anys, amb motiu de l’aparició de Mentre parlem, vaig escriure que un dietari és una aposta a tot o res, perquè enalteix o ensorra un autor, sense mitges tintes. Amb aquesta segona edició ara completa entenc que no només el dietarisme enalteix o ensorra: també ho fa el temps. I em plau deixar aquí constància que Enric Sòria supera amb nota tots dos reptes. Han passat més de vint anys i les pàgines i les consideracions de l’autor sobre cultura local i literatura universal mantenen el seu interès com el mantenen als dietaris ja esgrogueïts de Tomàs Garcés, de Marià Manent, de Pere Gimferrer o de Valentí Puig. Potser sigui l’esgrogueïment, el bon senyal: passen les modes, canviem de vida i de feina i de pis i ens hem hagut de desprendre d’una pila de llibres, però aquests que els deia (com els d’Enric Sòria) encara ens acompanyen. I quan un dia els obrim evoquen no un temps pretèrit sinó la suma de l’autor i nosaltres en una magnífica suspensió d’intel·ligències i mirades feta raonament a base de paraules. Sòria parla de llibres, de metàfores, del País Valencià, d’algun premi literari, d’art, d’Ortega, de Pavese, de Fuster, de Borges. De les fibres que conformen el teixit immens que és la literatura. Escoltin-se’l.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 11-VI-14
Versión en castellano

MÉS
Francesc Calafat, "La literatura com a combat i joia" (El País, 11-VI-14)
"Rellegint" (F l u x, 9-VI-14)

RELLEGINT

"Puc dir que rellegir Mentre parlem de cap a cap per a aquesta reedició ha sigut un exercici també en certa mesura melancòlic. Algunes anotacions em sorprenien molt, d'altres m'entendrien; mentiria si no admetera que en més d'una m'he reconegut, o potser evocat, o si afirmara que cap no m'ha avergonyit. Sí, així escrivia jo. Així era jo. Dins aquest peculiar viatge al passat, molt sovint he sentit, no sense astorament, que eren just les parts llavors suprimides, que ara anava restituint una rere l'altra als llocs corresponents, les que se'm mantenien més vives, les que em transmetien una proximitat més íntima i cordial, potser perquè pel fet mateix d'haver restat tant de temps inèdites encara no me les havia embalsamades."

 Enric Sòria, Mentre parlem. Fragments d'un diari iniciàtic (Universitat de València, 2013). Nova edició íntegra i revisada

DOS DE SÒRIA

El barceloní estima la ciutat com una cosa pròpia i l'alarma la inquietant possibilitat del seu declivi. Per a conjurar-lo, interpreta la idea que s'ha fet de la gran ciutat vertiginosa del segle XXI, n'estrafà els gestos: la urgència, la celeritat, la crispació, i en imitar-los els caricaturitza, en fa molts grans de massa. Com la majoria de les representacions fetes per amateurs, aquesta actuació no és convincent perquè és exagerada. Per la mateixa raó sabem que la provoca un desig sincer i poderós. De fet, la seua notorietat, no sé si involuntària, la fa més estimable. El foraster que passeja per Barcelona assisteix a una gran representació col·lectiva, un ritual ciutadà practicat cada dia per a persuadir-se entre tots que Barcelona és encara la gran ciutat dels seus somnis, quan el que demostren és que ells són uns grans ciutadans somniant desperts.

Com un discret diapasó, les pàgines de Cartes de prop van de les tardors, els museus o els escriptors de Barcelona als de València i viceversa, de les maneres socials, la política cultural o els usos lingüístics de València als de Barcelona i viceversa amb una cadència elegant, irònica, implacable. Per als que ens interessa la capital catalana i el que sobre ella s'escriu, poques mirades tan originals als darrers anys com la d'Enric Sòria a les seves cròniques per a l'edició valenciana d'El País. Però per una d'aquestes opaques bromes entre els països que compartim la llengua de Llull (la darrera: que per veure TV3 a Gandia hagis de tenir l'aparellet de tdt), als quioscos de l'Eixample no pots trobar els dijous els articles de Sòria, de la mateixa manera que al peu del Micalet es perden les "Composicions de lloc" de Narcís Comadira. En fi, així encara té més gràcia aquest esplèndid Cartes de prop en què l'Editorial Moll ha aplegat, amb pròleg de Javier Cercas, un centenar de les cròniques sorianes dels darrers anys. Jo fa uns dies que ho combino --avantatges del fragmentarisme-- amb un altre volum extens, dens i altament recomanable del mateix autor que era de fa massa mesos al prestatge dels deures pendents: La lentitud del mar. Dietari, 1989-1997. I hi subratllo coses com ara:

La poesia s'ha d'esforçar a ser clara i precisa --molt més que cap altre art del llenguatge-- justament perquè allò de què parla no ho és gens. [8-IX-1995]