MIQUES

Una mica tard, una mica a destemps, una mica lluny. De mica en mica.

 

CHICAGO (1950)

 

Ara que sembla que tenim la neu aquí a tocar, una fotografia de Harry Callahan a la col·lecció de l'Art Institute of Chicago. 

GARGARITZAR

La boca de la gàrgola. Què diu i no sentim quan no du aigua. 

 

UN BON DIA

"Avui sembla un bon dia per recordar a la gent que 'Jo només obeïa ordres' va ser rebutjat com argument de defensa als judicis de Nuremberg", Karly Kingsley

NO HO OBLIDEM

«Tinguem això clar. I ara anem a les memòries del rei emèrit, aquest llibre que es diu Reconciliación del qual, gràcies a la versió francesa que ja circula, n’anem sabent detalls. Passaré per alt les beneiteries de Juan Carlos I quan parla de les seves amants, dels “errors” que va cometre per culpa de les “debilitats d’un home”: les carnals, amb Corinna, per exemple, o les econòmiques, com els diners que va rebre del rei d’Aràbia Saudita. Tampoc no em fixo en les barrabassades gairebé humorístiques (si no fos que són un insult a la dignitat dels conciutadans): des del “sacrifici de deixar Espanya, l’expatriació forçosa” fins a definir-se com “l’únic espanyol que no cobra pensió després de quaranta anys de servei”.

»Em fixo en el que diu sobre Franco. “Si sóc rei és gràcies a ell”. Tot el castell de cartes de la Transició, tots els elogis a les bondats del pacte constitucional, cauen amb estrèpit. Va ser rei –i ho diu ell– gràcies a aquell general que el tractava “amb tendresa i amabilitat” i a qui “respectava enormement” i del qual “apreciava la seva intel·ligència i el seu sentit polític”. Aquell general, que va ser correligionari de Mussolini i de Hitler i que va ordenar i executar el terror fins poc abans de morir. “No oblidis”, va dir Juan Carlos I al seu fill, en el moment de la renúncia, “que heretes un sistema que jo he construït”. No ho oblidem: un sistema amb uns fonaments enfangats en un cop d’estat criminal i en una llarga dictadura, sanguinària, terrorífica. Això és el que hem de transmetre als nostres fills.»

       Josep M. Fonalleras, "Principis fonamentals" (El Periódico, 12-XI-2025)

AGUAIT

Ser capaç d'escriure un poema titulat "Vigília" que no s'acabés, que fos tot ell un estar a l'aguait, que se sostingués sense final en la il·lusió, en la dolça, la pura expectativa, damunt de les xarneres d'una porta tancada que aviat ha d'obrir-se, en el to evocat de la veu que aviat has de sentir. 

DES MOINES

Ahir citava per aquí dos versos d'una cançó de Jeffrey Foucault. Remenant a internet vaig trobar una perla ben poc habitual, i no me'n sé estar de compartir-la. És poc habitual que els artistes expliquin amb detall les circumstàncies creatives d'una seva obra (un quadre, un poema, una cançó), i no és gens però gens habitual que ho expliquin tan bé com Foucault explica en aquest tall de vídeo què va passar-li en un concert a Des Moines, Iowa (el Miquel Àngel i l'Alba saben on és). El seu concert gairebé perfecte. Els que el seguim sabem que el que conta surt a pinzellades en una cançó titulada precisament "Des Moines". I en el meu cas resulta que és una cançó predilecta que escolto de vegades en bucle durant molta molta estona. Aquí ho teniu: un cantant explicant-se, no cantant, i val molt la pena.

DE VEGADES

"Sometimes the whole world is a city, and no one knows your name", Jeffrey Foucault, "One Part Love". Que en la nostra llengua (amb la llibertat d'afegir-hi un pronom) vindria a dir que de vegades el món sencer és una ciutat i ningú no hi sap el teu nom. També que potser res no és per sempre i alhora res no és en va.

 

PER EXEMPLE

Haver complert escrupolosament la rutina equivocada. 

PASSAR COMPTES

La meva idea de riquesa, ara mateix (risible, potser): tenir temps. Aquí a Chicago soc ric. 

UN ESTRANY A L'ALTRA BANDA DE LA SALA

Dins de la carpeta Maridatges que no Esperaves, aquí teniu el de Bob Dylan i Rodgers & Hammerstein II, amb aquesta versió de "Some Enchanted Evening", del musical South Pacific. (Val a dir que el disc Shadows in the Night (2015) és ben bé, com en diuen per aquí, un underrated.)

Ah, aquest "so del seu riure"... Apa, bon cap de setmana a tothom.

ELS ANIMALS PREGUEN?

JO ERA ALLÀ, DRETA

No sé a on van les pregàries,
     o què fan.
Els gats preguen mentre dormen,
     endormiscats al sol?  
L’opòssum prega, mentre
     travessa el carrer?
I els gira-sols? I el vell roure negre
     que cada any es fa més gran?
Sé que puc caminar pel món,
     vora la mar o sota els arbres,
amb el cap ple de coses
     de poca importància, pendent
només de mi. Un estat que no se'n pot
     dir ben bé estar viva.
Una pregària és un do, o una petició,
     o això què importa?
Els gira-sols flamegen, potser ells ho fan així.
Potser els gats dormen profundament. Potser no.

Mentre pensava tot això m’estava dreta
a l’altra banda de la porta amb el quadern obert,
que és com començo cada matí.
Llavors un petit ocell es va posar a cantar al matoll.
Ho feia xop del tot d’entusiasme,
no sé per què. Ara, per què no?
No et vull dissuadir del que sigui que creus
o del que no creus. Això és cosa teva.
Però el cant de l’ocell, vaig pensar, què pot ser si no és una pregària?
I vaig escoltar i prou, amb la ploma en l’aire.


       —Mary Oliver, “I happened to be standing” (A Thousand Mornings)
        Versió de JS

RES NO ÉS REAL

Onze minuts de teca. M'agradaria ser capaç de presentar, descriure, desmuntar i tornar a muntar així algun dels poemes que més m'agraden. Una anàlisi en detall del procés de composició, primer, i llavors sobretot de l'enregistrament de "Strawberry Fields Forever" dels Beatles. Som al 1966.

 

ESPERANÇA POSSIBLE

Una molt bona conversa (llarga, distesa, còmplice, amb noms i exemples) entre dos coneixedors de causa sobre cultura catalana, diplomàcia internacional, associacionisme i militàncies, accions i esperances degudes, possibles i impossibles. Carles Torner acaba de publicar un llibre sobre el tema.  

DE TORNADA

Del disc recent de versions de Kathleen Edwards, feliçment i generosament retornada al món de la música. "Crawling Back to You": una cançó un pèl llangorosa de Tom Petty (de Wildflowers, 1994). Val a dir que no és la primera versió d'ell que fa. (No m'havia adonat mai que els que també canten "crawling back to you", tot i que amb un estil bastant diferent, són els Arctic Monkeys a "Do I Wanna Know?". Les voltes que fan les frases fetes!)

Apa, versionadors tots, bon cap de setmana.