LACUSTRE

Repetim, sí. Com aquest país, i aquesta ciutat, i aquest any sense govern malgovernats i aquesta cultura de coses petites i gent gran. I wrote it down and threw it all away...

Bon cap de setmana, i que ens arribi aviat el desembre.

MADAME S'ENNUIE

Paios (i senyores) que remuguen i es queixen, més que madurs i amb ulleres. Si la imatge oficial de la literatura catalana és aquesta, com a perfil, no m'estranya que per a tanta gent sigui ben poc atractiva. Llavors, de tant en tant, hi incorporem un jovenet, si pot ser de bon veure. O fem una coseta digital. O traduïm o ens fem traduir alguna peça exòtica. I algú proposa una campanya. O tot plegat alhora, com si ara hagués de ser diferent.









MÉS
Gabriel Ferrater, "Madame se meurt..." (1953)

HEROIS ANÒNIMS

Als molt porucs que aneu caminant tots sols, sense coacció, al dentista o a fer-vos una anàlisi de sang, i encara que plogui i no us vegi ningú i que hi podríeu venir demà o un altre dia, empenyeu la porta de vidre i feu aquella primera passa vacil·lant cap endins: homenatge!

AD KALENDAS PSOE

DESTINS

M'agrada, compartir descobriments amb tots vosaltres. Tant com desitjar-vos, una setmana més, un bon cap de setmana.

ESTATUÀRIA

Ha caigut l'estàtua de Franco del Born, pintada com una mona, i Jaume Plensa cedeix "Carmela" a Barcelona. Jo trobo que avui és un molt bon divendres.

ELS ADVERSATIUS

Després de dècades de queixar-nos en petit comitè i en gran taula rodona sobre la complexitat de l’ortografia del català i la sobreabundància d’excepcions i d’excepcions a les excepcions, quan la Secció Filològica de l’IEC avança el pla de suprimir una llarga llista d’accents diacrítics s’organitza una estripada digital de vestidures amb posicionaments en contra de la proposta de gent que encara s’ha de rumiar com usa el relatiu.

Havent bavejat durant anys davant de qualsevol experiment o extravagància literaris que incorpori prefixos estil “trans”, “supra” o “ultra” el que calgui, quan l’Acadèmia Sueca atorga el premi Nobel a un cantautor, conegut i reconegut arreu del món, la Patronal Purista s’ha posat a recollir signatures en forma de tuits, articles i intervencions en tertúlies menystenint Dylan, els Estats Units, les lletres de cançons o les tres coses alhora.

Mentre per una banda promouen amb lògica de bricolatge la DUI (no el “Driving under the influence”, sinó una declaració unilateral d’independència), un grapat de “juntistes” es fiquen amb els “comuns” per defensar un referèndum que no se sap com es farà.

Els catalans, bona part de la cultura catalana, ens hem tornat adversatius: no sabem gaire què fer, però sí molt bé tot el que no s’ha de fer. Serà pels tres darrers segles d’història, per la manca d’afecte de petits, pel règim hídric o per l’especial constitució d’algun revolt del cerebel, però el cas és que a hores d’ara el rànquing que sense cap mena de dubte liderem és el d’alçar la cella, el de posar pegues o trobar pèls a la sopa i a tot, sigui el que sigui. Que ens portin idees, grans èxits o vaques sagrades: aquí sabrem trobar la manera de dir que no n’hi ha per a tant i que fa temps que ja ho havíem advertit.

Visca la contrarietat. Com si la vida o la política o la cultura fossin un llarg partit de futbol, avui en dia a Barcelona qualsevol que pren un cafè en una terrassa té la tesi doctoral escrita de fa temps sobre Bob Dylan, Pompeu Fabra, Porcioles o Companys. Quin gran país. Però.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 19-X-16
Versión en castellano
Deu anys de columnes, triats

CROATS A MANRESA

Ep, que diu que dissabte a la tarda llegim a Manresa, al festival Tocats de lletra, la Mireia Calafell i aquest blogaire al costat d'Ivan Šamija i Luka Mavretić: “Si hagués d’encabir la mar dins un marc”. Tot plegat per culpa del PEN Català.

I després, a les vuit, al Museu Comarcal de Manresa s'hi estrena "Deshabitades", un projecte poètic multidisciplinari en què participen Míriam Cano, Teresa Colom, Àngels Gregori i Sònia Moll, la recaptació del qual serà destinada pel PEN a finançar projectes d’escriptors refugiats a Catalunya.

DYLAN SÍ, DYLAN NO

Enllà de les opinions personals (com diria Pla, sempre fàcils i francament sobrevalorades), la concessió del premi Nobel de literatura a Bob Dylan ha generat una interessant collita d'articles interessants. Navegant així mig a la deriva, trobo aquests set que conformen un bon panorama:

- Jordi Amat, "Negra alma de Dylan" (El Subjetivo)
- Salvador Climent, "Bob Dylan, premi Nobel de literatura" (humanitats, 17-X-16)
- Agustí Colomines, "Bob Dylan, senzillament" (elnacional.cat, 17-X-16)
- Mercè Ibarz, "Preguntes Dylan" (VilaWeb, 14-X-16)
- Carolyn Kellogg, "Why Bob Dylan's prize is the best thing that can happen to the book world" (Los Angeles Times, 14-X-16)
- Natalie Kon-yu, "Bob Dylan's prize isn't radical. He's just another white male writer" (The Guardian, 14-X-16)
- Diego E. Manrique, "El esperpento del Nobel" (El País, 16-X-16)

NO ÉS POLÍTICA

Té raó, no és una qüestió de política. Salteu-vos si voleu la part de promo electoral: si mai em presento a res (cosa ben poc probable, tranquils), voldria que algú fes per mi un discurs la meitat de contundent, de clar i de bo que aquest de Michelle Obama. I com a fill de mare i pare de filles i germà de germana i oncle de nebodes i amic d'amigues, l'hi agraeixo. Perquè sí, resulta que són dones.

ANYS ERRATS

Bon cap de setmana als que també us sentiu sovint en l'any equivocat. Aquesta gent, a canvi, et posen (bé, em posen) de bastant bon humor.

Si us agraden, aquí en teniu tres peces seguides. I aquí, en directe (amb un so justet), la cançó amb què obren el seu últim disc.

INAPALABLE

MÉS
El comentari d'Enric Jardí.

EL COLOR NACIONAL

  —Sí, señores —dijo el original Palacios—, no hay que darle más vueltas; se impone un cambio en los colores de la bandera. Rojo y gualdo forman una mezcla chillona que no ofrece correspondencia con el alma nacional.
  Nos quedamos estupefactos al oir la audaz opinión de nuestro ingenioso amigo.
  —Se han dedicado innumerables odas, sonetos, himnos, a la bandera española. ¡Todos malos! Y la razón es clara. La bandera española nos resulta extranjera. Por eso no podemos cantarla.
  Amigos, estudiemos los giros y los modismos, sinceras revelaciones del alma de los pueblos. "Me estorba lo negro", "Como el negro del sermón", "Merienda de negros", "Esa es más negra", "Me veo negro", etc. Este es nuestro color nacional; EL NEGRO.
  —Vaya, pues bandera negra, como los piratas —dijo Muñoz, que había leído la versión castellana de La Isla Misteriosa, de Julio Verne.
  —Como los piratas, exactamente —asintió intrépidamente Palacios—.¿No hicieron nuestros buques el comercio de negros? Pues á tal mercancía, tal bandera. Pero el negro no es tan sólo color de pirata. Al gran Rey Felipe II —el Rey más castellano que hemos tenido—, no podemos figurárnosle sin traje negro. Lo mismo digo del duque de Alba. Que el negro es nuestro color nacional, lo demuestra el hecho elocuentísimo de que cada domingo, o más frecuentemente si nos es posible, nos vayamos á una Plaza de Toros para ver los demás colores. Ahí tiene ustedes la utilidad del traje de luces, de los claveles rojos, de las mantillas blancas, de los abanicos, pistos inverosímiles de colores.
  —¡Palacios! No comprendo absolutamente una palabra de todo eso —dijo Alberto, á quien Muñoz había prestado la versión castellana de La Isla Misteriosa, de Julio Verne.
  —¡Desgraciados! Fijaos en los poetas románticos, que son nuestros más genuinos representantes. Espronceda canta los negros nubarrones; D. Juan Tenorio, en el último acto, sale á la escena con un hermoso traje negro: Becquer canta "las obscuras golondrinas". Visitad nuestros museos y estudiad los pintores que podemos llamar típicamente españoles; Ribera, Zurbarán, el mismo Velázquez, en sus inimitables retratos; el sublime español, que por equivocación se llama Theotocopuli. Os convenceréis de que el negro es nuestro color nacional.
  Y voy á haceros otra observación. Ya sabéis que yo soy republicano —aunque no milite.
  Pues bien; no quiero, no puedo ser anticlerical como casi todos los republicanos. Sencillamente; soy partidario del clero, porque las sotanas son negras. Los curas recuerdan la tristeza y la muerte á los hombres con colgaduras negras, cruces negras, alfombras negras... Siempre la religión es la expresión más elevada, el símbolo más puro del espíritu nacional. ¡Y en España, qué instituciones tan españolas se han cobijado bajo la Religión! Voy á citar la de mayor relieve: el Santo Tribunal de la Inquisición...
  Muñoz, extraordinariamente absorto, abrió la boca, dejando caer el cigarrillo.
  —Pero la historia de España...
  —¿Quieres un título para la historia de España? Voy á darte muchos: —Leyenda de aparecidos, —Oficio de tinieblas, —Noche de almas...
  La luz se extinguía suavemente. Oíanse unas campanas muy distantes. Callamos todos...

                José Carner, El Globo, 16-VI-1903 (any XXIX, núm. 10.045). Aplegat a
                Escrits inèdits i dispersos de Josep Carner (1898-1903). Vol. II Prosa (Barcino, 1984), pp. 261-262

ENSENYAR AMB LA LITERATURA

"estic convençut que l’educació per la literatura, a través de la literatura, i potser no tant de la literatura, és la millor de totes perquè forma els cervellets infantils amb allò que els constitueix, el llenguatge. I ho fa amb el llenguatge en la seva màxima tensió energètica, que és la literatura. La literatura ens descobreix el món tal com és i també tal com podria ser i, esclar, tal com no hauria de ser. Voleu millor educació? La quantitat d’experiència que vehicula la literatura és enorme, tant, que mai una vida humana podria adquirir-la. Però a través de la literatura, sí. I arriba a l’ànima humana en dosis concentrades de llenguatge. L’ànima, que és feta de llenguatge, rep quantitats ingents d’experiència i de coneixements a través del llenguatge. I, a més, amb plaer. El plaer ajuda a fixar aquests coneixements i aquestes experiències. Ensenyar amb la literatura és també ensenyar a descobrir el plaer d’aprendre. Per això cal ensenyar a llegir, a llegir en profunditat, ensenyar a fer lectures ben fetes... Això és, o hauria de ser, l’educació literària. [...]"

  Narcís Comadira, "L'educació literària" (Ara, 8-X-16)

CBR A LA NPR

No totes les Corines són harpies de cinc estrelles. Aquesta és més que recomanable.

I bon cap de setmana a tothom, com sempre.

DEU ANYS

"Recordo el lloc exacte on vaig rebre la trucada al mòbil aquell 7 d’octubre del 2006..." David Figueres, company ja veterà (ell menys que jo) a les reunions i campanyes i assemblees del PEN Català, rememora el dia que ens vam assabentar de la mort (de l'assassinat) d'Anna Politkòvskaia, i bona part de les coses que han passat des de llavors.

Si no coneixeu el blog Veu Lliure, coordinat per Miquel Àngel Llauger, us recomano que el visiteu i que l'afegiu a la llista de favorits. Si podem dir-ne favorit d'un lloc que ens esmola la consciència sobre fets que un sovint preferiria ignorar.

VILATRISTA

Un país on tothom pensa: "Jo ho hauria fet millor".

I TU, DE QUÈ RIUS?

Algun dia, si déu vol, es tornaran a posar de moda a la publicitat les fotos de gent normal, individus que no cal que siguin joves i guapos i sobretot que no cal que surtin rient com un/a enze per vendre't des d'una assegurança a un laxant, d'un postgrau a un president del que toqui. Tant de bo fos aviat.

INSOMNIS

Quan els dos estem junts, passem la nit desperts.
Quan tu no ets aquí, no sé com adormir-me.

Beneït sigui Déu per aquests dos insomnis!
I per la diferència entre tots dos.

                                      Rumi (versió de JS)

QUAN FRANCO VEIA BÉ L'INDEPENDENTISME

L'altre dia a l'exposició "Barcelona. La metròpoli en l'era de la fotografia", a la Virreina, vaig seure embadalit a veure un parell de vegades els talls de la part del "Noticiario español (No-do)" de juny de 1952 sobre el XXXV Congreso Eucarístico Internacional a Barcelona. Podeu veure-ho aquí, a partir del minut 06:43, i si us espereu fins al 09:18 descobrireu amb mi que l'any 1952 al Caudillo, avançat al seu temps, no li semblava malament l'independentisme al si de la vella Europa, raó per la qual el congrés acollí i va veure desfilar per l'Avenida del Generalísimo amb cartell propi, entre tantes altres, les delegacions de Croàcia i Lituània (a més d'una altra de la Xina "lliure").

Al web de Televisión Española podeu veure també sencer un documental monogràfic sobre el Congreso Eucarístico de més de vint minuts de durada amb imatges de Barcelona l'any després de la vaga de tramvies (el port, la Rambla, la plaça Catalunya, la Via Laietana, la Catedral, la Diagonal), un metratge que fins i tot per als que en algun moment hem treballat el tema conté imatges i informació inèdites, precioses. A més de la dosi d'adoctrinament habitual (en aquest cas, per partida doble): "la alternativa del mundo es comunión o comunismo".

Per contextualitzar millor tanta doctrina, podeu veure també en obert el "Memòria popular" dedicat el 1981 pel canal català de RTVE al Congreso, on un Salvador Alsius barbut i amb cabells llargs coordina un debat-tertúlia amb Casimir Martí, Josep M. Ainaud, Néstor Luján i Borja de Riquer.

Pérez de Rozas/AFB

LATTE POWER

Cari amici italiani... Via The New Yorker.

—Si no fos per l'Starbucks, no sabria gens d'italià. 

FER-NOS GRANS

Un audition take que és una perla, amb les meves disculpes si cal als no springtians (i agraït a l'Anna per passar-me'l). Val a dir que la tria d'imatges és molt millor que la mitjana dels ppts a les festes de quaranta, cinquanta, seixanta o etcètera.

Això a banda, bon cap de setmana a tothom, Susana inclosa. When they said 'Sit down' I stood up.