Quin problema (o quin trauma) tenien els modernistes amb les flors i les plantes i amb les volutes? Surto de l'entrada d'una casa de l'Eixample com si acabés d'escapar-me de la selva del Mato Grosso o del fons del magatzem de can Navarro. Aire, uf.
Ja se sap que en general i agafats així a l'engròs el país i la seva cultura tenen més tirada a l'efusió sentimental o al discurs de penya que a l'argumentació extensa, diversa i discreta. Afortunadament, hi ha un sac d'excepcions. Ahir al vespre se'n va presentar una altra: els quaranta-set anys ja de poesia de Narcís Comadira triats i contrapuntats amb quaranta-set comentaris de lectors, professors i col·legues que parlen cadascun d'un poema, i tot plegat convertit en llibre a càrrec d'Edicions 62. Una prova d'estima i de crítica literària aplicada que només alguns superarien. Jo crec que Comadira n'és un. Feu un cop d'ull a Quan em llegiu.
MÉS
Joaquim Armengol, "Celebrant Narcís Comadira, present, passat i futur" (Núvol, 30-I-13)
Josep M. Fonalleras, "Comadira" (El Punt Avui, 1-II-13)
Oriol Izquierdo, "No hi ha llimacs sense bava. Per a Narcís Comadira"
Lluís Llort, "Narcís Comadira i els seus amics" (El Punt Avui, 30-I-13)
Jordi Nopca, "Del mascle gironí al mascle que es confessa" (Ara, 30-I-13)
Vinyet Panyella, "El desordre i el seu antídot. A propòsit de 'Desordre' de Narcís Comadira"
Buscar la literatura i el plaer de parlar-ne i disfrutar-la fora de la societat literària estricta, lluny dels representants dels estaments corresponents. Amb les excepcions que convingui. La distribució de l'univers de lectores i lectors és curiosa, capriciosa, poc previsible, poc convencional. I generosa, més del que alguns es temen.
La peça d'Antonio Ruiz del Árbol a eldiario.es serveix per il·lustrar que la corrupció no sempre viatja amb sobre. I per oferir-nos unes quantes històries d'aquella espanyolitat rància i estrambòtica que tants voldríem superada. Com aquesta, per exemple, en què hi ha implicada una de les Savonaroles que van per teles i ràdios demanant que es faci neteja i rodin caps:
Diez años más tarde, la connivencia entre políticos y promotores inmobiliarios, tuvo ocasión de repetir la jugada en el primer tramo de la línea del AVE de Madrid a Barcelona. Así la estación del tren veloz en Guadalajara fue ubicada en Yebes, nada menos que a 10 kilómetros del centro de la ciudad. Junto a un complejo ferroviario de 12 millones de inversión, se proyectó una megapromoción inmobiliaria con el nombre de Valdeluz que debería albergar a unas 34.000 personas.
Entre los propietarios de los terrenos aledaños a la estación se encontraba la familia de Fernando Ramírez de Haro, marido de la entonces presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre. Con el paso de los años Valdeluz no ha superado los 2.000 habitantes y la estación del AVE de Guadalajara es la sexta de la red nacional que menos pasajeros recibe: poco más de 70 cada día. [...]
A. Ruiz del Árbol, "La sospechosa ubicación de once estaciones del AVE" (eldiario.es, 27-I-13)
Febre alta, maldecap, febre i més febre. Dies que passen lents i en va, buits de tot tret d'una pesada i trista contemplació, inútils per al que no sigui l'avorrida espera. Fins i tot els papers, fan mandra. Febre, maldecap, febre... Penso en The Lost Weekend, de Wilder, que en castellà va ser Días sin huella: exactament això.
Hi ha dies que no acabes de tenir clar si això d'ara és aquell futur galàctic anunciat llavors, si ha arribat mai a sortir o no aquell sol...
En tot cas, que tingueu un bon cap de setmana.
Jordi Amat, "Otro Espriu, si us plau, en su centenario" (Ambos mundos, 23-I-13)
Jordi Galves, "Salvador Espriu, el monstre" (Un dia en les carreres)
Bernat Puigtobella, "De què serveix l'Any Espriu" (Núvol, 23-I-13)
Joan Todó, "Espriu" (Núvol, 23-I-13)
Dossier "Un altre Espriu, doncs", de la revista L'Avenç, 283 (oct. 2003), coordinat per Glòria Casals
El dia que toqui fer-ho, no es podrà escriure la història cultural d’aquest país (o de la cultura del país, que ve a ser el mateix) durant la segona meitat del segle XX sense parlar de Joan Triadú. Ell va ser i continua sent un dels emblemes de la fe i la constància (per a alguns, la tossuderia) sense les quals tantes coses s’haurien perdut i tantes altres no haurien estat en la fosca dels anys de plom, els quaranta i els cinquanta, i encara en la mitja tenebra dels seixanta. Una fe i una constància a estones cegues, sempre tossudes, que molts crèiem (i voldríem) avui ja depassades i que darrerament, cada dia més, en llegir el diari o escoltar les notícies ens temem que no hagin de tornar a ser a la base de l’agenda politicocultural per als anys que s’acosten.
“Tot s’ha de fer com si fos l’última vegada”, deia Triadú. D’aquí el seu rigor i la seva famosa exigència, que era d’entrada autoexigència: una bona combinació per trencar el tòpic sovint associat al militantisme. Com també ajudaven a trencar tòpics, en el seu cas, que fos de fora de Barcelona, l’humilíssim origen familiar, l’interès per l’alta literatura i per la cultura popular, la suma de catalanisme abrandat i fervorosa lectura i difusió de la millor literatura internacional... Ell va ser a qui vaig sentir parlar per primera vegada de Proust, Faulkner o Carson McCullers, noms que després en algun cas no havia de tornar a sentir en tota la carrera. I en part és per ell que ara escric aquestes ratlles en català.
De tot això parla “Llegir com viure”, l’exposició acabada d’inaugurar al Palau Robert, al passeig de Gràcia, on s’estarà fins al 28 d’abril (després anirà a Vic, Sant Cugat, Granollers i l’Espluga de Francolí). L’han comissariada amb competència i estima Susanna Àlvarez i Joan-Josep Isern, que hi fan parlar Triadú a partir dels seus reculls d’articles, de les Memòries d’un segle d’or i de la correspondència... No li fan dir res que no hagués escrit. Per això ens conviden a llegir com ell va viure: amb atenció, amb il·lusió, amb constància. Encara, i per molts anys.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-I-13
Versión en castellano
MÉS
S. Àlvarez, J.J. Isern, "'Llegir com viure', un homenatge a Joan Triadú" (Núvol, 28-I-13)
Màrius Serra, "Sense Triadú no seríem aquí" (La Vanguardia, 19-I-13)
F l u x, "El senyor Triadú" (1-X-10)
Això de la Casa Reial (bé, la Casa de Su Majestad el Rey), un organismo de relevancia constitucional, és un no parar, com una mena de tira còmica si no fos que les xifres i els decrets i els personatges són reals. Ara fa set mesos, parlant del seu parc mòbil, vaig escriure 102 lerés i m'adono que avui el podria reproduir fil per randa, amb l'afegit d'això que ara s'hagi restituït la paga extra al Monarca i a l'Hereu. Que la cosa 'ta mu mala...
MÉS
Mònica Terribas, "Els cotxes del Rei" (Ara, 21-I-13)
Algun remei, ni que sigui mínimament eficaç, per a aquesta melangia crua, fonda, en desmuntar la biblioteca d'algú altre que ja no hi és?
Aquesta gent que fa fotos del cafè que s'està prenent o del peu del llit on ha dormit i llavors corre a penjar-les a Internet per compartir-les amb la resta de l'espècie humana, ho fa perquè creu que els altres no hem pres mai un cafè o no hem dormit mai en un llit, amb algun missatge gnòstic difícil de desentrellar, per recordar com era una tassa quan ja no recordin res o per simple avorriment?
Un record i un respecte per qui sí que va ser un dels grans.
I a tots, un bon cap de setmana.
 |
| Terje Adler Mork |
Els setmanaris de menuts socials també contenen poesia lingüística, o troballes retòriques per treure-s'hi el barret. Avui llegeixo en una portada faraònica (endarrerida, però no hi fa res) que "Belén Esteban reestrena nariz". Som com déus.
Se suposa que els blocs s'estan morint (de fa temps, però). Bé, doncs dissabte em van convidar a l'Ateneuesfera, a l'Ateneu Barcelonès, convocada i coordinada per Guillem Carbonell, responsable de les "Barcelona cròniques" de TimeOut, i el que em vaig trobar va ser una sala amb una taula en què no hi cabien els assistents, un grapat de blocs ben vius i diversos i una pila de temes de conversa sense pinta que allò hagués d'acabar-se mai. En parlen i ho expliquen als seus llocs digitals (disculpeu si em descuido algú) en Guillem, el Radar de Sarrià, la Roser i la lectora corrent.
Capítol a part per a la secció de blocs sobre Barcelona, que m'ha permès descobrir alguns enllaços ben interessants sobre la ciutat (a més de clàssics de primera com Bereshit): Altres Barcelones, anotherBCN's blog i UrbanrulesBCN.
Malfia't de les paraules i de la capacitat reflexiva de la gent que posa quatre signes d'exclamació o sis o set punts suspensius al final de les frases. Són els del "tu ja m'entens", els que ho troben tot tan superbo i estan supercontents o bé supertristos. Els i les súpers.
PA SEC
Dies de mocador a la màniga
i llàgrimes al canell.
Nits de carn desbocada
que cavalca per la planúria
d'un llit desfet,
cercant aigua.
Ja no sé qui és la meva set,
i la llengua se'm trenca
com el pa sec.
Els mots, les engrunes.
Anna Garcia Garay
Tornar després d'un temps a fora té de bo haver d'anar obrint el correu acumulat i trobar-hi llibres de fa poc, repescant-ne la lectura. Això m'ha passat amb Els mots encreuats d'Anna Garcia Garay (@annacroac), darrer premi Sant Cugat-Gabriel Ferrater, d'on ara transcric aquest poema.
Qui no voldria ser o tenir les pregàries a la mare de Déu, les mans de Houdini i un cambrer que sempre t'entengui?
Que tingueu un bon cap de setmana.
Cadascú tenim el nostre sistema. De vegades, davant de l'estultícia, jo escolto Satie. Avui en fullejo a més els Quaderns d'un mamífer comprats no fa pas gaire per consell d'una amiga. Escolto i llegeixo. No busco que les coses se'm facin petites, perquè ja ho són. Molt petites. Però miro d'obviar la petitesa de què parlava Jean Cocteau ("L'obra més petita de Satie és petita com ho és el forat del pany. Tot canvia quan hi acostes l'ull. O l'orella"), intento concentrar-me en l'altra petitesa molt més habitual i mundana i mamífera. Imaginar-la, agafar-la al racó allà on s'amaga, fer-ne una bola i anar prement-la i prement-la gronxat per les notes del piano, pel record de sarabandes, gimnopèdies i gnossiennes... Empetitir la petitesa amb Satie fins que cregui que quan obri les mans les trobaré buides, amb aquest espai entre elles que recorda vagament la forma d'un ull posat a l'inrevés.
i els altres (Antoni López Llausàs, Manuel Borràs de Quadras, Josep Maria Cruzet), vuitanta-vuit anys després: gràcies.
"Citant Adrienne Rich podria dir 'Tot em fa por'. Però el meu desig és més gran que la meva por."
Sharon Olds, que publica Stag's Leap i vol que un poema serveixi per alguna cosa
"L'adoració dels Reis", Hieronymus Bosch (1495, Museu del Prado)
Quin resplendor té el Guadarrama,
quin resplendor carena endalt,
tota la serra està nevada
però és la nit dins un mirall.
Passen els Reis. Què els portarien,
si va un estel al seu davant:
-aquests poblets potser escriuen,
potser els Reis no ho reben pas.
Però el resplendor és a la muntanya,
potser no escriuen i Ells hi van:
Senyors, deixeu a aquestes terres
la comprensió i l’amor que els cal.
Ompliu-los ben bé les galotxes
i reposeu a l’Escorial.
Senyors, beneïu-los aquests sostres:
Que els quedi un xic de voluntat.
Joan Salvat-Papasseit, "L’epifania a Castella" (Les conspiracions, 1922)
Seure en una terrassa (o, amb aquest fred, a dins rere els vidres) a veure passar mig matí. Com si fos el riu i tu un arbre. Pedra plana del carrer, gent que passeja, botigues plenes de bestieses petites i llampants, guants i mapes a les mans, el quiosc, humitat, el llum verd de la farmàcia, parelles que seuen en silenci, el toc de color dels nens, l'aroma del cafè, coloms foscos com els anoracs. Inaprensible, el que ens plau. Intangible. Agafaries el temps al vol, com un mosquit lent, i si ho poguessis fer ja no voldries. Silenci del mòbil. Contradictio in terminis: llegir el diari del dia a Venècia.
Un llibre que s'ha endarrerit una mica al final sempre s'acaba endarrerint més. Algú que ja t'ha fotut una mica al final t'acaba fotent més.
HE DE PENSAR A CANVIAR
EL CALENDARI
Any nou, dia d’estrena,
pàgina neta al tac
dels mesos que vindran,
la bossa tota plena,
desig que no fa mal,
llarguíssim esmorzar.
Ho sé: només comença
allò ja començat.
Escric la lletra a,
surto a comprar una llesca
pel ganivet del pa.
Quan torno, som demà.
JS
Entrades
Comentaris
