ELOGI D'ALGUNS ERRORS

["La creativitat consisteix a permetre't els errors. L'art és saber quins has de conservar. Bon 2012"... Com l'any passat,, l'Enric Jardí s'endú el premi a la millor idea del Ninou.]

PONCIANA

Els diaris d'ahir informaven que el Govern balear ha decidit que Ponç Pons serà l'Escriptor de l'Any 2011. Després de Baltasar Porcel (el 2009) i Carme Riera (enguany), és la primera vegada que el reconeixement correspon a un poeta. Un bon poeta, a més. Un escriptor culte i llibresc sense parafernàlia; algú prou savi per escriure, assabentat del reconeixement: "Jo encara som aquell fiet de casa pobra d'un poble petit d'una illa que escrivia versos dalt sa cambra i tenia un somni: ser poeta. Supòs que a base d'esforç i molt de corregir un dia ho aconseguiré." Un poeta que quan convé sap dur espardenyes i, així, no ha deixat mai de trepitjar el sòl de la roqueta amb lucidesa i alhora amb ulls com d'infant que amb els anys no han perdut la capacitat per a la meravella. Els confrares del Gremi de Llibres de Meravelles ens congratulem que se li giri feina extra, l'any que demà passat comença.

FOTOGRAFIA

Amb aquest noi immòbil com la fletxa de l’Eleata
noi enmig d’herbes altes no tinc res en comú
tret de la data de naixement les línies de la mà

la fotografia la va fer el meu pare abans de la segona guerra persa
pel fullatge i els núvols puc pensar que era agost
crits d’ocells i de grills olor de gra olor de plenitud

al fons el riu en els mapes romans anomenat Hýpanis
la llera el tro proper aconsellava refugiar-se entre els grecs
no quedaven pas lluny les seves colònies costaneres

el noi somriu confiat l’única ombra que coneix
és la del barret de palla l’ombra del pi l’ombra de la casa
i si algun resplendor dalt del cel el resplendor de la posta

petit meu Isaac acota el cap
solament un instant de dolor i després seràs
allò que vulguis —una oreneta un lliri camperol

jo he de vessar la teva sang petit meu
per tal que quedis innocent en el llampec d’estiu
ja per sempre segur com un insecte dins de l’àmbar
bell com una catedral de falgueres en el carbó servada.

 Zbigniew Herbert
 Versió de Narcís Comadira (usada amb permís)

INNOCENTADA

Només algú que no ha llegit (o que no vol o no sap llegir) Ausiàs March ni Jacint Verdaguer pot dir que Maragall és el primer poeta català modern.

BONES VOLUNTATS

Un parell de dies sense diaris no canvien l'assumpte: de tornada a les notícies, obris el paper (o el web) per la secció que l'obris el panorama fa feredat. Suposo que és una manera de consolar-nos com qualsevol altra: en el fons (i d'una manera un punt perversa, o patètica) deu ser com si les desgràcies vinguessin a dir-nos que tot continua com sempre (essent l'ombra l'ordinari) i que el nostre dia a dia no és pas tan dolent. A l'altra cara de la moneda, somriem sempre amb suficiència davant de l'esperança, o de la simple formulació de l'esperança.

Sense somriure, transcric (amb el permís de l'autor) un text d'Hilari Raguer sobre el darrer Nadal de Joan XXIII, l'anomenat "Papa bo".











PAU A LA TERRA ALS HOMES DE BONA VOLUNTAT

Joan XXIII tenia ben ficades al cap unes quantes sentències bíbliques, que repetia sovint, per a ell mateix i de cara a l’Església i a tot el món. Li eren llum i força personals, i alhora les projectava al món com una energia divina. Una de les seves predilectes era el cant dels àngels la nit de Nadal: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes de bona voluntat”. La seva experiència de les dues guerres mundials havia creat en ell una veritable obsessió per la pau. Creia que, per a salvar-la, els cristians han de col·laborar amb tots els homes de bona voluntat. En la crisi dels míssils de Cuba, el 1962, va exhortar públicament “tots els homes de bona voluntat” a resoldre pacíficament el conflicte. Prèviament havia fet conèixer el text als Estats Units i a la Unió Soviètica, que, efectivament, van emprendre negociacions. Ell mateix es meravellava que els dos homes més poderosos del món li haguessin fet cas.

Aquell Nadal, Khruixov, sabent la greu malaltia del Papa, li va fer arribar aquest missatge: “Amb motiu dels sants dies de Nadal, li prego que accepti aquests desigs i felicitacions d’un home que vol per a vostè salut i energia per tal que pugui seguir esforçant-se contínuament a favor de la pau i per a la felicitat i el benestar de tota la humanitat”. Joan XXIII li va respondre: “Moltes gràcies pel seu gentil missatge de felicitació. L’hi retornem de cor amb les mateixes paraules vingudes de dalt: Pau a la terra als homes de bona voluntat”.

Després, volent avançar-se a futures crisis, Joan XXIII va publicar l’11 d’abril de 1963 l’encíclica Pacem in terris, “pau a la terra”, adreçada no sols als bisbes i als fidels cristians, com deien totes les encícliques, sinó també “a tots els homes de bona voluntat”. Ni abans ni després no hi ha hagut mai cap encíclica que tingués tanta ressonància.

  Hilari Raguer

AL·LELUIA FLASH

(Gràcies per l'enllaç, Laura!)

ELS ESTELS DE FARRERA

Tot i que vostès segurament no se n’hauran assabentat, acaba de publicar-se Cada oliva és un estel fos, una petita antologia bilingüe en croat i català de Marko Pogačar i Dinko Telećan producte del dinovè seminari de traducció poètica de Farrera.

Des de 1998, un o dos cops a l’any un parell de poetes estrangers i un grup de traductors i poetes catalans (bé, que usen la llengua catalana) s’apleguen durant quatre dies al Centre d’Art i Natura de Farrera de Pallars, aïllats en aquest poblet pirinenc a mil tres-cents metres d’alçada sense botigues ni cobertura de mòbil (un racó de món on també es refugia a treballar l’escriptor Colm Tóibín). Es tracta d’un taller de traducció in situ, semblant a d’altres experiències europees, per on han (hem) passat desenes de poetes i traductors de poesia “locals” que així han pogut conèixer i establir lligams amb els poetes “universals” convidats provinents de més d’una vintena de literatures grans i petites, de l’alemanya a la bretona, de l’hongaresa a l’armènia. El seminari l’organitza la Institució de les Lletres Catalanes i va ser una iniciativa de Francesc Parcerisas, aleshores director i avui degà de la ILC (càrrec en què acaba de substituir Josep M. Castellet).

I ara per què els ho explico, tot això? Doncs perquè som en temps de relleu governamental, de retallada pressupostària i de crisi d’idees en la gestió pública de la cultura. I perquè en temps així els seminaris de traducció de Farrera em semblen senzillament exemplars: la mena de política cultural amb sentit que hauríem de vetllar i de promoure. Una política de petites accions rellevants i sostingudes que fan xarxa i sumen complicitats. Accions amb sentit a les quals la pròpia modèstia allibera del pèndol dels pressupostos, però que precisament per això de vegades semblen quasi transparents i corren el risc de passar desapercebudes. Accions que, lluny del faraonisme (i el faronejar) d’alguns gestors enderiats a acumular pressupost i a aconseguir fotos als mitjans, no tenen per què costar sempre molts diners. El que sí que demanen sempre és coneixement de causa, paciència, complicitat amb el sector, sentit institucional i amor pel tema. Olives plenes d’estel, per entendre’ns.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 22-XII-10
Versión en castellano

ONADA

Sobre una onada blau fosc,
en el mar de la ciutat,
sura el teu Cap d’Any en una pena inexplicable;
com si la vida tornés a començar,
com si hi hagués llum i glòria,
un dia feliç i pa de sobres,
com si la vida anés cap a la dreta
després d’haver-se inclinat a l’esquerra.

         Joseph Brodsky, “Cançó de Nadal” [1962], fragment

FESTIVAL

Seguir la música, recordar les passes, córrer al ritme de la resta, anar amb compte amb les boles de la disfressa, mirar de tant en tant la professora entre bastidors, saludar als pares en passar, no trepitjar la cua del de davant, aturar-se on hi ha la marca, alçar els braços amb els altres, saludar tots alhora. Certament, als sis o set anys un festival de dansa és un exercici escolar excel·lent de cara al futur: el primer entrenament per a la logística familiar, la carrera laboral, l'aritmètica parlamentària o els estupends àpats de Nadal. Seguir la música, recordar les passes, córrer al ritme, anar amb compte...

BONA OMBRA

El cap de setmana ens ha deixat una bona notícia poètica: el premi Carles Riba atorgat a la Nit de Santa Llúcia a Maria Rosa Font, l'autora d'Aigua llunyana o Des de l'arrel, elegant i discreta com els seus poemes. Fa il·lusió, esperar amb ganes que surti el Riba. Enguany es dirà Un lloc a l'ombra.










FIGUERA MORTA, 2

Un fil de teranyina al buit,
l’alè del vent que aterra.
L’arrel clavant els dits
al bassal del crepuscle.

                  M. Rosa Font

EL GRAN SILENCI

L'altre dia vaig posar el punt final a la traducció d'un article d'Even-Zohar sobre treball intel·lectual i èxit de les societats que es clou amb una citació de l'Azaña jove (recollida a El problema español) on apunta:

Sería un error creer que este apartamiento de la vida cultural de Europa ha cesado para España. Sería un error creer que por alumbrarnos con luz eléctrica y viajar en ferrocarril y hablarnos por teléfono, estamos ya en la misma corriente de ideas que ha producido esos inventos ; como sería equivocado afirmar que por tener una ley de sufragio universal y un Parlamento y un Jurado, vivimos en democracia. No; en la historia de las ciencias aplicadas faltan los nombres españoles; ninguna de esas modificaciones y manipulaciones de las fuerzas naturales se ha inventado en nuestra casa; y esto, no por incapacidad natural, que sería absurdo suponerla, sino por otra razón más sencilla y más vergonzosa: por la razón de que el telégrafo eléctrico y los motores a vapor y la vacuna y las aplicaciones de la electricidad y los telares mecánicos, no son cosas que se hagan o descubran casualmente, ni por inspiración de Dios, sino que son el resultado de una manera especial de entender y amar la vida, de una corriente de ideas más profunda, cuya manifestación y cristalización definitiva y práctica, visible para el vulgo, son todas esas llamadas maravillas de la ciencia.

Avui, a l'Ara obren un article sobre els cent tertulians que ronden totes les tertúlies nostres que es fan i es desfan amb una frase també de Manuel Azaña que no coneixia però que des d'aquest moment incorporo al meu repertori de saviesa compartida: "Si cada espanyol [poseu-hi el gentilici que us convingui] parlés del que sap i només del que sap, es faria un gran silenci nacional que podríem aprofitar per estudiar."

Visca Azaña!

QUE NO HI EREN

Ahir vaig llegir un paper a la conferència de l'Anglo-Catalan Society sobre una traductora i lectora extraordinària dels anys cinquanta del segle passat que va anar desapareixent (en el sentit d'esfumar-se) a la dècada dels seixanta. Posats a parlar d'evanescència, avui deurà anar bé escoltar una cançó de 2007 enregistrada en programes de tele dels seixanta que mai no van existir.

GORG

Ni qui vol
ni qui pot:
en surt qui sura.

                    JS

MANRESA O ZAGAJEWSKI

Si no fos que avui al vespre compto ser a Manresa al costat d'Enric Faura (director d'Edi.cat) i d'Antoni Daura (president del Gremi de Llibreters) parlant, per invitació de la UOC i d'Òmnium, sobre "El futur de l'edició de llibres digitals", em tindríeu a les set a La Central del carrer Mallorca escoltant Adam Zagajewski, premi Europea di Poesia 2010, de qui Acantilado presenta el recull d'articles Solidaridad y soledad: "En aquesta obra, la meva recerca va adoptar la forma d'una apologia d'alguna cosa que vaig definir a la manera antiga com vida espiritual, individualitat, solitud i poesia".

MERCANTÍVOLS

Forges dixit.

TAMBÉ FLUEIX

"L'exemple desafia el sentit comú però la ciència al cap i a la fi és això mateix: un combat permanent contra les impresions." La ciència i la poesia.

SINDE CORO

És una més de les filtracions de Wikileaks. Una de petitona, però. Potser per això no he vist que els diaris estatals hi donin gaire importància. De tota manera, per als súbdits de l'estat que vivim en aquest quasi país d'allà dalt a la dreta saber que fer el que fem democràticament es considera antinatural i que la nostra ministra (de cultura!) va escalfar-li les orelles a l'ambaixador nord-americà contra una de les llengües que la Constitució espanyola l'obliga a protegir és una interessant, una útil lliçó més sobre el fàstic que pots arribar a sentir en la fira dels governs i els governants. I les governantes.










MÉS
La ministra diu que no va dir el que diuen que va dir.
Toni Mollà, "Wikileaks, la ministra i el doblatge" (El Periódico, 15-XII-10)

HOOKER

No feu cas de les imatges. Del que es tracta avui és de constatar com pot arribar a fer de gran un tema discret un bon intèrpret que sap administrar l'economia de mitjans. Prepareu les orelles per a un vol tranquil ran de costa.

Una mica més? Coneixeu això? Que ho disfruteu, com el cap de setmana.

POSTAL ORIENTAL

Avui és el Dia internacional dels Drets Humans, i es lliura el premi Nobel de la Pau a l'activista i escriptor xinès Liu Xiaobo, que no hi podrà ser perquè és tancat en un lloc d'on no té la clau. El govern de la Xina ha demostrat als darrers dies que el xantatge no és només cosa de dolents de pel·lícula i ha aconseguit que un grapat de representants internacionals també declinessin d'assistir a la cerimònia. A nosaltres no ens conviden, però també podem treure el nas a la festa. Mirant d'estar-ne al cas, per exemple, o participant en aquesta senzilla acció a favor del premiat que proposa el PEN Català (Xiaobo va ser president del PEN xinès).












Benvolguts, benvolgudes,

Demà es celebrarà a Oslo la cerimònia de lliurament del Premi Nóbel de la Pau 2010 a l’escriptor dissident xinès Liu Xiaobo, condemnat a 11 anys de presó pel règim xinès, només per expressar de forma pacífica les seves idees, a través dels seus escrits. Com sabreu pels mitjans de comunicació, la resposta de les autoritats xineses a l’atorgament del premi a Liu Xiaobo ha estat contundent, prohibint tant a la seva exposa, que es troba a hores d’ara sota arrest domiciliari, com als seus advocats, d’anar a recollir el premi a nom seu.

Arran d’aquest fets, el PEN Català ha decidit, una vegada més, afegir-se amb una sèrie d’accions a la campanya engegada pel PEN Internacional a favor de l’escriptor Liu Xiaobo. Una de les accions a la qual us convidem participar és la d’escriure postals a Liu Xiaobo, tot felicitant-lo pel Premi Nobel.

A continuació us indiquem un breu text de felicitació per escriure a la postal. Us convidem a escriure’l tant en anglès com en català:

Dear Mr. Liu Xiaobo,

My heartfelt congratulations for the Nobel Peace Prize 2010. I stand in solidarity with you as always to promote the peaceful exercise of basic civil rights in China.

All the very best,

Benvolgut Sr. Liu Xiaobo,

Les meves sinceres felicitacions pel Premi Nobel per la Pau 2010. Em solidaritzo amb vostè per la promoció de l’exercici pacífic dels drets civils fonamentals a la Xina.

Molt cordialment,
(Signat)
PEN Català
-----------------------------------
La postal ha d’anar adreçada a:

Liu Xiaobo
Jinzhou Prison
Nanshan Road 86
Taihe District, 121013
Jinzhou City, Liaoning Province
R.P. Xina
-----------------------------

IMPORTANT: us recomanem NO enviar postals nadalenques o amb cap símbol religiós. Us agrairíem molt que ens féssiu arribar confirmació de la vostra participació a la campanya, per tal de comptabilitzar el vostre suport. No cal dir que us convidem fer extensiu la invitació a escriure una postal a Liu Xiaobo també als vostres familiars i amics, i a publicar articles sobre els seu cas i les campanyes del PEN Internacional en els mitjans de comunicació amb els quals col·laboreu.

CASA DE JOCS

He aprofitat aquests dies sense reunions per tornar a veure House of Games, el debut de David Mamet com a director cinematogràfic. I m'ha passat que vint anys llargs després la pel·lícula, esplèndida com és en la seva modèstia i el seu guió de billar, s'anava desplegant davant meu amb un matís abans òbviament inexistent però ara inevitable: el deix, el rastre a la memòria. Així, tot hi era vagament familiar, i els trucs dels engalipadors i els girs de volant de l'argument els anava retrobant amb un somriure als llavis, més que no amb la freda bena als ulls que recordo de la primera vegada.

I és curiós, però arrepapat al sofà revivint la pel·lícula no podia treure'm del cap la sensació paral·lela que tinc aquests dies, després de les eleccions catalanes i de la satisfacció quasi general perquè CiU hagi arribat al rescat de Catalunya, a partir del moment que vaig veure per exemple les cares d'alguns dels que botaven al Majestic, o quan llegeixo al diari que Duran i Lleida serà Conseller en cap, que per estalviar eliminarem la conselleria de Medi Ambient, que "El Pirineu confia que Mas deixi fer més pistes d'esquí", que Joan Llinares comenta que al Palau "Cuando la fiscalía apuntó a CDC saltaron todos los fusibles", quan sento a la ràdio que el PSOE demana al PSC que investeixi Mas pel bé de la governabilitat futura d'Espanya... El saben aquell que diu "Jo això ja ho he vist, i sé com anava el truc"? Doncs això.

LORD GAGA

Oh-oh-oh-oh-oooh!
Oh-oh-oh-oooh-oh-oh-oh!
Caught in a bad romance
Oh-oh-oh-oh-oooh!
Oh-oh-oh-oooh-oh-oh-oh!
Caught in a bad romance
Rah rah ah-ah-ah!
Ro mah ro-mah-mah
Gaga Ooh-la-la!
Want your bad romance

Com els caragols, que són a la vegada mascle i femella, i com Nostre Senyor, que diu que és present a tot arreu alhora, Mario Vargas Llosa acaba d'actuar a Estocolm i a Barcelona amb pocs minuts de diferència.

Ha estat entranyable, al seu discurs, la imatge de la torre de Babel vista com una cosa barcelonina i positiva. Entranyable en el sentit de familiar perquè diria que ja l'hem sentida unes quantes vegades. I entranyable en el sentit d'intestinal perquè l'episodi de la torre hi surt diguem-ne tirant a refetet... Però, què no li és permès a un reina del pop?

Llàstima que fent precisament un elogi de la lectura Ell hagi oblidat el detall que si alguna cosa caracteritza Babel al Llibre és que la humanitat hi va perdre el monolingüisme. I així ens va des de llavors, malalts de la plaga incurable del mundo moderno que el seu alter ego Stefani Joanne Angelina Germanotta perpetua amb l'estranya tossuderia de no cantar en la bonica llengua que la policia s'encarregava de mantenir viva a la Barcelona efervescent de principis dels setanta.



MÉS
Quim Monzó, "De la misa, la mitad" (La Vanguardia, 17-XII-10)

DESTINS

Els esquemes preparats durant hores que al final et podies haver estalviat van al mateix cel, passades les reunions, que els que sí que hi has fet servir? I els fets servir que et porten a mal borràs, a quin infern van?

QUINZE MINUTS

Al día siguiente, a primera hora de la mañana, otro voluntario de DMD telefoneó al hotel para advertirles sobre lo que se encontrarían en la habitación 511. La prensa, como es habitual en estos casos, no dio cuenta del suceso. La muerte de Carlos Santos Velicia, de no ser porque él quiso que quedara testimonio de ella, sólo habría servido para engordar el cajón de sastre de las estadísticas sobre el suicidio. Carlos Santos Velicia tiene siete sílabas, así que, de ser un verso, sería un heptasílabo.

[aquí hi ha el textcomplet abans d'aquest, si voleu saber d'on ve...]

PREFERIDES

Gràcies a la Laura, us passo aquesta excel·lent interpretació sense paraules (hi ha una molt bona versió catalana d'Esteve Miralles* de la lletra d'Oscar Hammerstein II que no he sabut trobar a la xarxa) d'un clàssic dels musicals. També teniu, és clar, la represa impagable del tema a càrrec de John Coltrane.

En tot cas, que ho disfruteu. Amb tantes coses preferides de cadascú com hi càpiguen en un cap de setmana així de llarg.

[* Postdata. Teniu la versió catalana de la lletra, per gentilesa del traductor, als comentaris d'aquesta entrada, clicant al peu del vídeo allà on diu "9:05 AM". Visca Internet!]

FEDESA

¿Com pot dormir bé i llevar-se amb un somriure i dir bon dia i preparar l'esmorzar pels fills un/a dentista, sabent el que és a punt de posar-se a fer així que arribi a la feina?

LEKU

Jo no sé vostès, però un servidor una de les visites culturals més emocionants que recorda en sa vida, el lloc a on tornaria sense pensar-m'ho dues vegades i on m'hauria passat molta més estona de la que el grup permetia aquell dia és el Chillida-Leku. Ara ens diuen que d'aquí a ben poc tanca al públic. Sembla que la crisi se l'endú per davant. Mal senyal, quan la crisi fa net del que refulgia, per comptes de tanta pols i tanta andròmina (institucional i privada) com ens envolta.

Cordin-se bé els records, que vénen corbes tancades.

PLA PERFECTE

Pla perfecte per a una lectura de poemes (o una xerrada sobre literatura): "Hacia el final de un coloquio en Pamplona, en el formidable café Alt Wien, en el parque de la Taconera, una joven levanta la mano para decirme con mucha gracia que le ha interesado mucho todo lo que allí se ha hablado, aunque no ha entendido nada. Me parece fascinante. 'Lo ideal', le digo, 'sería que todo lo que has oído esta tarde aquí te acompañe al salir, lo ideal es que empiece en ti cuando todo esto termine.'"

Vila-Matas sembla cada vegada més un líric.