Sempre he trobat curiós que l'easy going o l'easy living siguin conceptes envejables i que, en canvi, per pronunciar easy listening i no quedar malament calgui recórrer a un mig somriure de commiseració. Però havent fet els vuitanta i amb una obra al darrere per caure d'esquena, coronada amb excursions com ara Painted from Memory, un ja es deu haver guanyat el dret que l'etiqueta de lleuger li compti a favor, no en contra.
Aquest vespre Burt Bacharach actua a Madrid a "Los veranos de la Villa".
De propina, més coses estupendes (i lleugeres) que dos compositors d'upa poden fer fer a un piano, una trompeta, uns plats, un baix i un fons de violins amb tempo tranquil.
Ara fa cent anys els incendis no eren forestals, però també feia molta calor, hi havia una guerra en un altre continent, alguns dels millors escriptors del país escrivien en castellà als diaris de la ciutat i de vegades no els publicaven peces com aquesta.
No és una cançó, és un regal. Apugeu el volum i, si no us veuen, boteu sense vergonya per la sala. Aquí teniu informació sobre el projecte a què pertany, que ve de la factoria Stuart Murdoch.
L'estiu de 1938, ara fa setanta-un anys, el secretari de la Institució de les Lletres Catalanes, Francesc Trabal, escrivia a Londres al secretari general del PEN Club demanant-li si podia fer una crida als socis perquè enviessin paquets de menjar per als escriptors catalans ("the problem of food in Barcelona is a serious one"). L'onze d'agost, Trabal torna a escriure a Londres agraint l'arribada de dos paquets del PEN Club de Londres que ja han estat distribuïts entre catorze escriptors. Al davant d'allà on llavors tenien la seu la Institució i el PEN (que s'hi havia traslladat a l'inici de la guerra) avui hi ha una terrassa amb tendals d'aquests plens de turistes potser també anglesos bevent i menjant i fent-se fotos. En un principal just uns metres per sobre d'on ara intenta aparcar aquest 4x4 d'importació fora de mida, un matí d'hivern d'uns mesos després de la recepció dels paquets de Londres Anna Murià,que treballava a la Institució, cremava cartes i documentació poc abans de marxar cap a l'exili. Era el 22 de gener de 1939, el dia que el DOGC publicava un decret suspenent les activitats comercials i industrials de Barcelona per posar tots els homes útils a la disposició de les autoritats militars (l'ordre ja no tindria efecte). Em miro la Rambla de Catalunya en aquest estiu d'un altre segle i intento pensar en gana i guerra i pronunciar la paraula exili. He de tancar els ulls. Torno a llegir les cartes i a sentir les veus de llavors. De fa uns anys.
Als Estats Units, mentre el president Obama i la portaveu Pelosi fan campanya a tots els mitjans i per tots els canals a favor del seu projecte de programa (gairebé) universal d'assistència sanitària, tu vas a fer un cafè i et trobes que a la portada de The Onion, al costat d'una foto del president estossegant, el titular diu: "La Nació s'enfonsa en el caos pel mal de gola que impedeix la cadència d'Obama". Després d'aquesta, els opinadors de la Fox i els dibuixos de Mingote ja no et fan venir ni fred ni calor, i sí unes sanes ganes de riure en la distància. Nosaltres, mentrestant, enyorem El Be Negre i La Codorniz, que diu que també eren de l'altra ceba. La que fa venir ganes de riure.
Si voleu practicar el riure, no us perdeu el darrer capítol d'un dels colobrots de l'estiu.
La rectora cita una exrectora (de la universitat d'Oslo): "Si vols fer canvis en un cementiri, no t'hi ajudaran gaire els de dins". La imatge és gràfica, el principi prou clar. I generalitzable. Hi afegiria tan sols (i torno a generalitzar) que tampoc no t'ajuden els que no saben res de cementiris. Encara que vinguin de fora, vull dir.
Llegeixo al diari que Javier Marías presenta un nou recull d’articles i penso a comprar-lo malgrat un petit sotrac d’antipatia per l’autor, òbviament injust. Però els impulsos són impulsos són impulsos, que diria Gertrude Stein. Una cosa semblant em passava (diria que no sóc l’únic) amb un altre dels millors articulistes espanyols de la postguerra, Francisco Umbral, i suposo que cadascun de vostès podria anar allargant la llista amb un variat etcètera de noms d’altres autors i autores que llegim malgrat la seva imatge pública... o que per culpa d’aquesta potser mai no arribarem a llegir. Deu ser un dels efectes col·laterals de la reivindicada presència pública de la literatura: els escriptors més exposats i reconeguts s’han anat convertint també en personatges populars. I la màscara d’un personatge ho tapa tot. Si passa amb els polítics, amb els cantants de rock o amb els entrenadors de futbol, per què no havia de passar amb els escriptors?
Quan riem amb els esquetxos de "Polònia" en què apareixen Pere Gimferrer, Quim Monzó i Maruja Torres ben pocs ens aturem a pensar que l’obra de cap d’ells no hi treu mai el nas (seria com demanar que les idees o els ideals acompanyessin els personatges dels polítics). Al regne de la popularitat i el lloc comú s’hi és o no, i ara que hem aconseguit ficar-hi algun nom de lletres no deu ser el moment d’anar pel món de llepafils. Contents, doncs, que els escriptors apareguin en horari de màxima audiència i que els nens i els adolescents del país els reconeguin, això ens permet estar menys tristos pel fet que la literatura vagi desapareixent dels instituts i que ni els llibres dels autors famosos no siguin a les cases dels joves que se’n burlen tan de gust. Voldran saber, això sí, amb Perales, a què dediquen el temps lliure.
Enderiats a promoure la literatura (no ens confonguéssim: aquest era l’objectiu) fent famosos els autors, el destí ens ha condemnat a l’èxit: ara sovint sembla que ser simpàtic o sortir bé a la tele vulgui dir saber escriure, i que ser conegut vulgui dir ser bon escriptor. D’aquí que alguns noms no parin de fer la mona. Però algú de vostès recorda si Verdaguer coixejava, si Goethe va guanyar gaires premis o si Safo era de dretes?
------------------------------- Publicat a iCult/El Periódico, 15-VII-09
Versión en castellano
Ara mateix
un pardal s’ha posat
a la branca d’un pi
just al davant
de la meva finestra
i s’ha envolat
una bufada
de pol·len groc. TED KOOSER.
Una noia amb armilla
reflectant verda-groga
xarrupa una beguda
asseguda a l'andana
de la meva finestra.
El tren engega.
Mira el rellotge,
recull l’escombra.
Ja deu ser l’hora,
caldrà tornar-hi.
Encara que no sigui dissabte, avanço un dia el vídeo musical de la setmana perquè just avui fa cinquanta anys que va morir a Nova York l'altra gran del jazz cantat històric (al costat d'Ella Fitzgerald, per al meu gust), Billie Holiday, un nom impressionant on veu i caràcter, swing i melangia, es combinen com en pocs altres casos i en una estranya proporció que sempre fa de bon escoltar.
Si no heu llegit la seva (crua) biografia, Lady sings the blues (en castellà a Tusquets) us la recomano. De discos seus rai: poques coses tan bones com els seus omnipresents CDs recopilatoris comprareu per 2'95 o 5'95€ a la megabotiga de torn. Jo en tinc un al cotxe, un a la feina i la col·le bona a casa. Anem de blues?
When the wind through the willow
Blows across your pillow
And tells you sleepin' is wrong (...)
I, en un pla bastant diferent, una de les millors interpretacions filmades que li conec, una autèntica meravella de maduresa:
"A veces, en los momentos de depre, me digo: tendríamos que tener la fuerza suficiente para utilizar la palabra desapego, como hizo Montilla, y hacer temblar determinadas estructuras del Estado. Tendríamos que tener ese poderío que se desprende de los hechos: si Catalunya no hubiese aceptado este fin de semana el sistema de financiación, no habría financiación para nadie. O quizá deberíamos tener partidos propios en el Congreso, con escaños suficientes para forzar el rumbo de las grandes decisiones estatales."
No dic res, ni penso gaire. Avui que a cal francès fan festa us deixo amb Rimbaud i amb cinc magnífiques versions catalanes de mica en mica més alliberades de Josep Palau i Fabre, que ho deia de memòria amb els ulls grans gairebé closos.
Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue:
Réveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!
Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l'amour infini me montera dans l'âme;
Et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature –hereux comme avec une femme. Arthur Rimbaud
SENSACIÓ
I
Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l'herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.
No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura –com amb una companya.
II
Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l'herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s'oferís a ma destra.
Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l'ample vent m'ompliria els narius i l'entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
–tot sol, amb mi mateix– com amb una companya.
III
Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l'aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.
I emmudit –el cap nu– irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l'aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor –altiva o solitària.
IV
En els blaus i en els verds, a l'estiu, prop de l'aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.
Vegetal –o animal– i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol·len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s'alça l'alimària.
V
Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l'altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d'un sol bleix,
l'antiga terra encara trepitja Minotaure.
Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se'n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. –Resta el desig pregon.
Trobo en un número endarrerit de L'Avenç (el de novembre de 2008) un article de Perejaume sobre la discutida intervenció arquitectònica als entorns del Palau de la Música. Conté un doble punt de vista que em sembla interessant: per una banda, parlant del boom turístic a la Barcelona actual, Perejaume sosté que "la ciutat té l'aspecte de viure encara, quinze anys després, en una inacabable, en una extenuant cerimònia d'inauguració: els turistes baixen de les grades a la sorra de l'estadi que és tota la ciutat perquè el cràter de l'estadi no ha parat de créixer i gairebé ja no queda ciutat fora de l'estadi". Dit això, l'artista (i excel·lent poeta) argumenta que la nostra ha estat (comparada amb la francesa, per exemple) una cultura pobra i que bona part dels grans edificis barcelonins de finals del XIX i principis del XX són "formes de tresor. La relluència d'aquest tresors en l'àmbit dels dos grans edificis teatrals era incrementada per l'efecte sorpresa de ser imprevisibles, desplegats inesperadament, de sobte, com un truc de màgia: el Liceu amb un interior fastuós encapsat en una façana anodina que no el feia preveure (...), el Palau amb un edifici, façana tot ell, interior tot ell, encapsat pels carrers estrets que l'envolten, com un paó posat en un niu de coloms". Que Domènech i Montaner va pensar el Palau allà on era i en l'entorn en què era, vaja, i que la nostra dèria actual per obrir perspectives potser té més a veure amb la potència de les càmeres digitals i de les targetes de crèdit, amb les mides d'autocars i parasols, que no amb la necessitat o la idoneïtat d'edificis i ciutat. Llavors, arriba una sentència final per subratllar: "De vegades per un excés de visualitat les obres queden sense res per oferir-nos, sense res que hi puguem descobrir". Diria que qualsevol que hagi estat a Niaux, al Sant Sepulcre o, per no anar-nos-en tan lluny, a la Biblioteca Arús ho pot entendre. Ens està avisant (i m'hi sumo) que la visualitat, l'espectacularitat, la immediatesa no són les úniques virtuts possibles. Mentrestant, sentimental, Cohen canta allò de "I love the country but I can't stand the scene".
És sabut que en alguna banda, real o imaginada, hi ha d'haver un enorme magatzem a on van a parar tots els guants i els mitjons desaparellats, les fitxes de parxís o d'scrabble i els naips que inevitablement falten quan et poses a jugar, els botons que vas desar per sempre més en un racó per cosir-los l'endemà i tots els paraigües que al llarg dels anys hem anat oblidant-nos com degotants molles de pa pels autobusos, restaurants i sales de reunions de la nostra vida. Ara diu que en aquest gran cafarnaüm dels oblits comuns, al costat potser de l'arxiu de cartes que no van arribar mai al seu destinatari o de la secció d'electrodomèstics reparats que ningú no va passar a recollir, els funcionaris dels nostres descuits hi donen d'alta cada setmana milers de portàtils per gentilesa només dels aeroports dels Estats Units. M'agrada imaginar-me'ls tots junts, apilats en prestatges i més prestatges que es perden en l'ombra, milers d'ordinadors plens d'informació que ningú no reclama, gigues i gigues de memòria que no hauran servit per a res, com la força, els diners, els crits, els galons, els padrins de tants i tantes.
Llegir junts, en paral·lel, La ruta blava de Sagarra (TV3 i MOM Produccions n'acaben de rodar un interessant documental, amb el fill de protagonista, que es pot veure sencer aquí), el Nabí de Carner, El vel de Maia de Manent i els papers de Pla i de Foix del moment, si tinguéssim clar quins són. Sobre l'escriure en temps de guerra (gairebé) sense guerra.
Coi, et despistes un moment i han passat deu anys... Reprodueixo el missatge que ens va enviar divendres l'Enric Gomà, responsable de la llista "Al carrer", de la qual ja us he parlat alguna altra vegada. Per cert: busquem candidats per arribar als cinc-cents subscriptors, que ja en falten molt pocs.
El 4 de juliol de 1999 vaig enviar el primer alcarrer –i era un diumenge. Vam començar amb 25 pioners, dels quals en continuen 18 (uns herois) [...] Com faig a cada aniversari, envio l’alcarrer fundacional, que va ser aquest:
"Al carrer" és un servei que recull tots els pensaments, impressions, sensacions, que els estranys, amables o no, llancen a la deriva pels carrers, avingudes i establiments públics. Frases que entranyen un significat críptic, mistèric, enigmàtic, de vegades incomplet, de vegades excessivament evident.
Sentit a la Rambla Catalunya de Barcelona, el 3 de juliol de 1999:
-Jo no sóc marimandona, però reconec que m'agrada dirigir el cotarro perquè les coses vagin bé.
Books oh books along a dusty road Take to the right, right after the sign you'll find me there My nose is bleeding from rubbing it into books I'm working hard on an intellectual look...
Que el Metrònom Ferrater va incorporant continguts, i ara a més promet una sessió en viu i en directe (al Poesia i + de Caldetes).
Que a Lletra preparen una versió beta renovada en perspectiva 2.0, en l'horitzó ja dels deu anys de funcionament, francament interessant.
Que Vicent Partal publica en format e-book el nostre primer llibre exclusivament digital, un relat de la seva experiència en primera línia ara fa vint anys a la plaça de Tiananmen.
M'assec al volant del cotxe amb prou quilòmetres i minuts tot sol per endavant i acosto l'índex al botó de l'aparell de música prefigurant ja la veu greu i el ritme cadenciós que hi vaig deixar posats, a l'espera. Sonen a tota castanya les Sugarbabes.
Entrades
