VIDA PÚBLICA

Quatre anys després d'aquell memorable Al carrer. Els millors comentaris de la gent del carrer, Enric Gomà hi torna amb La vida pública (Ara Llibres). Gomà, guionista professional, és l'ànima d'Al carrer, un cercle electrònic en què "uns quants individus, per no dir una altra cosa, ens dediquem a compartir converses i frases caçades al vol, dites en veu alta per gent desconeguda, exclamades o vociferades en carrers i places d'arreu del món". En aquests temps tous, líquids, per moments gairebé diries que llefiscosos, pertànyer a un cercle del qual un pot fer propaganda sense cap mena d'ombra de dubte és com un regal. Els missatges matinals d'Al carrer al correu són una injecció de bon humor. I si no, com a mínim, un toc de realisme verbal i social. Perquè la gent diu sovint el primer que li passa pel cap, però més d'una vegada en aquesta espontaneïtat s'hi escola el diamant d'una veritat petita, lluent. Ja ho deia la cantant dels cabells llargs: la gent té el poder. El de fer-nos somriure, com a mínim. I si no, acompanyeu-me a la pàgina 90:

Un cartell penjat a la porta d'una matalasseria del carrer Còrsega: "Se necesita dependiente. Imprescindible catalán".

O a la 111:

A l'Hotel Barceló de l'estació de Sants, una noia arriba a la recepció amb un carnet d'identitat a la mà, i l'hi dóna al recepcionista i diu: "Lo he encontrado en el suelo y no sé de quien es".

Això, si heu pogut superar sense un atac d'assentiment la 52:

A l'estació de metro del Passeig de Gràcia, hi ha una pintada que diu: "La ètica és el pilar de la llibertat". I a sota algú hi ha escrit: "I els apòstrofs, també".