ESCOPIU A LA COLUMNA PELADA DEL CRETÍ

Com d'altres vegades, transcric uns dies després la columna d'opinió escrita per al suplement d'El Periódico. Aquest cop vaig rebre (a banda d'alguna congratulació, ep) un interessant missatge d'un poeta minimalista alarmat pels meus arguments i sembla que fastiguejat de la cultura catalana. Com que em recomana que ho encaixi bé i faci vida sana, he pensat que afegir les seves paraules com a contrapès a les meves podria ser part de la teràpia. Per aquí van els trets.


GREGORIO I ARTURO, PRESENTES

Les reveladores declaracions sobre l'espanyol de Gregorio Salvador ("no es una lengua nacionalista, porque no es una seña de identidad para nadie; es plurinacional y multilingüe") i d’Arturo Pérez Reverte ("a pesar de lo que dicen los estúpidos y los manipuladores, [es] una lengua generosa, abierta, donde cabe todo el mundo y donde cualquier variante documentada con rigor es incorporada") a la presentació del darrer llibre del vicedirector de la Real Academia Española corren el risc de passar desapercebudes pel fet que van coincidir amb l'afirmació per part de Salvador que la situació lingüística a les comunitats autònomes amb llengua pròpia és avui pitjor que amb Franco. Per què la gent es posa tan nerviosa amb això, si té tota la raó? Pensin vostès en Aragó, Astúries, Navarra o la Comunitat Valenciana, i ja em diran si la democràcia no està a punt d'ofegar-hi definitivament el que el franquisme senzillament va ignorar!

Però anem al gra: les declaracions inicials del lingüista normatiu i l’escriptor supervendes, al costat d’aquestes altres paraules de l’autor de Noticias del Reino de Cervantes: "En definitiva, las lenguas no son iguales; sirven fundamentalmente para comunicarse, y no es lo mismo una que permite hacerlo con tres millones de personas que otra que sirve para hablar con cuatrocientos millones". Això sí que és important, perquè posa damunt de la taula de forma inequívoca el tarannà i les regles de joc dels pronunciadors. Per a Gregorio, Arturo i bona part dels que avui prenen les decisions, l’espanyol no és nacionalista perquè no té res a veure amb senyals d’identitat (com subratlla la Constitució espanyola), és plural i múltiple, acull tothom que hi combrega i, això, sí, és gran, molt gran. Tan gran que no pot ser tractat com els altres i demana una lògica diferent... Sostenir que els grans i poderosos tenen més raó (i dicten les condicions d’aquesta raó) i que Espanya i l’espanyol són un destí únic, excepcional i, doncs, han de ser abraçats amb joia guerrera és, de fet, una proposta ja documentada. Una croada prou ben documentada. D’això es tracta.

Publicat a El Periódico (Èxit), 18-V-07



[Missatge rebut per correu electrònic]

Benvolgut Jaume Subirana,

El teu article d'avui a "Exit" m'ha semblat alarmant, sobretot tenint en compte que fa quatre dies tenies un càrrec polític amb repercussions culturals.

Trobo els teus arguments obsolets i carrinclons. La dinànima actual de la llengua espanyola, vibrant i engrescadora, té molt poc a veure amb Espanya. L'epicentre d'aquesta gran llengua internacional fa molt temps que es troba a l'atra banda de l'Atlàntic. Res que passi aquí, en aquesta comarca perifèrica anomenada Espanya, pot afectar-la seriosament. El teu escrit confon una polèmica local que denota una gran estretor de mires entre les parts implicades amb un fenomen sociològic i lingüístic de gran abast.

La cultura catalana s'està tornant, cada dia més des de fa bastant temps, un corral de gallines on genteta com tu reparteix pinso. S'estaria més sana i estàlvia sense falsos protectors. Falsos protectors que en nom de suposats interessos col·lectius administreu pressupostos públics en benefici sectari.

Espero que ho encaixis bé. Salut.

AMANIDA D'ENLLAÇOS



De vegades la pluja d'estímuls és tan gran i tan persistent, i va tan de pressa, que corres el risc de quedar xop i anul·lat, de callar i no saber escriure. Llegir, botar, pensar, comentar, tot això sí. Però poca cosa més. Amb els ulls com plats i la boca de l'estómac tancada, què ens ve de gust? Potser una amanida. Què hi ha? Amanida d'enllaços? Però no podrà ser lleugera... Duu una base de postsantjordi amb polsim del sector, un bon tros d'absurd, talls de ràbia i de Rajoy, dos frankfurts finalment digeribles però insultats, fulles postelectorals d'aquí amb um raig d'incògnita, unes gotes de Múgica ranci i, dalt de tot, en equilibri, un ou pasqual. A veure qui és el figura que ho sap menjar sense tacar-se.

AL CAFÈ, MENTRE M'ESPERO

"Yo no me rasgo las venas", avisa tota discreta, després d'haver esbudellat sense anestèsia una companya de feina. La seva interlocutora sospira, agafa una bossa de botiga cara i clou la conversa: "Nada, que ja ens en sortirem".

ANALÍTICA

El nacionalisme és com el colesterol: tothom el duu a la sang (també els que mai no s'han fet una anàlisi, convençuts que ells sí que no). I s'acumula i va sumant i n'hi ha de bo i de dolent. Què deu fer de peix blau?

T'ESTIMO TANT...

Les declaracions de Maria del Mar Bonet a El Periódico, qualificant d'indecents les autopistes illenques i convidant la gent a sortir més al carrer per aquestes qüestions, i de Baltasar Porcel a La Vanguardia ("Mallorca ha reventado ¿Y cómo quieren que no haya corrupción?") coincideixen a les portes de les eleccions a les Illes amb la campanya de Cimentiments i, avui mateix, amb una important notícia eivissenca que afecta un d'aquells noms intocables que en un lloc petit semblen encara més tabú.

Vista des del Principat, amb visites esparses en el temps però continuades, la degradació del paisatge a les Illes és prou evident (ja no parlem del litoral del País Valencià, motiu de befa i d'investigació a l'estranger). És ben curiosa i fa por, aquesta manera d'estimar el país i de, suposadament, fer-lo avançar. Tot per a nosaltres (uns pocs nosaltres) ara, i per al futur cases i carrers buits com cementiris, amb autopistes de tres carrils que hi menen, això sí. Podríem refer l'adagi, amb veu empolsinada: t'estimo tant que t'encimento.

PARAULES RAONABLES SOBRE FRANKFURT

Abans ens pensàvem que els únics temes de què qualsevol es veia capaç de parlar (i escriure) sense tenir-ne ni idea eren el temps, la salut, el futbol, la política, la vida i la mort. Ara haurem d'afegir-hi la Fira de Frankfurt. Em sembla, sincerament, que el millor que podem fer amb la famosa i ja no sé si beneïda o malaurada invitació és deixar de citar i recitar els exabruptes i centrar-nos en la feina i en les paraules i els fets raonables, que n'hi ha. Avui, l'editor Ernest Folch signa sota el títol "La queixa" una columna clarificadora al suplement multitasca d'El Periódico. Hi diu, per exemple:

El partit de Frankfurt entra en la seva recta final i comencen els nervis. Diaris que munten campanyes artificials, autors que s'autoexpulsen i poca gent que mantingui la calma. Tothom té dret a dir el que vulgui i fins i tot a inventar-s'ho, però estaria bé recordar, ara més que mai, que Frankfurt no és una fira d'autors. És un punt de trobada d'editors, una gran reunió internacional de compra i venda de drets, i és més que res una fira gremial. Tampoc és una fira literària, encara que els mitjans d'aquí hi insisteixin, sinó una fira del llibre, que és molt diferent. [...] A Frankfurt el que és essencial és tenir la capacitat de comprar drets d'obres interessants, i el més important i més difícil és vendre els drets a altres països d'un llibre d'aquí. Aquest i no cap altre és el gran repte, i per això se'ns ha de jutjar. Tota la polèmica amb els autors catalans o castellans, si Sergi Pàmies hi va o hi deixa d'anar, és ridícula i artificial perquè no té res a veure amb Frankfurt ni amb res del que interessa a la indústria editorial. La polèmica s'ha muntat sempre amb interessos polítics (fent veure que uns escriptors són víctimes d'una confubulació nacionalista que els margina i oprimeix) o amb interessos personals, atès que el qui anuncia que no hi va té més protagonisme que el qui fa el contrari [...]

Ernest Folch, director d'Ara Llibres

MÉS ROMÁRIO

El punt de vedetisme egòtic i una mica tronat de la persecució del gol mil per part de Romário, per tal de poder ser la torna de Pelé (descolorida per una comptabilitat diguem que discutible i per l'allargassada ànsia final fins al penal de diumenge), no enterboleix el meu record d'un jugador únic. Poques vegades, asseguts al Camp, hem tingut com amb ell la sensació d'absoluta tranquil·litat en el moment menys evident d'un partit: quan el davanter encara amb la pilota als peus el porter i la porteria rivals. Romário vestit amb els teus colors era una til·la intravenosa per avançat, i la seva manera elèctrica de moure's, gràficament definida per Valdano com de dibuixos animats, afegia per original i inesperada un punt d'interès als partits.

El futbol de Romário com a davanter era una suma d'elegància, facilitat i eficàcia. Altres jugadors han destacat especialment en alguna d'aquestes facetes (Laudrup era elegant, Guardiola ho feia fàcil, Puyol resol sempre eficaçment), però ningú com Romário les ha sumades i dominades totes tres alhora. No devia ser el millor jugador del món (quin ròssec, la mentalitat de podi), però representava una combinació de talents senzillament única, sensacional. Ah, si sabéssim ser una mica més Romários, tots plegats.

VEÍ DE VOL LLEGINT NÉMIROVSKY

S'ha adormit amb les mans esteses sobre les pàgines dos-cents quaranta-sis i dos-cents quaranta-set del llibre: les venes grans, arrels blaves retortes, escapen enlaire d'un anell barat brillant com el marc del retrat de l'avi que no vaig arribar a conèixer i que potser un dia seré. Somriu quan el desvetllo per passar, es mou a poc a poc i després torna a seure i torna els ulls al llibre, i penso que no avui, un altre dia, més endavant, caminant pel passadís jo també faré tentines però a canvi llavors ja sabré si els protagonistes tenen més sort que l'autora, si hi ha salvació al final de la fugida.

INTRODUCCIÓ A LA POESIA

Els demano que agafin un poema
i el sostinguin contra la llum
com una diapositiva

o que premin una orella contra el rusc.

Els dic deixeu-hi anar un ratolí
i mireu-vos-el intentant sortir-ne,

o fiqueu-vos a la cambra del poema
i palpeu-ne les parets buscant l'interruptor.

Jo vull que facin esquí aquàtic
per la superfície d'un poema
saludant el nom de l'autor a la riba.

Però tot el que ells volen fer és
lligar el poema a una cadira
i torturar-lo fins que confessi.

Comencen tustant-lo amb una mànega
per esbrinar-ne el significat real.

                           Billy Collins (traducció de JS)

NEVERMORE

A partir de la provocadora idea que a hores d'ara el llibre potser és una barrera real entre poetes i lectors i del convenciment que internet pot ajudar-nos a saltar aquesta barrera, l'escriptor (també poeta) Rafael Vallbona acaba de posar a caminar (a volar, hauríem de dir) una interessant iniciativa: El Corb. Revista de poesia contemporània. Aquí en teniu l'editorial:

La impremta va matar el poeta, el va posar en mans d’una indústria hostil, el va allunyar del seu auditori i va dictar criteris estètics. En l’era en què el coneixement trenca les barreres del poder, EL CORB neix amb la idea de clavar el bec en els reductes d’informació artificials creats pel mercat i difondre la poesia contemporània posant-la a l’abast lliure dels lectors, i demanar-ne d’ells el compromís de donar el seu parer rigorós i franc. Com diu el poema homònim d’Edgar Allan Poe, que “mai més, mai més” la poesia resti segrestada pels interessos de la indústria editorial.

La idea és anar-hi publicant poemes inèdits per invitació, i convertir-ho en una antologia en marxa de poesia catalana i universal d'ara mateix. Una de les pàgines pioneres de la xarxa catalana va ser precisament una extensa selecció poètica a càrrec d'Albert Folch (estroncada al 2000, acollida en el seu estat final a Lletra) i també en part funcionen com antologies La Il·lustració Poètica Metropolitana i Continental i Magisteri Teatre-Mag Poesia, però El Corb hi afegeix l'interès de l'inèdit, de la producció en marxa dels creadors contemporanis, i la possibilitat que els lectors hi diguin la seva a través dels comentaris. Un Corb de bon auguri, doncs. Benvingut al cel obert de la poesia enxarxada.

I AMB HOMEOPATIA?







El problema és la familiaritat. La solució és la familiaritat. Així anem fent.

ZENIA



Quanta gent sap què és l'ICORN? Quanta gent sap que la llengua més parlada a bona part del nord del Marroc és el berber o amazigh? Quanta gent coneix el risc que representa per a alguns, com Salem Zenia, escriure en aquesta llengua? Hi ha dies que un se sent orgullós de ser d'una associació d'escriptors...

DIPLOMÀCIA











Et mires les notícies internacionals, tan plenes de credencials i banderes i genuflexions i converses futures per acabar crisis presents. Sir Henry Wolton, diplomàtic, viatger i escriptor anglès al servei del rei Jaume I (d'allà), va descriure succintament un ambaixador com "un home honest enviat a l'estranger a mentir pel bé del seu país". I com va dir un altre anglès, els països (forts, hi afegiria jo) no tenen amics, només tenen interessos. Doncs això, que ja podem anar-nos ventant la democràcia, amb els fracs i els passaports.

PRECISIÓ, BELLESA

— ¿D'on surt el desig d'escriure?
— En el meu cas del gust per la precisió i l'exactitud, crec que és una font de bellesa. La sintaxi, el ritme... Les paraules remeten a la realitat. En tot cas, és un procés en què el cervell i el cor funcionen junts.

Luis Landero, en una entrevista a El Periódico (7/V/07)


Foto: Itziar Guzmán

RICE LAKE

Amb dos gots de llum d’abril faig la volta al llac
entre llavis de pedra i fusta regalimant pertot
l'aigua lenta en què suren els ànecs i ens miren
les gavines i s’amaga aquella truita que espia
si traiem la canya, triem l'ormeig i pensem
a on llançar, la truita que ens veu el canell
i se'n riu fumant perles d’oxigen invisibles
si no treus els ulls del fil. "No t'avorreixes?",
repeties ahir. Ho penso mentre contemplo
el fil i sostinc tant la mirada que la imatge
dels arbres i la neu i els núvols ja no sembla
invertida, ronda a la vora del llac, i la boca
del bosc vessa amunt mentre la truita gira,
punteja l’ham i s'envola cap al fons del cel,
color d’arròs morè, tot aigua il·luminada.

                                                     JS

ESPERANT EL VOL



El veus que busca i mira més del compte pels racons: els seus ulls registren la sala i sobretot les parets de la sala, les columnes, els darreres de cada cantonada a l’alçada dels turmells. Mira, registra mentre avança a poc a poc. Duu una motxilla petita o una bossa de mà negra, i quan per fi troba el que buscava en fa sortir una descàrrega de fils embolicats i un portàtil que endolla freturós. S'asseu a la butaca més propera, o a terra si cal: l'arribada del corrent li torna beatífic el posat. Per fi, ja pot recarregar la bateria. I esperar l'avió, és clar. És el buscador d’endolls.

TRES O QUATRE DIUMENGES

Nostre Senyor va fer els diumenges per badar i celebrar. Tres nous racons per perdre's i fer-hi el que s'ha de fer, doncs:

— Blocs de lletres, una excel·lent iniciativa de sindicació a càrrec de Josep Porcar (Salms) que fa molt més fàcil el seguiment alhora dels diversos blocs de i sobre literatura.

— A llunÀtic, una llarga entrevista de David Madueño amb Francesc Serés. Coincideixo amb en David que Serés és un dels joves narradors amb més talent (poseu-hi al costat Bosch, Fonalleras, Guixà, Ibarz, Lluís, Márquez, Moliner, Pagès, Pàmies, Perelló, Puntí, Sala, Serra o Zabala i ja em direu si la distància curta no promet). Dissenteixo de tots dos només quan diuen que La matèria primera no és ficció: jo hi he llegit un dels millors reculls de relats dels darrers anys. M'és ben igual si l'autor ho transcriu o s'ho inventa.

— Finalment, si parleu italià, portuguès, rus o suec, o teniu algun/a col·lega que llegeixi en aquestes llengües a qui vulgueu impressionar, ja hi ha en funcionament les onze versions lingüístiques de l'exposició "800 anys de literatura catalana".

— I de propina un vídeo superb de BDB, per constatar una vegada més que no tan sols els escriptors saben jugar amb la veu i el punt de vista. Qui m'ho havia de dir a mi, que algun dia duria la Joan Collins a casa...

BIFRONTS

Aquí parlar d'allà, allà parlar d'aquí. I qui diu parlar diu qui.

A LA 139

Empès pel Biel i per culpa del David, us he de dir què hi diu al segon paràgraf de la pàgina 139 del llibre que estic llegint. Com que és en anglès, improviso una traducció de batalla:

Walton no vol deixar escapar la qüestió d'aquesta manera. Esbossa els respectius arguments de l'acció i la reflexió i llavors declara amb modèstia: "Dues opinions ateses les quals jo he de renunciar a afegir-ne una tercera declarant la meva, i em conformaré amb explicar-vos, apreciat amic, que totes dues es troben, i de fet pertanyen de ple, al molt honest, enginyós, tranquil i inofensiu art de la Pesca amb canya." La qual cosa, a banda d'insistir en una tranquil·litat ben aliena al vigorós i directe pescador d'avui, realment no representa cap renúncia. La síntesi dialèctica de les dues opinions constituiria de fet, si fos vàlida, una tercera opinió. Tret, és clar, que la jugada de Walton no sigui de cap manera una síntesi sinó simplement una via per eludir la confrontació de les opinions per, així, establir una més simple (i potser més alta) veritat: que en la pesca executada com cal, on l'esperança regna per damunt de la raó, no hi ha conflicte entre acció i contemplació, i doncs no té lloc una suposada resolució.

El Walton mencionat és òbviament Izaac Walton, un dels pares de l'Església del noble art de la pesca amb canya. I el llibre, més que recomanable, es titula Catch and Release. Trout Fishing and the Meaning of Life, el publica Penguin i l'ha escrit Mark Kingwell, professor de filosofia a la universitat de Toronto.

SANT BREVÍSSIM

Nota de l'editor: Distingit públic, ho deixem aquí. Gràcies a tanta gent per afegir-vos-hi (escrivint o llegint), per compartir al llarg de la darrera setmana aquest grapat d'ecos breus de la llegenda.


INGENUÏTAT

El Jordi, la Princesa i el Drac s'estimen: fan un ménage à trois.

Biel Mesquida

^


LA TANGENT

—O mates el drac o em regales una rosa —digué la princesa. I ell fugí a la biblioteca.

Subal

^


SOFIA

Avui neix una princesa i el drac ja l'esguarda. Cavaller sant Jordi, on ets?

Ramon Bassas

^


LLEGANYES

Quan despertà del somni on despertava, el llibre encara hi era. La rosa no.

El Llibreter

^


SANT JORDI ES PREGUNTAVA

Per què no vaig reconèixer el drac abans que ataqués la princesa?

Carles Torner

^


I SI...

I si el drac morí punxat per una rosa perduda?

Sergi Seguí

^


LITERATURA

El drac mai va saber que s’estava cruspint una llegenda.

Manel Marquès

^


SANT JORDI SOMIAVA

Un somni principesc de dracs, roses i rescats.

Guillem d’Efak Fullana

^


EL MÉS VENUT

Quan la princesa despertà, sant Jordi encara firmava llibres sobre la llegenda del drac.

Eva Piquer

^


D'ençà del fet, en cada bes de la princesa sant Jordi hi endevinava
l'alè del drac.

Jaume Capó

^


GIGOLÓ

Capgira el drac per mostrar el card, mareja la princesa: és penis car.

Pau Vidal

^


POST

I després el drac fumava.

Jon

^


Quan sant Jordi va arribar el drac era fora, treballant per pagar la hipoteca de la cova.

Jordi Cervera

^


AU!

Sant Jordi suplica a la princesa que li tregui la punxa clavada.

Emma Piqué

^


MODA

"Una cartera cara", pensà. "Però em fa joc amb les sabates de pell de serp."

James Scorer

^


SIMBIOSI

Al mirall, es va veure verd. I li feia mal una punxa a l'esquena.

Ofelia Ros

^


A ON?

Aquest Jordi de qui tant parles, Princesa, on podria jo trobar un home com ell?

Antònia Vicens

^


23-A

—¡He mort el drac, he mort el...!
—¿Vols un altre mastegot, princesa?

Carles Miró

^


DIUEN ELS OSSOS DEL PRINCIPAT

Lo drac mos rosega tots los jorns ¿qui és que s’hi adorm?

Manel Ollé

^


LA ROSA I LES RAMBLES, EL DRAC

“Aquesta.” L'empunya. “Quina gentada... ¡És Ella! ...¿Amb Ell?” Sospesa; la llança. “Té.”

Esteve Miralles

^


CAP I CUA

Quan la princesa es va desvetllar, sant Jordi es llepava les ferides.

Oriol Izquierdo

^


INCOMODITATS

O fred o pedra o ronc el desvetllaren. El ronc del drac, és clar.

Marc Romera

^


SANT JORDI ERA ABSENT

La rosa va matar la princesa, llavors el drac la va esfullar.

Marta Coll

^


EROS

“Cavaller coratjós”, nua la princesa. Sota les flassades el drac la besà.

David Figueres

^


CARÍCIA

En despertar l’urpa l’acomboiava i el sant fugia, covard.

Ester Andorrà

^


AUTOAJUDA

De com lligar-se una princesa amb un drac confabulat i una espasa.

Tina Vallès

^


Embogit d'amor semblava un drac, i la princesa demanà ajut per matar-lo.

Genís Roca

^


INFIDELITAT

Quan sant Jordi despertà el drac, la princesa petonejava un gripau.

Jordi Cos

^


LA VIE EN ROSE

sant drac i la princesa jordi, i una rosa... de paraules

emgiro

^


TRIO

Un d'ells va matar el tercer. La segona era una pàmfila.

Josep M. Fonalleras

^


DESPATXAT

No se'l pot matar més d'una vegada? Ara, de què viurem, princesa?

Josep Gerona

^


Cançons de gesta,
un drac, una princesa,
i dues llances.

Jep Ferret

^


SON

Ni sant Jordi ni el drac mai no despertaren.

Màrius Serra

^


INVOCACIÓ

Pètal sense rosa, drac sense castell,
vine prest i clava-hi la sageta, Cupidell.

Albert Benzekry

^


ELS DOLENTS DE LA PEL·LÍCULA

En despertar, veié la princesa fent cua davant d’un drac mediàtic.

Ignasi Pàmies

^


LA CRISI DE LES FLORISTERIES

L'any 2023 el drac anirà molt curt de sang.

Jordi Llavina

^


EL FET CERT DE TOT PLEGAT

Quan sant Jordi hi anava, la Princesa ja en tornava. El Drac? Només fumava.

Carles Mulet

^


NEGUIT

Mort el drac, la princesa treia foc pels queixals.

Enric Gomà

^


MÒBIL

El va matar perquè era un drac.

Carles Bellver

^

PRINCESA

Quan sant Jordi despertà, el drac li deia princesa.

Jaume Subirana

^

SANT JORDI

Quan la princesa va despertar, sant Jordi i el drac encara s’estaven barallant.

Eduard Ribera