ESCOPIU A LA COLUMNA PELADA DEL CRETÍ

Com d'altres vegades, transcric uns dies després la columna d'opinió escrita per al suplement d'El Periódico. Aquest cop vaig rebre (a banda d'alguna congratulació, ep) un interessant missatge d'un poeta minimalista alarmat pels meus arguments i sembla que fastiguejat de la cultura catalana. Com que em recomana que ho encaixi bé i faci vida sana, he pensat que afegir les seves paraules com a contrapès a les meves podria ser part de la teràpia. Per aquí van els trets.


GREGORIO I ARTURO, PRESENTES

Les reveladores declaracions sobre l'espanyol de Gregorio Salvador ("no es una lengua nacionalista, porque no es una seña de identidad para nadie; es plurinacional y multilingüe") i d’Arturo Pérez Reverte ("a pesar de lo que dicen los estúpidos y los manipuladores, [es] una lengua generosa, abierta, donde cabe todo el mundo y donde cualquier variante documentada con rigor es incorporada") a la presentació del darrer llibre del vicedirector de la Real Academia Española corren el risc de passar desapercebudes pel fet que van coincidir amb l'afirmació per part de Salvador que la situació lingüística a les comunitats autònomes amb llengua pròpia és avui pitjor que amb Franco. Per què la gent es posa tan nerviosa amb això, si té tota la raó? Pensin vostès en Aragó, Astúries, Navarra o la Comunitat Valenciana, i ja em diran si la democràcia no està a punt d'ofegar-hi definitivament el que el franquisme senzillament va ignorar!

Però anem al gra: les declaracions inicials del lingüista normatiu i l’escriptor supervendes, al costat d’aquestes altres paraules de l’autor de Noticias del Reino de Cervantes: "En definitiva, las lenguas no son iguales; sirven fundamentalmente para comunicarse, y no es lo mismo una que permite hacerlo con tres millones de personas que otra que sirve para hablar con cuatrocientos millones". Això sí que és important, perquè posa damunt de la taula de forma inequívoca el tarannà i les regles de joc dels pronunciadors. Per a Gregorio, Arturo i bona part dels que avui prenen les decisions, l’espanyol no és nacionalista perquè no té res a veure amb senyals d’identitat (com subratlla la Constitució espanyola), és plural i múltiple, acull tothom que hi combrega i, això, sí, és gran, molt gran. Tan gran que no pot ser tractat com els altres i demana una lògica diferent... Sostenir que els grans i poderosos tenen més raó (i dicten les condicions d’aquesta raó) i que Espanya i l’espanyol són un destí únic, excepcional i, doncs, han de ser abraçats amb joia guerrera és, de fet, una proposta ja documentada. Una croada prou ben documentada. D’això es tracta.

Publicat a El Periódico (Èxit), 18-V-07



[Missatge rebut per correu electrònic]

Benvolgut Jaume Subirana,

El teu article d'avui a "Exit" m'ha semblat alarmant, sobretot tenint en compte que fa quatre dies tenies un càrrec polític amb repercussions culturals.

Trobo els teus arguments obsolets i carrinclons. La dinànima actual de la llengua espanyola, vibrant i engrescadora, té molt poc a veure amb Espanya. L'epicentre d'aquesta gran llengua internacional fa molt temps que es troba a l'atra banda de l'Atlàntic. Res que passi aquí, en aquesta comarca perifèrica anomenada Espanya, pot afectar-la seriosament. El teu escrit confon una polèmica local que denota una gran estretor de mires entre les parts implicades amb un fenomen sociològic i lingüístic de gran abast.

La cultura catalana s'està tornant, cada dia més des de fa bastant temps, un corral de gallines on genteta com tu reparteix pinso. S'estaria més sana i estàlvia sense falsos protectors. Falsos protectors que en nom de suposats interessos col·lectius administreu pressupostos públics en benefici sectari.

Espero que ho encaixis bé. Salut.