MÉS ROMÁRIO

El punt de vedetisme egòtic i una mica tronat de la persecució del gol mil per part de Romário, per tal de poder ser la torna de Pelé (descolorida per una comptabilitat diguem que discutible i per l'allargassada ànsia final fins al penal de diumenge), no enterboleix el meu record d'un jugador únic. Poques vegades, asseguts al Camp, hem tingut com amb ell la sensació d'absoluta tranquil·litat en el moment menys evident d'un partit: quan el davanter encara amb la pilota als peus el porter i la porteria rivals. Romário vestit amb els teus colors era una til·la intravenosa per avançat, i la seva manera elèctrica de moure's, gràficament definida per Valdano com de dibuixos animats, afegia per original i inesperada un punt d'interès als partits.

El futbol de Romário com a davanter era una suma d'elegància, facilitat i eficàcia. Altres jugadors han destacat especialment en alguna d'aquestes facetes (Laudrup era elegant, Guardiola ho feia fàcil, Puyol resol sempre eficaçment), però ningú com Romário les ha sumades i dominades totes tres alhora. No devia ser el millor jugador del món (quin ròssec, la mentalitat de podi), però representava una combinació de talents senzillament única, sensacional. Ah, si sabéssim ser una mica més Romários, tots plegats.