dijous, 30 de juny de 2005

MIRO CAURE

Miro una gota caure a terra i m'interessa més que allò que se suposa que m'ocupa o em preocupa. L'he vista lliscar avall de la mà dreta alçada després de rentar-me, rebotar a la tovallola abans que les meves mans hi arribin, anar cap a terra a poc a poc i esclatar-hi damunt la tova clara: i s'ha quedat allà i jo amb ella, incerts tots dos, ni absorbits ni evaporats encara.


dilluns, 27 de juny de 2005

UNA ALTRA CANÇÓ

Navegant pels blogs amb "Ella Fitzgerald & Billie Holiday at Newport" a l'equip de música (impagable la imitació que Ella fa de Louis Armstrong cantant "I can't give you anything but love"), poc després que Johnny Mercer presenti la Holliday i aquesta enfili "Nice work if you can get it", arribo al Cafè Antic i m'hi trobo (casualitat?) un post recent sobre una cançó que m'adono que vaig descuidar-me al meme de fa uns dies. Mai no l'he poguda escoltar sense un calfred a l'espinada...

Southern trees bear strange fruit,
Blood on the leaves and blood at the root
(...)

Tot plegat punxa encara més endins si coneixes la biografia de la cantant. I aquests dies torna a l'actualitat amb motiu de la condemna, tants anys després, d'Edgar Ray Killen.

Pastoral scene of the gallant south,
The bulging eyes and the twisted mouth,
Scent of magnolias, sweet and fresh,
Then the sudden smell of burning flesh
.

diumenge, 26 de juny de 2005

TO HAVE AND HAVE NOT


–Has fet els deures?
–No he tingut temps, pare. De tant que m'avorria, no he tingut temps.


dimecres, 22 de juny de 2005

ALTRES NOMS, ALTRES MÓNS

De fa algunes setmanes, els mitjans de comunicació hispanolocals més poderosos semblen abduïts i monopolitzats pels noms i els arguments de gent com Francisco José Alcaraz, Manuel Fraga, Michael Jackson, Cristina López Schlichting, Aquilino Polaino, Albert Boadella o Félix de Azúa (el seu article d'ahir a El Periódico, reproduït avui in extenso per El Mundo, és per guardar-se'n còpia), un còctel perillós fins i tot per als acostumats a les barreges més fortes. Perquè els ingredients fan la copa, i els interlocutors la cosa, ja m'enteneu, i si bades gaire pots acabar pensant que la intoxicació és la norma. A mi, de moment, em passa que no sé deixar d'enyorar aquell sistema de teletransport (tan fàcil, tan ràpid) de Star Trek: pitjaves l'escut, deies unes paraules i adéu els monstres.

dimarts, 21 de juny de 2005

UF



Que la calor hagi arribat de cop, avançant uns dies l'estiu, no tindria més importància si no fos que vivim sota teulat i vaig desar taaaan ben desat el comandament de l'aire condicionat de l'estudi que ara no hi ha manera de trobar-lo. Em miro l'aparell, suant com una cuixa de porc rostida al forn, i busco i busco en va (és clar que també podria ser a sota d'alguna de les piles de papers de la taula gran, però tan avall no goso arriscar-me)... Quina estranya (i estúpida, si se'm permet) forma de solidaritat amb la persiana encallada, la impressora embussada i el tendal estripat. Per què per sobre dels trenta graus els objectes decideixen anar a la seva?

dilluns, 20 de juny de 2005

GRANS PLANS

Les coses importants, he deixat que em passin.

diumenge, 19 de juny de 2005

OBSERVATORIO




Na parede, un mapamundi.
E colgando do ártico,
de Grenlandia aos mares cálidos,
un acio de figuriñas de pan
de San Andrés de Teixido.

               Manuel Rivas, O pobo da noite

divendres, 17 de juny de 2005

PRENGUI AQUESTES GOTES

Contra l'ansietat, contra l'agenda, contra la mala gaita, el degoteig de l'aigua a la font de la Casa de l'Ardiaca. Una bona estona veient saltar les gotes, escoltant-ne el so encalmat, remorós, inexhaurible, amb l'esquena contra la paret enrajolada i el cap a principis del setze. I tornar-hi tant com calgui.

dijous, 16 de juny de 2005

"FORGIVE, O LORD..."

Cadascú s'entreté a la seva manera. Sol en una ciutat estranya, entro en una llibreria i m'enduc un volum lleuger d'aquests que sembla que només sàpiguen fer els anglesos amb la poesia completa de Robert Frost, i en fullejar-lo assegut a taula em ve a trobar un poema molt breu, un dístic epigramàtic que miro de passar al català. Els versos se'm trenquen, però diria que l'essència hi és:

Perdoneu-me, Senyor,
els petits acudits sobre Vós
i jo us perdonaré
l'acudit tan immens sobre mi
.

              Robert Frost (de In the clearing, 1962)

dimarts, 14 de juny de 2005

UN CAFÈ IN MEMORIAM

"Les tertúlies als cafès de Mequinensa eren una meravella! Jo era un cul de cafè en aquest sentit; hi anava a escoltar, recollia totes les històries que s'hi explicaven." (Jesús Moncada, entrevista a Serra d'Or, 1996)



[Uns donen conversa i els altres van fent feina: la gent de L'Avenç han penjat en obert (en pdf) una entrevista prou recent amb Jesús Moncada i un article/pròleg sobre Camí de sirga de Simona Skrabec. Gràcies!]

dissabte, 11 de juny de 2005

MON MEME, VA


Atenent la invitació del Llibreter, responc el meme sobre discos i llibres que ens entreté aquests darrers dies...

A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:

Un d'Elvis Costello (em temo que els tinc gairebé tots).
Un de Morrissey.
Un dels primers Queen, i per compensar "Wish you were here".
Un dels primers Everything But the Girl.
Un d'Eva Cassidy (potser "Songbird").
Un dels dos d'Ella Fitzgerald i Louis Armstrong.
"Ara i aquí" de Lluís Llach.
El quartet "La mort i la donzella" de Schubert.
"Red, hot + blue"
"Chet Baker introduces Johnny Pace"
(i "Coral romput", tot i que aquest el tinc en cassete)

Però hi falten els Gipsy Kings, Gato Pérez, Bocherini, Estrella Morente, Lucio Dalla, Maria del Mar Bonet, "The river", algun de boleros, Crowded House, El Último de la Fila, els dos primers de Joan Manuel Serrat, el d'Espriu de Raimon, Natalie Merchant, els REM, Pascal Comelade, Peter Gabriel, Golpes Bajos...

Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:

Suposo que me'n faria una mica algun dels centenars de vinils que descansen de fa anys tancats en un bagul. Supertramp i l'ELO, per exemple?

Quantitat total de música baixada al meu ordinador:

0.

L’últim cd que he comprat:

Avui mateix, a Móra d'Ebre, "Si no fos", de Quico el Célio, etc.

L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:

"Río abajo", de Jorge Drexler, repetida.

Cançons que escolto i signifiquen molt per a mi:

"Losing my religion", dels REM; "Alison", d'Elvis Costello; "Fields of gold", d'Eva Cassidy; "You're the top" o "I've got you under my skin", de Cole Porter; "Bewitched, bothered and bewildered", de Rodgers i Hart; "What a wonderful world", en les versions de Louis Armstrong, Eva Cassidy o Joey Ramone, segons el moment; "Jim", cantada per Maria del Mar Bonet (també les seves tonades de segar); "Perquè vull", d'Ovidi Montllor; "Com un puny", de Raimon; "Suzanne" o "Chelsea Hotel", de Leonard Cohen; "Disneylandia" o "Aviones plateados", d'El Último de la Fila; "Brass in pocket", dels Pretenders; "Reel around the fountain" o "There Is A Light That Never Goes Out", dels Smiths; "If it makes you happy", de Sheryl Crow...

Llibres que llegeixo durant l’any:

Sencers, potser només una trentena. A trossos, no paro.

Llibreria o biblioteca:

Llibreria, i la biblioteca de casa. O la de Catalunya, per anar a treballar (quan hi anava).

Últim llibre comprat:

A la llibreria Hiperión, Ahí te quiero ver (Icaria), de Jorge Riechmann, i El sexo y el espanto (Minúscula), de Pascal Quignard. A la Fira del Llibre i l'Autor Ebrencs, In nuce (Lo Trull), d'Hèctor Moret, i Les cançons de la nostra gent (Gobierno de Aragón) recopilades per Josep Galán.

Últim llibre llegit:

Encara que és de fa unes setmanes, no voldria deixar de destacar una joia a la qual he arribat tard: El dia de l'ós (La Magrana), de Joan-Lluís Lluís.

Llibres que llegeixo en aquests dies:

Tinc començats El perfum dels dies de Josep M. de Sagarra, La velocidad de la luz (Tusquets) de Javier Cercas, D'un lloc a l'altre (Galerada) de Ramon Farrés, el de Pascal Quignard citat més amunt i una cosa extraordinària en la qual em refugio quan la literatura i la tonteria m'avorreixen: El món en jocs (RBA), d'Oriol Comas, que si fóssim una mica més anglesos seria al capdamunt de les llistes de més venuts de no ficció.

Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:

L'illa del tresor, de R.L. Stevenson; Les relacions perilloses, de Choderlos de Laclos; La paraula en el vent, de Josep Carner; Les dones i els dies i Las personas del verbo; Si això és un home, de Primo Levi. Cadascun a la seva manera, en el seu moment i per raons diverses.

Cinc persones a qui vulgui passar aquest "meme":

El Jordi Cos, el David Figueres, l'Oriol Izquierdo, el Biel Mesquida i l'Ignasi Pàmies.

dijous, 9 de juny de 2005

INICIS

Diu el tòpic il·luminat que cal ser condescendent amb els inicis dels escriptors: els primers relats, la novel·la de jovenesa, els primers poemes són sovint poca cosa més que llamineries per a estudiosos, o curiositats per a entusiastes... Obro Esta luz, el volum de Galaxia Gutenberg-Círculo de Lectores amb la poesia aplegada d'Antonio Gamoneda i, a la primera pàgina de Primeros poemas, llegeixo:

Te beberé el cabello
y cerraré los ojos.

Tú seguirás manando
tu cabello
turbio de besos.


I la llum del tòpic vacil·la. Potser són les piles.

BLOCATGES DIVERSOS


Com que hi he hagut d'anar de visita, m'encanta seure a escoltar el que diu la gent de la casa aquí, aquí, aquí, aquí i òbviament aquí sobre els dos dies de trobada de dietaristes diversos a Sant Cugat.

La veritat és que jo m'ho vaig passar pipa...

dimecres, 8 de juny de 2005

dimarts, 7 de juny de 2005

SETZE O QUINZE JUTGES

Abans, en posaves setze junts i tocaven la guitarra: avui, quinze signen manifestos. Però també volen fer de jutges. Amb la petita diferència que aquests d'ara judiquen un país que ja vota cada quatre anys. I que tenen al darrere uns altaveus tan potents, tan grans, que si els cauen a sobre encara prendran mal.

diumenge, 5 de juny de 2005

MANI?

Al blog de Ramon Bassas topo amb el millor comentari sobre la mani d'ahir a Madrid. El signa el gran Toni Batllori (avui estic vanguardesc): els ninotaires s'han anat convertint en els nostres millors comentaristes polítics...



[PS: O, en paraules i vinyeta de Máximo a El País d'avui dimarts: "Esto es como el juicio de Salomón y las dos madres. Una quiere dialogar para que no haya más muertos. Otra no quiere dialogar aunque la mortandad se prolongue."]

AMB QUI

S'aprèn de pressa, que val més no fer gaire cas a les suposades declaracions de la gent als diaris, però en aquest cas es veu que Juan Marsé va escriure's abans el que volia dir i ho va anar repetint a tots els mitjans que li telefonaven (també ho transcrivia in extenso El Mundo, per exemple). No diria el mateix del suposat comentari de Javier Tomeo en el sentit que a Catalunya hi ha dues llengües i tots els escriptors interessants escriuen en la seva (la d'ell, és clar). Déu n'hi do, la campanya de promoció que ens hem organitzat amb la història de l'anar a Frankfurt. En qualsevol cas, comentaris com el de Josep M. Fonalleras em semblen exemplars.




MARSÉ Y EL VUELO A FRANKFURT

Según Abc del sábado 28 de mayo, Juan Marsé "se encendía literalmente" al hablar de lo de Frankfurt. En cambio, según El País, "la polémica le había causado desazón". Son cosas distintas. Puede parecer que primero llamó El País y luego fue Abc quien habló con Marsé, porque en pura lógica narrativa a uno le entra primero la desazón y más tarde, sólo más tarde, es cuando llega uno a encenderse. Yo creo, sin embargo, que la película de los hechos fue distinta.

Tengo una hipótesis. Preguntado sobre su reacción ante lo de Frankfurt, Marsé afirmaba: "Aunquem ei nvitaran no aceptaría y diré por qué: la sola idea de verme sentado en el avión junto a Baltasar Porcel o Maria Mercè Roca...". Bueno, aquí ya entramos en las variantes. En Abc,"la sola idea me pone los pelos de punta". En cambio, para El País,"la sola idea me produce verdadera urticaria". ¿Qué fue primero, en la mente de Marsé, la urticaria o los pelos de punta? En ambos casos la reacción es instintiva, casi animal, pero si algo te pone los pelos de punta, más parece un pronto, un escalofrío momentáneo. Creo que tener los pelos de punta no dura mucho. No conozco a nadie que haya padecido el síndrome pelos de punta más allá de un par de minutos, a no ser que le esté acosando un pitbull, pero ni Porcel ni Roca lo son y, además, no estaban ante Marsé cuando a Marsé se le pusieron los pelos de punta pensando en ellos.

Una urticaria es algo más serio. Sigue siendo un reflejo incontrolado, una defensa corporal ante la agresión exterior. Suele durar más. A veces puede combatirse con antihistamínicos, pero el Zirtec no siempre surte efecto. Puede ser realmente molesta una urticaria, porque encima tienes que rascarte pero resulta que no te dejan, con lo cual llegamos a la conclusión de que Marsé se fue encabritando y pasó de un mínimo nivel de indignación a un nivel de indignación agudo, casi clínico.

Yo no me he sentado nunca en un avión con Porcel. Con Roca, tampoco. Con el primero viajé una vez en coche y también compartí mesa. Con la segunda, recuerdo haber estado justo a su lado en un Catalunya-Expres. A ver: no son, ni uno ni la otra, los seres humanos con los que sueño compartir cabaña en una isla desierta. El día que sueño eso, se me aparecen otras personas, casi siempre chicas y nunca escritoras. Pero puedo asegurar que ni Porcel ni Roca provocan excitación capilar ni erupciones cutáneas. Incluso son bastante afables y, en un avión, creo que pueden llegar a ser capaces de levantarse para permitir que uno vaya al lavabo, si es que uno tiene necesidad de ir, claro.

Además, no es necesario volar en el mismo avión. Si Marsé decidiera al fin ir a Frankfurt y quisiera despegar desde Barcelona, tiene como mínimo 12 opciones, vía Zurich, Milán, Madrid o París -o también un vuelo directo, si le apetece-, y podría viajar con Alitalia, Iberia, Air France o Swissair. Con Lufthansa, mejor no hacerlo porque tiene escala en Palma de Mallorca, y eso sí que podría llegar a ser urticante. Con Maria Mercè Roca, no hay por qué preocuparse. De ir a Frankfurt sacaría su billete en Ryanair. Te dejan a más de cien kilómetros del centro, pero tiene la ventaja de que sólo vale 60 euros. Esta opción (barata) tiene la ventaja añadida, para Marsé, de que no coincidiría con Roca ni tan siquiera en el aeropuerto, ni tan siquiera por casualidad.


Josep M. Fonalleras, La Vanguardia, 5 de juny de 2005

dijous, 2 de juny de 2005

ÈXITS

Lluny de casa, repasso la premsa digitalment (a velocitat de mòdem, ai), i m'enganxo a les notes d'Ernest Folch sobre la sumària trobada dels editors d'arreu del món amb Dan Brown a Nova York. Diu que el número u de tots els rànquings va comentar: "En aquest país tothom t'ajuda a tenir èxit, però així que has arribat a dalt de tot, ningú no t'ho perdona". I he de tornar unes línies més amunt: m'ha semblat que deia que només havia estat un parell de dies a Barcelona?

dimecres, 1 de juny de 2005

PÚBLIC

No mirar a la sala (sovint mig buida), ni pensar en el món (sempre mig sord). Parlem i treballem per a un qui que no és aquí.