Tu parles (escrius, vull dir) i poca gent escolta. Oh, quina pena. És normal, vull dir: tots parlem alhora. Has de seguir parlant, o callar de tant en tant i reprendre llavors el discurs, o escoltar tu els altres, o recuperar les coses antigues, o parlar mirant en una altra direcció. Però alhora, sempre alhora. Perquè la literatura també és un gran, un immens concert... de jazz. A l'aire del temps i sense director.
M'ha convençut: som els dolents, i ens fan pudor els peus.
"Hay un catalán que quiere estudiar y a estudiar empieza. Ese niño de Canet es nuestra Rosa Parks, nuestro Mandela, David frente a Goliat, Roma frente a los bárbaros, la Ilustración frente al fanatismo, la civilización frente a la oscuridad, el bien contra el mal y, es más, todo el bien frente a todo el mal, sin matices, a lo bestia, la ley frente a la jungla, la democracia frente al fascismo, los derechos frente al ‘bullying’ institucional, la buena gente contra la gente mala, que es la que no siente, la enferma de odio, la que se ahoga en su bilis y enferma cada día en el olor a pies y fuet de su propia tragedia. (...)"
--José F. Peláez, "Nuestra Rosa Parks" (ABC, 10-XI-21)
Parla Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua:
—Entre els residents a Catalunya que no fan servir mai el català, hi ha un 21% sense feina. I entre els que sí que el fem servir, un 11%. Però encara hi ha una tercera dada important que ho explica millor: del grup dels que sí que fem servir el català i tenim un 11% de desocupació, és indiferent si el català és la llengua primera o si s’ha après després. Això és important i ens diu una evidència: si domines més llengües, particularment les dues que conviuen aquí, tens més oportunitats i més opcions laborals. I a més ens diu que com a societat discriminem per capacitats, no per origen. Si no expliquem bé aquestes dades i ens quedem amb el 21% i l’11%, algú podria pensar que discriminem per origen i no per capacitats, però si ho expliquem bé ens adonem que és justament la contrària, perquè encara que el català no sigui la teva primera llengua, el sol fet de parlar-lo t’obre portes laborals. Per tot això és molt important la immersió i la immersió ben feta. Socialment, com a element cohesionador, és imprescindible. I una altra dada: tenim una enquesta de fa poc encarregada per la Plataforma per la Llengua i feta per GESOP que diu que el 82% de tots els ciutadans de Catalunya estan a favor de la immersió. I si analitzem només els ciutadans de Catalunya que són monolingües en castellà, més del 60% també es declara a favor de la immersió.
"Proposàvem un mínim del 60%! I ara ens barallem per un 6%… És ridícul" (VilaWeb, 4-XII-2021)
"He dit moltes vegades que em sembla que ensenyar és una professió sagrada, i que l'art és una forma d'ensenyar."
--Stephen Sondheim
Dues hores més amb ell, abans que no se'n vagi. Meravellats i agraïts. Aquest cap de setmana i per sempre.
Et mires la mare de Déu i la pila de coses per aquests dies i penses, "Si ella duia el llibre sota el braç, i en l'altre el Nen, deurà ser normal que jo no sàpiga fer la maleta i no posar-ne..."
Aquesta gent que criden en grup i canten desafinant pel centre de Barcelona, a casa seva també ho fan? I quan estan sols, com demanen un tovalló al cambrer o donen les gràcies a qui els tapa amb el llençol?
"Els lectors necessitem desesperadament silenciar la xerrameca que traginem amunt i avall: prejudicis, conviccions, resistències, expectatives..."
Gemma Gorga, Hi ha un país on la boira (Tushita Edicions, 2021)
Coneixeu Josh Ritter, algun dia ja us n'he parlat, i veig que fa un parell d'anys vaig enllaçar la seva versió domestiquíssima de "Moon River". Avui us convido a passejar amb ells per una nit llampeguejada que no ho és tant. Com altres coses, millor amb el volum alt.
I bon cap de setmana a tothom.
A mesura que em vaig fent gran cada vegada m'agrada més el Tiziano (Ticià, si voleu) gran. És greu, doctor?
L'altre dia, no sé si adormit o en vetlla, vaig veure la seva casa sent saquejada per la gent de la ciutat que l'acabava d'honorar amb un gran funeral a Sant Marc i a I Frari, i riques brodadures estripades mig penjant molles en un canal.
Al riu, veient la lliçó a un pare de setanta anys, regal d'aniversari del fill. Estem a vuit graus, el dia és rúfol, fa una mica de vent, i anem tots recoberts amb capes com entrepans al pati de l'escola. Costa explicar o transmetre aquesta pau, aquesta mena de reconciliació instigada pel paisatge, pel silenci, de tant en tant per la remor llunyana del corrent. Aquí sí, així sí. Ni avorriment ni angoixa ni mandra, en aquest mirar encalmat. Al fons, un altre pescador, aquest experimentat, contrapunteja les desventures amb la llançada del pobre home que ben podria ser jo.
Entrades
Comentaris
