SCRIPTA MANENT

Hi ha una imatge poc coneguda però emblemàtica del jove Albert Manent: som a l’estiu a mitjans dels anys cinquanta, a l’ombra d’un arbre a l’Aleixar, el mas familiar, i Manent pica pacientment a màquina durant hores i hores, durant dies i dies, llargues llistes. Primer van ser els poemes que Josep Carner no tenia a l’abast en el seu exili de Brussel·les per compilar l’obra completa (Carles Riba i el pare d’Albert, Marià Manent, havien convençut l’autor de Nabí per aplegar-la). Després dels versos van venir les llistes de poemes escollits, per seccions, i encara la lenta comprovació que no hi hagués repeticions ni errors (Carner anava revisant sobre la marxa) entre el miler de poemes finalment aplegats a Poesia (1957). Albert Manent, nascut a Premià de Dalt el 1930, tenia poc més de vint anys: pensin en els joves de vint-i-pocs anys que coneixen i diguin-me quants creuen que es passarien l’estiu picant llistes de poemes per a un vell escriptor gloriós però absent que vivia en els llimbs de l’exili i de l’“abans de la guerra”.

És damunt d’aquella imatge de treball i de servei alhora que em sembla que podem alçar tots els altres Albert Manent que van anar venint després: el resistent polític, el maquinador a l’ombra de tantes iniciatives culturals, el funcionari de la renascuda Generalitat, l’erudit a la percaça de noms de núvols i boires, el col·leccionista de pseudònims, l’historiador de l’exili (mai no li agrairem prou els quatre volums del Diccionari dels catalans d’Amèrica), el biògraf, el memorialista, el col·laborador en premsa... Per tot plegat va obtenir el 2011 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, però el gest de posar-se al servei d’una il·lusió (la de la llengua i la gent que la sustenta) ja hi era fa seixanta anys als estius de l’Aleixar.

Com apunta l’adagi llatí, Verba volant, scripta manent: les paraules dites volen, les escrites resten. És a aquesta pervivència de les paraules –i en elles a la pervivència d’un poble– que Albert Manent ha dedicat la seva vida. I és per això que molts li n’estem agraïts amb un agraïment que ultrapassa totes les distàncies.

-------------------------------
Publicat avui a El Periódico
Versión en castellano


MÉS
Albert Manent, "Qui sóc i per què escric" (lletrA, UOC)
Quim Torra, "L'últim noucentista" (El Punt Avui, 21-IV-14)
Jordi Amat, "Albert Manent, el meu mestre d'energia" (Núvol, 16-IV-14)
Agustí Pons, "Què ens ha deixat Albert Manent?" (Núvol, 15-IV-14)
Jordi Gràcia, "Tejedor de vínculos" (El País, 15-IV-14)
José Martí Gómez, "Adiós a Albert Manent" (La Lamentable)
Jaume Subirana, "En paraules dels altres" (2001)