LLIBRES I CASES

Jordi Amat (de qui us recomano El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània, acabat d'aparèixer a Tusquets) ha dedicat a Biblioteques particulars de Barcelona una generosa columna que comença evocant aquests dies immediatament posteriors a Sant Jordi, dies estranys per al gremi de lectors, comentadors i traficants de paper imprès:

"Ara, travessat Sant Jordi, els llibres han deixat els carrers per anar fent via cap a la seva nova llar. Són com uns nouvinguts que primer passaran uns dies a la tauleta de nit, a prop de la butaca, damunt de la taula del despatx. Després, ­fullejats o llegits, trobaran el seu espai en prestatgeries sempre massa plenes, esperant un altre moment per fer allò que, mentre ens varien els dies i els sentits, justifica la seva existència: distreure, ensenyar, conscienciar i, si són bons, eixamplar la vida dels lectors... [+]"

 Jordi Amat, "La casa dels llibres" (La Vanguardia, 28-IV-15)

TEMPS ENRERA

Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel·la
de ferros prims, i l'herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
L'enorme tremolor ens passa a la vora
i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
i em fa riure que rius i que no et sento.
Et veig la brusa gris de cel, el blau
marí de la faldilla curta i ampla
i el gran foulard vermell que dus al coll.
La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
Tot és com aquell dia. Van tornant
les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
torna aquell moment. Sense raó,
callem. la teva mà sofreix, i fa
com aleshores: un vol vacil·lant
i l'abandó, i el joc amb el so trist
del timbre de la bicicleta. Sort
que ara, com aquell dia, uns passos ferris
se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
cançó dels homes verds, cascats d'acer,
ens encercla, i un crit imperiós,
com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
inesperat, i ens força a amagar el cap
a la falda profunda de la por
fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
de nosaltres. Tornem a ser feliços
perquè s'allunyen. Aquest moviment
sense record, ens porta a retrobar-nos,
i som feliços de ser aquí, tots dos,
i és igual si callem. Podem besar-nos.
Som joves. No sentim cap pietat
pels silencis passats, i tenim pors
dels altres que ens distreuen de les nostres.
Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi.

                          Gabriel Ferrater













MÉS
Sobre el poema, al blog "Un fres de móres negres".
"Gabriel Ferrater: trabajos de seducción perdidos" (documental RTVE).
Metrònom Ferrater: blog de l'excel·lent dvd sobre l'autor.

1979

Hi ha dies que t'agafen unes ganes així com de retro...

Bon cap de setmana a tothom.

A POOR HAND (I UNA ALTRA)

"La vida no va de tenir bones cartes, sinó de saber jugar bé quan les cartes no són bones".

  Robert Louis Stevenson

ON VIUEN ELS LLIBRES

Avui, que és la festa grossa de la biblioteca de cadascun dels que comprarem algun llibre, deu ser també el dia de les Biblioteques particulars de Barcelona. El trobareu, amb una mica de sort, a la parada institucional de l'Ajuntament, a la plaça de Sant Jaume.





MÉS
JS, "No com sempre" (El Periódico, 15-IV-15)

GLOSSOLÀLIA

Veient que no l'entenen quan se'ls adreça en italià, la cambrera demana amb un somriure a dos joves anglesos: "Where are you from?". I un d'ells li contesta: "Rome". Vull dir que potser el problema no sempre són les llengües.

MORANDI I L'ESSÈNCIA

Es tracta de "tocar el fons, l'essència de les coses". Així ho plantejava Giorgio Morandi. Amb els pinzells, amb una paleta cromàtica terrosa, restringida, jugant amb els volums, amb la llum i l'ombra i amb la composició, insistint i variant a partir d'un repertori molt modest de motius i d'objectes. Tocar el fons del que no té fons, l'essència del que veiem o del que hi ha, substancialment efímer i doncs transitori. Amb els pinzells, amb les paraules. Disposar, calcular, esperar. Insistir, variar, repetir, alterar lleument, esperar, no desesperar, tornar-hi. Tocar amb els ulls, amb les orelles, amb el record, en el temps, en una mena de suspensió metafísica però no gens abstracta; tan material, tan matèrica, que sembla que tot plegat sigui (siguem) només això: pols i llum damunt d'uns contorns familiars i repetits.

AKEGATA (ALBA)

Va amaneciendo:
se oye cómo resbala
por la hiedra el rocío.

   Akutagawa Ryunosuke, En la ceniza escribo (Satori, 2015)
   Traducció de Fernando Rodríguez-Izquierdo

NO COM SEMPRE

Una de les gràcies de viatjar a un país la llengua del qual no coneixes i no pertany a la família de cap de les que tu parles és precisament (diguin-me raret) sentir parlar la gent, posar-te a escoltar i a mirar les converses. Escoltar sense entendre-hi res permet una simpatia sense identificacions, promou una atenció enllà de la racionalitat: inevitablement et concentres en el to, en els gestos, en la mirada de cadascun dels interlocutors; et fixes en com posen el cos, en què fan amb les mans, en el volum i l’entonació amb què parlen... Tot d’elements que menystenim quan la conversa és en la nostra llengua perquè mentre l’altre parla nosaltres ja pensem en la resposta, i que menystenim també quan és en una llengua apresa perquè estem patint per si entenem o no el que ens diuen.

Ara que s’acosta Sant Jordi i tots plegats comprarem o ens farem comprar algun llibre, per què no provar la tàctica de qui escolta sense entendre-la una conversa a Estònia, al Rif o al Nepal? Per què no sortir de la nostra zona de confort literari i deixar-nos sorprendre o sotragar pel que ens pensem que no entendrem? És lògic que si hem llegit un llibre d’un autor i ens ha agradat en busquem un altre del mateix autor, però ¿per què, per una vegada, no deixem aquesta lògica de banda i ho fem just a l’inrevés? ¿Per què no buscar un llibre d’un autor que no haguem dut mai a casa, d’una literatura estranya (n’hi ha desenes traduïdes que segur que no hem llegit mai)? I el mateix amb la nostra editorial, la nostra col·lecció, la nostra època, el nostre gènere preferits: ¿per què no donar una oportunitat a una editorial que no coneguem de res; a una col·lecció de llibres grans, si la nostra predilecta els fa petits; a un clàssic llatí, si només llegim històries policíaques; a les ratlles curtes si sempre llegim novel·la? I llavors fixem-nos en el to, en els gestos, en la mirada del llibre nou, no només en el que explica. En la forma com l’autor hi posa el cos, què fa amb les mans, com hi pronuncia paraules noves, diferents. Això és la literatura.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 15-IV-15
Versión en castellano

HA PASSAT, I ARRIBA

"Ha passat Setmana Santa, amb la seva alegria de Rams, amb el Dijous Sant, que abans era festa, amb la celebració del Sant Sopar i amb l’angoixa de l'Hort de les Oliveres, amb traïció i aldarulls. Jesús és pres i té lloc la nit terrible de la vexació, els assots, la flagel·lació, les escopinades. Sant Pere nega Jesús tres vegades, canta el gall, i el deixeble plora amargament. Ha passat Setmana Santa, amb el Divendres Sant, que encara és festa, amb la pujada al Calvari i la crucifixió, la túnica que els soldats es sortegen, els lladres també crucificats, i aquell crit que fa tremolar la terra: “Elí, Elí, lemà sabactani?!” (Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?) I la tenebra, i el vel del temple que s’esquinça. I Josep d’Arimatea que s’acosta per fer-se càrrec del cos i el sepulcre nou, i els soldats que el guarden. I Dissabte Sant, quiet, temps d’espera i de desconcert. I ha passat el Diumenge de Pasqua. I les Maries que corren al sepulcre i el troben buit. I l’àngel que els diu que Aquell que busquen ha ressuscitat. I ha passat també el nostre Dilluns de Pasqua. La festa profana després de la intensitat dels dies sagrats. Ja ha passat tot. I ara ve una primavera llarga que no sabem com serà, amb unes eleccions municipals que tothom llegirà a la seva manera, i després vindrà l’estiu, que serà actiu, perquè s’acabarà amb unes altres eleccions que molts llegirem obertament d’una sola manera i els que no ho facin obertament també les llegiran d’aquesta manera, d’amagat, encara que no ho diguin. (...)"

 Narcís Comadira, "Abril" (Ara, 10-IV-15)

DESRIMAR

"Agua que no has de beber, deja que transite libremente"... Alguna cosa hi sona estranya, ho sé, la frase no era ben bé així, però és que he llegit que la rima ja no mola, que és un recurs passat de moda i que no serveix per a res.

METROTEQUES

Un mapa i una idea collonuts.

MORA MORENA

En la setmana gran del jihadisme per interès, una cançoneta dedicada al ministre ultracatòlic, català de Valladolid i fill de tinent coronel, denunciador d'extremismes religiosos, ell que de tant en tant s'escapa a resar allà on van enterrar la salut milers de presos republicans esclavitzats pel franquisme.

Bon cap de setmana a tothom, menys a Fernández Díaz i als que cobren per mentir conscientment davant d'un micròfon per la pàtria o per interès partidista.

PASQUA ABANS DE RAMS

Jo ahir, per celebrar que era dijous, que ja som a l'abril i que tenia una estona lliure (i perquè sí, què caram), vaig decidir fer Pasqua abans de Rams i regalar-me els llibres de Sant Jordi.

I ja tinc James Salter, Elizabeth Hardwick, Pier Paolo Pasolini, Charles Simic, Marta Rojals, Mireia Calafell i un tal Sèneca a sobre de la taula, pel que pugui passar. Així dijous 23 podré passejar i badar de gust, sense patir per si són o no a les piles i si arribo o no a agafar-los sense aixafar algú altre.

EL RÀPID D'ARIBAU

Pel retrovisor veig pujar molt de pressa pel carril-bus, a la meva dreta, un autobús d'un sol far. Va fent llums, a més: quan s'acosta a la meva alçada penso que potser ho fa perquè les persones que s'esperen a la parada estiguin atentes i no el confonguin amb una moto, petit com és, amb dues rodes i aquest casc llampant del conductor.

FEINES I FEINES

"Ara mateix no puc", "És que tinc molta feina", "Espera't, això és important", "Tu no saps quina responsabilitat"... Tanco els ulls i penso en els dos àngels del Judici Final del Giotto a la capella Scrovegni, dalt de tot a la dreta i a l'esquerra, que comencen a plegar la volta celest i deixen que filustrem el cel nou i la terra nova promesos i amagats darrere de tot plegat. Això és tenir feina.

VAPOR DE PARAULES

Una bona definició per a aquests dies: buits com una promesa.

Que passeu una bona Pasqua.





MÉS
Una molt bona versió de "I don't know" enregistrada en curioses circumstàncies.
Tres cançons de Hannigan al NPR Music Tiny Desk Concert.

TIMOR MORTIS

VI

Sota la llum rogenca
de la lluna andarejo
pels carrers.

Damunt la vella esquena
sento les bastonades
d'aquest vent.

A poc a poc m'entrava
el ferro de la llança
del meu temps.

Dintre la nit cremada
de tremolor de ciris
em vaig dient:
–Com fugiria ara,
on aniré,
quina clau m'obriria
cap recer?
Timor mortis conturbat me.

 Salvador Espriu, Setmana Santa (1971)


MÉS
Versión en castellano de Orlando Guillén.
Jordi Cerdà, "Setmana Santa (1971)" (Visat, 12, 2011)