dimarts, 30 de novembre del 2010

ALS SEUS PEUS

"Cuando la propaganda dejó paso al fútbol, arrolló el Barça, infinito por ahora, ni siquiera al alcance de la verborrea de Mou y sus múltiples portavoces, desclasificados, él y ellos, en el gran clásico. [...] Por ahora, al Barça le gana el fútbol mientras el Madrid está en manos de Mou, no en sus pies. Lo contrario de Guardiola, a los pies de sus chicos."

 José Sámano, "Cuando gana el fútbol", El País (30-XI-10)











MÉS SOBRE EL TEMA (VIST DES DE FORA)

"La Barça sur un autre planète" (France Football)
"Barça incontenibile. Real e Mou umiliati" (La Gazzetta dello Sport)
"Villa strikes twice as slick Barcelona thrash Madrid" (The Guardian)
"É um jogo para se recordar durante muito tempo" (A Bola)
"Le Barça humilie le Real" (L'Équipe)
"Una manita en el culé" (Olé)

dilluns, 29 de novembre del 2010

diumenge, 28 de novembre del 2010

JOIA, ALEGRIA O FELICITAT

Fa poc la meva filla gran anava fent als de casa una enquesta escolar sobre la felicitat. Incòmode, vaig mirar d'escapolir-me de l'escomesa (que diria el mestre Puyal) el millor que vaig poder. Dies després, l'atzar –tan generós a la meva vida que de vegades dubto si no em devia equivocar de religió– em va posar a l'iPod un poema de Robinson Jeffers de la sèrie de muntatges que Josep Porcar fa i penja a Vimeo. El poema es diu "Joy", i mentre l'escoltava i el tornava a escoltar vaig entendre un cop més que certes coses s'expliquen molt millor en vers, i em vaig trobar traduint-lo per a la Clara. La primera lliçó va ser que en el simple títol ja hi trobem el primer nus, perquè tot i la temptació homòfona de posar-hi "Joia" diria que el que joia suscita en català no és pas la naturalitat del joy anglès (a banda del doble sentit amb joiell, inexistent a l'original). Llavors tenim alegria i felicitat. En Porcar hi va posar "Alegria". Jo, potser per il·lustrar millor la resposta a les preguntes de l'enquesta, m'inclino de moment per "Felicitat" (de fet, si haguéssim de traduir tots dos termes a l'anglès aniríem d'entrada a parar allà mateix: a happiness).

Us deixo aquí la meva versió del poema a dia d'avui.


FELICITAT

Tot i que la felicitat és millor que la pena, la felicitat no és gran.
La pau és gran, la força és gran.
Les estrelles no brillen de felicitat, ni és per felicitat que el voltor
estén al cel les seves veles grises
per damunt de la muntanya, ni és felicitat el que manté dreta
la muntanya desgastada mentre els anys com l'aigua
li caven els vessants. "Jo no sóc muntanya ni ocell
ni estrella, i busco la felicitat."
La feblesa del teu llinatge: de tota manera a la llarga el silenci
cobrirà aquests ulls pensarosos
.

   Robinson Jeffers



«Joy», de Robinson Jeffers from blocsdelletres on Vimeo.

dissabte, 27 de novembre del 2010

LA FI DE L'ESPERA?

D'acord amb les enquestes i amb el tarannà de la campanya, sembla que aquest és el vídeo més adient per a la jornada de reflexió d'avui. Si més no per la banda exmajoritària.

Que tinguem tots plegats un cap de setmana llarg i profitós.


dijous, 25 de novembre del 2010

APRENDRE'N

Aquesta nit el meu iPad ha après a parlar català (i a endreçar les coses en carpetes, i a fer més d'una tasca a la vegada). Hi ha trigat un parell d'hores. Ha anat una mica més lent que els protagonistes de Matrix, però bastant més de pressa que el gavadal de taxistes, cambrers, telefonistes i hostesses i hostessos incapaços de dir bon dia i d'entendre la paraula aquí si la pronuncies amb vocal neutra. Potser els hauríem de passar l'enllaç.

dimecres, 24 de novembre del 2010

PATRIMONI

Aquests dies que tenim tots els candidats presentant declaracions, la gent de l'Ars Poetica han penjat a YouTube un grapat de poemes recitats fa un mes llarg al festival de Bratislava, entre els quals aquest "Patrimoni" en versió original catalana, eslovaca (traduït per Martin Solotruk) i anglesa (traduït per Anna Crowe, i amablement llegit per Carol Watts).



I posat a jugar a l'egosurfing, toca també donar les gràcies a Marc Vicens, responsable del menjar blanc (lletres amb dibuixos), per haver il·lustrat setmanes enrere "Per immersió". I avisar a qui hi pugui estar interessat que a Viu la poesia (més que un web, un gran projecte en marxa) han decidit afegir dos poemes, "Còpia cremada" i "El patge Jonàs..." a l'altre d'en Subirana que ja hi figurava.

dimarts, 23 de novembre del 2010

CATALANS O QUÈ
















LA MEVA IDENTITAT SECRETA ÉS

l'habitació és buida,
i la finestra és oberta

  Charles Simic, The World Doesn't End (1989)
  Versió de JS

dilluns, 22 de novembre del 2010

DE BATUT

Volia començar la setmana escrivint una entrada animada i animosa, però ahir a la nit la meva desorientació em va dur a veure el debat televisiu amb els sis candidats parlamentaris a la presidència de la Generalitat de Catalunya, i els ànims em van acabar deixant abandonat allà al sofà. A canvi, en vaig extreure tres idees tirant a simples, gairebé translúcides, que voldria compartir amb tots vostès. De res.

Una (idea). No sé gaire com ha de ser l'escola catalana, però sí com no ha de ser: com aquella a on va anar el senyor Rivera.

Dues. Joan Herrera és un xic massa abstrús, Joan Puigcercós un xic massa evident, Artur Mas un xic massa elegant i José Montilla un xic massa tibat per guanyar un debat així. Als altres dos, que van tenir la valentia còmica de parlar en castellà a TV3 per si algú no els entenia, demanar-los si us plau que l'exerceixin a la inversa el proper cop que surtin a TVE.

I tres. Diumenge cal anar a votar. Ni que sigui per ajudar a estalviar-nos la presència d'algun dels presents ahir a la foto del proper debat.

diumenge, 21 de novembre del 2010

UN REI ADORMIT

Enguany els Manel ens duran de regal aquesta nadala nova que també és un llibre i que ja podem tastar i incorporar al repertori de sempre.

Els camells d'Orient han començat el seu viatge. Llàstima que el carbó li arribarà a algú amb l'acta de parlamentari ja a la butxaca. En fi, bon cap de setmana a punt d'acabar...


divendres, 19 de novembre del 2010

CASTELLET: INTEL·LIGÈNCIA I DISTÀNCIA

La coberta del darrer llibre de Josep Maria Castellet, Seductors, il·lustrats i visionaris, reprodueix un dibuix de Cesc: recordo que quan la vaig veure em va semblar una excel·lent associació: com en l'art aparentment menor de Cesc, en Castellet qualitat artística, intel·ligència i discreció se sumen i acaben prenent una forma elegant, aparentment distanciada, que porta al gest, no al cop; al somriure, no a la riallada; a la frase, no al discurs.

Celebrem que el Ministeri de Cultura hagi concedit el Premio Nacional de las Letras Españolas (guardó que ja obtingué J.V. Foix en un llunyà 1984) de 2010 a Josep M. Castellet. Un Castellet, degà de la Institució de les Lletres Catalanes fins fa un parell de mesos, que obtingué l'any passat el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat. No és una coincidència: Castellet ha destacat per exercir de pont entre cultures (i avui apunta precisament en una entrevista –que el diari barceloní en qüestió no deu considerar prou significativa per incloure-la a la versió digital– que veu els ponts entre la literatura catalana i la castellana desapareguts), i devem més a la seva feina constant, tossuda, de vegades irònica, sempre implicada que no a les proclames d'alguns portaestendards.

Crític, antòleg, editor, memorialista, Josep M. Castellet (a qui ha faltat temps per apuntar que es tracta sobretot d'un premi a la supervivència) ens mira i somriu. Que sigui per molts anys.

dijous, 18 de novembre del 2010

PARAR L'ORELLA AL BATEC











Davant de segons quin dramatisme i segons quins setciències sempre recordo que hi ha sons que els humans no podem sentir i que certs animals, en canvi, perceben bé: fets que hi són encara que alguns no ens n’assabentem. Com passa amb els adolescents que s’entretenen, enriolats, a fer sonar als seus mòbils un so prou aguda perquè els adults no el puguem sentir. O com crítics i programadors que continuen repetint la cantarella que a la literatura catalana no hi passa res. Que hi hagi qui no ho senti no significa que el so no hi sigui.

Ho dic, per exemple, per Francesc Serés, que divendres estrena al SAT No som res, una roadmovie teatral. O per Lolita Bosch, que ha imprès un esplèndid acte de confiança (molt d’ella, poc del país) en forma d’antologia: Veus de la nova narrativa catalana (a Empúries i Anagrama). I per Jordi Puntí, que durant mesos ha instal·lat les seves Maletes perdudes dalt de la llista de vendes, i ara hi ha estat substituït pel darrer Sergi Pàmies. Ho dic per Vicenç Pagès, que té a punt d’aparèixer en castellà a Juntando Palabras Els jugadors de whist, amb pròleg d’Eloy Fernández Porta (un català que escriu en castellà i llegeix i aposta pels que usen la llengua de Rodoreda: toquem campanes!). O per Jordi Galceran, que reestrena a Barcelona i presenta a més Sis comèdies (Edicions 62), per Eva Piquer i La feina o la vida (Columna), per Marc Pastor amb L’any de la plaga (La Magrana), per Màrius Serra reeditant deu anys després Verbàlia 2.0, ara al costat d’un joc de tauler a càrrec de Devir, els editors de Catan en català.

Vull dir que la literatura catalana passa una quarantena (per l’edat dels protagonistes, no per cap aïllament) més que benigna en el mateix moment en què triomfen els Manel però també hi ha lloc per a Mishima i Els Amics de les Arts, en què s’ha estrenat amb bona acollida de públic Pa negre. Les nostres lletres viuen un relleu tranquil amb una tendència a l’alça en diversitat, qualitat i bon humor. Però no es refiïn de mi, si no volen: els poetes solem exagerar. Val més que ho comprovin vostès mateixos. Trobaran aquests noms i d’altres a llibreries, biblioteques i clubs de lectura. Parin l’orella: el batec és constant. I creix.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 17-XI-10
Versión en castellano

dimecres, 17 de novembre del 2010

TEORIA DE LA RELATIVITAT

Al fons del mar, el que a la sirena li fa vergonya és que li vegin la part humana.

dimarts, 16 de novembre del 2010

ALICIA & PEPE

[Actualització 17-XI, 9h: l'enllaç ja no funciona. Algú ha decidit
retirar el joc. Ara que comencàvem a divertir-nos...]

Un hom es promet no abusar dels acudits fàcils amb motiu de la campanya electoral i mira, va tirant com pot, però llavors ve que et trobes una peça com aquesta i ja no pots més i vas i et permets una relliscada en forma de post...

Què tenen en comú la blanenca Alícia, una gavina amb nom d'home, Lara Croft, els Rolling Stones, els immigrants il·legals i un plat de paella espanyola? Esbrineu-ho... si esteu preparats per a les emocions fortes, si teniu prou gust per a una estètica molt delicada i prou nivell per a l'argumentació florentina, i uns coneixements mínims d'hermenèutica dels símbols.

La cosa es titula "Rescate", com la vella pel·lícula de Lily Damita, i és un bonic exercici de zoofília recreativa.

dilluns, 15 de novembre del 2010

IL·LUSTRATS PER INNOCENTI

Avui dilluns (dia internacional d'això que diu aquí a la dreta), a les set de la tarda, a la Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona hi ha convocada una xerrada amb Roberto Innocenti. El seu interlocutor serà el dibuixant català Ignasi Blanch.

L'italià Roberto Innocenti, premi Andersen a la fira de Bolonya de 2008, va fer-se famós sobretot arran de La rosa blanca (1985), i és avui un il·lustrador reconegut arreu. En català, la gent de Símbol editors van publicar-ne l'any passat el darrer llibre, La Casa, amb poemes de J. Patrick Lewis traduïts per qui signa aquest apunt.

dissabte, 13 de novembre del 2010

REINES INDIES

Us presento en Dan Mangan, una troballa vancouveriana que dec al Jon Beasley-Murray.

Bon cap de setmana entre cafès i música comprada i esperes i mirades.


divendres, 12 de novembre del 2010

UN LECTOR SÓN UN MUNT DE LLIBRES

Mirat ja no des del bonisme, sinó en termes d'estricta rendibilitat (i sostenibilitat) comercial, vendre un llibre és (hauria de ser) sempre secundari respecte de sumar un lector. De tan elemental, gairebé fa vergonya formular-ho, oi? Doncs amb un parell d'honroses excepcions, fa anys que no sento cap editor que ho sostingui. Ja no diguem que es preocupi de fer (o de reclamar que es faci) alguna cosa perquè passi. Som els pares, els mestres, els bibliotecaris, algun polític, els internautes, els gestors culturals, els crítics, els que parlem de lectors. Els editors (més com més grans són, val a dir-ho) parlen de llibres, del tresor, de pirateria. I no precisament perquè citin Stevenson.

dijous, 11 de novembre del 2010

GETTYSBURG, SANT GERVASI

Mesos enrere em van encarregar un article sobre la religiositat de Joan Maragall per al Cultura/s de La Vanguardia. Ahir va sortir publicat, al costat d'altres peces de Julià Guillamon, Fèlix Riera i Toni Sala. Us en passo el començament, i l'enllaç per llegir-lo sencer si us ve de gust continuar.


QUE NO HAY TAL MUERTE

El 19 de noviembre de 1863, en Gettysburg, Pensilvania, cuatro meses después de la famosa batalla, Abraham Lincoln pronuncia uno de los discursos más conocidos (y repetidos) de la guerra civil norteamericana y de la historia de los Estados Unidos, aquel que dice: "Somos más bien los vivos los que debemos consagrarnos aquí a la gran tarea que aún resta ante nosotros: que, de estos muertos a los que honramos, tomemos una devoción incrementada a la causa por la que ellos dieron hasta la última medida completa de celo. Que resolvamos aquí, firmemente, que estos muertos no habrán dado su vida en vano" (y termina luego con la idea de que así el gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo no desaparecerá de la Tierra). No dar la vida en vano: Lincoln habla de soldados, pero no parece un mal programa para los artistas, aunque sí un programa peculiar en tiempos de Romanticismo. No dar la vida en vano: que la muerte no llegue y encuentre vacío lo vivido. Vivir, de algún modo, por los otros, para los otros, y así, en ellos, pervivir. (...)  [Aquí teniu l'article complet]

dimecres, 10 de novembre del 2010

AFLORAMENT

Omplim els dies amb tonteries. Així no hi sura la roca pura.

dimarts, 9 de novembre del 2010

SI SOM DIMARTS, AIXÒ ÉS VILAWEB

Si jo fos periodista, voldria haver-me inventat (i haver anat fent créixer, des dels temps de l'elemental, entranyable Infopista) aquest actiu imprescindible que avui és VilaWeb. Ara la criatura fa quinze anys i la posen de llarg amb un programa de gala. Suposo que al Vicent Partal no li deurà saber greu que us passi còpia del missatge que n'he rebut explicant-ho...


Benvolguts,

VilaWeb comença demà la celebració del quinzè aniversari amb una festa a internet durant quinze hores, recordant les vint-i-quatre hores que la comunitat de VilaWeb va celebrar de 1996 a 2003. Aquest quinzè aniversari és també el vostre aniversari i el de totes les persones que ho han fet possible. Per això volem celebrar-ho amb vosaltres d'aquesta manera, però també ens agradaria fer-ho amb un encontre de blocaires a la primavera, com a cloenda del quinzè aniversari, motiu pel qual us agrairem que ens feu arribar suggeriments i propostes.

Durant les quinze hores de festa a internet, els lectors de VilaWeb són convidats a enviar felicitacions i comentaris a través d'una finestra de xat que hi haurà a la portada de VilaWeb, on es recolliran totes les piulades de Twitter amb l'etiqueta #15VilaWeb. També es narrarà el funcionament quotidià de la redacció de VilaWeb, es descobriran les activitats que es portaran a terme durant el quinzè aniversari i de les 13.00 a les 13.30 hi haurà un xat en directe amb el director Vicent Partal.

Els dies 11 i 12 de novembre, el diari farà jornada de portes obertes. Cada dia hi haurà tres visites guiades, a les 12.00, 17.00 i 18.00. Per assistir-hi cal fer la sol·licitud a vilaweb@vilaweb.cat. A partir del dilluns, 15 de novembre, el diari publicarà unes quantes iniciatives, la més destacada i original de les quals serà que durant quinze setmanes una persona pública dirigirà el diari durant un dia, aportant una visió particular al món de la informació. Alguns d'aquests directors convidats seran Xavi Sarrià, Biel Mesquida, Martí Domínguez, David Caraben, Mathew Tree i América Sánchez. També es farà un encontre d'edicions locals l'11 de desembre i una festa a València el 16 de desembre.

Demà esperem poder compartir aquesta celebració a internet amb tots vosaltres i us animem a participar-hi.

Per molts anys i gràcies per la vostra confiança.

dilluns, 8 de novembre del 2010

LÍMITS DE LA LLIBERTAT

Seguint el costum establert d'uns anys ençà, el PEN Català acaba de fer públics el cartell i el programa de les activitats organitzades amb motiu de la celebració del Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat.

Sota el lema "Els límits de la llibertat d'expressió", els actes tindran lloc enguany a Agramunt, Barcelona i Palma pels volts del dia 15 de novembre. A la Rambla barcelonina, dimarts 16 al matí i a la tarda hi haurà quatre accions teatrals enllaçades, amb la col·laboració de l'Institut del Teatre.

diumenge, 7 de novembre del 2010

CASINO SENSE REGLES

"El sistema no tiene marco regulatorio, está librado a su propia fuerza, sin una alternativa que lo contenga, y se confía en esa mierda de la mano invisible del mercado que lo convierte en un casino sin reglas. Es peor que el casino porque el casino tiene reglas."

Felipe González, expresident espanyol, en una entrevista amb J.J. Millás










Altres fragments interessants...

Una mica més sobre el mercat: "En lugar de dictar tú la norma para que el mercado funcione, el mercado te impone la norma para sobrevivir (que, por cierto, es la ausencia de norma). Y eso es lo peor, porque el mercado sin reglas te pide hoy lo contrario de lo que te va a pedir mañana. O de lo que te pidieron ayer, que era que rescataras la mano invisible del mercado de la propia catástrofe que había generado. Esto es, que hagas intervencionismo del más descarado a costa del contribuyente o del ahorrador, para rescatar al mercado."

Sobre Obama: "Ponte en la piel de Obama, con el aparato de seguridad que recibió de Bush... Ese hombre creía que podía resolver Guantánamo en 10 meses. Desde fuera diríamos que no ha cumplido. El asunto es que le va a costar toda la legislatura recuperar el control de los servicios de seguridad como él los querría. Ha habido demasiados vuelos clandestinos, demasiadas cárceles secretas y muchas de las personas que estuvieron en eso forman parte ahora de sus servicios de inteligencia."

Sobre el lideratge: "¿Cuál es el misterio del liderazgo en general, no solo en política? Hay algunas características fundamentales: Una, no puede ser líder quien no tiene capacidad, y/o sensibilidad, para hacerse cargo del estado de ánimo de los otros. Si no te haces cargo del estado de ánimo del otro, el otro no te siente próximo, siente que no lo comprendes y no te acepta como líder. Dos: no hay liderazgo si no cambias el estado de ánimo de los demás, de negativo a positivo o de positivo a más positivo, lo que comporta creer de verdad en el proyecto que ofreces, creer de la manera menos mercenaria posible porque te da más fuerza."

I la part temebrosa de l'entrevista, és clar: "Aquí y en todas partes. Eso son las tripas del Estado. Ya hace mucho que no estoy en el poder pero te voy a decir una cosa que a lo mejor te sorprende. Todavía no sé siquiera si hice bien o hice mal, no te estoy planteando un problema moral, porque aún no tengo la seguridad. Tuve una sola oportunidad en mi vida de dar una orden para liquidar a toda la cúpula de ETA. Antes de la caída de Bidart, en 1992, querían estropear los Juegos Olímpicos, tener una proyección universal... No sé cuánto tiempo antes, quizá en 1990 ó 1989, llegó hasta mí una información, que tenía que llegar hasta mí por las implicaciones que tenía. No se trataba de unas operaciones ordinarias de la lucha contra el terrorismo: nuestra gente había detectado -no digo quiénes- el lugar y el día de una reunión de la cúpula de ETA en el sur de Francia. De toda la dirección. Operación que llevaban siguiendo mucho tiempo. Se localiza lugar y día, pero la posibilidad que teníamos de detenerlos era cero, estaban fuera de nuestro territorio. Y la posibilidad de que la operación la hiciera Francia en aquel momento era muy escasa. Ahora habría sido más fácil. Aunque lo hubieran detectado nuestros servicios, si se reúne la cúpula de ETA en una localidad francesa, Francia les cae encima y los detiene a todos. En aquel momento no. En aquel momento solo cabía la posibilidad de volarlos a todos juntos en la casa en la que se iban a reunir. Ni te cuento las implicaciones que tenía actuar en territorio francés, no te explico toda la literatura, pero el hecho descarnado era: existe la posibilidad de volarlos a todos y descabezarlos. La decisión es sí o no. Lo simplifico, dije: no. Y añado a esto: todavía no sé si hice lo correcto."

dissabte, 6 de novembre del 2010

DIETARISME ESCOCÈS

Abans d'ahir van ser de pas per Barcelona. Avui els tenim en directe al F l u x.

divendres, 5 de novembre del 2010

SANT NICOLAU

El País publica avui una interessant entrevista amb Nicholas Negroponte, l'autor de Being Digital i fundador del Media Lab del MIT, i un dels pensadors contemporanis de referència en qüestions de tecnologies aplicades.

El titular d'avui és que Negroponte considera el Twitter una moda passatgera, però entre les seves opinions i comentaris n'hi ha un grapat d'interessants. Com ara l'escena reveladora d'aquesta nena petita: "En las últimas semanas he visto el mayor cambio en mucho tiempo. Pusieron una fotografía de papel delante de una niña de tres años. Para verla mejor, dio un pellizco en ella, como si fuera una pantalla, pero se dio cuenta de que no tenía efecto sobre el papel. La manera de entender el mundo de esa niña no tiene nada que ver con la nuestra. Cuando tenga que votar habrá sido mucho más activa durante toda su vida. Hablarán diferente, se comunicarán de otra manera." És d'això, del que es tracta: d'aquestes altres maneres.

dijous, 4 de novembre del 2010

QUE TITUBEGIN

Esplèndida entrevista a un periodista nord-americà, Gay Talese, fill de sastre, en què entre girs irònics i un parell de veritats contra el mainstream, parlant del fet que no duu mai gravadora (i que va aprendre l'ofici escoltant les clientes contar les penes a sa mare mentre els prenia les mides) s'escola aquesta frase que m'apunto: "Les persones diuen el més interessant quan titubegen... Mai no les interrompi: tingui paciència i escolti... I ja veurà."

dimecres, 3 de novembre del 2010

AMB PERDÓ (PAPAL)

Quins... dallonses. Ni l'Església, no coneix aquest pixafreda. Si jo fos bisbe de Roma, el situava de missioner al circ. Quina mena de pecat és, l'ofensa conscient, reiterada i interessada?

Per cert: benvingut, Santedat.

dimarts, 2 de novembre del 2010

AVÍS PER A ORIENTALISTES

Parla Juan Gelman, quan li demanen en un acte la seva opinió sobre els haikai*: "Estan bé, però alguns es fan una mica llargs".









* NB. En català se suposa que diem un haiku i dos (o molts) haikai.

dilluns, 1 de novembre del 2010



Postdata per al camarada Caja i l'amiga Sànchez, tan preocupada pels problemes reals de la gent: ara que m'ho miro bé, com és que no hi diu (primer de tot i amb lletra més grossa, com als aeroports) "Todos Santos panalletos"? Quin escàndol... Animem-nos a denunciar o impugnar les auques amb efectes retroactius!