Et mires la noia de dues taules més enllà, bonica i sobretot molt ben maquillada, i ell et pesca la mirada i indefectiblement li posa la mà dreta ben oberta a l'avantbraç com un senyal o un ganxo o un cinyell sobre la suavitat del jersei de color de llum de platja. I somriu.
No n'hi ha prou, amb quatre anys d'espera perquè te'l retallin? Santa paciència, ora pro nobis.
Mirant-te Acantilado rojo o qualsevol capítol de The West Wing o simplement fullejant al diari les cuites de Garzón, Obama i el Sant Pare o dels diversos candidats a les diverses presidències que tindrem en joc per aquests verals al llarg dels propers mesos, un es pregunta què es deu haver de llegir per poder dir coses una mica dignes davant dels esdeveniments, per poder prendre decisions si no cent per cent raonables sí com a mínim raonades. I llavors ve que passa per allà la poesia (la bona poesia, és clar) i, endreçant un trist bloc, et posa a l'orella en un minut un veritable programa de vida, política i de l'altra...
Potser us penseu que no coneixeu l'escocesa Eddi Reader, però si us sonen els Fairground Attraction de fet us sona ella.
Si voleu saber alguna cosa més sobre l'expressió anglesa que hi ha darrere del títol de la cançó (i de l'entrada), podeu anar aquí. I que passeu un bon dissabte, és clar.
Segurament heu vist l'anunci (a la parada de l'autobús, en alguna revista), i probablement n'heu llegit també sense problemes la part escrita. Com diria el mestre Tusón, la llengua és tan dúctil i nosaltres tan hàbils que no ens acabem d'adonar de fins a quin punt en són, de sofisticats, els mecanismes per crear i destriar sentit amb les paraules.
NOU SEAT IBIZA GOOD STUFF. Això diu, la frase principal de l'anunci. I tot seguit nosaltres sabem ja que l'anunci és en català i que es refereix a alguna mena de novetat (no a la novena aportació a cap sèrie, ni al fruit de la noguera), que parla de la marca de cotxes fundada per l'INI el 1950 i amb seu a Martorell (sí, aquella que això no obstant —o potser just per això— no ha batejat mai en català ni amb cap topònim català cap cotxe seu) i doncs que hem de pronunciar l'acrònim en espanyol i no en anglès com passaria si es tractés d'una empresa ianqui de sofàs, que hem de llegir "Ibiza" i entendre Eivissa i saber que no es tracta de cap illa sinó d'un cotxe de gamma mitjana, que "good stuff" és ara sí anglès i no parla de segons quina mena de mercaderia sinó que és una manera publicitària de dir guai.
En cinc paraules hem sabut llegir i integrar tres llengües, un acrònim, un toc de menyspreu i la dosi de papanatisme habitual quan es tracta d'anuncis de cotxes. Qui diu que recula, la lectura?
Per celebrar que avui no celebrem res, he estat regirant i repintant una mica Carneriana (que durant els darrers mesos ha hagut de viure ben bé de l'aire). Si us ve de gust de fer-hi una visita, hi sereu més que benvinguts.
I ja posats, aprofito per transcriure un dels poemes que hi podreu escoltar, aquest dit per la néta de l'escriptor, Françoise (Francina a les cartes que l'avi li enviava):
CANTICEL
Per una vela en el mar blau
daria un ceptre;
per una vela en el mar blau
ceptre i palau.
Per l'ala lleu d'una virtut
mon goig daria,
i el tros que resta, mig romput,
de joventut.
Per una flor de romaní
l'amor daria;
per una flor de romaní
l'amor doní.
Josep Carner
Tot torna. La primavera, les enquestes, els recitals de Messi, l'encostipat estacional, les trucades ajornades, els morts a Israel o a Palestina segons el mitjà, el no saber-te explicar prou bé, el Dia Mundial dels Titelles i el Dia Mundial de la Poesia, enguany amb versos de Jordi Pàmias. I, com un baix continu, la mala consciència, ara per exemple per no haver enllestit encara la tria on fan la migdiada perles com aquesta...
No, si al final acabaran convencent-nos que parlar català entre nosaltres, a més de torraneules i insolidari, és perillós (per a nosaltres, és clar). ¿Com se surt, d'una ficada de peus a la galleda mediàtica internacional com aquesta? ¿Quina mena d'excuses cal demanar als totpoderosos serveis policials i antiterroristes, que si ho fan tot amb la mateixa eficàcia val més resar per no creuar-t'hi mai? Perquè ara resulta que els criminals en recerca denunciats durant dies per totes les teles de França i Espanya eren bombers, estaven fent un curset d'escalada i parlaven, sí, una de les llengües regionals de França, però la de baix a la dreta, no a l'esquerra, un idioma tan proper al francès que ridicule es diu igual, allunyant només una mica l'accent del cul.
.+Foto+Marc+Arias.jpg)
En aquesta setmana de Falles (fallas als principals webs sobre la festa), m'ha semblat que el millor homenatge a la benemèrita Unió de Periodistes Valencians, organitzadora de l'exposició "Fotoperiodisme 2009" al MUVIM, deurà ser ajudar-los a difondre algunes de les imatges censurades, aparentment tan terribles que no es poden veure a la terra d'Ausiàs, Llorente, Fuster, Estellés, Ovidi, Raimon, Torrent, Sòria i Soledad Giménez. La veritat és que en surt una estupenda galeria de ninots indultats. Bé, autoindultats.
`
`
No s'acaba d'entendre, que calgui una màquina de dues tones, dos metres d'alt i tracció a les quatre rodes (i deixar-la sempre mig mal aparcada) per dur a escola cada dia un exigu cadell que alça de terra quatre pams i no deu pesar ni dues arroves.
Quan surts un temps a voltar pel món, ara que és tan senzill endur-te’n la teva música a la butxaca, es produeixen curiosos moviments d’acostament i distància amb cantants i cançons. Lluny de casa, en les interminables esperes als aeroports, en els llargs viatges amb autobús, jo escolto sovint els Gipsy Kings, i en les seves guitarres em sento d’alguna manera retornat a alguna mena de territori familiar. Potser a algú li pot sonar estrany (algú, és clar, que no conegui "Soledad", "Tristesa", "Nuages", "Catalunya" o "Barcelona night"), però crec que l’assumpte no deixa de tenir la seva lògica. Conten per exemple que l’any 1964, a Arles, sentint tocar la guitarra a Ricardo Baliardo, Manitas de Plata, Picasso es va alçar de la cadira i li va dir, estenent la mà: «Gitano, a partir d’ara vull que em diguis Pare». I conten que ho va dir en català, perquè era de Catalunya que havien arribat fugint de la guerra civil les famílies dels Reyes i dels Baliardo, que llavors es van instal·lar amb els seus carros a la Camarga francesa.
No vull fer un joc d’apropiació: ni Picasso ni els Gipsy Kings (ni els pares d’aquests, Manitas de Plata i José Reyes) no són catalans estrictes, com tampoc no ho eren d’altra banda August K. Damm, Hans Gamper o Joaquim Torres-García. I això no obstant tots els sentim vinculats d’alguna manera a la nostra cultura, com tan bé han sabut fer-ho sempre (molt millor que nosaltres) els francesos. ¿Són catalans, avui, Pius Alibek, Mary Nash, Benedetta Tagliabue o Matthew Tree? En bona part tenim la sort que només depèn d’ells, del que vulguin; però, decideixin el que decideixin, en tots els casos la llengua ja exerceix a hores d’ara de vincle i de lloc de trobada. Entre catalans i no catalans, futurs catalans, filocatalans, simples estadants i passavolants. Perquè una llengua és un vincle que va més enllà de la identitat, tot i que la nostra hi arreli amb la força i la tossuderia que tots sabem.
És als vincles, a fer-los néixer i créixer i a celebrar-los i regalar-ne que estaria bé que ens dediquéssim. Perquè els Picasso, els Gipsy Kings, els Cruyff del futur puguin trobar en el català una manera de vincular-se amb aquest nostre tros de món i, des d’aquí, fer via.
-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 24-II-10
Versión en castellano
Els grans s'atrauen i sumen: gran Eastwood, gran Cullum (amb disc nou al mercat), Gran Torino.
Bon dissabte.
Avui al vespre, a l'hora en què altres serem a Hostafrancs parlant de Vinyoli, a Grau (Astúries) la biblioteca de l'Aula de las Metáforas incorpora un fons de més de tres-cents volums de poesia catalana i ho celebra amb un acte en què llegiran Jordi Llavina, Ponç Pons i Xuan Bello i intervindrà també Vicent Berenguer, editor de Berta Piñán en català, i en què el poeta Fernando Beltrán podrà explicar el perquè de la seva sana (i santa) fal·lera per crear una fundació privada que aculli i promogui les poesies del món a la terra de Jovellanos i dels minaires del 34.
Si una metàfora és un desplaçament del sentit, aquest desplaçament d'avui regala una mica de sentit als que escrivim versos en aquesta península egòtica, esquarterada i cridanera. Llarga vida a les metàfores.
Via l'excel·lent Addenda et Corrigenda (i per recomanació del Gabriel) vaig a parar a un text de 2004 (presentat al Congreso Internacional de la Lengua Española de Rosario) de la Real Academia Española sobre "La política lingüística panhispánica" en què se sosté que la RAE i "las veintiuna Academias de América y Filipinas" fan la seva feina de fixar l'ús correcte de l'idioma...
(...) desde la conciencia de que la norma del español no tiene un eje único, el de su realización española, sino que su carácter es policéntrico. Se consideran, pues, plenamente legítimos los diferentes usos de las regiones lingüísticas, con la única condición de que estén generalizados entre los hablantes cultos de su área y no supongan una ruptura del sistema en su conjunto, esto es, que ponga en peligro su unidad.
A banda de somriure un cop més davant de la psiquiàtrica i inevitable obsessió per la unitat, em fa gràcia jugar mentalment a reprendre el text substituint-hi la norma del español per España (i el seu caràcter, doncs, policéntrico) o bé traduint-lo al català i posant-ho en boca de l'IEC. No sé si hi ha gaires llocs al món on els canvis de perspectiva donin tant de si com en aquesta nostra santa península als peus d'Europa. I tampoc no sé evitar preguntar-me per què escriure "panhispanismo" sembla que quedi així de bé i si hi poséssim "pancatalanisme" ja tindríem de seguida la caterva habitual de dimonis mediàtics, polítics i jurídics esmolant les forques i atiant calderes. Ho hauré de mirar al Diccionario panhispánico de dudas.
"Sin ignorar la tensión secular entre creación e historia, entre texto y contexto, o entre autor y lector, voy a proponer, a mi vez, su unión, indispensable para la salud de los estudios literarios. Tal vez porque haya llegado aquí inocentemente y por derroteros insólitos, me he resistido siempre a esos dilemas impuestos, y rechazado las mutuas exclusiones que la mayoría de nuestros contemporáneos consideraban fatales. Los estudios literarios deben y pueden reparar la fisura entre la forma y el sentido, así como la enemistad artificial entre la poética y las humanidades."
Antoine Compagnon, ¿Para qué sirve la literatura? (Acantilado, 2008)
Sovint parlem entre nosaltres com parlen entre ells a la placeta al vespre els amos dels gossos quan els treuen a passejar: per no callar, per no dir res, alçant la veu entre els clapits dels animals i el soroll de fons dels cotxes que passen i d'algun avió camí de l'aeroport proper, fent invisible per inaudible el vol dels ocells i el salt de la fulla i l'avenç de l'eruga i l'enfilall de formigues i el degoteig del bec tancat de la font, que hi són com sempre però fan com si callessin davant del nostre baladreig, dessota la nostra xerradissa.
Avui que pinten bastos, potser és un bon dia per destacar l'article d'Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano, professors d'ESADE-URL, parlant del gran anunci d'Estrella Damm (amb el del tovalló de paper i el de Formentera), el de la feina ben feta (amb rodolins potser no tan ídems). Per a un altre anunci de beguda a partir de l'esport amb missatge positiu d'identificació aneu aquí, i aquí si en voleu llegir un bon comentari.
Un dia que li preguntaven allò típic de l'origen de la poesia, Michael Longley (inèdit en llibre en català) va respondre: "Si sabés d'on vénen, els poemes, me n'hi aniria". Mentre no acabem de tenir clar el camí per anar-hi, com a mínim seguim els que en parlen enraonadament. De la meva quinta, si algú coneix bé les fonts i els verals i recolzades de la lírica és en Jordi Cornudella: ara he sabut que dies enrere va obtenir el I Premi internacional d'assaig Josep Palau i Fabre amb Les bones companyies. Poemes i poetes. Magnífica notícia que repicarà passat l'estiu amb l'edició del recull a càrrec de Galaxia Gutenberg/Cercle de Lectors. I mentrestant, amb el fons de les commemoracions dels vint-i-cinc anys de la mort de Salvador Espriu i el centenari de Màrius Torres, també acaba de posar-se oficialment en marxa l'Any Maragall 2010-2011, en la confluència dels cent-cinquanta anys de la naixença i els cent de la mort de l'autor de l'Elogi de la poesia.
Plou. Els vianants ens anem aplegant entre el quiosc i les motos aparcades a la vorera, a l'espera que canviï el semàfor. Una persona que al davant meu parla animadament amb una altra fica la mà a la butxaca i quan en treu alguna cosa li cau a terra un paper no gaire gran, ben plegat. Se n'adona, i el cos fa primer com si l'anés a buscar però després es mira el seu interlocutor i se'n reté. El paper, blanc sobre l'asfalt fosc i moll, queda allà a tocar. Veig com se'l mira mentre continua la conversa. Jo també ho faig, i quan llavors el miro a ell enretira els ulls. Dubto, m'ajupo, agafo el paper i l'hi torno. Al semàfor, l'homenet encara és vermell, han passat segons. Allarga la mà i somriu, "Moltes gràcies". Què hi devia haver apuntat? Per què l'ha anat a recollir i després se n'ha estat? Com devien ser els signes inscrits, la seva cal·ligrafia? I per què no els hem deixat allà, amb la tinta parlant cada vegada una mica més fluix contra el clapoteig de les gotes i els cops secs de botes i sabates, dissolent-se lentament amb la pluja? He collit un paper que no era meu de terra.
Ja sabeu que tinc una certa flaca pel personatge, patrocinador entre d'altres del comptador permanent que el Flux lluu aquí a la dreta a dalt de tot. Ahir, El País va dedicar-li un extens reportatge i retrat signat per Elvira Lindo (que els nous campions de les essències van trigar poques hores a condemnar). Com sol passar en casos així, entre coses ja sabudes i línies i línies de declaracions de gent suposadament propera més o menys matxembrades hi ha un parell de perles de bon subratllar pels que els ulls se'ns escapen als detalls. La gran rojigualda amb màstil a la casa de Marbella (en alguna banda en dirien un completo) n'és un de gairebé entranyable. L'altre, en el meu cas, no arriba fins al final, amb el repàs de les fotos emmarcades que l'expresident ha triat per al seu despatx de la FAES. Al costat de dona, fills, néts, Sant Pare i grans estadistes, una de la presa de Perejil, aquell episodi que a l'estiu de 2002 va deixar-nos bocabadats i va posar en qüestió la cartografia del mismíssim Pentàgon. Orgullós que n'està ell. O, com diria Marquina, "España y yo somos así, señora".
Entrades
Comentaris
