dilluns, 15 de març de 2010

LLENGUA, RUMB I RUMBA

Quan surts un temps a voltar pel món, ara que és tan senzill endur-te’n la teva música a la butxaca, es produeixen curiosos moviments d’acostament i distància amb cantants i cançons. Lluny de casa, en les interminables esperes als aeroports, en els llargs viatges amb autobús, jo escolto sovint els Gipsy Kings, i en les seves guitarres em sento d’alguna manera retornat a alguna mena de territori familiar. Potser a algú li pot sonar estrany (algú, és clar, que no conegui "Soledad", "Tristesa", "Nuages", "Catalunya" o "Barcelona night"), però crec que l’assumpte no deixa de tenir la seva lògica. Conten per exemple que l’any 1964, a Arles, sentint tocar la guitarra a Ricardo Baliardo, Manitas de Plata, Picasso es va alçar de la cadira i li va dir, estenent la mà: «Gitano, a partir d’ara vull que em diguis ­Pare». I conten que ho va dir en ca­talà, perquè era de Catalunya que havien arribat fugint de la guerra civil les famílies dels Reyes i dels Baliardo, que llavors es van instal·lar amb els seus carros a la Camarga francesa.

No vull fer un joc d’apropiació: ni Picasso ni els Gipsy Kings (ni els pares d’aquests, Manitas de Plata i José Reyes) no són catalans es­trictes, com tampoc no ho eren d’altra banda August K. Damm, Hans Gamper o Joaquim Tor­res-García. I això no obstant tots els sentim vinculats d’alguna ma­nera a la nostra cultura, com tan bé han sabut fer-ho sempre (molt millor que nosaltres) els francesos. ¿Són catalans, avui, Pius Alibek, Mary Nash, Benedetta Tagliabue o Matthew Tree? En bona part tenim la sort que només depèn d’ells, del que vulguin; però, decideixin el que decideixin, en tots els casos la llengua ja exerceix a hores d’ara de vincle i de lloc de trobada. Entre catalans i no catalans, futurs ­catalans, filocatalans, simples estadants i passavolants. Perquè una llengua és un vincle que va més enllà de la identitat, tot i que la nostra hi arreli amb la força i la tossuderia que tots ­sabem.

És als vincles, a fer-los néixer i créixer i a celebrar-los i regalar-ne que estaria bé que ens dedi­quéssim. Perquè els Picasso, els Gipsy Kings, els Cruyff del futur ­puguin trobar en el català una manera de vincular-se amb aquest nostre tros de món i, des d’aquí, fer via.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 24-II-10
Versión en castellano












0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió