SOBRE LA FOTO

La veritat és que ahir quan vaig penjar la foto de l'expresident Aznar a Oviedo ho vaig fer amb un somriure d'orella a orella però amb la idea de deixar-la un parell de dies i treure-la, i sense pensar que tindria als mitjans el protagonisme que sembla que està tenint. Tant, que Vicent Partal, bon periodista acostumat a llegir no entre línies sinó rere les línies, hi veu una possible maniobra de distracció. I el Joan-Josep Isern, un exemple més de conyeta nacional. No ho sé... Compartint el patetisme que Partal veu en el personatge, a mi el senyor Aznar no em sembla que visqui tan fora del món. Que l'expresident espanyol dels tres mil abdominals i de la guerra d'Iraq sigui una persona rabiosa i maleducada ja ho podíem haver intuït, però en el fons no té més importància. El que per mi el fa significatiu com a icona encara present i encara evocada als mitjans i a l'imaginari conservador és fins a quin punt retrata (i doncs delata) dos corrents subterranis (dues pulsions) amb una intensa força en la societat espanyola d'avui: d'una banda l'autoritarisme (amb el seu germà bessó, el simplisme), de l'altre l'egotisme (egotisme social o nacional: Espanya no deixa mai de parlar d'ella mateixa i de medir els assumptes en funció del seu lloc a la foto). Dos corrents subterranis i un detall evident: les males maneres. Tot plegat, ho veig resumit en aquesta foto. Potser també per això ha tingut tant de ressò. O potser la manera correcta de prendre'ns la imatge sigui amb el punt de distància de l'humor de Forges que la Núria ens recomana en un dels comentaris...