EL QUE ENYOREM I NO VEIEM

Mirant-te Acantilado rojo o qualsevol capítol de The West Wing o simplement fullejant al diari les cuites de Garzón, Obama i el Sant Pare o dels diversos candidats a les diverses presidències que tindrem en joc per aquests verals al llarg dels propers mesos, un es pregunta què es deu haver de llegir per poder dir coses una mica dignes davant dels esdeveniments, per poder prendre decisions si no cent per cent raonables sí com a mínim raonades. I llavors ve que passa per allà la poesia (la bona poesia, és clar) i, endreçant un trist bloc, et posa a l'orella en un minut un veritable programa de vida, política i de l'altra...

HONOR DE CAVALLERIA

No lliurar-se als que són més,
desertar febles recers
pels països roquissers
on l'isard tot lliure es cria;
sense sostre ni descans
cobejar dies llunyans,
és riota de bergants
i honor de cavalleria.

Veure aquell posat que us fa
el perill quan hom hi va;
no saber de recular
ni de plànyer gosadia;
travessar la pau d'un crit
i d'un foc novell la nit,
de firaires és neguit
i honor de cavalleria.

I seguir sens cap ombreig
ço que enyoro i que no veig,
que és més bell que el besoteig,
menges, vins o pedreria;
riure al glavi cor endins
i morir sota els clarins,
és angoixa de mesquins
i honor de cavalleria.

             Josep Carner (de Sons de lira i flabiol, 1927)