EL QUE VE DESPRÉS DEL PAN

Via l'excel·lent Addenda et Corrigenda (i per recomanació del Gabriel) vaig a parar a un text de 2004 (presentat al Congreso Internacional de la Lengua Española de Rosario) de la Real Academia Española sobre "La política lingüística panhispánica" en què se sosté que la RAE i "las veintiuna Academias de América y Filipinas" fan la seva feina de fixar l'ús correcte de l'idioma...

(...) desde la conciencia de que la norma del español no tiene un eje único, el de su realización española, sino que su carácter es policéntrico. Se consideran, pues, plenamente legítimos los diferentes usos de las regiones lingüísticas, con la única condición de que estén generalizados entre los hablantes cultos de su área y no supongan una ruptura del sistema en su conjunto, esto es, que ponga en peligro su unidad.

A banda de somriure un cop més davant de la psiquiàtrica i inevitable obsessió per la unitat, em fa gràcia jugar mentalment a reprendre el text substituint-hi la norma del español per España (i el seu caràcter, doncs, policéntrico) o bé traduint-lo al català i posant-ho en boca de l'IEC. No sé si hi ha gaires llocs al món on els canvis de perspectiva donin tant de si com en aquesta nostra santa península als peus d'Europa. I tampoc no sé evitar preguntar-me per què escriure "panhispanismo" sembla que quedi així de bé i si hi poséssim "pancatalanisme" ja tindríem de seguida la caterva habitual de dimonis mediàtics, polítics i jurídics esmolant les forques i atiant calderes. Ho hauré de mirar al Diccionario panhispánico de dudas.