"Siempre estás de prueba", sentencia un magribí molt morè, relativament jove, davant d'un espanyol begut i fatxenda que l'alliçona a l'andana de l'estació de Cambrils, xerrant tots dos en veu alta de feines i contractes (i, sense pensar-hi, de molt més que de feines i de la brevetat dels contractes).
DIVENDRES SANT
Avui, divendres sant, commemorem,
segons la tradició,
la mort de Crist.
Sóc al jardí de casa.
Tarda de sol. Sento llunyans timbals, solemnes.
Crist passa pels carrers,
i els botxins li flagel·len perversament l'esquena.
Dones de dol.
Les més devotes porten els peus descalços i amb cadenes. Càntics.
Tal dia com avui, sent jo xiquet,
no es podien cantar cançons —s'entén— de festa.
La gent, la bona gent que fornica tot l'any i que avui plora
per Crist crucificat,
anava a la muntanya, a buscar farigola:
la diminuta flor de terrenal perfum.
Crist era sepultat al seu sepulcre, i al món regnaven les tenebres.
No hauria de fumar. No hi ha periòdics.
Canta una merla entre el brancatge.
Eliot, aquell poeta anglès que tant admiro,
d'un dimecres de Cendra en va fer un llibre.
Eliot era banquer,
duia coll dur i corbata i anava amb barret negre per la City.
Jo sóc del sud d'Europa,
d'un món solar i antic,
d'un petit món de vinyes i oliveres i terra roja i aspra.
(Sembla, darrerament, que amb euros som menys pobres).
Però em vénen al cap els peus descalços,
penso en els turmells blancs de les beates,
igual com roses pàl·lides sota les llargues túniques,
acompassada neu en la foscor.
Penso en els anys que corren, no, que volen,
acumulant divendres sants, sempre feixucs, als muscles.
I el cel encara és blau, i les muntanyes d'un violeta plàcid.
Mentrestant, Crist reposa
en el gelat silenci del sepulcre.
I aquesta nit, a TV-2, una banda argentina
d'un tal Reinaldo Ritz, amb posat de macarra,
tocarà música de jazz, digestiva i amable.
I Crist és al sepulcre.
I jo ple de pecats.
I gira el món i, cada cop, em faig més vell. No ploro?
Però la merla canta.
I l'ametller ha granat i treuen flor
el taronger i la maçanera. Verds,
s'enfilen els circells i els tendres pàmpols de la parra.
I sonen les trompetes. No les bíbliques.
És Dixieland, de TV-2.
I Crist dins el sepulcre.
Eliot! estem perduts. Setmanes santes
amb crespons als balcons.
Quaresmals abstinències.
I Dixieland. I Crist dins el sepulcre.
¿Què farem, Eliot, si a tu i a mi ens havien
criat d'una manera tan distinta, plens de respecte i de paüra?
La merla canta, canta Dixieland.
Eliot! Eliot! Tu i jo astorats.
I la gent riu.
I Crist dins el sepulcre.
Gerard Vergés, La insostenible lleugeresa del vers (2002)
[Un escoli extraordinari al poema (amb un altre poema, és clar).]
----------------------------
Anunci de l'homenatge.
La notícia als mitjans.
Article de David Castillo a l'Avui (29-VI-08).
Article a El Punt (26-VI-08).
Espai sobre Vergés a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
Per celebrar el nou "Manifiesto por la lengua común" d'El Mundo (i de Ciutadans i ara ja també de bona part del PP) transcric el sucós editorial del darrer número de la revista Nature (453, p. 1144, 26-VI-2008) comentant la decisió de l'Académie Française (creada al 1635 per Richelieu) d'oposar-se a la proposta de l'Assemblea francesa per tal que la Constitució del país reconegui les llengües minoritzades.
Darrera hora: al Cèsar el que és del Cèsar, i a cada Acadèmia el que li pertoca...
I un bon article sobre el tema del Manifiesto de Jordi Sánchez (El País, 30-VI-08).
Comédie-Française
Regional and minority languages should be protected, in France, and elsewhere
Quelle horreur! The 40 élite members of the Académie française are jumping out of their fauteuils, incensed that legislation passed by France's National Assembly would put regional languages such as Breton, Occitan, Corse, Alsatian, Catalan and Basque into the constitution as part of the national heritage. The members are particularly outraged that the regional languages would get a mention in the first article of the constitution — which defines France as an "indivisible, lay, democratic and social republic" — ahead of the second article, which designates French as the official language. The academy, created in 1635 to guard the purity of the French language, voted unanimously this month to condemn the move as "defying logic", and being a threat to the nation.
Actually, "defying logic", is an apt description of the vote itself. Globalization is already threatening to extinguish half the world's 6,000–7,000 languages. That would be a tragic loss to humanity and our understanding of it, if only because knowledge and culture are inescapably interwined with the languages within which they evolved. Languages also enrich each other, and provide a trove of data for research in linguistics and history. The other main French academy, the Académie des Sciences, should make itself heard on the matter.
Multilingualism has other practical benefits. French scientists who speak regional languages in addition to the national tongue testify that early bilingualism has helped them go on to master English and other languages. Some even argue that the thought processes involved have helped them to be better and more creative scientists.
The Académie française argues that France's regional languages are so obviously part of its heritage that there is no need for constitutional safeguards. That is disingenuous. It is precisely the lack of constitutional recognition that has blocked France from ratifying key international treaties to conserve minority languages: the courts have ruled that ratification is forbidden by existing constitutional principles, such as the indivisibility of the Republic and the unity of the French people.
Indeed, if earlier French governments had had their way, Breton, which is spoken in Brittany, would have been eradicated long ago. Only stubborn Breton persistence has prevented this from happening, notably through the creation of the Diwan Breton-language schools from the 1970s onwards.
Yec'hed mat (to your health) to that — because regional and minority languages, like endangered species, merit protection. Languages that aren't revitalized through constant exercise die out. It's hypocritical that France, which is one of the first to staunchly defend its own elegant national language, should deny that same right to regions that wish to keep their own languages alive and vibrant. The National Assembly's legislation was rejected last week by France's conservative Senate. But it could yet be reintroduced, and should be: for the sake of both science and its own rich heritage, France should remove the constitutional obstacles as quickly as possible, and ratify the European Charter for Regional or Minority Languages.
Un diu “dinar” i es refereix a un àpat en un restaurant de disseny o en una fonda on encara sàpiguen cuinar les faves, a la safata amb un supermenú d’oferta o a obrir la nevera de casa a veure què hi queda mitja hora abans que no toqui tornar pitant cap a la feina. De la mateixa manera, quan diem “premi” posem al mateix sac coses tan distants entre si a la galàxia literària com un Nobel, un Booker, un Planeta (o Sant Jordi) i l’Amadeu Oller.
Situem-nos: el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits de fins a trenta anys el convoca la parròquia de Sant Medir (a la Bordeta) des del 1965 sota l’ègida del rector, Josep M. Vidal i Aunós. Amb aquests antecedents, un es podria témer una bona capa de cera i cendra, però resulta que la nòmina de guanyadors (dels Carles Miralles, Ramon Pinyol, Teresa d’Arenys, Manuel Castaño i Carles Torner als recentíssims Laia Noguera, Àngels Gregori o David Caño) el situa dalt del rànquing del prestigi (i té mèrit, parlant de premis) en l’àmbit perifèric de la nostra poesia. Perquè és de perifèries, que parlem. El certamen no dóna diners, el premi és l’edició del llibre a l’editorial Galerada (d’aquí poc serà a les llibreries la guanyadora d’enguany, Anna Ballbona). I és en bona part aquest aire alternatiu el que sosté i eleva la iniciativa: entusiasme i desinterès, els dos components bàsics del voluntarisme, són avui la fórmula màgica de la legitimitat.
Total, que si et dediques a menystenir els premis després ve la Santa Realitat a puntualitzar-te: és cert que ens podríem ben estalviar les operacions de màrqueting i els avançaments a costa d’un altre pagano (vegeu el darrer Sant Joan), els premis-comitè-de-lectura, els “alguna-cosa-hem-de-fer-a-Cultura-de-l’ajuntament” (legió, a Catalunya) i els “yo-lo-guiso-yo-lo-ordeno” (com algun dels autoanomenats més importants de poesia), però una iniciativa com l’Amadeu Oller reivindica just allò de positiu que els premis poden representar, perquè il·lumina desinteressadament llibres i autors que s’ho valen en un context ja no paupèrrim (com als seixanta) sinó ubèrrim, tant que el que hi calen són referents. I això hauria de ser avui un premi: un dispensador de referents.
Publicat a iLlibres/El Periódico, 18-VI-08
A can Paper de Vidre acaben de treure del forn un número nou (el que en fa 48) amb un especial excel·lent ("Fer l'article") sobre l'articulisme d'opinió, i no ho dic només perquè hi hagi una peça meva. Vull dir que també inclou una entrevista amb Biel Mesquida, i altres col·laboracions de Francesc-Marc Álvaro, Joan Barril, Josep Maria Fonalleras, Julià Guillamon, Mercè Ibarz, Joan Francesc Mira, Imma Monsó, Xavier Moret, Lluís Muntada, Antoni Puigverd, Toni Sala, Màrius Serra i Enric Vila... Què feu, que encara no hi esteu subscrits?
Amb el descobriment musical de la setmana. I un dels millors títols de cançó de l'any...
Qui s'avorreix, és que no obre els diaris o no engega l'ordinador...
- Un premi gros hi toca! Montserrat Abelló ha obtingut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. En ella ens sentim premiats tantíssima gent: poetes, traductors, membres del PEN, lectors, admiradors, tants i tantes que donem les gràcies de cara a la Meca que calgui per la bona gent i l'entusiasme positiu quan els trobem relligats en algú que va fer les pràctiques com a intèrpret amb les Brigades Internacionals...
- Avui hi ha convocat al Palau de la Generalitat un acte institucional en record de Maria-Mercè Marçal, que d'aquí a poc farà exactament deu anys (deu anys!) que va morir.
- La setmana vinent, del 25 al 27 de juny, l'Antena del Coneixement de la URV ha organitzat a Cambrils unes jornades d'homenatge al poeta Gerard Vergés.
- Diu que a França gairebé no hi ha escriptors professionals (o sigui que la cantarella d'alguns de per aquí fa com gracieta)...
- El govern valencià ha hagut de reconèixer a contracor que del valencià també se'n pot dir català.
- Secció local: hi ha a l'horitzó un parell més de lectures de Rapala, el 4 i el 18 de juliol, a Girona (a la Llibreria 22) i a Caldes d'Estrac (al festival Poesia i+), respectivament: de tot plegat n'aniré donant notícia a les Coses de Rapala.
Els addictes a l’ampolla mig buida solen posar la Feria del Libro de Madrid a l’altre plat de la balança de l’èxit (malgrat tot indiscutible, any rere any, crisi sobre crisi) de la diada de Sant Jordi. Sense apuntar-nos a la Confraria de la Flagel·lació Perpètua, val a dir que la Feria té com a mínim dos elements que complementarien magníficament el nostre Dia del Llibre. D’una banda la durada, de l’altra l’impressionant programa d’activitats (lectures, presentacions, exposicions) paral·leles. Ara que ens hem quedat sense Saló del Llibre, ¿per què no imaginar una Setmana del Llibre, al voltant del 23 d’abril, en què fos possible tornar a fullejar l’objecte preuat i a passejar-se amb calma per les parades, repartir (i dilatar) en el temps l’atenció dels mitjans i, encara, retornar una certa visibilitat (i, doncs, protagonisme) a un nombre més gran i divers d’autors?
D’altra banda, tant com demanar-nos quines lliçons podem extreure de la Feria del Libro per millorar el que ens és propi, una altra operació “madrilenya” possible seria l’aposta per la promoció peninsular de la literatura catalana traduïda al castellà a través precisament d’aquest aparador. Una aposta decidida i sostinguda amb un programa generós, original i tossut a tres o quatre anys vista, que permetés, tant com diuen que s’espanyolitza sant Jordi, catalanitzar la Feria del Retiro. De més verdes en maduren.
Publicat a El Periódico, 16-VI-08
[Si us rebenten els musicals, aneu de dret a 2:10... i simplement mireu-los els peus. Si en voleu més, aquí teniu una versió prèvia del mateix tema amb un altre tempo: la picada de mans d'ell cap a la meitat de l'escena és d'antologia del cinema de ball. Com ella poc abans proclamant amb la mirada perduda: "L'alegria és la recompensa pel treball i l'esforç. El ball és una pèrdua de temps"... Estellés evoca en un moment de Coral romput "Les cames, les adorables cames, les cames increïbles -oh oh- de Lilli Palmer": jo hi he vist sempre i hi seguiré llegint aquestes altres cames llarguíssimes i lentes de Cyd Charisse. You go, go, go...]
Loqui ignorabit, qui tacere nesciet. O, altrament dit: no sabrà parlar qui no sàpiga callar. És paraula d'Ausoni.
[...] —Bon dia —repetí Stephen fent una inclinació davant de l'espatlla encorbada.
Sortí pel porxo obert cap al camí de grava, per sota els arbres, sentint l'enrenou de les veus i els cops secs dels estics des del camp de joc. Els lleons ajaguts als pilars mentre passava la reixa; terrors desdentegats. De tota manera l'ajudaré en la seva lluita. El Mulligan em traurà un altre renom: el bard emparavedells.
—Mr Dedalus!
Corre darrera meu. Cap més carta, espero.
—Només un moment.
—Sí, senyor —digué Stephen girant-se cap a la reixa.
Mr Deasy s'aturà panteixant i prenent alè.
—Només li volia dir una cosa —digué—. Diuen que Irlanda té l'honor de ser l'únic país que no ha perseguit els jueus. Ho sabia? No. I sap per què?
Arronsà el front amb severitat a l'aire transparent.
—Per què, Mr Deasy? —preguntà Stephen esbossant un somriure.
—Perquè mai no els ha deixat entrar —digué Mr Deasy solemnement.
De la gola li sortí un estossec de rialles que arrossegava una rastellera xerricant de mucositats. Es girà de pressa, tossint, rient, fent anar els braços en l'aire.
—Mai no els ha deixat entrar —exclamava altra vegada entremig de la seva riallada mentre picava amb els peus embotinats la grava del camí—. Per això.
Sobre les seves doctes espatlles, a través del reixat de fulles, el sol projectava lluentons, monedetes en dansa.
Arran de l'entrada d'abans d'ahir sobre l'Eurocopa, en Salvador em passa una altra anècdota sensacional d'una altra simpàtica afecció explicada per un amic holandès. L'Ajax és el club de futbol més important i llorejat d'Holanda i també, com sol passar, el més odiat pels seguidors rivals, al capdavant dels quals els del Feyenoord de Rotterdam. I com que sense cap raó gaire evident alguns afeccionats de l'Ajax fan servir símbols israelians i s'autoanomenen "F-Siders" o "Joden" (jueus en holandès), quan els jugadors surten al camp al Klassieker de la lliga holandesa el sector bèstia dels seguidors del Feyenoord els reben fent a cor ffffffffffffff, a imitació del so del gas sortint per una canonada. Com diu en Salvador: "L'esport dignifica. Tothom ho sap".
A risc de perdre el (poc) crèdit acumulat per aquest bloc en quatre anys de subtils anotacions sobre literatura, política, vida quotidiana i epifanies diverses, allargo encara una mica més el tema recomanant-vos cinc llibres esplèndids sobre futbol. És a dir: sobre epifanies, vida, política i literatura tot alhora, ben barrejat. De res.
- Franklin Foer, How soccer explains the World (en castellà a Debate: El mundo en un balón. Cómo entender la globalización a través del fútbol)
- Nick Hornby, Fever pitch (en castellà, Fiebre en las gradas, a Anagrama)
- Ryszard Kapuscinski, La guerra del fútbol y otros reportajes
- Manuel Vázquez Montalbán, Fútbol. Una religión en busca de un dios
- Juan Villoro, Dios es redondo
Xano-xano, el portal de "Poesia catalana contemporània" de la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives va trenant un conjunt més que apreciable de pàgines personals prou completes. Ara hi acaben d'incorporar la dedicada a Vicent Alonso, assagista, poeta i traductor (li devem els assajos de Montaigne), home de mirada encalmada i pensament llibresc, com una mena de Fuster ennortat i un xic més líric, de qui vaig saber primer de tot per la recomanació d'Enric Sòria i amb qui vaig tenir després la sort de compartir després durant anys el consell de redacció de la revista Caràcters.
Alonso, que ja tenia pàgina pròpia (en diverses llengües, a més) i havia fet un interessant experiment (ara desaparegut) de minisite temàtic amb Portes de Xodos, amplia la seva presència a internet amb un web que inclou, com els altres de la sèrie, una breu semblança biogràfica i poètica, una tria d'una vintena de textos en vers i en prosa i una útil bibliografia de i sobre l'autor. Ja ho venia a dir el final de l'adagi: xano-xano, si va lontano.
PEDRES
Deixes a l'ombra el test de la falguera
i vaig de pedra en pedra remuntant
fins a la font el riu que hem compartit.
Saps? Fa goig l'aigua vella que m'inunda
de noves gratituds l'enigma de les hores.
D'aquelles pedres, de l'arena grisa,
de l'ona que del mar deixava rastres
de llocs guanyats al temps sense mirades,
mai no sabré per què han sobreviscut
a tantes primaveres, si hauran colpit
els vidres d'altres pluges o les teules
d'algun íntim setembre, si són música
d'aigua o dolor, o simplement silencis
que interroguen els secrets de les coses.
Com aquest d'ara, que amb el matí creix
i serà dolç fins al ponent; com l'ànsia
de no perdre, d'aquells estius, la fusta
vella d'uns ulls, la llum sobre les dunes.
VA, publicat a Els Marges (núm, 78, 2006)
M'encanta aquesta Eurocopa futbolística de nacions en què tots els gols d'Alemanya els fa Kamil Kodolski, un polonès que al primer partit contra el país de Szymborska i Zagajewski* va renunciar a celebrar-los; en què el primer gol de Portugal contra Txèquia el va fer un culer nascut al Brasil a qui al principi feien el buit al vestuari de la selecció eximperial de Tordesillas; en què el gol (l'únic gol) de Suïssa contra Turquia el va fer un turc a passi d’un altre turc (tot queda en blanc i vermell), i, el millor de tot fins ara, en què a l'empat a un entre Polònia i Àustria el gol polonès el va fer Roger Guerreiro, un brasiler "nacionalitzat" via el Legia de Varsòvia, i el de l'empat dels amfitrions Ivo Vastic, un croat a qui segons l'Informe sobre el Racisme a Europa de 2004 els simpàtics seguidors del Rapid de Viena cridaven en el derbi FK Austria-SK Rapid al Horr Stadium: "Ivo Antic Kosovo!"... Això de les fronteres futbolístiques s'està tornat d'un líquid que t'hi pixes. Llàstima només que no traspassi gaire.
* Bé, el país del passaport d'Adam Zagajewski, que de fet va néixer a Lvov, avui Ucraïna.
[Aquí, una proposta d'Eurocopa literària.]
Tothom repeteix amb to experiencial que de l'amor a l'odi només hi ha una passa. Però deuen ser unes quantes i muntanya avall, perquè la veritat és que al mateix camí a la inversa, de l'odi a l'amor, hi ha molt menys trànsit.
[Per cert: sabíeu que Leonard Cohen ja té canal propi a YouTube?]
I said to Hank Williams: how lonely does it get?
Hank Williams hasn't answered yet
But I hear him coughing all night long
A hundred floors above me
In the tower of song
Quins plans teniu per a mitjans de juliol? Sempre m'ha agradat, que el meu sant fos a l'estiu...
[No sé si deu ser cosa de la pluja, de la primavera suspesa o del cansament de final de curs, però es veu que l'aprimament de bloc s'escampa. Tranquils, passa a les millors cases.]
Els punts de vista, els seients, els racons, les cares, les raons, els accents, els jerseis, les olors, els bitllets, els ulls, els timbres, les taules i els vehicles es van dipositant, s'acumulen, es confonen, fan pila. Com els papers, retalls, llibres i carpetes a l'estudi. De vegades, si passo per entre les piles sense anar prou amb compte, els frego i cauen i s'escampen per terra, s'hi barregen: aquella cadira d'ahir en un altre lloc, l'argument d'aquest matí amb uns altres cabells, la llum de tarda en una cadira d'un altre color, possessius capiculats, adjectius orfes, noms amb quatre mans. O entre els dits aquesta nota sense data que tampoc no acabo d'entendre.
M'agrada molt al final quan diu: "Jo no em miro i penso 'Vull ser el millor poeta de la literatura catalana'. El que vull és ser molt bo. Si no, no té sentit dedicar-s'hi".
És d'aquella mena de gent que paga quaranta o cinquanta euros per l'entrada d'un concert, s'hi presenta hores abans per tenir bon lloc, es posa a sota d'una de les columnes d'altaveus i llavors, quan tot comença, arrufa el front i diu que la música sona massa forta, que no se sent bé.
Interessant: "No ens podem instal·lar permanentment en l'excepció. Una cosa és que siguem peculiars i l'altre és que extremem les coses fins a instal·lar-nos en la peculiaritat, i que tot ho sigui tant que al final resultem pintorescos." [+]
Entrades
Comentaris
