VICENT ALONSO

Xano-xano, el portal de "Poesia catalana contemporània" de la Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives va trenant un conjunt més que apreciable de pàgines personals prou completes. Ara hi acaben d'incorporar la dedicada a Vicent Alonso, assagista, poeta i traductor (li devem els assajos de Montaigne), home de mirada encalmada i pensament llibresc, com una mena de Fuster ennortat i un xic més líric, de qui vaig saber primer de tot per la recomanació d'Enric Sòria i amb qui vaig tenir després la sort de compartir després durant anys el consell de redacció de la revista Caràcters.

Alonso, que ja tenia pàgina pròpia (en diverses llengües, a més) i havia fet un interessant experiment (ara desaparegut) de minisite temàtic amb Portes de Xodos, amplia la seva presència a internet amb un web que inclou, com els altres de la sèrie, una breu semblança biogràfica i poètica, una tria d'una vintena de textos en vers i en prosa i una útil bibliografia de i sobre l'autor. Ja ho venia a dir el final de l'adagi: xano-xano, si va lontano.


PEDRES

Deixes a l'ombra el test de la falguera
i vaig de pedra en pedra remuntant
fins a la font el riu que hem compartit.
Saps? Fa goig l'aigua vella que m'inunda
de noves gratituds l'enigma de les hores.
D'aquelles pedres, de l'arena grisa,
de l'ona que del mar deixava rastres
de llocs guanyats al temps sense mirades,
mai no sabré per què han sobreviscut
a tantes primaveres, si hauran colpit
els vidres d'altres pluges o les teules
d'algun íntim setembre, si són música
d'aigua o dolor, o simplement silencis
que interroguen els secrets de les coses.
Com aquest d'ara, que amb el matí creix
i serà dolç fins al ponent; com l'ànsia
de no perdre, d'aquells estius, la fusta
vella d'uns ulls, la llum sobre les dunes.

             VA, publicat a Els Marges (núm, 78, 2006)