VIDRE DE L'ETERN

Em fou donat un cos —i què en puc fer?
Tan únic i tan meu, tan vertader!

El goig callat de viure i respirar,
dieu-me a qui l'he de regraciar?

En sóc el jardiner, també la flor;
a la presó del món no estic tot sol.

El vidre de l'etern vaig entelant,
el baf que em fa l'alè s'hi va escampant:

signes gravats per sempre d'un esbós;
ni desxifrar-se pot, de tan borrós.

Per bé que fugi la bavor d'aquest moment
el meu esbós s'hi quedarà, eternalment.

       Ossip Mandelstam, La pedra (1909). Traducció d'Arnau Pons

AMB E OBERTA

Volem que parlin català, i això està molt bé, però potser que pensem una mica per quines raons haurien de fer-ho, què els oferim (es tracta d'oferir, si no malament rai), amb la nostra llengua.

MIDES

Les grans coses són les petites.

ELS POEMES DE L'ALQUIMISTA

Poques vegades un títol de llibre serveix tan ajustadament per encapçalar una peça sobre l’obra de l’autor en qüestió. Perquè Josep Palau i Fabre ha estat un home d’un llibre (aquí apunta ja la seva exigència), i perquè la seva poesia comparteix amb l’alquímia substancialitat, idealisme i passió. El llibre de Palau i Fabre és Poemes de l’alquimista, aparegut l’any 1952 com una represa dels quatre llibres de versos fins llavors publicats per l’autor i reeditat una vegada i una altra sota el mateix títol (no en digué edició definitiva fins al 1991) mentre anava essent reelaborat, afinat per poder-hi deixar escrit, al "Comiat": La tinta m’empastifa els dits, les venes: / He deixat al paper tota la sang.

Radical i singular, home de geni i de cultura, eremita i don Joan, solitari i bolcat en el seu llegat, altres glossaran i avaluaran el Palau i Fabre assagista, dramaturg, contista o expert en Picasso, totes les aventures en què s’embarca i els premis i honors obtinguts en vida. El que jo he de dir sense cap mena de vacil·lació és que a hores d’ara no es pot estudiar la poesia catalana contemporània sense reservar-hi un espai a l’aventura lírica agosarada i singular de Josep Palau i Fabre. Amb Palau (nascut a Barcelona l’any de la mort de Prat de la Riba) se’n va un home d’una energia personal, una diversitat d’interessos i una fe en la força de l’art i en la pròpia obra (amb la poesia al capdavant) de les que segons com semblen d’un altre temps. I, tot i que potser aquest aspecte sigui menys conegut, no em sé estar d’apuntar també que Palau i Fabre era a més un rapsode excepcional: mentre escric aquestes línies, només que acluqui els ulls puc veure’l amb els ulls closos, concentrat, extraient del silenci l’inici del seu "Cant espiritual" (No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu...), i en el deixant dels cants de Maragall i Ausiàs March la seva poesia ressona i s’amplifica.

Publicat a El Periódico, 24-II-08

PALAU

i febre.

[B, D, D, E, G, J, L, O, V, etc.]

CERTESES

Com podem estar-ne segurs, que els llibres que llegim no són en blanc mentre no els llegim?

LA SETMANA FANTÀSTICA

Diumenge el Barça es va posar a cinc punts de la Cosa, ahir Espanya i Rússia es van donar la mà a l'escena internacional com no ho feien des del 36, avui Fidel Castro ha renunciat a la presidència de Cuba i demà l'AVE arriba a Barcelona. Qui ha dit que hi ha coses impossibles? Goseu poder somniar, que sembla que aquest any de traspàs porta incorporada una Setmana Fantàstica del Fat i per a demà passat encara no hi ha miracle decidit.











[Posats a citar Renau, aprofito per recomanar-vos l'exposició que en aquests moments es pot veure al Museo de Arte Contemporáneo de la comunitat de la insospitable Esperanza.]

SEPARATISTAS

La idea de la escuela catalana en Madrid, propuesta por Esperanza Aguirre, ha sonado como un alegre sonajero informativo. Días antes, sin embargo, la propuesta de Manuel Chaves de incorporar gallego, euskera y catalán a las escuelas oficiales de idiomas de Andalucía fue seguida de un linchamiento mediático. Las lenguas, tan eróticas ellas, tan dadas a la concupiscencia, bisexuales, deseando bocas, pertenecen a la órbita de Venus, pero suelen caer al servicio de Marte. Nuestro mayor partido conservador ha lanzado la propuesta de segregar a los niños en Cataluña, en la enseñanza, según opten por estudiar en castellano o en catalán. Es una curiosa alternativa radical. Extremista. Y sobre todo, separatista. Ignoro si esta disposición de segregacionismo se limitaría a Cataluña o se haría extensiva a toda España, ya que el programa conservador propugna un bilingüismo inglés-castellano. Una cosa es ser políglotas y otra trogloditas. Así, según el separatista consejero de Educación valenciano, el catalán es un "idioma extranjero", que amenaza con garras imperiales al vernáculo inglés, en franca regresión. Rajoy, que es dos veces conservador, por política y por profesión, la de registrador de la propiedad, debería tomarse más en serio la conservación de todas las lenguas españolas. Y es lo que haría si fuese gallego de Suiza. ¿No son los idiomas valiosas propiedades? Y si vamos a plantar 500 millones de árboles, ¿cómo no mimar esos bosques centenarios de las palabras? Ese cultivo no es contradictorio, sino al contrario, con el aprendizaje del inglés, la herramienta de lo global y que tuvo su origen en unas pobres tribus de sajones emigrantes. Lenguas aparte, el problema es la obsesión para separar a los niños desde que nacen. Como sea, hay que separarlos. Por clase social. Por religión. Por sexo. Por procedencia. Por el iris de los ojos. Vienen los niños al mundo y ahí están los adultos al acecho para marcarlos amorosamente a fuego.

Manuel Rivas, El País, 16-02-08

ESCRIURE JOCS

Alguna vegada ja us he parlat (potser fa un parell d'anys, amb motiu de l'aparició d'El món en jocs) d'un autor amic que no escriu llibres sinó jocs. L'Oriol Comas va fer-nos riure fins al mal de barres, amb Jordi Boixadós, per culpa de To dream omelettes i ara dirigeix per a RBA una col·lecció de butxaca amb títols de Martin Gardner o Sid Sackson, però com que també és de la secta dels que si paren s'avorreixen, va empescar-se l'any passat la primera edició de la fira jugarXjugar, un saló al voltant del joc per a tots els públics (ja ho diu, que jugar ha estat des de sempre una activitat quotidiana de la humanitat) i enguany hi tornen també a Granollers, a principis de maig, dins de la fira de l'Ascensió.

Una de les gràcies de la fira jugarXjugar és que acull un concurs de creació de jocs. Algú s'hi anima? La convocatòria és oberta per a la segona edició (en trobareu les bases al bloc de la fira). És una mica més difícil que escriure un poema, però els bons jocs perduren. I això que els noms de Robert Abbott, Alfred Butts, Philippe des Pallières o Bruno Faidutti a molta gent li diuen ben poc. Malgrat les hores de plaer que els devem.

DUES A UNA

L'altre dia m'ho apuntava un magnífic conversador que, més tard, vaig comprovar que també sabia escoltar com pocs: un proverbi jiddisch recorda que tenim dues orelles i una sola boca. Per alguna cosa serà. Escolta, doncs. Com a mínim el doble del que parles.

TANTO MONTA

A l'hora d'esmorzar, una senyora més aviat granadeta i molt arreglada, tota plena d'anells i polseres, tria amb parsimònia a la barra del bar l'entrepà que vol d'entre tota una pila en oferta...

—¿Y éste de qué es?
—Queso manchego, jamón york y lechuguita.
—No, ese otro, el de al lado. ¿Es de jamón?
—Sí, de jamón de york, lechuga y queso.
—Ah, pues ese...

I el Paco posa cara de circumstàncies.

[L'amic anònim de la pissarreta del restaurant de la cantonada, per la seva banda, continua acolorint-me els matins. Avui ens ofereixen, per començar, Amanida griega i Musclus alvi. Que bon profit ens facin.]

DE LA XARXA

Al VilaWeb Lletres d'ahir Montse Serra publicava una extensa peça sobre el llibre, i avui el poeta Bartomeu Fiol hi dedica la seva columna del Diari de Balears. També trobareu una entrevista amb l'autor (ei, amb fotos i tot, i al costat de Patrick Modiano i Albert Roig) al darrer número de la revista Benzina. Perquè no se m'esborrin aquests senyals m'he posat sota l'advocació d'una foto de Shoji Ueda i he obert Coses de Rapala, una mena de carpeta virtual per anar-hi desant citacions, enllaços i informació relacionada amb el meu darrer llibre de versos. Fins que la cosa ja no doni més de si, que passarà a ser una carpeta tancada com les que descansen als armaris de casa, però compartida en digital. El format del bloc s'hi amotlla com un guant, i aquest que fa cinc anys recelava d'obrir el primer es troba ara embolicat amb un tercer. Coses de la xarxa.

TRES PARAULES [actualitzat]

Com a complement (gràcies, Josep-Anton), aquí hi ha el video sencer (13') del discurs a New Hampshire en què es basa el vídeo-cançó destacat: "There's something happening...", i la promesa d'acabar la guerra a l'Iraq (07:03).

D'altra banda, veig que Antoni Gutiérrez-Rubí també subratlla a El Periódico la importància d'aquesta cançó. Pilar Rahola signa, en canvi, una advertència sobre Obama a La Vanguardia. I des d'un altre punt de vista, us recomano també l'entrevista de Larry King a Michelle Obama, la dona del candidat: "He is uniting people not around race but around hope" (10:22). Escoltar-la pensant en les altres (i l'altre) consorts pot ser també un element a tenir en compte.

I ANAR SALUDANT

El dia que deixem d'apuntar blocs nous a la llista serà potser quan comenci a deixar de fer-nos gràcia l'invent. Aquestes darreres setmanes se m'han barrejat a les incorporacions al blogroll descobriments tardans (vull dir blocs que funcionen de fa temps) amb novetats en el sentit més estricte. Descobriments tardans com ara i'm in a rothkovic paint, de Silvie Rothkovic (autora d'Helicòpter), o Josep M. Quintana, de l'escriptor menorquí homònim, autor de l'interessant Maó. I novetats com A tall d'invocació, de l'assagista Enric Balaguer, i Va de bo, cavallers!, el bloc de Juli Capilla, actual director de la revista Caràcters (i recent guanyador del premi Tardor de poesia a Castelló). Finalment, més que una novetat estricta, hi ha una represa esperada pels vells de la tribu: d'ara endavant a Alírica tornem a tenir, batallant contra el lloc comú, la Teresa Amat. Benvinguts & bentornada!

NOTES ROMPUDES

Un parell d'emails d'amics insistents i l'amable referència a la meva prèvia a l'espectacle del Josep Duran al seu bloc, m'empenyen a no deixar passar més dies esperant l'estona tranquil·la per escriure un text raonat i raonable sobre l'anada a veure el Coral romput de Joan Ollé al Lliure: sé per experiència que això sol ser la porta al silenci (com a molt, al silenci amb mala consciència). Agafo doncs la llibreta i miro de transcriure —i reprendre, ep— les notes apuntades a les fosques (ho heu provat mai, d'escriure sense veure-hi? La sensació és curiosa). Som-hi...

Per què tanta gent a escena? La coralitat del text és de veus, no de gent junta. De veus successives, no simultànies. Però m'agrada el joc de les tres (de vegades quatre, quan hi afegeix la Carulla, que no sembla però cridada a encarnar-se en aquest text) personificacions de la veu del poema.

Veient l'espectacle i aquesta sala gran plena cada dia et vénen unes ganes també grans d'escopir al plat (per ser educat) dels gestors i governants valencians que no només renuncien a aquest patrimoni, sinó que el silencien. O n'abominen.

Què hi pinta aquesta noia despullada de cos impressionant que es va passejant per les escenes sense badar boca?

En un país una mica més espaviladet, a la sortida (o dilluns a la llibreria) el públic podria comprar una edició del llarg poema per rabejar-s'hi. Ni els que ens en sabem trossos de memòria, podem dir que el tenim al cap. Ara, sortint d'aquí, em tocarà fotocopiar un cop més "la lletra" per a un grapat de gent.

El millor que puc dir del muntatge (a banda del seu ressò públic, miraculós): et fa percebre coses noves a l'obra, tantes lectures després.

La proposta escènica d'Ollé potencia o subratlla aspectes del text original que als dos discs d'Ovidi Montllor queden una mica aplanats o confusos sota el pes de la veu d'ell, de la llengua dita. El trenat de les diverses fibres amb què l'obra és construïda, per exemple: Itàlia, l'ascensor (i altres vehicles de tracció: el tramvia, el tren), la revetlla al carrer, l'interior del pis, els records personals, l'escriptura. L'aparent (en una lectura o escolta ràpida, o fragmentada) acumulació desendreçada de l'obra té molt, de fet, de trena, de successió, d'ensamblatge.

Quina capacitat per evocar temps i ambients, la de la bona poesia!

M'havien dit que el final era de calfred i públic dempeus, però jo m'he quedat assegut, incòmode, a la cadira. A qui se li ha acudit la idea suïcida de recuperar-hi la veu de l'Ovidi? És com fer un remake de Citizen Kane i acabar amb els cinc darrers minuts del metratge de Welles. L'homenatge (impressionant homenatge) al doble elapé de 1979 ja és haver aixecat aquest espectacle, estrenar-lo, omplir la sala, tornar a fer parlar els mitjans de la tríade Estellés/Montllor/Soler. Aquest homenatge dins l'homenatge final apunyala la intensitat, el clima lentament construït durant cent minuts.

I per damunt de tot aquest Coral romput el que ens diu és que Estellés i la seva obra volen sols. Que la bona poesia té molt de camp per córrer. Que a la nostra literatura el que li calen són sobretot bons bussos, bons lectors. Com ho era Ovidi Montllor. Com ho és Joan Ollé.

PORTAR CUA

De vegades, una imatge t'estalvia mil paraules. Aquestes de monsenyor Cañizares, arquebisbe de Toledo i vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola, les dec al bloc d'en Francesc Puigcarbó.

D'ESPECTRES I OFERTES

Passegem un grup d'universitaris estrangers pel barri vell de Girona de la mà d'un bon guia i, anant de l'antiga col·legiata de sant Fèlix a la porta romana de la ciutat i les escales de la Catedral, d'aquí a les vidrieres i el claustre i al "Tapís de la creació", d'aquest a la muralla i al call quan la llum del dia ja declina, tinc la incòmoda sensació que l'emoció que voldríem comunicar se'ns escapa barrejada amb pressa, distància i cansament, que fem un esforç no sé fins a quin punt útil per encendre un foc amb pedres molles. Les visites en grup ja ho tenen, això: la velocitat imposada, el recorregut i els comentaris predeterminats, la ineludible companyia fan que l'itinerari en el millor dels casos pugui ser poc més que un apunt o un suggeriment per a la revisita.

L'endemà, toparé amb un fragment de George Steiner a Errata en què el crític i professor conta com un dia que passejava per aquells mateixos carrerons gironins va separar-se del grup amb què anava i, mirant-se els esglaons gastats, tot d'una va veure sorgir de l'ombra la silueta d'un vell cabalista "amb una taca de llum vespral a la barba bífida". I el savi apunta: "La fantasia i el lloc havien creat un espectre, una reunió i concurrència momentània del temps en la forma". D'això es tracta: de deixar sorgir (d'ajudar a néixer) espectres, concurrències del temps en les formes que a cadascun ens són donades. I el tour (o la vida en tour) el que fa és precisament impossibilitar que neixi cap visió, que sorgeixi cap espectre... Sempre curts de temps, blindats contra l'atzar, sempre amb destí concret i mai sols, no deixem que l'incògnit, que la fantasia, que l'imprevist, se'ns manifestin. I l'ànima, sense imprevist, es panseix.

Quantes vegades, en el món de la cultura, les ofertes que fem no s'assemblen massa a una visita guiada? ¿Quants tresors, quantes girones no haurem ofegat amb la nostra pressa, les nostres campanyes, els nostres descomptes, els nostres paquets combinats i la nostra parauleria entusiasta i vana?

 El Periódico (Èxit), 31-I-08

COM AIXÒ, ALLÒ

"Em rebel·la. Em posa nerviós. I no perquè no sàpiga de què va la història. Em refereixo a aquesta capacitat autodestructiva que té Catalunya i tot el que l'envolta. Em refereixo a aquesta mala virtut no ja de creure, sinó d'estar convençut que els altres tenen alguna cosa que nosaltres no tenim".

Ho admeto, el text ha estat lleugerament tunejat: allà on hi diu Catalunya poseu-hi FC Barcelona i recuperareu l'original de Johann Cruyff. D'un temps ençà, els dilluns toca comprar El Periódico només per poder llegir (com anys enrere ho havíem fet amb les tires de Jordi Culé) "Les claus de Cruyff" a la contraportada del diari. Però abans d'ahir semblava que ens havíem equivocat i que per comptes de parlar de la maregassa prèvia al partit amb l'Osasuna llegíem un article a la secció d'opinió de l'Avui o escoltàvem algú als passadissos d'un congrés de sociòlegs nacionals. Potser no era per casualitat que Cadalso, ja a finals del segle XVIII, sostingués que els catalans som una mena d'holandesos d'Espanya. Dilluns, l'exfutbolista acabava dient (i ara sóc literal): "En aquest sentit, jo no veig tan diferent l'entorn del València del del Barcelona. Ni els uns ni els altres sembla que valorin el que tenen fins que ja no ho tenen". Jo tampoc no l'hi veig, admirat amic... Potser sí que haurem de començar per analitzar (i relativitzar, desargumentar) l'entorn, quan parlem de Catalunya. Si l'entorn no se'ns menja a tots abans.

[Parlant del Barça i del país: avui és a Xavier Folch a qui hem de felicitar pel seu aniversari. Per molts anys!]

BORGES I LA XARXA

Hace años que sabemos que Borges, en un ejercicio de inteligencia y aventura intelectual, anticipó la Red mundial en La Biblioteca de Babel y también en Tlön, Uqbar, Orbis Tertius, otro de sus relatos de aquella época: "¿Quiénes inventaron a Tlön? El plural es inevitable, porque la hipótesis de un solo inventor -de un infinito Leibniz obrando en la tiniebla y en la modestia- ha sido descartada unánimemente. Se conjetura que este brave new world es obra de una sociedad secreta de astrónomos, de biólogos, de ingenieros, de metafísicos, de poetas, de químicos, de algebristas, de moralistas, de pintores, de geómetras... dirigidos por un oscuro hombre de genio".

En su cuento, Borges nos dice que abundan en esa sociedad secreta individuos que dominan las disciplinas más diversas, pero no los capaces de invención y menos los capaces de subordinar la invención a un riguroso plan sistemático. El plan es tan grande que la contribución de cada escritor es infinitesimal. Esa sociedad secreta, ese valiente nuevo mundo (brave new world) es la Red mundial. Ahora nos lo descubre Noam Cohen al hilo de la reedición de Labyrinths en la editorial New Directions y de un ensayo de Perla Sassón-Henry que explora las conexiones entre la Internet descentralizada de YouTube, los numerosos blogs y la Wikipedia y las historias de Borges, que "convierten al lector en un participante activo" (...)

La resta, a "Ficciones virtuales" l'article d'Enrique Vila-Matas a El País d'avui. Aquí teniu informació sobre el llibre de Perla Sassón-Henry, Borges 2.0. From text to virtual worlds.

CORAL

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats...

Ahir vaig empassar-me sencer un cop més, escoltant en silenci amb aquella mena d'atenció a què els grans textos t'obliguen, el Coral romput d'Estellés, Montllor & Soler, com em consta que fa també un grapat escollit de lectors entre els quals hi ha bons amics i excel·lents crítics i poetes. El Coral uneix i discrimina. Ara, després de l'estrena a Girona, el muntatge de Coral romput a càrrec de Joan Ollé arriba al Teatre Lliure, i ha generat una reconfortant (i insospitada) onada de reaccions i enllaços. Com que em compto entre els membres fundadors del CAC veritablement important (la Confraria d'Amics del Coral), no puc ni voldré ser gaire objectiu. Però reservo el meu punt de vista per després d'haver vist l'espectacle, i ara us deixo amb els comentaris d'alguns que ja l'han vist i amb diversos enllaços destacats sobre la figura d'Ovidi Montllor:

Comentari a ca L'efecte Jauss.
Comentari d'en Joan-Josep Isern (un dels del CAC).

Al Xevi Planas el muntatge no li va agradar gens. Al David Figueres d'Els dies i les dones, en canvi, sí.

Fitxa de l'espectacle al Teatre Lliure.

La notícia a VilaWeb.

Llarga entrevista amb Toti Soler a l'Avui.

Declaracions d'Ovidi Montllor sobre Vicent Andrés Estellés.

Isabel Lorente al F l u x.
Arxiu Personal Ovidi Montllor.
Web (molt complet) del Centre Cultural Ovidi Montllor.

UNA ALTRA PART DE MI

Avui fa noranta anys Montserrat Abelló. Val a dir que amb ella i amb Josep Palau i Fabre, els dos degans vivents de la literatura catalana, la nostra cultura i més en general el nostre país han estat per una vegada atents i reconeixents. Que s'escampi l'exemple.

Si voleu deixar que l'escriptora us parli, VilaWeb publica una àmplia entrevista/reportatge amb ella, Barcelona Review ha posat a la xarxa un especial MR i, amb el suport de l'Institut Català de les Dones i del PEN Català, la Institució de les Lletres Catalanes (Oriol Izquierdo, el director, fou responsable del monumental i modèlic Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002) ha programat un seguit d'actes d'homenatge.

Va ser Abelló ("la senyora Bofill", per als seus alumnes de batxillerat) qui em va descórrer la cortina de bona part de la poesia contemporània en llengua anglesa, sobretot la de veu femenina: gràcies a ella vaig llegir en català (i després vaig aventurar-me a pic i pala originals enllà) Sylvia Plath primer i, més tard, Margaret Atwood, Marianne Moore, Adrienne Rich, Anne Sexton (no us perdeu, si mai hi topeu, l'introbable Cares a la finestra)... Ser a prop d'ella és una lliçó permanent d'atenció a les paraules, curiositat vital i joventut d'ànim. Una lliçó que avui fa ja noranta anys que dura. I que sigui per molts més, Montserrat!

VERD SOBRE VERD

Verd sobre verd
en l'angle de la tarda.

Transparències de vitrall
sobre un cel clar,
talment de vidre.

I aquest sentir com tot
batega al voltant meu.
I fos una altra part de mi.

Montserrat Abelló, Memòria de tu i de mi (2006)

R E S S O N S
Aristòcrata i obrer -- Anna Simó -- Miquel Bofill -- Carles Torner -- Estació de França -- Els dies i les dones