ELS POEMES DE L'ALQUIMISTA

Poques vegades un títol de llibre serveix tan ajustadament per encapçalar una peça sobre l’obra de l’autor en qüestió. Perquè Josep Palau i Fabre ha estat un home d’un llibre (aquí apunta ja la seva exigència), i perquè la seva poesia comparteix amb l’alquímia substancialitat, idealisme i passió. El llibre de Palau i Fabre és Poemes de l’alquimista, aparegut l’any 1952 com una represa dels quatre llibres de versos fins llavors publicats per l’autor i reeditat una vegada i una altra sota el mateix títol (no en digué edició definitiva fins al 1991) mentre anava essent reelaborat, afinat per poder-hi deixar escrit, al "Comiat": La tinta m’empastifa els dits, les venes: / He deixat al paper tota la sang.

Radical i singular, home de geni i de cultura, eremita i don Joan, solitari i bolcat en el seu llegat, altres glossaran i avaluaran el Palau i Fabre assagista, dramaturg, contista o expert en Picasso, totes les aventures en què s’embarca i els premis i honors obtinguts en vida. El que jo he de dir sense cap mena de vacil·lació és que a hores d’ara no es pot estudiar la poesia catalana contemporània sense reservar-hi un espai a l’aventura lírica agosarada i singular de Josep Palau i Fabre. Amb Palau (nascut a Barcelona l’any de la mort de Prat de la Riba) se’n va un home d’una energia personal, una diversitat d’interessos i una fe en la força de l’art i en la pròpia obra (amb la poesia al capdavant) de les que segons com semblen d’un altre temps. I, tot i que potser aquest aspecte sigui menys conegut, no em sé estar d’apuntar també que Palau i Fabre era a més un rapsode excepcional: mentre escric aquestes línies, només que acluqui els ulls puc veure’l amb els ulls closos, concentrat, extraient del silenci l’inici del seu "Cant espiritual" (No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu...), i en el deixant dels cants de Maragall i Ausiàs March la seva poesia ressona i s’amplifica.

Publicat a El Periódico, 24-II-08