VIDRE DE L'ETERN

Em fou donat un cos —i què en puc fer?
Tan únic i tan meu, tan vertader!

El goig callat de viure i respirar,
dieu-me a qui l'he de regraciar?

En sóc el jardiner, també la flor;
a la presó del món no estic tot sol.

El vidre de l'etern vaig entelant,
el baf que em fa l'alè s'hi va escampant:

signes gravats per sempre d'un esbós;
ni desxifrar-se pot, de tan borrós.

Per bé que fugi la bavor d'aquest moment
el meu esbós s'hi quedarà, eternalment.

       Ossip Mandelstam, La pedra (1909). Traducció d'Arnau Pons