HOMENATGE

Jordi Sarsanedas ―de qui un rellegeix bocabadat la prosa d'Una discreta venjança o els quatre llibres de poesia que s'ha tret de la màniga en els últims sis o set anys― va rebre ahir a Barcelona el premi Ramon Fuster del Col·legi de Doctors i Llicenciats, a més d'un devessall d'elogis i felicitacions que només un contemplador pacient com ell deu ser capaç d'acceptar amb aquell somriure entre depassat i sorneguer...

COR MEU, EL MÓN

Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.

                De Cor meu, el món (1999)

FREGUES (AMB BENZINA)

La gent del "Saló de lectura" han obert una Galeria Visual de la Cosa Literària destinada, en principi, a aplegar curiositats i objectes kitsch relacionats amb autors i llibres. Però de vegades no n'hi ha prou a voler sorprendre, i la realitat és molt més estrambòtica del que un es pensa.

Així, acabem d'assabentar-nos, gràcies a la sempre diligent amplificació de Libertad digital i la COPE, que l'associació Hazte Oir (no us perdeu el seu enviador de cartes al director a 120 mitjans alhora) ha començat una campanya contra la Generalitat de Catalunya per fer llegir als alumnes de batxillerat Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, de Quim Monzó, qualificat de pornògraf i immoral. Home, molt ràpids no és que siguin assabentant-se de les novetats literàries i docents. Però l'assumpte serveix, això sí, per veure per primer cop l'inefable Alejo Vidal Quadras preocupat per la literatura catalana. Amb protagonistes i arguments així, la cosa s'anima. I encara més si tenim en compte que, dimecres, un columnista estrella i escriptor català i catalanista qualificava Emilio Manzano, el director de l'Institut Ramon Llull, d'"enemigo declarado de la cultura catalana" des del "Cultura/s" de La Vanguardia. Enemics, immoralitat... Què més ens falta? Una mica de benzina social, potser? Doncs tranquils: avui, tot i el suposat descans obligat, un altre columnista estrella, també escriptor, també català i també catalanista tanca el seu article a l'Avui afirmant que "Ser pobre és ser un imbècil, i això no té solució" (no, no ho trec de context).

I un, que ahir a Vilanova i la Geltrú discutia amb escriptors i experts orsians i antiorsians sobre si Eugeni d'Ors era o no feixista i si li ho hem de tenir en compte, es frega els ulls i se'ls enllarda amb benzina, i et queda la impressió que tant els objectes estranys de la galeria del Saló com la defensa de la idea d'Imperialisme un llunyà 1906 a les pàgines de La Veu de Catalunya són simples jocs de criatures. No de patriotes. I que potser algun dia ens tocarà escollir a què volem jugar...

JJ, FACTO I TINA

En Joan-Josep de les Totxanes, gràcies al seu fill gran i via aquest magnífic recurs que és el You Tube, em posa sobre la pista del hip hop popero amb base electrificada dels Facto Delafé amb el clip de "Mar el poder del mar", que ja he passat i passat unes quantes vegades.

I jo em permeto una altra recomanació, ara que ja he fet els deures i tinc el llibre, nou de trinca, damunt del bufet de l'entrada: dimecres vinent a dos quarts de nou del vespre hi ha la presentació de L'aeroplà del Raval, de la Tina Vallès, al bar Horiginal. Hi oficiaran Ester Andorrà, blogger i responsable de Labreu Edicions, l'escriptor Màrius Serra i Max Besora, que llegirà una tria d'aquests bells textos nascuts del bit i ara acollits a cal paper i la tinta.

FACI'LS FÀCILS

―El tíquet ja s'ho l'he donat.
―Sí, sí, gràcies.

HA MORT L'AMANT

M'assabento per VilaWeb Lletres que ha mort a Burjassot Isabel Lorente, la dona de Vicent Andrés Estellés, per sempre lligada a meravelles com "Els amants" i a molts passatges de l'obra de l'autor de Coral romput.

Descansi en pau en el camp etern dels bons versos...










He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any quaranta-vuit.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

          V. Andrés Estellés, de Sonata a Isabel

MOLIST DIXIT

Quan alguns de nosaltres vam començar a destriar uns i zeros, ella ja hi era. No se n'ha anat mai (que ja té mèrit), i ara hi torna: ha preguntat, llegit, navegat, escrit i publica amb coneixement de causa sobre "La blocosfera catalana".

SUSPENSIONS



Demà diumenge a la nit i diumenge vinent (durada obliga), La 2 emet Shoah, una pel·lícula-referent de Claude Lanzmann no recomanada per a menjadors de crispetes ni sensibles sense ble.

Aquest és el veritable cinema de terror, però d'una mena de terror que per comptes d'espantar glaça la sang, capgira la consciència, segresta les paraules. Hi ha milers de pel·lícules i sèries sobre el nazisme, centenars sobre els camps d'extermini i mitja dotzena que, des d'estratègies diferents (i jo diria que complementàries), serveixen per dir-ne alguna cosa menys banal (i, doncs, menys ofensiva) que la mitjana. Shoah n'és una, amb l'afegit de la desmesura. Però quina mesura tenim dret a esperar dels intents de dir el que no pot ser dit, d'explicar l'inexplicable? Davant de peces com aquesta, les convencions i els paràmetres bo/dolent o agradar/no agradar són tan útils com un mapa de l'Alpina perduts a la muntanya enmig d'una tempesta de neu. Amb Lanzmann i la seva obra, projectada ara fa uns anys a l'Institut Francès de Barcelona, cal no la famosa suspension of disbelief (que salta pels aires donat tot el que ja sabem d'entrada) sinó una triple suspensió de judici (de prejudicis): sobre el creador, sobre el tema (de l'extermini jueu) i sobre el gènere de l'entrevista. L'experiència final us assegura el trasbals.

Com acompanyament, Reyes Mate dedica avui a l'obra un article molt recomanable a El País, i a les llibreries es pot trobar Shoah. Cavar con la mirada (Gedisa), la versió castellana recentment apareguda d'un assaig que Carles Torner va publicar originalment en francès. I si preferiu veure-ho al vostre ritme (jo no he aconseguit mai entomar-ho sense posar-hi distància), Folio va publicar el 2001 un pack amb la reedició del llibre de Lanzmann (amb prefaci de Simone de Beauvoir) i 4 DVDs amb les nou hores de pel·lícula.

LLEGIM, ENCARA

Ahir vam tancar l'exposició "Llegim" al Palau Moja de Barcelona. Avui l'hem oberta a Internet, sense horaris ni festius ni data prevista de clausura. Us la recomano...

PROVERBI

Qui no persevera, no va.

                   Ramon Llull

CERCLE

Avui hem entrat en un bar a tocar de la plaça Catalunya i quan he preguntat en català si podíem prendre alguna cosa m'han respost en anglès que ja estava tancat.

CINC LLIÇONETES DE PESCA PER A LA VIDA QUOTIDIANA

Dins del riu, no moguis un peu si no tens afermat l'altre.


No té gaire sentit arriscar tot l'equip per desenredar una cullereta.


Espera't: aquest tros de riu opac d'aquí a unes hores t'ensenyarà el fons.


Si l'agafes en aigua tranquil·la, no lluita gens i té bigotis i el cos ple de rombes és un barb, per molt que t'agradaria que fos una truita.


No diguis "Cap ni una", digues "Avui no piquen".

REDITA

Pensa mal i t'amargaràs.

"CONTE" ENRERE

Ahir, al partit entre el Barça i l'Espanyol, es van repartir vuitanta mil exemplars de l'opuscle "Lletres al Camp", amb onze textos inèdits sobre lletres i futbol de Lolita Bosch, Ada Castells, Antoni Dalmases, Julià de Jòdar, Jordi de Manuel, Pere Guixà, Gemma Lienas, Jordi Puntí, Ignasi Riera, Toni Sala i Ramon Solsona. Havia de ser el Sant Jordi conjunt de la Fundació Futbol Club Barcelona i la ILC, però el calendari d'aquesta Lliga estranya ho ha anat movent de data fins al darrer partit de la temporada, amb els escriptors a la llotja però sense poder sortir a la gespa per la celebració del títol...

En tot cas, des d'avui diumenge els textos aniran apareixent a VilaWeb, un cada dia fins al 17 de maig, sota l'epígraf "Conte enrere cap a la Final".

ÉS UNA BROMA?

Acabo de rebre per correu electrònic un missatge amb l'última campanya publicitària del RACC. El lema: "SI NO VIATGES ÉS PERQUÈ NO VOLS".

D'això se'n diu tenir el do de l'oportunitat.

HOMO DE HUMO

Jo no comparteixo el tòpic que les persones siguem cendra (i encara menys que en cendra ens convertim). Sí que estic convençut, en canvi, que som terra. La idea no és meva, és clar, sinó d'un dels pares de l'Església, de sant Bernat de Claravall: homo de humo, l'home és fet de terra.

De tota manera, ahir Antoni Pladevall va recordar-nos que també Lucreci digué que homes, dones i criatures som natura (i, doncs, que no podem esquivar el paisatge, el territori, sense esquivar-nos a nosaltres mateixos). I Toni Sala hi va afegir l'apunt que la llengua és precisament el punt de confluència entre home i paisatge. Vull dir que som terra, però que aquest fet ha de ser dit. Heus ací la literatura.

GEOLOGIA DE L'ÀNIMA

Què pensen els escriptors catalans sobre la seva terra, sobre el territori? Si ho voleu saber, haureu de venir avui dimecres a les 19:30h a l'Auditori Caixa Catalunya, a La Pedrera (Pg. de Gràcia, 92) a escoltar els participants a la taula rodona "Geologia de l'ànima", que és part del preprograma del Congrés del Món Rural.

La nòmina és de luxe: Maria Barbal, Perejaume, Antoni Pladevall i Toni Sala, moderats per Carme Torrents, directora de la Casa-Museu Verdaguer.

Homo de humo.