SIR WINSTON AZNAR

Francament, no sé de què s'estranya la gent. Si la llegenda diu que en el seu discurs més famós, l'any 1941 a la Harrow School, Winston Churchill es va aixecar davant d'un auditori ple d'estudiants per dir: "Mai, mai, mai, mai, mai, mai, mai, mai, mai no us rendiu. Mai no us rendiu. Mai no us rendiu. Mai no us rendiu". I va seure i va callar. Sabem que les coses no van anar exactament així, que va fer un discurs de veritat amb aquesta idea de fons, però el que n'ha quedat per a la història via la memòria popular és aquesta pallassada numantina. Per què ens hauria d'estranyar, doncs, ara, que Aznar evoqui Churchill i el seu poder com a il·lusionista de la consciència col·lectiva?

Aznar, obsedit per la història d'Espanya, passeja pels passadissos de la seva derrota i fa cara de repetir-se per dins, com Felip II, allò de "Yo no envié mis naves a luchar contra los elementos". Ell, que va casar la filla a San Lorenzo del Escorial, veu en Churchill el model de polític-pare de la nació. Ell, que no ha sabut guanyar-se ni un sol aliat, veu en Churchill el model d'aglutinador de totes les divergències. Ell, que només ens deixa al record el llunyà falset d'aquell "Váyase, señor González", veu en Churchill l'afortunat creador de frases memorables. Llàstima que la seva passió d'alumne aplicat no tingui en compte dues petites diferències: la primera, que els anglesos encara se'n riuen de l'Armada Invencible; i la segona, la més important, que Winston Churchill té el premi Nobel de literatura. El nostre heroi tràgic, en canvi, no riu mai, i encara ha de començar a publicar la poesia que ens va prometre per al dia que marxés de la Moncloa... Never give up, José María!

[Si en voleu més d'aquest color, podeu anar al Quaderns d'avui...]