dissabte, 31 d’octubre del 2009

COLZE











PARÍS, OCTUBRE 1936

De todo esto yo soy el único que parte.
De este banco me voy, de mis calzones,
de mi gran situación, de mis acciones,
de mi número hendido parte a parte,
de todo esto yo soy el único que parte.

De los Campos Elíseos o al dar vuelta
la extraña callejuela de la Luna,
mi defunción se va, parte mi cuna,
y, rodeada de gente, sola, suelta,
mi semejanza humana dase vuelta
y despacha sus sombras una a una.

Y me alejo de todo, porque todo
se queda para hacer la coartada:
mi zapato, su ojal, también su lodo
y hasta el doblez del codo
de mi propia camisa abotonada
.

César Vallejo

divendres, 30 d’octubre del 2009

EIN VOLK

"Un líder, no varios; un partido, no varios; un proyecto, no varios. La conjunción de estas tres cosas a mí me dio resultado".

Eing?

dijous, 29 d’octubre del 2009

OMNIA SANCTORUM

Sempre he trobat trist –i curt de mires– l'argument que pensar en els difunts i anar a fer-los una visita si més no un cop a l'any sigui un costum tètric. Jo ho veig just a l'inrevés: quina millor celebració del batec i l'alegria quotidiana de viure que aturar-nos i evocar el no batec i els que ens han acompanyat i ja no hi són per fer-ho? Aquest era el sentit de les calaveres barroques (potser un pèl omnipresents, d'acord), i aquest és el sentit de tants Tempus fugit als rellotges de sol (i en un dels de casa).

Si passeu per aquí de tant en tant ja sabeu que de vegades, com en els millors portals i les ràdios generalistes, toca entomar uns minuts de publicitat. I avui, posats a parlar de morts com a senyal de vida, m'agradaria parlar bé d'un editor, que no sigui dit. Perquè dies enrere va arribar a casa un paquet amb exemplars de la tercera edició dels 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira i això, gens evident si no vas a mirar la pàgina de crèdits (quants malalts ens mirem les pàgines de crèdits dels llibres?), en el món de les ratlles curtes s'ha de celebrar. A més, com ja us havia avançat, acaba d'aparèixer el tercer volum d'aquesta sèrie d'antologies que ens vam empescar amb Ara Llibres, Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals, amb pròleg de Francesc Torralba, hem començat a explicar-ho als mitjans i ahir el Màrius Serra ja en parlava al "Lecturàlia" de Catalunya Ràdio. I encara tenim un nou projecte entre mans per a la mateixa col·lecció del qual potser us acabaré fent una mica còmplices, si us ve de gust... Total que visca la vida, com han dit tants que ens han precedit.












ALTRES RESSONS DE QUE NO MORI LA LLUM...

A Els dies i les dones, amb una magnífica imatge de la tomba de Joan Rebull.
A Catalunya religió.cat.
A VilaWeb ("Lectures de difunts").
Al bloc de Ramon Bassas.
Al bloc d'Ara Llibres.
"L'única salvació possible", article de Josep M. Fonalleras a El Periódico.
A Oi?, el bloc d'Oriol Izquierdo.
A 80 grams.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

dimarts, 27 d’octubre del 2009

RECORD D'UN RECORD

Amb els Finestrals oberts, me'n recordo d'un poema d'Andreu Vidal que parlava de Larkin parlant de l'estar sol i m'aixeco i al final el trobo a L'animal que no existeix, dins de l'esplèndida Obra poètica i altres escrits que devem a les Edicions del Salobre. És breu i fi, ajustat en el vaivé de l'ell al jo, bastit com un refugi mínim damunt de tres paraules: sobretot, abans i encara.











RECORD DE PHILIP LARKIN

Sobretot... estar tot sol, ajupit
prop d'un foc clar de llenya, espurnejant,
pendent només
del color de les flames,
immòbil com un animal que dorm.
I abans... el fred,
l'urbs desfregada, el ranquejar
apressat sota la pluja, la infausta
llum dels fars damunt l'asfalt...
I, encara,
aquest voler estrany, aquest anhel
simplíssim de calor,
pur, dens, poc escrutable.

Andreu Vidal

dilluns, 26 d’octubre del 2009

RIQUESA A MITGES

M'agrada la proposta de Josep Vicent Boira per al segle que comença d'una Commonwealth (o riquesa compartida, això vol dir l'expressió original) catalanovalenciana o valencianocatalana, que cadascú es miri el mapa des d'on més li convingui. Però hi veig dues dificultats, dos inconvenients obvis. El primer, no pas menor, qui hi farà de Reina. El segon, més simple i doncs més gran, com en direm de la llengua comuna si no en podem dir anglès. Amb monarca i nom nou, sant Jordi i via fora.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

GORGA

Una de les coses bones que te la professió (perquè la professem, la literatura): conèixer gent que has admirat en llegir-la i decidir continuar admirant-la i llegint-la.

Divendres al vespre, presentats per en Jordi Van Campen, amb la Gemma Gorga vam compartir recital a la Llibreria Mythos de Sant Cugat. En transcric dos textos del seu Llibre dels minuts (Columna, 2006):


S'esquerda i finalment es trenca el plat que em conté, el plat on em recullo cada nit, el plat que sóc, el plat on dono a menjar el que sóc. S'esquerda i finalment es trenca la paraula plat, que contenia la paraula jo, que contenia la paraula tu (mira quin escampall de lletres, com si també s'hagués trencat el diccionari). Tinc la certesa que sóc morta molt abans de contemplar el cos estès a terra. Qui m'ha deixat relliscar d'entre les seves mans, com una safata de porcellana ensabonada? Morir-se així com s'esmicola un plat. I contemplar l'ànima, càlida com sopa, sobre les rajoles que callen.

                                             * * *

La felicitat s'assembla a un monosíl·lab. Per la seva senzillesa estructural. També per la brevetat amb què ens visita la boca.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

ENERGIA RADIADA

Energia pura. Només cal que espereu vint-i-cinc segons abans de pensar que se m'han creuat els cables definitivament.

dijous, 22 d’octubre del 2009

TORNA LA POESIA?

Mires les notícies de cultura (als mitjans que encara en tenen), mires la cartellera i et preguntes què deu estar passant. Vull dir que darrerament en repassar l’actualitat literària hi trobes els actes amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Carles Riba; hi trobes El jardí dels cinc arbres, muntatge sobre la poesia de Salvador Espriu a càrrec de Joan Ollé estrenat al Temporada Alta i anunciat al TNC per a mitjan novembre; si vas al Lliure hi fan Al cel, oratori de Narcís Comadira a partir dels últims dies de Jacint Verdaguer, dirigit per Xavier Albertí; a l’Ateneu Barcelonès s’hi presenta el sisè volum de l’epistolari de Josep Carner i l’acte serveix per exposar una tria de primeres edicions (si no han estat mai a la biblioteca de l’Ateneu, no se la perdin) i per descobrir una placa a l’entrada del palau Savassona amb la dedicatòria del poeta a aquella casa; a l’Arts Santa Mònica preparen, sota la direcció de la professora Cristina Badosa, un simposi sobre Joan Vinyoli que donarà continuïtat a la jornada celebrada a mitjan del mes de setembre a Begur pels vint-i-cinc anys de la mort del poeta, i torna la cita anual del Festival de Poesia de Sant Cugat (del 21 al 25 d’aquest mes, amb Joan Vergés com a poeta d’honor) i de la Kinzena Poetika de Vilafranca del Penedès (del 19 al 31, enguany sota el lema 'Sempre hi haurà poesia')...

Torna el temps dels versos? Passa fins i tot en àrea de risc, la de la traducció: a la llibreria podran trobar un volum de Poesia eròtica d’Ovidi (coeditat pel Grup 62 i l’Institut Cambó, i disponible també en format electrònic) al costat dels Finestrals de Philip Larkin, aquest darrer a càrrec dels mateixos valents que anuncien l’assaig Un bàrbar al jardí (LaBreu Edicions, en castellà a Acantilado) de l’immens i desconegut Zbigniew Herbert. Torna, la poesia? De fet no és que torni: la poesia rai (la bona poesia, i la collita catalana del segle XX fou generosa i extraordinària), ella hi és sempre. És l’atenció pública que gira i gira i només s’hi detura de tant en tant, quan abaixen el volum els grans altaveus de la novetat, del que sona, del que es pot explicar en mig minut, del que funciona segur. Però hi ha coses que potser són millors així, "escasas a propósito", com deia Gil de Biedma.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 14-X-09
Versión en castellano


dimecres, 21 d’octubre del 2009

AMB SENSE ULLERES

Fa dies que no em sé treure del cap la foto d'Arnaldo Otegi a dins d'un cotxe amb ulls empetitits i cara de derrota, i un policia encaputxat al costat que el fa acotar-se, camí de la garjola. Hi penso cada vegada que veig el senyor Fèlix Millet passejant per la Diagonal envoltat de fotògrafs, o quan llegeixo cada nova intervenció del dinosaure castellonenc redistribuint el poder a la Comunitat Valenciana (és com diu que n'hem de dir) rere les seves ulleres fumades, o quan m'assabento de les peregrines idees sobre l'Holocaust del nou Secretari general del PP valencià, César Augusto Asencio (exmembre de la OJE que el 1979 signava en un diari que "Mucho habría que hablar sobre los campos de concentración alemanes y sobre el mito de los seis millones de judíos exterminados. Un estudio detallado nos demuestra que todo esto es falso", i després ha anat fent carrera).

Em demano què tenen Millet, Fabra i Asencio que no tingui Otegi. A part de la llibertat, vull dir. I llavors m'adono que són les ulleres. Ja poden anar explicant-nos els observadors atents que "la llei de partits s’ha convertit en un obstacle per aconseguir la pacificació d’Euskadi, perquè aplicada per Garzón ha acabat perseguint idees, no delictes". Això és indiscutible, però em sembla que el problema no és aquest, Pere: el problema són les ulleres. No havent comès cap delicte, com els altres, segur que si Otegi portés ulleres ara camparia tan tranquil pel carrer. Mira't si no l'Asencio, en Fabra, en Millet. I em reajusto al pont del nas les meves, incòmodament amotllat a l'ortopèdia.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

A SANT CUGAT

Creixen els camps
i les campanes,
tot el que és guany,
tot el que emparen
les teves mans,
tot el que estimes
rossa i descalça
.



Són, sí, els versos finals de "Petita i blanca", la peça de Joan Vergés que han cantat Toti Soler o Ovidi Montllor. I Vergés (de qui haureu sentit també lletres en veu de Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat o fins Quimi Portet) és el poeta d'Honor del Festival de poesia de Sant Cugat del Vallès, que comença dimecres i enguany arriba a la seva novena edició. Us en parlo (també) perquè divendres al vespre m'han convidat a llegir-hi els meus poemes al costat de Gemma Gorga, a la Llibreria Mythos, i una estona abans, a la Llibreria Alexandria, hi haurà hagut Ferran Aisa i Laia Noguera recitant, i a les deu de la nit Els nens eutròfics d'en Pedrals ocuparan el teatre La Unió. No cal dir que hi sereu més que benvinguts.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

MANDRES, GANES I DILLUNSOS

Diumenge és, ja se sap, el dia oficial de la mandra. Mandra melosa contra les ganes d'avisar que Narcís Comadira ha deixat el "Quadern" dels dijous a El País (i cada vegada queden menys raons per comprar-lo) i ha estat acollit els diumenges al suplement d'El Periódico, amb il·lustració a tot color inclosa. Que el poeta Kirmen Uribe s'ha endut el Premio Nacional de Narrativa amb Bilbao-New York-Bilbao (espero que algú ja l'haurà contractat en català). Que Jordi Palou, de Xarxa de Mots, ha incorporat al web sobre Joan-Francesc Mira un apartat en què s'apleguen els articles de l'escriptor: els setmanals a El Temps i a l'edició valenciana d'El País i els mensuals a l'Avui (de moment, els de l'any en curs). Mandra d'escriure l'apunt sobre Poussin que endarrereixo de fa dies. De fer alguna cosa més que simplement enllaçar l'article clarivident i reconciliador (amb la filologia, amb la intel·ligència espanyola) de Rafael Sánchez Ferlosio sobre la candidatura madrilenya als Jocs de 2016 (no us hi perdeu la citació de l'ABC que fa l'assagista, o la sentència: "El patriotismo del deporte representa, por pretendida ficción (Veblen), el antagonismo puro, vacío, sin contenido alguno, o el patriotismo genérico, indeterminado, que, de rechazo, trasluce la propia gratuidad del patriotismo armado"). Mandra d'aixecar-me de llegir per seure a escriure. Però llavors recordo els que invoquen amb tan bones maneres el vespre dels dilluns i penso que si ells (elles, de fet) s'hi saben posar amb aquesta alegria, ja em diràs què fas tu sense escriure avui ni que sigui una llista, una modesta llisteta ara que sant Eco sembla que redimirà els llistaires compulsius amb un seu assaig sobre el tema...




Una bona rèplica.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

HEADMASTERS

Aquest dissabte, una versió gairebé tan gran com l'original... Tradueixo de l'oxfordshirès: "This is a Smiths song. This it about when we were younger, but we didn't know it".



[Si, ja sé que aquests dies hi ha Frankfurt, "monstruós i fascinant alhora", com diu el nostre Llibreter de capçalera, però per un any que al Flux en fem dieta espero que no passi res.]

dijous, 15 d’octubre del 2009

UNA MÀ DE WEBS

Per novena vegada, i la cosa ja comença a fer pila, la UOC i la Fundació Prudenci Bertrana han concedit el premi Lletra a les millors iniciatives digitals per mostrar o promocionar la literatura catalana a internet.

Els tres finalistes d'enguany han estat La vall d'Àssua i el Batlliu. Un paisatge de novel·la, una molt bona proposta d'aplicació a la xarxa del vincle possible entre territori, patrimoni literari i turisme, l'impressionant Llibre dels fets digital acollit a la pàgina de Recerca en Acció i el web del programa de Televisió de Catalunya Una mà de contes, que és el que finalment s'ha endut el guardó, afegint a la llista de guanyadors del premi el món de la literatura infantil i els futurs lectors.

Com cada any, la llista d'iniciatives seleccionades proposa un interessant recorregut per la versió "endollada" de les nostres lletres...


dimecres, 14 d’octubre del 2009

TÚNELS

És curiós que les dones, tan escrupoloses en altres assumptes, en general no comparteixin amb nosaltres la fal·lera per anar a rentar el cotxe. Després d'un dia estrany i amb un punt de melangia de tardor només insinuada entro al túnel, aparco i obro totes les portes, espolso i espolso les catifes amb delectació, repeteixo de monedes a l'aspiradora, apujo bé els vidres, engego, pago, encerto el pneumàtic esquerre al rail i llavors callo amb el cap mig acotat mirant al voltant i amb l'ànim en suspens durant el breu parèntesi que dura la successió de sabons, aigua, raspalls, esponges, laca, ventiladors i tota la pesca. Al carrer, havent sortit, la llum de ponent s'atarda a la capota com un nom que no sabem acabar d'oblidar, com la fulla de plàtan ara molla que s'arrapa, caragolada, verda i marró, a la base del netejaparabrisa.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

COSES DOLCES

Tenen disc nou de fa uns mesos ("My Maudlin Career") i ara acaben de penjar-ne a la xarxa el vídeo del segon single, "The Sweetest Thing", que podeu veure aquí a sota. El del primer, "French Navy", el trobareu aquí, i si la cosa us agrada jo us en recomanaria sobretot aquest "Honey in the Sun" fet a trossos de concerts.

Però la notícia en canal local és que estan de gira i pocs dies després de distribuir aquest segon single tocaran a Barcelona, a la Sala Apolo: la cita és dilluns dia 9 de novembre a la nit. Perdre-me'ls és una de les poques coses que farà que em sàpiga greu haver de passar un temps a fora. Però en el present dilatat i canviant de la xarxa ells sempre hi són. I jo amb ells, és clar.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

MORRENA

El mapa ignora
on mor la meva llengua
escruixidora.

                           JS

diumenge, 11 d’octubre del 2009

QUE MIG SEGLE NO ÉS RES

El temps passa i això no obstant se sosté en alguns noms, en determinades instantànies. A la fotografia que ara evoco hi ha un llarguíssim seguici en blanc i negre que ocupa tot el pont de Vallcarca i, al capdavant, els joves Joan Triadú, Jordi Mir, Joaquim Molas i Macià Alavedra duen un taüt a l’espatlla. Som a l’estiu de 1959 (l’any de l’afer Galinsoga i de les primeres emissions de TVE des de Miramar), i l’home que porten a enterrar és un escriptor: Carles Riba. Un escriptor català i doncs, llavors, un silenciat, però tot i així hom l’acompanya en la darrera caminada com si es tractés d’una figura, com s’havia acompanyat cinquanta anys abans Verdaguer o s’havia d’acompanyar Espriu o Martí i Pol vint-i-cinc, cinquanta anys més tard.

Aquests dies commemorem la mort ara fa mig segle de Carles Riba. Ahir la Universitat de Barcelona va inaugurar el curs acadèmic amb una lliçó sobre "Riba i la Universitat" i aquest mes i el proper altres actes celebraran l’efemèride. El tret de sortida de tot plegat va ser a internet: a l’estiu un grapat de blocs van penjar entrades evocant la data i la figura del poeta. Riba, doncs, no ha estat oblidat, tot i que una visita a les llibreries del país a la recerca dels seus llibres no resulti especialment encoratjadora. Però amb quin autor no actual (i amb novetat recent al mercat!) no passa avui el mateix? Aquell 1959 Riba era la columna damunt de la qual s’alçava el prestigi de les lletres catalanes a l'interior. El seu nom provenia dels temps d’abans de la guerra i s’havia anat trenant amb els de la Fundació Bernat Metge, la Institució de les Lletres Catalanes i el PEN (el seu discurs "Als escriptors del món", llegit al congrés internacional de Praga de 1938, encara avui esborrona), amb l’exili, el retorn, l’Institut d’Estudis Catalans (que presidí) i els "Congresos de Poesía" de Segòvia i Salamanca, amb el precari diàleg amb la intel·lectualitat espanyola no feixista del moment.

En vida, sobretot en el silenci cultural dels anys cinquanta barcelonins, Riba va exercir un discret mestratge que va acabar erigint-lo en referent. A la seva mort, encara relativament jove, la perdurança de la seva influència com a hel·lenista, com a crític i com a poeta va restar assegurada per l’admiració de gent com Joan Triadú, Manuel Balasch, Frederic-Pau Verrié o Josep Pedreira (editor de Salvatge cor, que rebatejarà amb el nom del poeta el premi més prestigiós del moment), als quals s’aniran afegint Carles Miralles, Carles-Jordi Guardiola (compilador d’una joia amagada: l’epistolari ribià), Enric Sullà, Jaume Medina o Jordi Malé. A finals dels seixanta se’n publica l’obra completa i un extens volum d’homenatge, apareixen després un bon nombre d’estudis i monografies i, ja en els vuitanta, Edicions 62 inclou Riba als "Clàssics catalans del segle XX", les Elegies de Bierville s’incorporen al cànon escolar i el seu nom entrarà a la llista de carrers, instituts i biblioteques públiques… Poeta de primera en un segle d’or, crític de referència, articulista intens: els lectors exigents no l’hem mai obviat, com no es pot obviar la versió de l’Odissea que traduí amb passió i rigor. Al cementiri de Sarrià, una estela clàssica esculpida pel seu amic –exiliat com ell– Joan Rebull evoca sota el sol d’aquest octubre del 2009 la suspensió de temps i estils al voltant dels grans noms, dels notables d’una cultura. I apunta amb discreció que mig segle no és res, per a alguns.











-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 7-X-09
Versión en castellano

divendres, 9 d’octubre del 2009

PAROLA

Que és el que en castellà en diuen tenir labia. Per si a algú encara calia que el convencessin de la importància de comptar amb un bon relat.

dijous, 8 d’octubre del 2009

SANTA FILOLOGIA

El Bigotes, Ric, Don Vito, Orange Market, Diseño Asimétrico, Good and Better... Com sempre, les paraules ja parlen per elles mateixes.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

CARNER A L'ATENEU

Que la figura de Josep Carner retorni a l'Ateneu Barcelonès (on durant anys, a principis del segle passat, va plantar la tenda i d'on més tard va ser-ne expulsat en circunstàncies no del tot aclarides) és una bona notícia. Com ho és l'aparició del sisè (i darrer) volum del seu epistolari, a cura d'Albert Manent i Jaume Medina, que és el que avui es presenta a dos quarts de vuit del vespre, a la Sala d'Actes.

La notícia té, a més, dues magnífiques tornes. D'una banda, després de la presentació del llibre es descobrirà a l'entrada del palau Savassona una placa amb la dedicatòria a l'Ateneu que el poeta estampà al seu Segon llibre de sonets (1907), i a més fins al dia 11 (aquest diumenge, no badeu) es podrà veure a l'expositor de la Biblioteca una mostra de les primeres edicions de l'obra de Carner cedida pel col·leccionista Miquel Batalla, un d'aquests sants barons amagats amb què encara compten les nostres lletres.

Bentornat sigui, doncs, Josep Carner a la que també va ser (com ho fou d'Almirall, de Domènech i Montaner, de Maragall, de Miquel dels Sants Oliver, de Pla, de Fabra, de Sarsanedas) casa seva.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

APUNT DEL NATURAL

Fa aquest posat de fàstic (o d'enuig, o de menyspreu) davant de tantes coses, i li dura tant i tot li sembla tan malament, que un no pot evitar preguntar-se què caram devia passar, el dia que coronava.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

STORNI, SAGARRA I EL MAR

                       En memòria, avui, de la Negra Sosa











Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera;
una constelación, la que te guste;
todas son buenas: bájala un poquito
.

Quan algú (o alguna) se’m queixa del poc pes de les dones en el cànon poètic, li explico que si faig la meva antologia universal particular bona part dels noms que se m’acuden són femenins: Akhmàtova, Dickinson, Hébert, Lewis, Marçal, Mistral, Moore, Sexton, Södergran, Storni, Szymborska, Tsvetàieva, Uguay... L’altre dia al Palau de la Música, al final dels bisos, la Lídia Pujol va cantar magníficament "Alfonsina y el mar", i va passar allò que et penses que no pot passar: un dels amics amb qui anàvem no l’havia sentida mai, no sabia res d’aquella cançó. Vaig intentar fer-li cinc cèntims sobre el tema i la poetessa a qui està dedicat, en una d’aquelles maniobres ràpides i de memòria, a peu dret, que et fan dir per exemple que la cançó és de Mercedes Sosa (i no ho és: Sosa l’ha cantada, com tants altres, però la música és d’Ariel Ramírez i la lletra de Félix Luna, que hi reprèn els versos del darrer poema de la Storni que he citat més amunt), maniobres que et fan comentar sense poder dir d’on ho has tret que et sembla que la Storni havia passat per Barcelona en aquells increïbles anys trenta en què, vist ara amb perspectiva, sembla que vam estar a punt d’agafar el tren de la història...

Després no hi vaig tornar a pensar, com passa amb tantes coses, fins que uns dies després vaig trobar al diari la ressenya d’una recent biografia d'Alfonsina Storni, Mi casa es el mar, escrita per la salvadorenca Tania Pleitez. Llavors vaig anar als prestatges, vaig posar-me a remenar i al final, aclofat al sofà amb L’aperitiu de Josep M. de Sagarra a les mans, vaig poder somriure: el 16 de gener de 1930 (uns dies abans de la dimissió de Primo de Rivera), Sagarra signà a Mirador l’article “Alfonsina Storni”, que no em sé estar de reproduir in extenso:

"(...) Jo no sé grans coses de la història d’aquesta dama, i conec un nombre reduïdíssim de les seves poesies; m’ha semblat, però, que la seva vida no s’ha presentat d’una manera fàcil ni pomposa. Ha hagut de fer servir els nervis per a la lluita, i les seves dents blanques i perfectes no s’han entretingut sempre amb la polpa excessivament dolça dels fruits dels tròpics, sinó que han hagut de barallar-se amb un aire carregat a estones de gasos asfixiants. Això s’endevina perfectament en el rostre d’Alfonsina, d’una gran potència muscular, músculs petits, afinats i disfressats per una pell massa de clar de lluna, però vibrants en la galta, en el nas, en el front.

Alfonsina fa pensar en alguna rebel femella d’un déu de les costes del Pacífic. Aquells déus que tenen les galtes de coco i uns llavis fets amb plomes metàl·liques d’ocell del paradís. Però no ens enganyem: aquesta dama és d’extracció europea, té tot el cansament, tot el blau corrosiu, tota la sensualitat profunda i tota la tristesa agra d’aquestes cales tan aparentment delicades que tant es poden trobar a Almeria, com a Sant Remo, com en un país de grecs infames, xerraires i pescadors de corall.

Alfonsina és menuda i seca i té el cabell pintat d’un ros de music-hall. El seu vestit és del verd d’aquelles persianes que pintaven l’any 1860, ‘...les persiennes, abri des secrètes luxures’...

En el coll d’Alfonsina hi ha un collaret de grans cristalls opacs, opacs com el gris blanc que tenen les vidrieres de les cambres dels hotels equívocs. Del centre del collaret penja una gran pedra gravada; jo no sóc prou indiscret per a examinar què és el que hi ha representat en la pedra; podria ésser –jo m’ho imagino– una d’aquelles històries que feia gravar l’emperador Calígula, o un altre sapastre com ell, per regalar a les amistats.

De la veu d’Alfonsina, en el meu carnet de ruta, hi ha un ressò de corda de violoncel tocat per un virtuós, malcarat i exigent amb el públic. Aquests virtuosos acostumen a tenir moments inefables d’imprevist, inefables com la veu d’Alfonsina Storni.

He conegut molta mel avariada d’importació americana. De Buenos Aires no en tinc precisament una idea pura pintada en gris i negre. He olorat moltes flors pèssimes i he vist molta literatura que no era res més que literatura, i venia precisament de les costes de l’Amèrica llatina. De tant en tant, però, m’ha caigut a flor de mirada una madrèpora rasposa de la millor sal. De tant en tant he conegut alguns cosa sud-americana que es pot qualificar de ‘excel·lent’.

Res, però, com aquest cabell, com aquesta cara muscular, com aquesta veu i aquesta poesia d’Alfonsina Storni.

Des d’un dia –ja fa molt temps d’això– que vaig estrènyer la mà ‘desfeta’ de Rubén Darío, una mà que anava camí del cementiri, no he pogut apuntar en el meu carnet de ruta un nom tan autèntic com el d’Alfonsina Storni, no he pogut estrènyer una mà tan fina, tan ateranyinada de nervis, tan vibrant de simpatia
..."

Oh mar, dame tu cólera tremenda,
yo me pasé la vida perdonando,
porque entendía, mar, yo me fui dando:
“Piedad, piedad para el que más ofenda”.
Dame tu sal, tu yodo, tu fiereza,
¡Aire de mar!... ¡Oh tempestad, oh enojo!
Desdichada de mí, soy un abrojo
y muero, mar, sucumbo en mi pobreza
.

Vuit anys després del sopar barceloní i l’article a Mirador, a l’inici del bon temps austral, les mans d’Alfonsina Storni s’endinsaven per sempre al Mar del Plata havent enviat per correu a La Nación el poema “Voy a dormir”, després d’escriure una darrera carta al fill. I a París, el Sagarra dels aperitius, de Baudelaire i del music-hall vivia la tardor a l’exili, retornat de mesos de navegació per aquell oceà Pacífic d’illes, cocoters i déus de pedra en què una nit, temps enrere, l’havia fet pensar la poetessa.

[JS, Adrada (Edicions 62, 2005)]

dissabte, 3 d’octubre del 2009

PERDRE'S

S'acaba d'estrenar a casa nostra amb un retard absurd, però això no hi fa res: no us la perdeu. "He was bad, he was trouble, and he was beautiful..."



Si us ve de gust una mica de meravella, us passo també "Almost blue".

divendres, 2 d’octubre del 2009

dijous, 1 d’octubre del 2009

A CADA BUGADA

Pep: no podries explicar-li la tàctica del silenci, que el nostre broll no vol soroll?











PD. Veig que no sóc l'únic que ho pensa.