FER ELS DEURES

"És com si algú que té un pèssim caràcter, que amarga la vida als altres, diu que divorciant-se de la dona millorarà. Ens separem d'Espanya i llavors serem feliços tots plegats. No, fem els deures, fem les coses bé: estem dins un conjunt que ningú ens l'estalviarà. I això més val advertir-ho a les pròximes generacions. Fins i tot podem recuperar arguments del Noucentisme, donant-los una posició menys elitista. Si en sortim enfortits, la societat catalana tindrà una relació més productiva i beneficiosa amb les altres comunitats peninsulars. Si, en canvi, ens enfonsem en visions mítiques, lluny de la realitat, continuarem com ara: apel·lant al nacionalisme com la solució última per a uns problemes que no som capaços de resoldre."

Josep M. Fradera, catedràtic d'història a la UPF que publica La pàtria dels catalans (La Magrana), entrevistat a l'Avui

LOST

Però no els de la sèrie, sinó l'esplèndid "Forever Lost" dels anglesos The Magic Numbers, energia entre pop i indie per a un cap de setmana XL.

Si us convenç la proposta, a "Undecided" en teniu una versió potser una mica menys original però també interessant, a "Take A Chance" ritme més alt amb els mateixos cabells llargs i a "Love Me Like You" la seva peça potser més coneguda. Que ho disfruteu.

PAISATGE DOBLE

Aquest dimarts passat el pintor (i escriptor) Narcís Comadira va llegir a la Llotja de Mar barcelonina el discurs d'ingrés ("Meditació sobre l'art del paisatge escrita per un pintor que també és poeta") com acadèmic electe a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, fundada l'any 1775 i a hores d'ara centrada en la conservació, estudi i difusió del patrimoni historicoartístic del país.

Val a dir que només uns dies abans el poeta (i pintor) gironí havia llegit també al PEN World Voices Festival, a Nova York, el seu "Triomf de la vida", i ara la sessió (al costat de Fuad Rifka, Nicole Brossard, János Térey, Uwe Kolbe i Wayne Koestenbaum) és ja penjada i doncs escoltable a internet.

JAIME & JAUME

Si sou a prop de Cambrils i us vaga, demà divendres al vespre l'Aula de Poesia de la URV a Cambrils, dins el 'Curs 2008-2009 de l’Antena del Coneixement de la URV', organitza una lectura de poesia de Jaime Siles i el Jaume que signa el Flux, a la sala d’actes del Centre Cívic Les Basses (carrer Sant Pere, 32).

[Notícia de l'acte a Revista de Cambrils. Diari digital]










Aquí teniu una llarga entrevista amb Siles al canal de tv de l'Instituto Cervantes.

AUGURI

Fins i tot el fat, es queda curt amb aquest Barça...

NOCTURN

Heus aquí: jo he anat a sopar amb en Xuan i en Jordi. Vosaltres no sabeu què és anar a sopar amb en Xuan i en Jordi: però jo he vist les paraules i els noms a barrals sobre els llocs comuns i dessota les taules arraulir-se el preu fet de la tonteria sota els flandes i els melis i els cedres sagrats... Jo he anat a sopar amb en Xuan i en Jordi.








FUNDACIONES

Construí na arena y esbarrumbó.
Construí na roca y esbarrumbó.
Agora, cuando construya, voi entamar
pel fumo de les chimenees.

                  Leopold Staff (traducció de X. Bello a Sieglu XX, cambalache)

EL MÈTODE PEP

Escric aquestes línies sent conscient que corro el risc que vostès, benvolguts lectors, m’engeguin a dida. Sé que no som a la secció d’Esports, que en aquestes pàgines es refugien bona part dels que en passen i que darrerament fins i tot algun culer voreja el rebuig davant de tanta omnipresència mediàtica blaugrana. I això no obstant els vull parlar de Pep Guardiola. O sigui que si n’estan fins al capdamunt poden desviar els ulls, tot i que llavors es quedaran sense saber quin vincle proposa aquesta columna entre l’entrenador i les nostres lletres (i no em refereixo a Martí i Pol, ni a l’oda que dedicà al de Santpedor Narcís Comadira, ni als articles dels Espadaler, Fonalleras, Pàmies o Villoro). Els prometo que també hi parlo de llibres. De fet, que sobretot hi parlo de llibres.

Ens hem passat la temporada escoltant l’entrenador del Futbol Club Barcelona, triomf rere triomf, dir que encara no s’havia guanyat res... Vostès coneixen gaires escriptors amb títol a la llista de més venuts que quan els pregunten sobre el tema siguin prou savis per dir que allò no té cap importància, que fins que no s’acabi l’any i es pugui fer balanç la seva presència a la llista és relativa? Guardiola ha declarat, també: “Amb uns altres jugadors jo no seria campió, ells sí”. S’imaginen els nostres editors de referència dient: “Amb uns altres autors jo no vendria el que venc, ells sí a una altra editorial”? I quan l’entrenador ha felicitat sense problemes el Real Madrid (“La segona volta que han fet és una lliçó per nosaltres en el futur”) per obligar el Barça a rendir al màxim: quants noms de poetes, crítics, agents o llibreters se’ls acuden per posar en boca seva declaracions similars parlant del màxim competidor? Però el millor va ser l’escena del gol d’Iniesta a la tornada de la semifinal contra el Chelsea, amb l’assenyat entrenador corrent com un boig per la banda fins que es gira, torna enrere i es posa bé el nus de la corbata: no els agradaria traslladar-la als nostres autors quan presenten novetat? Passió, dedicació, elegància, exigència, coneixement del medi, mà esquerra i saber estar. El mètode Pep. Si ha funcionat al vòrtex que és can Barça, què no faria a ca les nostres lletres!

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 20-V-09
Versión en castellano

AUT CAESAR...

Trobo a Aurea dicta, el meu volum predilecte de l'operació Bernat Metge als Quioscos, el que diu que era la divisa de Cèsar Bòrgia: Aut Caesar aut nihil. O Cèsar o res... En aquest món dels milions de tot, la llista de gent estimbada per ser el número u o no res fa feredat. Dalt de tot s'hi arriba, ningú no s'hi instal·la. I, com deia aquell, havent fet el cim el camí ja sempre tira avall. Ara, també es pot argumentar que l'imaginari excursionista potser acaba fent més nosa que altra cosa. Perquè, quants dies de la nostra vida hem dedicat a pujar muntanyes, comparats amb els que dediquem a la vida laboral, la vida familiar, la vida social, la vida avorrida, la vida mirada, la vida llegida?

QUÈ ÉS LA POESIA

És sabut que un dels moments de pànic dels poetes (bé, d'alguns poetes) és quan ens pregunten allò de què és per a nosaltres la poesia. Certament, hi havia Gabriel Celaya que hi veia un arma cargada de futuro, i recordo haver llegit per alguna banda que Gabriel Aresti l'associava amb un martell. Cap de les dues no és que em serveixi de gaire. També hi ha la tòpica fugida d'estudi becqueriana, però aquesta encara val menys...

Dijous passat, el Quadern d'El País va dedicar les seves pàgines destacades a una enquesta urgent sobre el gènere i, a banda de les potser inevitables patinades megalòmanes, hi destaca el punt de vista de Jaume Sisa: "Gamoneda, parlant de Benedetti, ha dit que la poesia no és això, que està bé, però que no és això. Hi ha molts tipus de poesia ; jo, entre la que està a frec de la quotidianitat —Benedetti, un poeta per a cantautors— i la que ho està amb la metafísica i el que és innombrable —Valente, el mateix Gamoneda—, em posicionaria entremig, en una síntesi galàctica". No sé si la solució és una suma o una síntesi, ni si la síntesi bona fóra la galàctica, però em consta que n'hi ha molts que ens agraden (segons quan i per a què) tant Benedetti com Valente o Gamoneda (i Riba i Salvat-Papasseit, per entendre'ns, o Ferrater i Estellés). A més, a alguns ens incomoda especialment la fal·lera d'uns quants, quan no saben com definir els límits d'una cosa, per començar dictant lleis d'estrangeria sobre tot el que no és (poesia, en el nostre cas). A banda de les paraules de Sisa, la perla de les pàgines del Quadern són les declaracions de Feliu Formosa, que inclouen una excel·lent definició del que sí és la poesia, viable i del tot assumible, amb només tres paraules: música i metàfora. Així de simple i de clar. I de ric. Música i metàfora. (Per al que no és, adreceu-vos als aiatol·làs habituals.)













[Parlant de poesia, no us perdeu l'acudit de la setmana: ¿quan se celebra al Palau el Festival Internacional de Poesia, per celebrar que enguany celebra els seus 25 anys? Dimecres al vespre, que no sé què més passa. Eso es... vista, que dirien els Luthiers.]

TAN DOLÇA

Un duet curiós, simple i esplèndid alhora, d'un tema del "Mighty like a rose" (1991) d'Elvis Costello. Aquí en teniu una altra versió sense companyia i amb les superulleres del moment.



Here lie the records that she scratched
And on the sleeve I find a note attached
And it's so like Candy
"My Darling Dear it's such a waste"
She couldn't say "goodbye", but "I admire your taste"
And it's so like Candy
So like Candy

AL CONGRÉS

— La cultura pot ser una locomotora. No és una despesa sinó una inversió amb retorn evident (ho diuen uns i altres i altres, ara ja només falta que en sortir al carrer se'n recordin).

— Consens sobre la importància de potenciar la creativitat. Ningú no afronta el com, però. Hi ha declaracions generals/genèriques i després experiències concretes (històries d'èxit): els possibles camins d'unes a les altres s'obvien discretament.

— El món del llibre és un sector madur: creix a poc a poc i decreix també a poc a poc. [Joaquim Palau]

— Inquietud, desordre: sentiments normals en temps de crisi (temps de canvi).

— Allà on hi ha un ordinador hi ha demanda de productes culturals. I la immediatesa lligada a internet fa canviar radicalment les regles (de distribució, de consum) del món de la cultura. [Ángeles González-Linde]

— Curiós: un congrés sobre economia i cultura i la meitat de les intervencions vénen a parar o passen per internet.

— Paradigmes. Demanda. Inversions. Internet. Escalabilitat. Cluster. Empreses. Innovació. Mercat global. Hibridació (de tecnologia i cultura). Creativitat. Tsunami digital.

— Hi ha l'obra i hi ha la demanda. El que cal és promoure (i invertir en) els oficis entre una i l'altra, els agents que omplen una distància sovint massa gran i despoblada.

— El neguit dels baixets. La satisfeta alegria dels col·locats un graó per sobre d'on sabem i entenen que els correspondria. El nervi actiu dels caps de protocol i/o de gabinet. L'avorriment dels que divaguen.

— Indiscreció dels micros inalàmbrics. Indiscreció de les megapantalles. Tot s'assembla cada vegada més, fins i tot en directe, a un joc de públic i càmeres i pantalles.

— Segons dades de 2007, el 60% dd'adolescents dels EUA pengen continguts a la xarxa. Continguts que ells consideren que són creació.

— Com sol passar, un dels aspectes més interessants són els descobriments. Com ara a l'apartat d'experiències empresarials, Bestiario, una empresa de visualització d'informació.

ECONOMIA I CULTURA

Coses que passen en alguns congressos internacionals: a darrera hora hi substitueixen l'anunciada conferència inaugural de Nicholas Negroponte, director del MIT Media Lab i autor de Being Digital, per un acte també inaugural (ni que sigui unes quantes hores després d'inaugurat) a càrrec del rei d'Espanya acompanyat de presidents, ministres i alcaldes diversos. Com diu la copla: Tanto monta, monta tanto / Nicolás como Juan Carlos.

ESTÁN EN ALGÚN SITIO

Mario Benedetti (1920-2009)










Quiero quedarme en medio de los libros...

LLAVORS

Capcot, busca dins la tassa
del cappuccino, s'abraça
al matí d'entre setmana
ple de llavors i demana
més sucre. Desplega sobres
com un solar desguarnit
amb vora de serra i dit
que hi vigila, i ell hi cobra
el peatge trist i cru
d'una llàgrima on ningú
no s'ho espera, al fons de tot
d'aquella tassa on fa brot
la melangia lleugera
cada crua primavera.

                           JS

XIULAR, OBVIAR, OPINAR

En un dels capítols de la primera temporada de The West Wing (anava a escriure "un dels millors capítols", però parlant d'aquesta sèrie l'expressió és llenegadissa) un simple congressista accidental d'Ohio a punt de capgirar una votació important a la Cambra de Representants dels Estats Units explica a Toby Ziegler, Director de Comunicació de la Casa Blanca: "Crec que els problemes que haurem d'afrontar en el nou segle van més enllà de la saviesa de Salomó, ja no li dic doncs de la meva... Però també crec que un bon punt d'inici és dir 'El que és correcte és correcte. Això és el que som. Aquestes són les xifres.'"

La tempesta mediàtica (parcial i interessada, però tempesta: i quan plou n'hi ha que sempre acabem molls) amb motiu de la xiulada a l'himne d'Espanya a la recent final de la Copa del Rei potser podria ser contemplada (de fet, jo crec que hauria de ser contemplada) a partir del punt de vista del diputat d'Ohio: som a Espanya i n'hi ha que formant-ne part no s'hi senten còmodes, o que se senten ofesos (o tenen ganes de fer befa) pel que la "Marxa reial" representa. I era un partit de futbol i portàvem hora i mitja cridant i xiulant. Res més. I no res menys, és clar. Com sol passar, les ofenses i els ditirambes (i les lectures interessades, ep) només es fan mirant a la pròpia part de la grada. I resulta que una part de la grada (que a Mestalla era minoritària) és la que té al seu equip la major part de les teles, les ràdios, els diaris, els pressupostos i el Tribunal Constitucional. El meravellós espectacle futbolístic que vam poder veure després de l'escridassada era el veritable protagonista, i així ho va ser per als ciutadans de tot el món. Tots? No. Els d'un petit racó anomenat Espanya discuteixen de fa dies no sobre el millor futbol vist de fa anys (això a alguns els cou massa) sinó sobre decibels, traïcions i censura. L'espectacle ja no és al camp, ni tan sols a les grades: la pilota ha saltat als mitjans. I aquí ja se sap qui guanya per golejada...











NO SÓC d'himnes. La Marxa Reial no em diu res. I sempre hi ha algú més autoritzat a cantar Els Segadors que jo. Prefereixo el silenci voluntari de les multituds. En lloc dels xiulets, ¿què hauria passat si, al final de l'himne d'abans-d'ahir, 60.000 persones s'haguessin quedat en silenci? Només en el silenci pot aflorar la reflexió del neci. [+]

Joan Barril, El Periódico


EN MÉS COSES es van posar d'acord bascos i catalans cada vegada que es van trobar de camí cap al camp. "Bote, bote, bote, madridista (o espanyol) el que no bote", va ser una espècie de mínim comú denominador que es va estendre després a la famosa xiulada i, en algunes fases del partit, a la confraternització diguem-ne que ideològica. Per descomptat que no tots van xiular i no tots es van girar d'esquena, però veient l'espectacle des d'on jo era (a peu de gespa, a prop de la porteria on el Barça va marcar a la segona part) la coalició anomenem-la nacionalista era del tot evident. ¿Que no forma part de l'estricta realitat electoral de Catalunya i Euskadi? Segurament. ¿Que reflecteix alguna cosa més que una simple anècdota esportiva? També. ¿Que la visió de tant símbol era part de l'escenari? Sens dubte. Per això no deixa de sorprendre la nul.la sensibilitat periodística (per anomenar-la d'alguna manera) que va deixar traslluir TVE en el vergonyós espectacle que va oferir. No tant pel sorprenent driblatge de l'inici del partit, connectant amb Bilbao i Barcelona perquè els espectadors no s'assabentessin del que passava, sinó per la barroera utilització de les imatges (un autèntic frau) a la mitja part. Sonava l'himne d'Espanya i ni un sol soroll destorbava la cerimònia. Al contrari: es veien bascos amb la mà al pit, gairebé emocionats per l'arribada del Rei. Sonava immaculat l'himne d'Espanya, però no hi havia al camp ni una sola bandera espanyola, ni una, més enllà de les institucionals. Les rojigualdas estaven penjades en balcons de l'avinguda de Suècia, una espècie de reducte i provocació blavera.
No sóc ingenu i no vull passar de l'anècdota a la categoria. La gran majoria dels espectadors de la final se'n van anar a casa, satisfets o tristos, però sense la convicció d'haver assistit a la prèvia de la revolució que trencarà l'Estat espanyol. No va ser això, per descomptat, però, sent part de l'entorn festiu, també es va viure una demostració pacífica i ordenada de l'íntima relació que hi ha entre esport i política. I que no vingui després Fernández de la Vega i digui que fa pena veure com es barregen. Fa anys que es barregen, almenys des de 1925, i tan inútil és ignorar-ho com atrevit seria pensar que va més enllà d'una plàcida, futbolística, històrica i màgica nit de primavera, sota la lluna de València. [+]

Josep M. Fonalleras, El Periódico


NADIE OBLIGA al Barça o al Athletic a jugar el campeonato de España-Copa de S. M. El Rey. En Valencia nos quedamos perplejos por la pitada al himno nacional cuando el Rey salía al palco. Lo curioso es que en Bilbao y en Barcelona ha habido airadas protestas por no tener más entradas, e incluso intentaron un pacto entre presidentes para cambiar Mestalla por un campo más grande. Todavía hoy en Cataluña se quejan de que había más del Athletic que azulgranas. No se entiende que renieguen (quienes pitaran) de la Copa, porque si uno no se identifica con el himno español o con el Rey, lo más coherente es no jugar su Copa. [+]

Pedro Morata, As


SUPONGO que nadie se sorprendió de los silbidos en Mestalla: estaban incitados, convocados y hasta anunciados en los periódicos. ¿Les damos trascendencia, o los archivamos como una anécdota pasajera? Tienen la importancia que tienen: la de ser una iniciativa contra el himno de España; la de ser la mayor acción de protesta que se hizo en presencia del Rey; la de constituir un antecedente para futuras concentraciones de masas; pero, sobre todo, la de mostrar la "España plural" en su dimensión más conflictiva. Es injusto amargar la presencia del Rey. Pero hay que añadir inmediatamente que ese es el país que tenemos: un país que sigue sin identificarse en su totalidad con el concepto constitucional de nación y con brotes independentistas dispuestos a estallar. La protesta contra los símbolos es su expresión patológica. Frente a ella no valen actitudes represivas como las que asomaron estos días. Sólo hay que saber que existe y que la idea de España dista mucho de estar rematada. Quizá se deba basar en la tensa coexistencia de quienes se emocionan con su himno, y quienes sacan el silbato contra él. [+]

Fernando Ónega, La Vanguardia


EL CONTRAST entre la grada i la tribuna era, en aquest sentit, enorme. Quan xiulaven els milers i milers que xiulaven, ells s'ho miraven somrients. Com pensant: 'ja podeu xiular, però ací hi ha tres espanyols elegits democràticament per vosaltres'. Segurament també per alguns, força, dels qui ahir al vespre xiulaven. I així anem. Nosaltres ens quedem la música de vent i ells, el govern. Aquest és el drama. Aquesta és la paradoxa. [+]

Vicent Partal, VilaWeb


"¿QUO VADIS, España?" (vídeo)

Pedro J. Ramírez, "El Mundo en 2 minutos"


SE ENTIENDE que muchos de los aficionados que se desplazaron hasta Mestalla no tuvieran la menor gana de escuchar el himno español, más conocido como chunda. En cuanto a melodía y ritmo, chunda no es ninguna maravilla y esas manadas de melómanos, con el oído acostumbrado a la sutil cadencia de las sardanas, al trémolo de los irrintzi y al berrido de los aizkolaris antes de acometer el tronco, probablemente se sintieran defraudados ante una vulgar y militar marcha de pistones. Lo que no se entiende ya muy bien es por qué estos equipos pseudoextranjeros (el Nou Camp, de hecho, parece una patera con césped) se empeñan en seguir jugando un trofeo tan anacrónico como la Copa del Rey o Copa de España, cuando podrían montar, por su cuenta y riesgo, una Copa del lehendakari, una Copa del president o una Copa del caganer, y quedarse tan anchos. Sería un sueño independentista hecho realidad, al fin: contemplar la dura y breve lucha entre el Bilbao y la Real Sociedad, o entre el Barça y el Sabadell, retransmitido a nivel mundial para dos televisiones autonómicas y una antena repetidora en Andorra. Incluso podrían hacer una liga al estilo de Escocia, es decir, un torneo entre tres provincias y cinco caseríos que podría dar pan con hondas a las competiciones estatales de levantamiento de piedra. [+]

David Torres, El Mundo


LA SUPRESIÓN del himno abucheado en TVE es un insulto a la audiencia muy típico de los periodistas, convencidos de que los ciudadanos no resistirían el impacto de la verdad. [+]

Matías Vallés, Diario de Mallorca

RECREO

El nom per a la cançó d'aquest dissabte em sembla gairebé obligat.



En voleu més? A mi m'agraden especialment —més que la inevitable "Chica de ayer" (que també està bé, ep)— coses com aquesta o aquesta altra...

JA ES POT DIR SÍ

Aquest matí hem presentat a la premsa Per dir sí. 50 poemes per a casaments, segon llibre de la col·lecció de poesia iniciada mesos enrere per Ara Llibres (encara hi ha editors valents) amb les dues edicions (la tercera és en marxa) dels 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira. Donat que el prologuista, Charles Darwin, no podia venir ens hi han acompanyat els regidors Jaume Ciurana i Salvador Gausa, i mossèn Francesc Romeu. D’aquí uns dies obrirem un bloc promocional, però com que el llibre ja és als taulells de novetats em feia il·lusió que ho sabéssiu. Ja miraré de no fer-me gaire pesat.












Un brindis irlandès

Que tinguis sempre
paraules càlides als vespres freds,
la lluna plena gran en la nit fosca
i el camí de baixada fins a casa.

ACÍ

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tregueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplexe amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se'n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l'epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest... Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

   Vicent Andrés Estellés

PENÓ

[§ 282] E quan venc altre dia a hora de vespres enviam a dir al rei e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los cristians que nostra era València, e que negun mal no els faessen que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nós fom entre la rambla e el reial e la torre. E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita.

                     Jaume I, Crònica o Llibre dels feits

TOTS?

Conta Andrés Trapiello a Jesús Marchamalo, a la secció "Bibliotecas de autor" de l'ABCD de dissabte, una anècdota que molts dels que teniu algun miler de llibres a casa podeu haver viscut amb lleus variacions: la visita de l'operari (a casa va ser un camàlic del transportista) que queda sobtat per la quantitat de llibres. En el cas de Trapiello, m'agrada i em sorprèn (jo no hauria sabut reaccionar així) la seva sortida davant de la pregunta fatídica: "A punto de salir, [Trapiello] me cuenta la historia de aquel obrero que llegó un día a su casa a hacer una reforma y que, viendo todo aquel escenario, le preguntó a qué se dedicaba. Cuando explicó que era escritor, le dijo: '¿Los ha escrito usted todos?'. Le miró, luego a su alrededor: la maqueta del Sinaia, sobre un aparador; el letrero de 'Mirto', el busto de Galdós, los dibujos de Gaya, la foto de Juan Ramón, sus propios libros... Y le dijo que sí, claro, que todos. Cómo desilusionarle." Potser sí que d'alguna manera els hem escrit també una mica, tots els llibres que tenim a casa.

IMMERSIÓ, IMPLEXIÓ, IMPLOSIÓ

De vegades, de tant en tant, torna a saber-me greu no haver fet la foto d'aquella pintada sensacional que deia, amb elegant desplaçament de funció gramatical:

MAYOR OREJA MENOR CEREBRO

Ara feia mesos que no hi pensava, però es veu que amb la perspectiva de les eleccions europees la cosa torna a posar-se simpàtica. Assageu la cara de pitecantrop: torna el tir al polac.

COM UN DISSABTE

La lletra és tirant a tonteta i el vídeo no passa gaire més enllà, però la tonada i la cavalcada de la guitarra que l'acompanya s'enganxen i tot plegat té alguna cosa que no sé ben bé què és. Com els dissabtes i com algunes cites i alguna ciutat i algun vi i un bon grapat d'autors, que els fem prometre més del que després ens acaben donant i això no obstant estan bé i hi acabes tornant de gust, i esperant que tornin.

EL BARBER DE WALCOTT

Derek Walcott va ser dies enrere a Barcelona convidat pel PEN Català a la IV Assemblea General de la xarxa de ciutats refugi ICORN i la Trobada Internacional del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics del PEN Internacional. L'escriptor va fer al Palau de la Generalitat un parlament que acabava amb aquest poema que penjo en versió catalana d'urgència (preparada per aparèixer l'endemà en un diari que al final no va tenir espai). Va explicar que l'hi havien encarregat de The Times arran de la proclamació del nou president dels Estats Units, i que no va saber dir que no però que després no se li acudia com sortir-se'n... fins que va anar a tallar-se els cabells. És, doncs, una peça a mida. Magnífica poesia de circumstàncies.













Així que el món espera Obama...

“Així que el món espera Obama”, va dir el meu barber;
i les velles tanques al carrer del poble i les flors
que vessaven dels zencs rovellats tenien totes
una lluïssor com de sospir visible i, a dins
de la petita barberia, un cartell electoral
es tocava amb un altre amb els diferents pentinats
a disposició dels joves clients negres, tots al
mateix preu siguis qui siguis –president dels Estats Units,
cap llis com una bola de billar–, el meu barber somriu,
“És un nom àrab o africà, Obama?”,
dolç i suau amb les seves tisorades ràpides,
“Li desitjo sort”, i la sort s’espera en cada
carrer ombrejat de façanes que va cap a la platja.
En Popo s’estima la política, una vegada al vidre
hi havia fotos de Malcolm, King, Garvey, Frederick Douglas
amb el nas arrugat a la finestra de l’arbre de pa, també
els gossos que borden, les mànegues, l’església a Alabama.
En Popo és jove, negre, calb sota la gorra de beisbol,
però a banda de barber és exquisit, expert,
i quan deixo el seu tron, agita els cabells tallats de la falda
i em sento canviat, com una promesa electoral mantinguda.

                                      Derek Walcott (traducció de JS)

.................................
Més sobre Walcott (i amb Walcott) al bloc de "L'hora del lector"

AGÈNCIA ARISTÒTIL

Una metàfora és un viatge. I feta a l'inrevés l'afirmació, per una vegada, també se sosté.

DIVENDRES A GRAU

Que Espanya no és un monstre de cent caps obsedits tots a mossegar-nos la bossa i els símbols hauria de ser una obvietat però, ho sabem prou bé, de vegades se'ns oblida. Hi ha diverses teràpies per a aquest petit defecte, però una de les millors que conec és la de fixar-se en les iniciatives excel·lents, sovint envejables, que hi ha per tota la pell de brau i que van just en la direcció contrària de l'acritud i la clausura. Una de bona és l'Aula de las Metáforas, a Grau (Grado en castellà), a Astúries, una fundació privada (al darrere de la qual hi ha el poeta Fernando Beltrán) associada a l'ajuntament i que programa sense interrupció poesia i compta amb una aula i tallers i una magnífica biblioteca, a la qual han decidit afegir una secció, Paraula, de llibres catalans. Fa poc hi han estat convidats Joan Margarit o Antonio Gamoneda, i aquest divendres al vespre tindré la sort de llegir-hi amb Berta Piñán i de presentar-hi la versió catalana dels seus poemes (Un mes i altres poemes) que va publicar mesos enrere Denes/Edicions de la Guerra, moderats per Leopoldo Sánchez Torre, crític i professor de la Universidad de Oviedo.

Sobre Un mes i altres poemes en trobareu un parell d'excel·lents comentaris a La paraula nostra (signat per Begonya Mezquita) i a Quaderns, bloc que aplega les ressenyes de Vicent Usó.

PISCOLABIS

Sempre n'hi ha un de llest, en una jove parella que deuen sortir junts per primer cop. En aquest cas ella, que no calla, i parla prou fort perquè no puguis no sentir-la explicar-li a ell tota convençuda, sense desviar els ulls de la carta:

— El risotto es como una especie de arroz.

CASTA, HOMBRÍA, COMPROMISO, FUERZA Y HONOR

Exemple de visió profètica des del centre d'un embut:

El Barça llegará el sábado al santuario del Bernabéu sin pasillo, ni alirón, ni suplentes para pensar en el Chelsea. El 2-M se levantará este equipo llamado Milagro para ponerse a un puntito de ese líder que durante meses ha jugado un fútbol de seda. Pero el Madrid ha replicado con casta, hombría, compromiso, fuerza y honor. (...) ¡Barça, ríndete! La Liga es blanca.

De vegades la perspectiva (en aquest cas temporal) engrandeix, però diria que bastant més sovint passa que empetiteix fins a la minúcia, si no directamente fins a la tonteria o al ridícul. El dia de la Mare de Déu de Montserrat, encara no fa una setmana, vaig llegir aquest article i em vaig posar a riure, però em va semblar que per comptes de citar-lo com exemple de deliri centrípet esportivomilitar era millor guardar-ne l'enllaç i esperar. Fins avui, per exemple. I llavors enllaçar-lo per a general delectança. I riure i riure pensant en la pobra Cibeles envoltada de tanques perquè no la fessin malbé i en els milions de claus ardents esquerdats per tota la pell del brau negre de les banderes i en tanta testosterona malbaratada. ¡Que bote, que bote, polaco el que no bote! El meu bot d'avui va por ustedes, Roncero i companyia...










[Per ser justos, al mateix diari —per dir-ne d'alguna manera— passada la Cosa un altre col·laborador menys bocamoll —o, ara sí, amb bona perspectiva— va escriure això. Al Cèsar el que és del Cèsar.]

DECISIONS PRESES

Si heu vist la pel·lícula segur que us vindrà de gust tornar en aquesta escena. Si encara no l'heu vista no sé què feu, francament, perdent el temps en aquest bloc per comptes de sortir corrents al videoclub (o teclejar emule, o amazon, o el telèfon d'algun amic que la tingui). I si no, també podeu continuar per aquí.

PARAULES SOBRE LES PARAULES

El número de maig del Butlletí de l'IEC dedica la portada i un seguit d'articles a recordar l'escriptora Maria Àngels Anglada, que va morir ara fa deu anys i a més d'esplèndida prosista (heu llegit El violí d'Auschwitz?) era membre de la Secció Filològica de l'Institut. Del que s'hi diu, em fa gràcia la transcripció comentada d'algunes de les seves aportacions a la revisió del Diccionari: aquest joc de paraules sobre les paraules, sovint invisible, civilitzat tanmateix que diria aquell, és una esplèndida joguina esbudellada per oferir-vos...


Lutier: Anglada creia fermament que aquest mot havia de conviure amb el sinònim violer violera perquè segons la mateixa escriptora «no desdiu de la llengua catalana i en els ambients musicals —que conec per diverses raons— és la paraula acceptada i usada per compositors, intèrprets, violers i tothom. Al mateix carrer de l’Institut, número 8, treballa el millor lutier català: Ramon Pinto i Comas. Podeu mirar el seu anunci: lutier.»

Adagio, allegro, allegretto, andante, andantino, presto, vivace: pel que fa a aquestes formes que es definien inicialment com a trossos, Maria Àngels Anglada pensava: «Definir aquests mots com a tros no és coherent i pot ajudar a crear confusió. Sembla que seria més convenient definir-los com a part, en congruència amb la definició de sonata».

Apatxes: respecte a la definició com a «tribus bel·licoses», l’escriptora va fer notar la següent observació: «Jo en trauria l’adjectiu, em sembla un punt de vista colonial. Com devien ells de considerar bel·licosos els nord-americans!».

Ambrosia: a la definició «menjar dels déus», la vicepresidenta aleshores de la Secció Filològica va proposar afegir-hi «dels déus olímpics» o «dels déus grecs (molta gent no sap mitologia)» i finalment el Diccionari va incloure «dels deus grecs».

Anormal: sobre aquesta entrada va sentenciar: «Crec que cal suprimir l’exemple d’escola d’anormals. El trobo, ultraobsolet, estrany: mai no l’he vist, ni l’he llegit, ni l’he sentit a dir i, fins i tot, és vexatori...».

Admiració: la Secció proposava la definició «Emoció produïda per la vista, la contemplació... d’una persona o d’una cosa extraordinària, meravellosa...» La sensibilitat per la música d’Anglada va canviar el destí d’aquesta definició: «en lloc de per la vista, seria millor dir per la percepció, perquè així inclou l’oïda i la música, no presents a cap dels exemples».