divendres, 1 de maig de 2009

PARAULES SOBRE LES PARAULES

El número de maig del Butlletí de l'IEC dedica la portada i un seguit d'articles a recordar l'escriptora Maria Àngels Anglada, que va morir ara fa deu anys i a més d'esplèndida prosista (heu llegit El violí d'Auschwitz?) era membre de la Secció Filològica de l'Institut. Del que s'hi diu, em fa gràcia la transcripció comentada d'algunes de les seves aportacions a la revisió del Diccionari: aquest joc de paraules sobre les paraules, sovint invisible, civilitzat tanmateix que diria aquell, és una esplèndida joguina esbudellada per oferir-vos...


Lutier: Anglada creia fermament que aquest mot havia de conviure amb el sinònim violer violera perquè segons la mateixa escriptora «no desdiu de la llengua catalana i en els ambients musicals —que conec per diverses raons— és la paraula acceptada i usada per compositors, intèrprets, violers i tothom. Al mateix carrer de l’Institut, número 8, treballa el millor lutier català: Ramon Pinto i Comas. Podeu mirar el seu anunci: lutier.»

Adagio, allegro, allegretto, andante, andantino, presto, vivace: pel que fa a aquestes formes que es definien inicialment com a trossos, Maria Àngels Anglada pensava: «Definir aquests mots com a tros no és coherent i pot ajudar a crear confusió. Sembla que seria més convenient definir-los com a part, en congruència amb la definició de sonata».

Apatxes: respecte a la definició com a «tribus bel·licoses», l’escriptora va fer notar la següent observació: «Jo en trauria l’adjectiu, em sembla un punt de vista colonial. Com devien ells de considerar bel·licosos els nord-americans!».

Ambrosia: a la definició «menjar dels déus», la vicepresidenta aleshores de la Secció Filològica va proposar afegir-hi «dels déus olímpics» o «dels déus grecs (molta gent no sap mitologia)» i finalment el Diccionari va incloure «dels deus grecs».

Anormal: sobre aquesta entrada va sentenciar: «Crec que cal suprimir l’exemple d’escola d’anormals. El trobo, ultraobsolet, estrany: mai no l’he vist, ni l’he llegit, ni l’he sentit a dir i, fins i tot, és vexatori...».

Admiració: la Secció proposava la definició «Emoció produïda per la vista, la contemplació... d’una persona o d’una cosa extraordinària, meravellosa...» La sensibilitat per la música d’Anglada va canviar el destí d’aquesta definició: «en lloc de per la vista, seria millor dir per la percepció, perquè així inclou l’oïda i la música, no presents a cap dels exemples».

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió