XIULAR, OBVIAR, OPINAR

En un dels capítols de la primera temporada de The West Wing (anava a escriure "un dels millors capítols", però parlant d'aquesta sèrie l'expressió és llenegadissa) un simple congressista accidental d'Ohio a punt de capgirar una votació important a la Cambra de Representants dels Estats Units explica a Toby Ziegler, Director de Comunicació de la Casa Blanca: "Crec que els problemes que haurem d'afrontar en el nou segle van més enllà de la saviesa de Salomó, ja no li dic doncs de la meva... Però també crec que un bon punt d'inici és dir 'El que és correcte és correcte. Això és el que som. Aquestes són les xifres.'"

La tempesta mediàtica (parcial i interessada, però tempesta: i quan plou n'hi ha que sempre acabem molls) amb motiu de la xiulada a l'himne d'Espanya a la recent final de la Copa del Rei potser podria ser contemplada (de fet, jo crec que hauria de ser contemplada) a partir del punt de vista del diputat d'Ohio: som a Espanya i n'hi ha que formant-ne part no s'hi senten còmodes, o que se senten ofesos (o tenen ganes de fer befa) pel que la "Marxa reial" representa. I era un partit de futbol i portàvem hora i mitja cridant i xiulant. Res més. I no res menys, és clar. Com sol passar, les ofenses i els ditirambes (i les lectures interessades, ep) només es fan mirant a la pròpia part de la grada. I resulta que una part de la grada (que a Mestalla era minoritària) és la que té al seu equip la major part de les teles, les ràdios, els diaris, els pressupostos i el Tribunal Constitucional. El meravellós espectacle futbolístic que vam poder veure després de l'escridassada era el veritable protagonista, i així ho va ser per als ciutadans de tot el món. Tots? No. Els d'un petit racó anomenat Espanya discuteixen de fa dies no sobre el millor futbol vist de fa anys (això a alguns els cou massa) sinó sobre decibels, traïcions i censura. L'espectacle ja no és al camp, ni tan sols a les grades: la pilota ha saltat als mitjans. I aquí ja se sap qui guanya per golejada...











NO SÓC d'himnes. La Marxa Reial no em diu res. I sempre hi ha algú més autoritzat a cantar Els Segadors que jo. Prefereixo el silenci voluntari de les multituds. En lloc dels xiulets, ¿què hauria passat si, al final de l'himne d'abans-d'ahir, 60.000 persones s'haguessin quedat en silenci? Només en el silenci pot aflorar la reflexió del neci. [+]

Joan Barril, El Periódico


EN MÉS COSES es van posar d'acord bascos i catalans cada vegada que es van trobar de camí cap al camp. "Bote, bote, bote, madridista (o espanyol) el que no bote", va ser una espècie de mínim comú denominador que es va estendre després a la famosa xiulada i, en algunes fases del partit, a la confraternització diguem-ne que ideològica. Per descomptat que no tots van xiular i no tots es van girar d'esquena, però veient l'espectacle des d'on jo era (a peu de gespa, a prop de la porteria on el Barça va marcar a la segona part) la coalició anomenem-la nacionalista era del tot evident. ¿Que no forma part de l'estricta realitat electoral de Catalunya i Euskadi? Segurament. ¿Que reflecteix alguna cosa més que una simple anècdota esportiva? També. ¿Que la visió de tant símbol era part de l'escenari? Sens dubte. Per això no deixa de sorprendre la nul.la sensibilitat periodística (per anomenar-la d'alguna manera) que va deixar traslluir TVE en el vergonyós espectacle que va oferir. No tant pel sorprenent driblatge de l'inici del partit, connectant amb Bilbao i Barcelona perquè els espectadors no s'assabentessin del que passava, sinó per la barroera utilització de les imatges (un autèntic frau) a la mitja part. Sonava l'himne d'Espanya i ni un sol soroll destorbava la cerimònia. Al contrari: es veien bascos amb la mà al pit, gairebé emocionats per l'arribada del Rei. Sonava immaculat l'himne d'Espanya, però no hi havia al camp ni una sola bandera espanyola, ni una, més enllà de les institucionals. Les rojigualdas estaven penjades en balcons de l'avinguda de Suècia, una espècie de reducte i provocació blavera.
No sóc ingenu i no vull passar de l'anècdota a la categoria. La gran majoria dels espectadors de la final se'n van anar a casa, satisfets o tristos, però sense la convicció d'haver assistit a la prèvia de la revolució que trencarà l'Estat espanyol. No va ser això, per descomptat, però, sent part de l'entorn festiu, també es va viure una demostració pacífica i ordenada de l'íntima relació que hi ha entre esport i política. I que no vingui després Fernández de la Vega i digui que fa pena veure com es barregen. Fa anys que es barregen, almenys des de 1925, i tan inútil és ignorar-ho com atrevit seria pensar que va més enllà d'una plàcida, futbolística, històrica i màgica nit de primavera, sota la lluna de València. [+]

Josep M. Fonalleras, El Periódico


NADIE OBLIGA al Barça o al Athletic a jugar el campeonato de España-Copa de S. M. El Rey. En Valencia nos quedamos perplejos por la pitada al himno nacional cuando el Rey salía al palco. Lo curioso es que en Bilbao y en Barcelona ha habido airadas protestas por no tener más entradas, e incluso intentaron un pacto entre presidentes para cambiar Mestalla por un campo más grande. Todavía hoy en Cataluña se quejan de que había más del Athletic que azulgranas. No se entiende que renieguen (quienes pitaran) de la Copa, porque si uno no se identifica con el himno español o con el Rey, lo más coherente es no jugar su Copa. [+]

Pedro Morata, As


SUPONGO que nadie se sorprendió de los silbidos en Mestalla: estaban incitados, convocados y hasta anunciados en los periódicos. ¿Les damos trascendencia, o los archivamos como una anécdota pasajera? Tienen la importancia que tienen: la de ser una iniciativa contra el himno de España; la de ser la mayor acción de protesta que se hizo en presencia del Rey; la de constituir un antecedente para futuras concentraciones de masas; pero, sobre todo, la de mostrar la "España plural" en su dimensión más conflictiva. Es injusto amargar la presencia del Rey. Pero hay que añadir inmediatamente que ese es el país que tenemos: un país que sigue sin identificarse en su totalidad con el concepto constitucional de nación y con brotes independentistas dispuestos a estallar. La protesta contra los símbolos es su expresión patológica. Frente a ella no valen actitudes represivas como las que asomaron estos días. Sólo hay que saber que existe y que la idea de España dista mucho de estar rematada. Quizá se deba basar en la tensa coexistencia de quienes se emocionan con su himno, y quienes sacan el silbato contra él. [+]

Fernando Ónega, La Vanguardia


EL CONTRAST entre la grada i la tribuna era, en aquest sentit, enorme. Quan xiulaven els milers i milers que xiulaven, ells s'ho miraven somrients. Com pensant: 'ja podeu xiular, però ací hi ha tres espanyols elegits democràticament per vosaltres'. Segurament també per alguns, força, dels qui ahir al vespre xiulaven. I així anem. Nosaltres ens quedem la música de vent i ells, el govern. Aquest és el drama. Aquesta és la paradoxa. [+]

Vicent Partal, VilaWeb


"¿QUO VADIS, España?" (vídeo)

Pedro J. Ramírez, "El Mundo en 2 minutos"


SE ENTIENDE que muchos de los aficionados que se desplazaron hasta Mestalla no tuvieran la menor gana de escuchar el himno español, más conocido como chunda. En cuanto a melodía y ritmo, chunda no es ninguna maravilla y esas manadas de melómanos, con el oído acostumbrado a la sutil cadencia de las sardanas, al trémolo de los irrintzi y al berrido de los aizkolaris antes de acometer el tronco, probablemente se sintieran defraudados ante una vulgar y militar marcha de pistones. Lo que no se entiende ya muy bien es por qué estos equipos pseudoextranjeros (el Nou Camp, de hecho, parece una patera con césped) se empeñan en seguir jugando un trofeo tan anacrónico como la Copa del Rey o Copa de España, cuando podrían montar, por su cuenta y riesgo, una Copa del lehendakari, una Copa del president o una Copa del caganer, y quedarse tan anchos. Sería un sueño independentista hecho realidad, al fin: contemplar la dura y breve lucha entre el Bilbao y la Real Sociedad, o entre el Barça y el Sabadell, retransmitido a nivel mundial para dos televisiones autonómicas y una antena repetidora en Andorra. Incluso podrían hacer una liga al estilo de Escocia, es decir, un torneo entre tres provincias y cinco caseríos que podría dar pan con hondas a las competiciones estatales de levantamiento de piedra. [+]

David Torres, El Mundo


LA SUPRESIÓN del himno abucheado en TVE es un insulto a la audiencia muy típico de los periodistas, convencidos de que los ciudadanos no resistirían el impacto de la verdad. [+]

Matías Vallés, Diario de Mallorca