DETRÁS DEL MONASTERIO
Detrás del monasterio, junto al camino,
existe un cementerio de cosas gastadas,
en donde yacen el hierro sarroso, pedazos
de loza, tubos quebrados, alambres retorcidos,
cajetillas de cigarrillo vacías, aserrín
y zinc, plástico envejecido, llantas rotas,
esperando como nosotros la resurrección.
Ernesto Cardenal
Lletra acaba d'obrir pàgina dedicada a Mercè Ibarz (amb un text d'Enric Sòria sobre A la ciutat en obres), a Jordi Puntí (amb una peça feta a mida per Jordi Galves) i a Joan-Lluís Lluís (amb un text també escrit expressament per Julià Guillamon). I jo espero el proper Sala i la propera Moliner i el proper Guixà i el proper Fonalleras i el proper Galceran i el proper Pons i la propera Monsó i el proper Bezsonoff i la propera Castells i el proper Pairolí i la propera Bosch i el proper Pedrals i el proper Casasses i la propera Gorga (són només exemples!) assaborint pàgina a pàgina La força de la gravetat de Francesc Serés, i amb la novel·la del Màrius Serra, els articles d'en Sòria a l'edició valenciana d'El País i els Hostes d'Isidre Martínez Marzo ja apuntats a la llista de sant Jordi... Quan m'embranco a parlar de literatura catalana d'ara amb entusiasme i ja veig que el meu interlocutor somriu condescendent i em demana si l'optimisme em ve de família o és professional, darrerament miro m'abstenir-me d'enfilar gaires arguments, més aviat recomano una volta desimbolta pels taulells de novetats de les llibreries, unes hores de lectura, una mica més de curiositat, una mica menys de prejudici...
LA TERCERA
La UOC i la Institució de les Lletres Catalanes acaben de penjar a Internet la pàgina amb tots els arxius (en àudio i vídeo) dels convidats a l'Anatomia de la literatura catalana d'enguany, amb les aportacions d'Oriol Izquierdo, Lurdes Malgrat, Imma Monsó, Jordi Puntí, Guillem Terribas i Rosa Vergés. Al costat dels webs de 2004 i 2005, la suma de discursos d'escriptors, editors, crítics i programadors comença a fer pila, a tenir una certa gràcia en contrast...
MIRA QUE TU...
M'aclapara la sensació que ens anem tornant cada vegada més essencialment un país de savis entre Vilatrista i Santarancúnia, una cultura de llestos de tornada d'allà on no han sabut o no han volgut o no han pogut arribar. Em demano què s'hi pot fer per tallar la roda, i decideixo no escriure aquest post.
Rebufo i renillo i esquitxo sota l'aigua de la dutxa del gimnàs. Algú entra a la dutxa del costat. Jo vaig a la meva, desensabonant-me, fins que al vidre que ens fa de paret se senten primer un cop metàl·lic i després, a terra, un altre de més sord. Llavors miro avall i em trobo l'extrem d'una crossa a un pam del peu. I se sent, fluixet, a l'altra banda del vidre: "Perdó"...
UF, HEM DIT TOTS (o PER FI LA TREVA)
Qui va ser generós en el passat
acariciarà el futur amb els sentits.
Felipe Juaristi
Avui, 21 de març, la UNESCO promou des de l'any 2000 la celebració del Dia Mundial de la Poesia. A Oviedo, hi tenen convidats amb aquest motiu dos premis Nobel de literatura, el nigerià Wole Soyinka i l'antillà Derek Walcott (a més de Sophie Auster, actriu i cantant filla de son pare i sa mare). Qui fos a Astúries, ara mateix...
Aquests dies recordem (ens recordem) que ja fa tres anys que va començar la invasió (l'alliberament, per als seus responsables) de l'Iraq, amb un atac de precisió per part de les forces aèries nord-americanes. Fa, doncs, tres anys que aquí a dalt a l'esquerra hi ha aquest maleït comptador que he estat a punt de treure diverses vegades, i al final no goso, penso que no ho he de fer.
Penso que no ho he de fer, per exemple, quan llegeixo posts com el d'avui a Quaderns i, gràcies a l'Antoni, vaig a parar a peces com Why We Fight, un excel·lent documental d'Eugene Jarecki que podem descarregar a Internet (en anglès, 32MB): en aquests casos, la xarxa exerceix de veritat del gran motor de comunicació altra que pot ser. Why We Fight és un enfilall de vells fragments de televisió amb el president Eisenhower advertint del poder de la indústria de l'armament, d'entrevistes amb gent molt diversa (de Gore Vidal parlant dels "United Sates of Amnesia" a una enginyera fabricant de bombes intel·ligents), de vídeos recents de diversa procedència, tot plegat amb el teló de fons permanent de la fascinació pel poder i la força i el pes enorme de l'entramat d'interessos que la suma del que és militar, industrial i polític comporta.
Tres anys, tres segles, tres mil·lennis. Ahir Roma, Espanya o Anglaterra, avui els Estats Units. Quants anys més, quants imperis més contra quanta gent més? I per què lluitem.
Tu, a qui no vaig poder salvar,
Escolta'm.
Comprèn aquesta parla senzilla, perquè m'avergonyeixo d'altra.
Ho prometo, no hi ha en mi la màgia de les paraules.
Et parlo callant, com el núvol o l'arbre. [...]
Visc des de fa uns dies en un país d'on no cal tornar, perquè és el meu país i és, de fet, al mig de l'altre país de tots del cada dia. De tant en tant es publica un llibre d'aquells que ens dóna corda per a anys: parlant de poesia traduïda, a mi em va passar amb Vista amb un gra de sorra, l'antologia de Wislawa Szymborska a càrrec de Josep M. de Sagarra (nét) editada per Columna l'any 1997; després, amb Clavats a la carn del món, de Iehuda Amikhai, traduït per Manuel Forcano, i ara hi torno amb Travessant fronteres. Antologia poètica 1945-2000, on Xavier Farré tradueix una generosa tria de l'obra de Czeslaw Milosz, un dels grans escriptors del segle XX. Per què?, et demanen sempre, de seguida, quan dius o escrius una cosa així. Obre els seus llibres i llegeix.
Obro Travessant fronteres i he de llegir a poc a poc, tancant el llibre de tant en tant per respirar a fons, o per mirar enllà, i he d'anar a buscar el llapis per subratllar un vers, un final de poema, una imatge simple i original (la terra vista pels ocells com un "llac de foscor") o una estratègia admirable (tants segles després de tot), com la dels cavallets infantils i el mercat per parlar-nos del ghetto de Varsòvia i del pes de les paraules dels poetes. Milosz és una escola, un col·lega i un plaer, tot alhora: fa gran el que és petit i dóna forma abastable a l'immens. Com el núvol o l'arbre.
PETIT, VERMELL, FRESC
[...] Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
Josep Carner, "Com les maduixes" (Els fruits saborosos, 1906)
Quan el bon menjar t'agrada tant com la bona literatura, enardeix trobar frases que vinculen totes dues arts i subratllen que sovint hi ha molta menys distància entre dos bons creadors o dues obres reeixides de disciplines diferents que entre suposats col·legues de gremi.
Un periodista demana al cuiner basc Martín Berasategui si la cuina que fa seria diferent si hagués nascut en una altra banda. I Berasategui respon, com un elegant candidat català al premi Nobel: "És clar. El meu ofici no té fronteres, però la meva cuina té arrels." Un sol mon amb arrels. Ales (o rodes) i arrels. On he llegit fa poc aquesta mateixa imatge amb altres paraules?
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
Maria-Mercè Marçal
RENYS, O EGOMET MI IGNOSCO
És curiosa la tendència que tenen certs cervells ben moblats als quals totes els ponen (o quasi totes, la felicitat mai no és completa) a retreure, advertir i pontificar a la parròquia, tot alhora, sempre amb aquell doble séc entre les celles que ens fa patir tant (per ells). Li passava al president Pujol, li passa a José Mourinho i li passa a Arcadi Espada. Agustí Fancelli, excol·lega professional d'Espada, signa a El País d'avui la millor peça que he llegit d'entre tots els comentaris, cròniques i queixes publicats sobre la funció de dissabte al Tívoli, però obvia cap correlació retòrica amb l'expresident o visual amb el traductor i entrenador més ben pagat del món i destaca, en canvi, l'acostament vocal del líder de Ciudadanos de Cataluña/Ciutadans de Catalunya a Albert Boadella... Qui més s'apunta al joc de les semblances? En fi, de moment els deixo una estona amb el mestre Fancelli, a qui espero que no li sabrà greu la citació in extenso...
[...]
Pero este cronista no iba a la cosa del Tívoli sólo por espíritu flâneur, que también, sino para ver la actuación en vivo y en directo del ex cronista de los lunes de este diario, el bueno de Arcadi Espada, que ha optado por otros mundos profesionales y periodísticos. Líder nato, a él correspondió el parlamento de lujo de la mañana, el último. Estuvo brillante, sarcástico, inteligente, mordaz. Se metió de un bocado a la audiencia en el bolsillo. Imposta la voz como el mismo Boadella, se diría que ha mitineado toda su vida. Sigue un extracto de su bien trenzado discurso. Captatio benevolentiae, mirando al teatro lleno: "Nunca pensé que hubiera tantos pijos en Cataluña" (como se sabe, los Ciutadans / Ciudadanos han sido acusado de esnobismo) y "sólo en Cataluña puede descalificarse a alguien llamándole intelectual" (para rebatir la acusación de que el grupo que ahora empieza el proceso para convertirse en partido posee mucha cabeza y poca base). Chiste oportuno, con vocecilla aflautada para el caso: "Muchos me decían, citando al pensador franquista: 'haga como yo, no se meta en política". Perlas escogidas: "España es una trama de afectos donde no es posible distinguir el color de los hilos"; "el nacionalismo es una obediencia debida"; "el nacionalismo es indiscutible, en cuanto se le discute se deshace"; "el nacionalismo debe volver a la alcoba junto al crucifijo"; "¿Lerroux? ¿Lerroux? Hoy los chicos lo estudian en la escuela como adjetivo". Y así.
Si el nacionalismo siempre se ha caracterizado por reñir a quienes no comparten su ideario, el antinacionalismo (o "posnacionalismo", según la definición que los ciudadanos prefieren dar de sí mismos) parece seguir el mismo camino. El ex cronista de los lunes lleva mucho tiempo con el entrecejo fruncido, que ha identificado con el buen periodismo. Desde que publicó su libro Contra Cataluña, en 1997, y más tarde en su blog ha venido aleccionando a muchos profesionales de esta casa por su tibieza frente al nacionalismo, la corrección política o simplemente el -a su juicio- recto proceder informativo, a falta de otros temas de que ocuparse. Ahora Arcadi Espada ha llegado a la política, el lugar donde podrá reñir a sus anchas, siguiendo honorables ejemplos.
Nosotros, los de entonces, sí somos los mismos. Como propugnaba Sol Gallego hace unos días, procuraremos seguir fieles al periodismo no de ataque, sino de preguntas insistentes, de defensa, que practica la octagenaria Helen Thomas en las ruedas de prensa de la Casa Blanca y que pone en apuros al mismísimo portavoz de Bush.
Al margen de ello, es un dato ilusionante que los antinacionalistas o posnacionalistas decidan formar un partido y medir sus fuerzas en las urnas. Por fin se podrá comprobar si ir contra todo, que es la sensación que dejaron el otro día los oradores, es suficiente para hacerse un hueco en el arco parlamentario o bien se impone llevar en el futuro programa alguna propuesta en positivo. El acto del Tívoli dejó tras de sí el rastro de una normalidad de la que no cabe más que congratularse. La formuló con toda sencillez Maite Nolla, la despierta y muy aplaudida representante de la agrupación de Lleida: "Conseguir que no ser nacionalista sea tan normal como serlo".
MARCH MADNESS
"Si Déu no és un Tar Heel, com és que el cel és blau Carolina?" Em feia gràcia veure aquest adhesiu color blau cel a molts cotxes, tot i que jo se suposava que no anava amb North Carolina sinó amb els altres, amb Duke: a Carolina del Nord, amb dos dels millors equips de bàsquet universitari del país a una desena de quilòmetres l'un de l'altre (un amb quatre i l'altre amb tres campionats nacionals), els matisos del blau són importants. Ara, des de lluny, si bades corres el risc que et passi per alt la proximitat de la March madness, la follia del bàsquet que fa créixer tendes de campanya davant de les oficines del campus on es venen les entrades.
Aquesta temporada, els Blue Devils de l'incombustible Mike Krzyzewski van primers destacats de la divisió (fins fa poc no havien perdut ni un partit) i just avui, ja a les portes de la fase final, jugaven el partit de l'any --el derbi, per entendre'ns-- amb la UNC: blau fosc versus blau cel. Contra pronòstic, han guanyat els de Chapel Hill, 76 a 83... Indiferent al resultat, hauria donat qualsevol cosa per ser un dels nou mil bojos que cridaven al Cameron Indoor Stadium.
Sempre parlem per boca d'altres, i amb mots d'altres: només els rucs o els egòlatres (i els rucs egòlatres, és clar) es creuen originals. Així, no té res d'estrany que de tant en tant trobem escriptors cosins llunyans nostres (o que ens agradaria que ens fossin cosins) en altres llengües. De tant en tant, a més, tenim la sort d'arribar a coneixe'ls. I de tant en tant ens ho fem venir bé per mirar de traduir-los, perquè no hi ha millor camí de reescriptura que la traducció. Aquest es el cas, en el meu cas, de Berta Piñán, de qui miro d'enllestir unes versions de l'asturià. Com ara aquesta...
PAPER EN BLANC
Ja ho veus, jo no sabia que un paper
en blanc també talla, que amaga
fulles secretes de navalla. I ara, mira,
la carta que mai no em vas escriure arriba
en el somni, avui, a les meves mans
i esquinça per sempre el silenci, escampa
el buit per les cambres: obre d’un cop
les venes d’aquesta nit immensa, absurda,
on t’espero.
Entrades
Comentaris
