LA NOSTRA FEINA

com a professors, definida per una amiga (i bona professora): "Convince the students that it is not as it looks like".

DREAMIN'

Per a mi, el millor tema (i mira que n'hi ha de bons), amb el permís de The Mamas & The Papas, de la banda sonora de l'última de Tarantino, Once Upon a Time in Hollywood.

Apa, bon cap de setmana a tothom, amb pluja inclosa.

AVIAT I BÉ

Quan llengua, sentit comú, ritme i memòria compartida es troben, passen coses tan boniques com aquesta: "Aviat i bé no van pel mateix carrer". Si en voleu més (sobre frases fetes i sobre un hipotètic esperit balear, que tal vegada sigui mediterrani, o catolicomediterraniagrari), us recomano l'entrevista al diari Ara d'ahir amb Bàrbara Sagrera, responsable del Corpus de fraseologia de les Illes Balears. El llibre l'ha premiat i l'edita aquest petit miracle cultural que és la llibreria Món de Llibres, a Manacor.

SNYDER, COM ROQUES

Lay down these words
Before your mind like rocks.

Gary Snyder va publicar el seu primer llibre de poemes, Riprap, al Japó l'any 1959. Avui a les llibreries dels Estats Units pots comprar una preciosa edició del cinquantenari (que inclou Riprap i les versions de Han-Shan, Cold Mountain Poems) a la contracoberta de la qual se situa Snyder, per l'obra i pel seu exemple vital, entre Tu Fu i Thoreau.

A "Zen Master", l'entrevista amb ell que mencionava a l'entrada anterior, hi ha unes paraules de Seamus Heaney (el vincle potser no és evident --o no ho era per a mi--, fins que hi penses una estona) sobre els poemes plens de pedres de Riprap, amb l'experiència com a treballador d'una brigada a les pedreres de granit de Sierra Nevada al darrere. Heaney hi parla de paraules posades com pedres, pesants i sòlides, al davant dels ulls de la ment del lector: “I felt absolutely at home with the colloquial voice and the honest-to-god, honest-to-earth elemental content—the things of the poems. There is something unleavened about that first book. The elements of the poems are trustworthy, and you feel there’s a real coherence in the sensibility that’s transmitting them to you. And, in the primal, mythic-poetry sense, he’s back on the Hill of Parnassus.” Something unleavened: cru, o millor sense llevat. Àzim, honest, elemental. I tenia seixanta anys de carrera per davant.

POEMES I QUADRES

"Quan la gent em diu que no entén un poema, jo els dic: 'Bé, tu escolta'l i prou. L'exposició al poema és part de la seva força. No t'enderiïs amb una comprensió intel·lectual dels versos'. No esperem entendre l'art visual d'aquesta manera".

  Gary Snyder a Dara Goodyear, en una magnífica entrevista de 2008 ("Zen Master") a The New Yorker

LLOCS QUE ENS ACULLEN

The pattern fades, the city stands.

Bon cap de setmana altra vegada, i bentornades i tornats tots.

UNA RODERA DEL CARRO DE LA MORT

Ja l'heu vista? Jo friso, però encara no.





Aquí teniu una altra presentació una mica més extensa del documental. Aquí, el blog de la productora, amb informació sobre el projecte. I aquí, un mapa de la ruta de Verdaguer l'estiu de 1882.

PETITES GRANS ACCIONS

Poca gent sap que en l’horror del camp de concentració de Mauthausen hi va haver, a més dels forns crematoris de la ignomínia, una biblioteca. I encara menys gent sap que aquesta biblioteca la va fer Joan Tarragó, combatent al bàndol republicà, exiliat, enrolat en l’exèrcit francès, capturat pels alemanys i enviat a Mauthausen l’any 1941. Al camp, Tarragó formà part de la xarxa de resistència i, a partir dels llibres que recuperaven de la roba i les pertinences dels nous detinguts, organitzà una petita biblioteca clandestina amagada sota el terra de fusta de la barraca número 13 del camp. Una biblioteca. A Mauthausen. Émile Zola i Fiodor Dostoievski contra Franz Ziereis i Karl Chmielewski.

Anys enrere vam recuperar la figura del fotògraf Francesc Boix, que va fer el viatge del Poble-sec també fins a Mauthausen, on treballà com a fotògraf, i acabà sent un dels testimonis clau a Nuremberg contra l’horror nazi als camps. Ara podem afegir al nom de Boix el de Joan Tarragó (1914-1979), nascut al Vilosell, a les Garrigues, un poble que no arriba als dos-cents habitants però que des de fa un any té una biblioteca com no n’hi ha d’altra a Catalunya: nascuda de la idea i l’energia de dues veïnes (Cristina Llorens i Marta Guillén), va ser inaugurada mesos enrere en memòria de Tarragó i, per això, batejada com “La Clandestina”. Una iniciativa privada assumida per l’ajuntament que evoca un fet menor, un petit gest contra la barbàrie, i que el duplica en el present treballant des de la il·lusió i el sentit, enllà de dimensions i propaganda. En l’acte de bateig de la biblioteca un dels fills de Joan Tarragó, Llibert Tarragó, llibreter i activista cultural (autor d’un dels millors llibres sobre Catalunya escrit “des de fora”: Le puzzle catalan: La nation fiévreuse) explicà que el seu pare no es recuperà mai del pas per Mathausen, i que al camp i després del camp el que omplia el cap dels més compromesos era la lluita, l’organització.

Obrir una biblioteca allà on ningú no n’esperaria una. Com un gest de confiança i de memòria, d'organització, com una inversió. Petites gran accions, enrere i endavant.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 1-IX-19
Versión en castellano