ALEGRIA, AL·LEGORIA!

¿Sóc jo que estic malalt de voler-ho llegir tot, o algú hauria d'acomiadar sense miraments el geni de la iconografia i el protocol que, a la inauguració, va tenir la pensada de fer posar els reis, els prínceps, el president i senyora, el ministre i el sumsumcorda replicant davant del llenç els condemnats de l'afusellament de Torrijos (a la platja de Màlaga, per fer encara millor l'acudit)? Mira que hi ha quadres, al Prado... Només hi falta Rouco Varela a la dreta de tot, llegint-los les absoltes. Que no pensen, aquesta gent? Ah, Panofsky, torna i il·lumina'ns!

QUÉ LI POSSAREM?

"Amanida Caprichosa", "Potage de mongetes", "Peix fregits", "Rodo de vadella"... No me n'havia adonat, que el menú del dia (menu, a la pissarreta) del restaurant de la cantonada fos un observatori tan cru, tan afinat de l'actualitat.

ET FA RES SI ET MOSSEGO UNA MICA?

Som a Frankfurt. Presento molt breument una colla d'escriptors convidats a presentar, al seu torn, un llibre seu a un públic professional i internacional que se suposa que aquests primers dies hauria d'anar per feina, però la saleta és plena. Si els autors tenen poc temps (i se'n queixen, no sé si amb raó), jo encara en tinc menys, per la qual cosa he preparat tres frases sobre cadascun mirant de subratllar-ne aspectes que em sembla que poden ser atractius i he decidit fer jo els elogis que diria que incomoden (i desautoritzen) fets per un mateix. Els noms a presentar són prou diversos, i òbviament també ho és la consideració que les seves obres i biografies em mereixen, però m'han demanat una feina i miro de ser al més entusiasta i eficaç possible sense semblar apegalós. Quan arriba el torn d'Ell (bé, una mica després, perquè llavors havia sortit i com que no hi era hem hagut d'alterar sobre la marxa l'ordre pactat) parlo d'ambició i de projecte, dic coses bones i en gran part certes dels seus llibres, cito l'edició alemanya i la colla de premis i el consens de la crítica sobre aquest de què parlarà, menciono altres traduccions... i li cedeixo el micròfon. Llavors, davant d'una trentena d'espectadors i dos intèrprets que no deuen entendre gaire res, fa melós, mirant-me amb un somriure lateral mentre parla perquè tothom el senti: "Gràcies, Jaume, per la teva presentació. Espero que algun dia t'afegeixis a aquest consens sobre la meva obra que mencionaves", i somriu al públic i comença a explicar-los com sorgí el seu projecte. Em quedo astorat, sense saber o poder tornar-m'hi. És part de la gràcia, suposo. Penso a respondre-li quan recuperi el micro, a trepitjar-li la cua, a aixecar-me i sortir. Respiro, vaig descartant cada possible reacció. Transcric al quadern, això sí, les seves amables paraules. I em miro els ulls oberts d'un dels organitzadors, al fons de la sala, els ulls a terra dels col·legues a la primera fila, els ulls enorgullits dels catalans que passen i ens saluden a través de la paret transparent plena de noms d'escriptors i escriptores, bestioletes famoses del zoo de les nostres lletres.

DEU MINUTS

La imatge del centre i la perifèria (dels centres i les perifèries) no només funciona geogràficament o socialment, també ho fa des d'un punt de vista històric: també ens mirem per damunt de l'espatlla i calibrem des del nostre punt de vista els fets i els assoliments del passat, com més llunyà més digne de misericòrdia. Això ve a tomb, aquests dies que només sabem parlar de transports, d'un titular sensacional que acabo de trobar-me al diari: ara fa cent cinquanta-nou anys, quan va inaugurar-se el primer ferrocarril d'Espanya, la línia Barcelona-Mataró, el tren feia el recorregut en trenta minuts. I avui (després de l'exposició de 1888, de la de 1929, dels Jocs del 92, de dos estatuts i mig, dues Champions i una Fira de Frankfurt) en triga quaranta. Deu minuts de diferència, doncs. A favor de fa dos segles.

[PS. M'apunten des de Mataró, coincidint amb sant Simó, que la causa de la llarga durada del trajecte actual són les parades.]

SUSPENDRE

Amb quin esforç la pomera sosté la poma, cada poma, des del petó de la tija. Que les paraules que diguis siguin aire o papallona, no l'ocell que si s'hi atura fa caure la fruita a terra.

STEINER A BARCELONA

I en directe. El crític i pensador literari George Steiner dicta avui al Tinell, convidat pel Museu d'Història de la Ciutat, la conferència "Remembering the Future": "(...) El futur de la nostra vella, entranyable, benvolguda Europa passa en bona part pel fet que siguem capaços de transformar els 'llocs de memòria' en 'llocs de possibilitat'. I creguin-me, comença a fer-se'ns tard."

QUÈ ENS HEM PRES?

Engego l'ordinador i, mira, sense voler se m'escapa anar a fer un cop d'ull a les notícies de darrera hora en un mitjà més o menys solvent. La Vanguardia, per exemple. I m'hi trobo un a tocar de l'altre (juro que no invento res) aquests titulars:

Bush advierte de una III Guerra Mundial si Irán logra tecnología nuclear (1)

Boadella: "Raimon tenía la contundencia de una paella valenciana mixta". Critica a la Nova Cançó por colaborar con "la gran patraña" del nacionalismo catalán (2)

El Nobel James Watson dice que los negros son menos inteligentes que los blancos (3)

"No me llamo José Luis", insiste Carod-Rovira en TVE (i 4. Mambo!)

Torno a posar el tap al diari, aparto de mi la pantalla i em prometo no beure més, si encara he de conduir una estona pel que em queda de dia.

APUNTS FIRALS

TAL COM SOM .— "la Fira de Frankfurt també ens ha presentat al món tal com som: una potent literatura en català que hi desembarca amb una notable força cultural al darrere, però que pertany a una comunitat autònoma amb febleses polítiques i comunicacionals", Ramon Tremosa

* * *

COSES QUE ENS AGRADARIA QUE PREOCUPESSIN ELS COL·LEGUES QUE AQUÍ ESCRIUEN EN LA LLENGUA DE MORATÍN Y CERNUDA .— "Imagina que Günter Grass no sortís mai a la televisió ni a la ràdio ni al diaris ni... Bé, doncs això passa al País Valencià amb els escriptors i intel·lectuals que han decidit escriure en català. Volies parlar de persecució lingüística, oi? Parlem-ne, doncs. I l’editora alemanya, sorpresa, escolta atenta una versió desconeguda de la situació del català (...)", El Llibreter

* * *

RETORÇAR L'ARGUMENT .— "(...) Esta exitosa operación cultural ha quedado, sin embargo, seriamente empañada por una mala gestión política. Las instituciones encargadas de preparar el programa oficial y de realizar la selección de invitados han irritado a muchos escritores catalanes, a los que escriben habitualmente en castellano y al propio responsable de la feria. Estos gestores institucionales han transmitido la impresión de que la cultura catalana en catalán no está en condiciones de presentarse en el ámbito internacional si no es a través del apoyo (e incluso las argucias) del poder político, empeñado en ocultar y excluir la cultura catalana en castellano. Ha resultado, así, que la presencia de los escritores catalanes en Francfort se ha podido confundir con una exótica rareza cuya exhibición se debe no a su valor literario, sino a su supuesta condición de fenómeno singular y legitimador de reivindicaciones políticas".

L'editorial d'El País (ara ja amb accent) de diumenge —no ens moquem amb mitja màniga— és una peça molt interessant a incorporar no a la batalla retòrica sinó a la ideològica. Apuntem la dada: els autors en català som afavorits pel poder, i al primer diari d'Espanya pateixen perquè no se'ns confongui amb una exòtica raresa.

* * *

SPEED .— "La fira, aquest laberint, consta de diversos pavellons, amb diversos pisos, amb diversos carrers a cada pis i amb múltiples casetes a cada carrer. Una descripció més elaborada ens acostaria perillosament a l'Aleph, de Borges. (...) Un dels llocs més al·lucinants és el pavelló on es reuneixen totes les agents literàries (faig servir el femení perquè elles són majoria aclaparadora). Ahir vaig anar a visitar la meva agent, Mónica, i les seves increïbles companyes, Tere, Txell i Anna. Tot just acostar-me a aquell lloc, l'aire es va omplir d'un rumor constant, un eixam de mil converses a la vegada, i quan vaig entrar al recinte, de sobte tot succeïa més de pressa. Viuen (i fumen) el doble que els altres. La zona de les agents s'assembla molt a aquest fenomen de l'amor modern anomenat speed dating: es tracta de trobades d'homes i dones on tenen cinc minuts per presentar-se, explicar-se la vida i, finalment, decidir si s'agraden o no. Les agents col.leccionen cites amb editors i altres agents, una darrere l'altra, s'expliquen vides de ficció i després esperen les ofertes", Jordi Puntí

* * *

REAFIRMAR-SE O OFERIR-SE .— "(...) la cultura catalana ha anat a Frankfurt a reafirmar-se, quan en realitat es tractava d'anar a oferir-se: no a convèncer-se a ella mateixa, sinó els altres. Qui s'ha de reafirmar és que no se sent gaire segur. Si la cultura catalana és tan universal com creu, ha de deixar de repetir-ho i ha d'aprendre a parlar a tots els públics", Enric Sòria

* * *

El bé més preuat: un seient.

* * *

ABANS .— El millor d'una fira: les hores abans d'obrir, quan hi entres d'estranquis i bades per entre gent enfeinada que clava, pinta, desempaqueta, neteja, penja, endolla... I et demanes com serà possible que d'aquí a unes hores s'obrin les portes i tot sigui a lloc i funcioni, i després tot acaba essent a lloc i (més o menys) funciona. En l'ambient sura una energia elèctrica amb voltatge senar, un pèl crispada però potent. No hi ha crits, però tampoc converses; la gent parla amb tu mentre respon al mòbil i saluda algú altre uns estands més enllà, tot alhora. És la vibració d'allò a punt de posar-se en marxa (que ja està essent, de fet), molt més atractiva que no pas la dilatada normalitat dels cinc dies de Fira o el vespre tristoi del desmuntatge.

* * *

"Hem de deixar clar que la presència a Frankfurt no és la iniciativa d'una administració, sinó d'una cultura" (José Montilla)

"L'escriptor en qüestió, que és català i per tant gat escaldat..." (Quim Monzó)

"El futur del llibre és el seu passat" (Gottfried Homefelder, president del Gremi alemany d'editors i llibreters)

* * *









QUE CONSTI QUE NO HO DIC JO, NOMÉS...

Baltasar Porcel, "El Llibre, el Cel i la Terra" (discurs de cloenda, en pdf)

Vicent Partal: "El fracàs de la fraternitat"

Com ens han vist a Frankfurt (entrevistes en vídeo, a VilaWeb Lletres)

A la BBC/Mundo, un exemple de com s'embolica una troca.

La Fira del Llibre de Londres 2007.

Una crònica paral·lela d'algú que hi toca.

El Llibreter hi era. En Subal també. I en Girbés, de Tirant al cap. I el Biel Mesquida i en JJ, que n'ha fet ja sis (o set) apunts.

Fregueu-vos els ulls: La Vanguardia ho beneeix.

Tangències frankfurtianes, via el llunÀtic.

COM SI DIGUÉSSIM A TOT CEL

UNIVERSALITAT I CULTURA

(...) Però una nació no és pas nada per a ésser closa –com volia l’ideal xinès o espanyol– per unes o altres muralles, sinó conversadora; servirà, com definia Mazzini, un ideal específic, però en final benefici de tots, i amb un relleu d’encuny religiós. Convindrà afegir que la millor revenja d’un poble que es trobarà, en el tomb dels dies alterosos, cohibit o bé captiu, serà l’arborament de la seva devoció universalista. S’ha parlat en els dies moderns del sagrat egoisme de les nacions. Sentiment d’amateurs si ho compareu amb la força ferrissa i el protagonisme implacable del poble hebreu. El qual, nogensmenys, va convertir el seu Déu exclusiu en Déu de tots en el captiveri, tot planyent-se sota les arbredes fluvials de Babilònia. El monoteisme, ori­gen del principat de la consciència, alliberador de l’esperit científic, causa eficient de la fraternitat humana, és la gran i vencedora resposta d’Israel a la persecució.

Hi ha un estil, en cultura, de neomaltusianisme, de vaga de fecunditat, i és l’endogàmia dels esperits, la instaura­ció del típic en una escaparata reverenciada. Ça com lla el particular no existeix si no és com a aturada supervivèn­cia d’una antiga característica més extensa, i comunament duta per immigrants. Gairebé res no és autòcton, sinó re­golfat. Hom no viu sinó de manlleus, d’una tàcita selecció d’encavallaments. És de mal suportar l’asserviment de la cultura a un prejudici polític de to sectari o a una educa­ció bel·licosa, amb contaminació de llurs essències i llurs procediments. En cultura són desitjables les invasions de l’excel·lent i com més millor; el perill fóra, si de cas, en una de sola; qui sap si provincialisme, encara. Defalleix l’espe­rit entre fronteres eriçades; i no li lleven, per si sols, gaire profit els més grans atributs del poder material, la vaste­dat, la força i el parpelleig ple d’amenaça.

Molt pot ésser reservat, en canvi, a una petita contra­da en aquestes riberes, si ens fem aixopluc de l’humà, re­fugi de l’universal. Convindria tirar al foc tota la vèrbola, tota la fatuïtat inconscient, tota la satisfacció gratuïta; però, després de tot això, depèn només d’una superior ten­sió espiritual que cap redreçament mai somniat no sigui pas impossible. I per atènyer aquesta tensió ens cal força més que la tutela coadjuvant que se’ns proposa d’una bibliografia científica, sobretot traduïda, i d’una art literària que voldria passar per senyorejadora i que rarament ha superat la pròpia antologia folklòrica. (...)

No em sé desconhortar de la nostra petitesa. Alguns dels pobles que han estat agents més subtils de la civilització conegueren igual o pitjor penúria pel que fa a la demarcació territorial i al nombre de llurs vivents. Però cal excel·lir, cal expandir-se endalt, i això no es guanya sinó per àrdua qualitat. En el pitjor del cas, preferiria la meva pròpia in­digència a la d’un veí. La diferència és que la meva no es resignaria pas definitivament a un motlle burocràtic sense substància o a un esperit felibresc en perpètua evaporació. Però la manera que te l’arbre de riure’s de la tàpia que tanmateix el defensa és de branquejar per damunt del camí, com si diguéssim a tot cel.

    Josep Carner, “Universalitat i cultura”, La Publicitat, 30 d’abril de 1935

EL PRAT

Perquè després diguin que els catalans no som irònics: el paio que atén (per dir-ho d'alguna manera) les cintes de recollida d'equipatges duu una armilla tres talles gran a l'esquena de la qual es llegeix, amb grans lletres fosforescents: CONTROL.

ANTILOGIA

La dansa de la vida quotidiana (de la vida normal, que diria en Màrius Serra) ens ofereix subtils delicadeses paradoxals. Fer tard a un funeral, per exemple. O aplaudir-hi una caixa.

INDOLÈNCIA

Fons Salvany/Biblioteca de Catalunya

Surto ran de vespre de la feina de parlar i tornar a parlar durant hores de noms i assumptes absorbents i inermes amb gent amb qui preferiria, ajaguts amb calma damunt l'herba, evocar les coses de què parlen Li Po, Ovidi, Ryo-Nen o R.S. Thomas. A casa, trobo un parell de missatges d'alumnes espantats perquè han de llegir Absència, i havent sopat i guanyat a Stuttgart m'assec caragolat al sofà de llegir, amb el llum nou encès, i les pàgines i els versos de la darrera part de Poesia em tornen a deixar parat, atent, agraït, expectant. Cap al final, hi retrobo la resposta al meu dia a la universitat, cosa que és més, molt més, del que puc dir de bona part dels llibres que tinc encallats a la tauleta...

AJAGUT VORA LA FONT

Estels del vespre, iniciats a penes,
canten la llei en òrbites serenes;
l'herbei lloa la pau en son murmuri,
mentre el gorgol i l'ennuec de l'aigua
em van aconsellant, en llur ciència,
per a les coses vanes, indolència.

O, dit amb un vers de Màrius Sampere a "Penombra":

Es va fent fosc, vaig aprenent.

COM SI

Silenci, que avui parla Monzó.

[A l'altre extrem, si teniu 2:20 per perdre, un macaco enxampat]

EL DIA D'AHIR

Esperava alguna mena de ressò, d'acte o campanya de remembrança col·lectiva, ahir, del darrer moment d'il·lusió i dignitat política compartides que aquest blocaire recorda al país, però veig que va ser en va (l'espera).

Senyores, senyors: ahir dia trenta de setembre va fer exactament dos anys que el Ple del Parlament de Catalunya aprovava, amb una amplíssima majoria i un debat tan civilitzat que a alguns ens va fer aflorar una punta d'orgull i tot, la proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Qui ens ho havia de dir, que després vindria tot el que ha vingut, que vint-i-quatre mesos després obviaríem la data perquè encara havíem d'estar pendents (gentilesa del recurs del PP) de l'equilibri de forces dels jutges al Tribunal Constitucional i no sabent si preferim que hi facin l'enèssima retallada i deixin tornar a casa el tolidet o que ens el declarin inconstitucional tout court i avall que fa baixada. No sé cap a on, però avall si més no.