EL DIA D'AHIR

Esperava alguna mena de ressò, d'acte o campanya de remembrança col·lectiva, ahir, del darrer moment d'il·lusió i dignitat política compartides que aquest blocaire recorda al país, però veig que va ser en va (l'espera).

Senyores, senyors: ahir dia trenta de setembre va fer exactament dos anys que el Ple del Parlament de Catalunya aprovava, amb una amplíssima majoria i un debat tan civilitzat que a alguns ens va fer aflorar una punta d'orgull i tot, la proposta de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Qui ens ho havia de dir, que després vindria tot el que ha vingut, que vint-i-quatre mesos després obviaríem la data perquè encara havíem d'estar pendents (gentilesa del recurs del PP) de l'equilibri de forces dels jutges al Tribunal Constitucional i no sabent si preferim que hi facin l'enèssima retallada i deixin tornar a casa el tolidet o que ens el declarin inconstitucional tout court i avall que fa baixada. No sé cap a on, però avall si més no.