ET FA RES SI ET MOSSEGO UNA MICA?

Som a Frankfurt. Presento molt breument una colla d'escriptors convidats a presentar, al seu torn, un llibre seu a un públic professional i internacional que se suposa que aquests primers dies hauria d'anar per feina, però la saleta és plena. Si els autors tenen poc temps (i se'n queixen, no sé si amb raó), jo encara en tinc menys, per la qual cosa he preparat tres frases sobre cadascun mirant de subratllar-ne aspectes que em sembla que poden ser atractius i he decidit fer jo els elogis que diria que incomoden (i desautoritzen) fets per un mateix. Els noms a presentar són prou diversos, i òbviament també ho és la consideració que les seves obres i biografies em mereixen, però m'han demanat una feina i miro de ser al més entusiasta i eficaç possible sense semblar apegalós. Quan arriba el torn d'Ell (bé, una mica després, perquè llavors havia sortit i com que no hi era hem hagut d'alterar sobre la marxa l'ordre pactat) parlo d'ambició i de projecte, dic coses bones i en gran part certes dels seus llibres, cito l'edició alemanya i la colla de premis i el consens de la crítica sobre aquest de què parlarà, menciono altres traduccions... i li cedeixo el micròfon. Llavors, davant d'una trentena d'espectadors i dos intèrprets que no deuen entendre gaire res, fa melós, mirant-me amb un somriure lateral mentre parla perquè tothom el senti: "Gràcies, Jaume, per la teva presentació. Espero que algun dia t'afegeixis a aquest consens sobre la meva obra que mencionaves", i somriu al públic i comença a explicar-los com sorgí el seu projecte. Em quedo astorat, sense saber o poder tornar-m'hi. És part de la gràcia, suposo. Penso a respondre-li quan recuperi el micro, a trepitjar-li la cua, a aixecar-me i sortir. Respiro, vaig descartant cada possible reacció. Transcric al quadern, això sí, les seves amables paraules. I em miro els ulls oberts d'un dels organitzadors, al fons de la sala, els ulls a terra dels col·legues a la primera fila, els ulls enorgullits dels catalans que passen i ens saluden a través de la paret transparent plena de noms d'escriptors i escriptores, bestioletes famoses del zoo de les nostres lletres.