DE REFLEXIÓ

POSTDATA ADVERSATIVA. Rellegeixo el que escrit abans en aquesta entrada al costat d'algunes perles antireflexives de les darreres hores i em fa por que tot plegat no soni massa boniquet i, doncs, inerme. Que quedi constància, ni que sigui en postdata, que la reflexió possible proposada també té les seves antítesis, potser poc importants però punyents i molestes com mosques borineres: una (aneu al 29 d'octubre, 3r. paràgraf: impagable), dues (punxeu al vídeo), tres, tantes com poemes serens i il·luminadors vulguem citar.
(...)



Cadascú reflexiona com li ve més de gust, o potser com pot. A mi m'agrada reservar-me una hora llarga, o una mica més i tot, apagar el mòbil, deixar a terra tot el que s'acumula a sobre del sofà, al racó de l'estudi, i seure-hi a repassar sense buscar res en concret algun almanac de saviesa i distància i paraules ben dites (per compensar). Avui tinc a sobre de la tauleta De tots els vents, selecció de versions poètiques de Miquel Desclot magníficament editada per Angle el 2004, i A book of luminous things, una antologia de poesia internacional a cura de Czeslaw Milosz. I me'n vaig a voltar, turista sense campanya, del Japó del segle VIII a l'Europa més propera...


Jo prou voldria
estar quiet per sempre,
com una roca.
Però aquest nostre viure
no admet que res s'aturi.

                             Yamanoe Okura (versió de M. Desclot)


BEAUVAIS

Veig al retrovisor, tot d'una,
la mola de la catedral:
les coses grans habiten les petites
per un instant.

                             Adam Zagajewski (versió lliure de JS)


L'esperança és en l'obra.
Jo sóc un cínic a qui per la meva fe
resta aquest més enllà.
Jo sóc un cínic que té fe en allò que fa.

                             Vincenzo Cardarelli (versió de M. Desclot)

TRADUCCIÓ, LECTURA

Torno de les sessions del "Cafè Europa" i del segon seminari de patrimoni literari i territori amb tot de dades i frases i idees escampades en llibretes, moleskines i fulls solts. Penso que hauria de ser capaç de garbellar-ho i enfilar amb tot plegat un parell de posts llarguets i el proper article per al Periódico, o com a mínim relligar-ho per a mi al quadern de tapa dura, abans que no se'n vagi avall amb la bufada del cada dia.

En tot cas, de moment, apunto ara i aquí en brut dues qüestions que no se me'n van del cap des que les vaig sentir. La primera, les dades que Andrej Blatnik va posar damunt de la taula al CCCB i després a Girona: als Estats Units són traduccions el 3% dels llibres publicats, a Anglaterra el 2%, a Turquia el 40%, a Eslovènia el 70%. Blatnik recollia l'obvietat que hi ha literatura que viatja i altra que no: la pregunta pertinent, és clar, és per què.

La segona qüestió, una frase breu, simplíssima però enlluernadora i, doncs, perillosa: l'afirmació d'Òscar Pujol embolcallat pel suposat modernisme barroc i bigarrat del palau Maricel, a Sitges: nosaltres llegim massa. I si resultés que sempre hem estat pocs (i ara no pas menys), els lectors? I si arribéssim a la conclusió que el foment de la lectura té més a veure amb la intensitat o l'aprofundiment que no amb l'acceleració i l'expandiment?

VE LA FI

FI

Ve la fi de tota cosa:
malaurat el que se'n tem.

La corranda se l'emporta
una mena de gemec,
la mirada, un punt de fosca,
la besada, un poc de fred;

la mirada, un punt de fosca
i l'amor, un fil de vent.

                                   JC

MEDIOCRITAS

Dijous a la nit escoltava Enric Casasses amb un narrador català de primera que no l'havia vist mai en directe i que va quedar literalment trasbalsat. Divendres a la nit, assegut a tocar del monument musical que es diu Maria del Mar Bonet, mentre Miguel Poveda desgranava les seves impressionants versions de Comadira, Ferrater o Marçal, a més d'un tema inèdit a partir d'un poema de Montserrat Abelló, Biel Mesquida em mormolava a l'orella, enriolat, que algú havia deixat escrit en un comentari anònim al seu bloc que "els Manzanos, Subiranes, Mesquides i tutti quanti" no som sinó uns mediocres amb data de caducitat. A la nit, a casa, entro a llegir l'anònim i per comptes d'enfadar-me penso que potser hi estic d'acord i tot: és clar que som mediocres, al costat dels Casasses, Bonets, Povedes, Comadires, Ferraters o Marçals en acció. El final del missatge em sembla entranyable: "Temps nous amb gent nova. S'ha acabat la mediocritat!". No sé de què em sona, aquest titanisme perdonavides de pati de batxillerat. L'endemà, encara, al CCCB, Adam Zagajewski m'acotxava, em confirmava en la meva daurada vulgaritat de lector, d'espectador admirat. Tots som mediocres, benvolgut Antes Muerta, segons cap a on mirem. I sort que en tenim. Passa només que alguns encara no se n'han assabentat, segurament perquè no miren enlloc que no sigui al mirall. Però això no és nou: és tan vell com l'enveja.

CONVITS

Ara fa cent anys, un 18 d'octubre com avui, potser també amb aquesta pluja a mig caure-o-no-caure, es clausurava a Barcelona el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Antoni M. Alcover n'havia encès la foganya cinc anys abans amb la seva "Lletra de convit", i no havia parat d'atiar-la amb el desplegament d'una colossal energia involucradora i amb bona part de les eixides per les terres de parla comuna que havien de servir després de base per a la redacció de l'impressionant diccionari adjectivat català-valencià-balear. L'agost de 1906, Alcover apuntava per exemple, "Cap a la Torre de Cabdella": El Jaume té una partida d’infants, vuit o nou, tots molt agradables i simpàtics. Els explicam el nostre objecte, i se’n fan càrrec tot d’una, perquè ja estan alliçonats de Mr. Saroïhandy. Van a cercar quatre o cinc nois i noies, i amb uns i altres començam l’estudi de la fonètica i de la conjugació. Aviat se distingeix per eixerida i entesa la Marieta, una filla de la casa, d’una tretzena d’anys. Conjuga els verbs amb una seguretat i un aplom admirables; no baubeja gens ni s’embulla cap mica i respon a l’acte. El Dr. Schädel també li demana moltes de coses de fonètica, i li respon tot d’una, fent un breu parèntesis a la conjugació. I llavò que no es cansa gota...

Ahir ens en va parlar Aina Moll a la sessió inaugural del cicle de conferències de commemoració del I Congrés, el de la magnífica foto que donava la benvinguda a l'exposició sobre Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, asseguts al davant de tot, a primera fila... Escriptors, lingüistes i promotors culturals vinguts d'arreu conjurats per una cosa tan bàsica, tan simple, tan embolicada avui (i aleshores): dir que la llengua de Llull és una i comuna i que vol ser gran i rica contra ningú.











[PD. Ah, si em disculpeu un consell, no us perdeu les cròniques que subal ha anat fent de la darrera Fira de Frankfurt: la d'avui mateix és reconfortant per als amics dels llibres i les lletres.]

ENDEMISMES

Basta amb una sola puça, un poll, un musclo zebrat: arriben a un hàbitat i en canvien l'equilibri, n'alteren per sempre l'ecosistema. Són espècies puixants que a partir de la seva aparició obliguen a invertir recursos i més recursos en una improbable eradicació. El primer que crida, el primer que esgarrapa, el que porta el primer musclo enganxat a la proa sempre troba després que els altres no haurien de fer-ho, i som la resta els que acabem gratant-nos. Demà, si baixo a comprar el diari, no podré evitar que em donin el vídeo en qüestió. Benvinguts a la trista província dels nous hàbits. Al sanedrí, algú somriu amb suficiència, qui sap si fins i tot convençut d'arribar a expulsar els romans. Mentrestant, potser encara ínfima i invisible, com les puces i els musclos, s'escampa la descreença: som cada vegada més nosaltres mateixos, que ens creiem menys el nostre vell, brut, dissortat hàbitat.

REGAL D'ANIVERSARI

(. . .)

PD. Mentre escolto la quinzena pista a I'm Your Man, la banda sonora de la pel·lícula-homenatge a Leonard Cohem, em trobo recitant amb Perla Batalla i Julie Christensen, com en un himne, We asked for signs, the signs were sent: vam demanar senyals i van arribar els senyals. I un calfred trist i fred em recorre l'espinada. Elles continuen:

I can't run no more
with that lawless crowd
while the killers in high places
say their prayers out loud.
But they've summoned, they've summoned up
a thundercloud
and they're going to hear from me.

I després enfilen amb força la tornada:

Ring the bells that still can ring
Forget your perfect offering
There is a crack in everything
That's how the light gets in.

SINGULARS I UNIVERSALS

Ja hi ha logo i lema per a la participació com a convidats d'honor a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 (i ara fa una estona, en entrar al metro a l'estació de la Messe, ja he vist el primer cartell en alemany anunciant-ho).

En paral·lel, avui també obrim aquesta porta de presentació (de moment en tres llengües, aviat en deu) de la literatura catalana.

FUTBOL I SUPERIORITATS

"El futbol és superior a totes les altres arts". I no ho dic jo (ni tan sols Lolita Bosch, Josep M. Fonalleras, Sergi Pàmies, Jordi Puntí, Màrius Serra o Ramon Solsona): són paraules de Chico Buarque, músic i novel·lista de llarg recorregut. Per això, n'estic segur, a protocol del Futbol Club Barcelona fa dies que miren de fer entrar el clau multitudinari i expansiu dels autoconvidats per la cabota tristament realista de la capacitat de la llotja del Camp Nou la nit del proper 31 d'octubre. "Res no es pot comparar a un regat de Garrincha", sosté Buarque. Doncs mira, em temo que sí: uns quants centenars de càmeres enfocant-te, per exemple.

EL DIA

HERBSTTAG

Herr, es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß.
Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren,
und auf den Fluren laß die Winde los.

Befiehl den letzten Früchten, voll zu sein;
gib ihnen noch zwei südlichere Tage,
dränge sie zur Vollendung hin, und jage
die letzte Süße in den schweren Wein.

Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr.
Wer jetzt allein ist, wird es lange bleiben,
wird wachen, lesen, lange Briefe schreiben
und wird in den Alleen hin und her
unruhig wandern, wenn die Blätter treiben.

                                 Rainer M. Rilke


DIA DE TARDOR

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l'estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna'ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d'aquí d'allà, mentre les fulles giravolten.

                                 (traducció de Joan Vinyoli)

TOT ( O RES)

"Tot el que tenim..." Ho diu llepant les tes amb delectança. Tenir, no tenim res. Si de cas, tot allò amb què coincidim.