MONEDA A L'AIRE

Avui, per variar una mica el menú, tenim ball per comptes de cançó. Però quin ball...

Bon dissabte.

D'ELEFANTS

Sortint d'un seminari sobre identitats nacionals, un professor israelià m'explica un acudit noruec que d'alguna manera perllonga i alleugereix el debat a l'aula. És un congrés internacional sobre elefants. La primera ponència la fa un professor alemany, i la ponència es titula "Breu història de l'elefantisme (en 12 volums)". Després intervé un catedràtic francès: la seva conferència es titula "L'elefant i l'amor". Llavors intervé un professor israelià, que llegeix una conferència sobre "Els elefants i el problema israelià". Al final, arriba el torn del professor noruec. La seva ponència es titula "Noruega i els noruecs".

GENIUS LOCI

Com molt bé va apuntar Carlo M. Cipolla, l'estupidesa és universal. Però no menyspreem la capacitat de les diferents cultures locals per introduir-hi nous matisos.

ASSAIG D'HOMENATGE A ALFARANJA *

* Publicat a El Periódico el 25-II-2000, amb motiu dels quinze anys de la mort de l'escriptor.

Als anys setanta, en aquest país més aviat escarransit que ell convertí en Alfaranja i que altres anomenen el País de l’u (una ciutat, un club, un diari, una oda, un president), Salvador Espriu va ser l’escriptor indiscutit, malgrat la seva fama de solitari antipàtic, el seu hieratisme en públic i el tòpic d’hermetica de bona part de la seva obra. Però Espriu venia del temps mític d’abans de la Guerra, havia travessat amb dignitat el desert de la postguerra, havia tingut l’encert als seixanta de proposar un diàleg civil en vers que el convertí en referent peninsular i multiplicà les seves traduccions i, sobretot, representava una aposta de solidesa en els anys enterbolits de la Transició. I aquest seu paper tutelar damunt de la cultura literària catalana va mantenir-se durant anys, fins al punt que en la seva mort, l’any 1985, vam assistir a un impressionant dol col·lectiu en què polítics, actrius, professors d’universitat, mestres i lectors de bona fe competien per inflar una mica més el globus d’una fama que, afortunadament, tenia ja (i té) prou aire per volar ben amunt i per molts anys tot sol.

Però així com la figura d’Espriu serveix per parlar de l’escriptor públic que durant uns anys ho va arribar a ser tot, també serveix per il·lustrar el purgatori que han de passar els grans noms abans d’assolir el seu espai més o menys definitiu al panteó corresponent. Així, els poemes d’Espriu van desaparèixer de seguida de les citacions públiques, els seus llibres ara costen tant de trobar com els de qualsevol altre i l’edició crítica de les seves obres completes (sota la direcció de Rosa M. Delor) avança amb el pas atortugat de les grans obres filològiques en petits països amb llengua impròpia. Però potser tot plegat no l’hauria estranyat gaire, a ell, gran satíric, un gran amonestador i, alhora, gran elegíac.

Nascut el 1913 a Santa Coloma de Farners, on el seu pare exercia de notari, Espriu fou a tots els efectes un escriptor de l’Eixample (la família es traslladà de seguida a Barcelona) amb una pàtria mítica ideal a Arenys de Mar, d’on venia la família paterna i on les estades puntuals de l’infant esdevenen territori literari amb temps suspès i nom transposat: Sinera. Nen de pis amb mala salut que arrossegarà tota la vida, escolaritzat en castellà durant la dictadura de Primo de Rivera, el seu primer llibre (en edició pagada pel pare de 110 exemplars dels quals no se’n va vendre ni un) són de fet unes proses bíbliques en castellà, Israel. Després fou alumne de la mítica Universitat Autònoma dels anys trenta, on conegué entre d’altres el seu caríssim Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i aparegueren Laia (1932) i la primera edició de Les hores (1934), fins al cop de la Guerra Civil: hi ha el jove Espriu que abans del trenta-sis ja és un notable prosista (autor dels extraordinaris contes d’Ariadna al laberint grotesc) i el Salvador Espriu esqueixat que, immediatament després del conflicte, perd el pare, entra a treballar per sempre en una notaria i es concentra en la producció dramàtica (amb la significativa Antígona de 1939 i amb el monument a la llengua catalana que representa, el 1948, la Primera història d’Esther) i poètica (amb Cementiri de Sinera, de 1946). De fet l’obra d’Espriu, com ha remarcat Víctor Martínez-Gil, creix en el diàleg entre recerca de la diversitat (de gèneres, de tècniques, de veus) i aspiració a la unitat. De l’intimisme metafísic de bona part dels seus versos, per exemple, a la clau patriòtica i civil en què serà sobretot llegida la seva poesia durant els seixanta, Espriu és una bona mostra de com els grans escriptors poden “dir” coses distintes i complementàries a diferents públics al llarg del temps. Artesà de la llengua pròpia fins a l’extrem de consagrar-s’hi, lector culte i tenaç que guarní de transcendència el seu diàleg amb la cultura, escriptor ambiciós que no renuncià al projecte ni a l’intel·lecte, Salvador Espriu senyoreja en la literatura catalana del segle XX, a l’espera del veredicte de la roda del temps.

© Jaume Subirana, 2000

i 170 més...

TAMBÉ

Article del pintor Joan-Pere Viladecans.

L'esplèndida entrevista amb Espriu de Joaquín Soler Serrano ("A fondo", 1976), sencera.

AI, JEAN-LUC

Una altra excel·lent notícia cantada en català, amb disc nou acabat de sortir al carrer.

Bon dissabte.

SOBRE LA FOTO

La veritat és que ahir quan vaig penjar la foto de l'expresident Aznar a Oviedo ho vaig fer amb un somriure d'orella a orella però amb la idea de deixar-la un parell de dies i treure-la, i sense pensar que tindria als mitjans el protagonisme que sembla que està tenint. Tant, que Vicent Partal, bon periodista acostumat a llegir no entre línies sinó rere les línies, hi veu una possible maniobra de distracció. I el Joan-Josep Isern, un exemple més de conyeta nacional. No ho sé... Compartint el patetisme que Partal veu en el personatge, a mi el senyor Aznar no em sembla que visqui tan fora del món. Que l'expresident espanyol dels tres mil abdominals i de la guerra d'Iraq sigui una persona rabiosa i maleducada ja ho podíem haver intuït, però en el fons no té més importància. El que per mi el fa significatiu com a icona encara present i encara evocada als mitjans i a l'imaginari conservador és fins a quin punt retrata (i doncs delata) dos corrents subterranis (dues pulsions) amb una intensa força en la societat espanyola d'avui: d'una banda l'autoritarisme (amb el seu germà bessó, el simplisme), de l'altre l'egotisme (egotisme social o nacional: Espanya no deixa mai de parlar d'ella mateixa i de medir els assumptes en funció del seu lloc a la foto). Dos corrents subterranis i un detall evident: les males maneres. Tot plegat, ho veig resumit en aquesta foto. Potser també per això ha tingut tant de ressò. O potser la manera correcta de prendre'ns la imatge sigui amb el punt de distància de l'humor de Forges que la Núria ens recomana en un dels comentaris...

DE PORC I DE SENYOR

El Distinguished Scholar in the Practice of Global Leadership de Georgetown U. anava avui convidat a la Universitat d'Oviedo, i sembla que s'hi ha expressat com un líder elegant i subtil.

EN EL FONS

En el fons la gent (la bona gent, que diria aquell) pensa que els escriptors som uns penques. Qui sap si no deuran tenir raó.

EL DESIG ES TORNA CENDRA

(...) Aquests dies hem de fer gresca, per més que la nostra societat en faci tot l’any. Ens hem de disfressar, per més que anem disfressats tot l’any. Ja res no té sentit, ni el dijous gras, ni el carnaval. Però la inèrcia d’aquests costums més o menys disbauxats perdura. El que no perdura, en canvi, és la inèrcia de la quaresma, la santa quaresma, com en deien quan jo era petit, ni perdura, més enllà del petit ramat de les velletes parroquials i dels professionals de la fe, el dimecres de cendra.

El dimecres de cendra dóna pas a la quaresma, n’és la porta. A la missa matinal, el capellà fa una creueta de cendra al front dels fidels —alguns potser amb ressaca— per recordar-los una cosa ben senzilla que el nostre món sembla voler oblidar: que som pols i que en pols ens convertirem. Pulvis es, et in pulverem reverteris (ets pols, i a la pols tornaràs), deia el capellà del col·legi, mentre ens tintava el front amb la cendra grisa i trista. Després, tot el dia, anàvem amb la marca polsosa al damunt. I començava la penitència, quaranta dies al desert per preparar el sacrifici de la setmana santa que tenia, esclar —altrament hauria estat insuportable—, el final feliç de la resurrecció. Històries passades, costums esvaïts. Un oblit caigut com un pesat teló sobre aquestes coses mentre ens realcen, quan toca, en els mitjans, el ramadà. Quan comença, ens l’expliquen, en fan reportatges, com si ens el volguessin vendre. Quan comença el ramadà, és notícia. En canvi, la quaresma, que és el ramadà de la nostra cultura, es considera una nosa vella i antiquada. El ramadà mola, la quaresma no, què hi farem.

Però per mi no quedarà. Jo vull defensar la poètica de la quaresma i la del dimecres de cendra, una altra cosa és que dejuni i practiqui l’abstinència i que vagi que m’empolsin el front. Però no m’agrada perdre aquestes fites tradicionals que marquen la nostra cultura. La poètica de la quaresma és la poètica de l’austeritat. La poètica del despullament, la del silenci. [+]

Narcís Comadira, "Dimecres de cendra"

VERS TROBAT

Sempre ens reserven alguna sorpresa, els encants. A Tel Aviv són a la part baixa de la plaça de Zina Dizengoff. L'altre dia, badant per allà, hi vaig acabar comprant uns llibres vells i a dins d'un, plegats amb dos plecs i picats a màquina de les d'abans, tot i que sense signar, hi vaig trobar uns versos curiosos i prou intemporals que, traduïts, vénen a dir:


L'INDEPENDENT

Quan bordes com un gos,
admets que l'amo et cridi
i menges arrupit,
com vols que no et convidin
a dur-los el bastó
si tires en un premi?
Ho trobo divertit,
que rimis i roseguis.

LA PREGUNTA

Avui tinc un acte en terra d'infidels, que diria Verdaguer, per explicar lo nostre. I sé que sempre acaba sortint (abans de, al final, amb les copes, en confiança), la inefable pregunta. Per això va bé estudiar com s'ho fan els col·legues de referència. En aquesta entrevista per a un mitjà català en Joan-Daniel hi anava a parlar del seu avi rus i del llibre (Els taxistes del tsar) que li havia dedicat. Tot i així la pregunta arriba. I ell se'n surt amb la combinació d'un dolç dribbling ingenu i un directe al sentit comú:

Podent escriure en francès, sempre ho ha fet en català. Per què?
Aquesta pregunta la faríeu a un barceloní o a un lleidatà? Escric en català perquè sóc català… Si els catalans no escrivim en català, qui ho farà?

Conec millor la vida de Frederic Mistral o de Pierre Benoit que la del meu avi rus. Sé que es deia Mitrofan. Els russos pronuncien Mitrafán. Mitrofan Tikhonovitx Bezsonov. Com tots els russos, tenia tres noms. El seu, el patrònim i el nom de casa. Va néixer el 7 d’agost del 1901 segons el calendari julià, és a dir el 20 d’agost segons el nostre. Venia de Voronej.

Son pare es deia Tikhon; sa mare, Anna Grigorieva; el germà Leonid (pronuncieu Leanít); les germanes Anna i Olga. Un avantpassat havia estat sacerdot. Sens dubte li havien posat Mitrofan per homenatjar sant Mitrofan de Voronej, un dels més il·lustres jerarques de Rússia que havia donat el seu nom al major monestir de la ciutat.
El meu avi rus es va morir set anys abans del meu naixement, però sempre m’ha complicat la vida.

Quan jo era petit, els altres mainatges es mofaven de mi cridant Mertutzov o Konykunov. No vaig saber escriure el nostre nom fins als vuit anys i encara avui no passa una setmana sense que m’interroguin sobre els meus orígens. D’on surt aquest home que parla una mixtura afrancesada de mallorquí i empordanès?

Joan-Daniel Bezsonoff, Els taxistes del tsar (Empúries, 2007)

SI AVUI ÉS

el segon diumenge de febrer, al migdia podem anar al cementiri de Sant Gervasi.

Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Joan Maragall

IGNASIANA

Si no el coneixeu, ja esteu sortint a comprar (o engegant la màquina per descarregar-vos) In a sentimental groove, amb un Cant dels ocells i un Desembre congelat per no oblidar-se'n, d'aquells que fan companyia en viatges llargs o en tardes sols a casa.

Bon dissabte.

GLUPS (I GRÀCIES)

Una visita al comptador de la casa em permet assabentar-me que el F l u x és a hores d'ara dalt de tot del directori de Google a l'apartat de weblogs literaris en català, en excel·lent companyia a més. Glups. Però bé, diu que qualsevol moment és un bon moment per donar les gràcies, sobretot per les coses que devem. I aquest bloc sense lectors no tindria cap sentit. A tots els que passeu pel F l u x, doncs, amb el PageRank engegat o no, els vuitanta-un herois de la Legió d'Honor al capdavant, el meu agraïment per la vostra curiositat, per la paciència i per la confiança. I fins demà.

SAGUES I SAGUETES

Escriu Milan Kundera a Le rideau (El teló): "Penso en Islàndia. Al segle XIII i al segle XIV una obra literària de milers de pàgines hi va néixer: les sagues. Ni els francesos ni els anglesos no van crear en aquella època una obra comparable en la seva llengua nacional! Meditem bé el que això significa: el primer gran tresor de la prosa d'Europa va ser creat al país més petit, un país que avui té menys de tres-cents mil habitants."

Sí, algú podria parlar al gran assagista txec de Llull i de les Cròniques, però ara no hi fa res: es tracta de subratllar que partint de l'ideal europeu kunderià d'el màxim de diversitat en el mínim d'espai, aplicant la idea del doble provincianisme (o veguerianisme, tant és) dels petits i dels grans, el català i la literatura catalana també podrien fer l'esforç de buscar un camí en el gran context, enllà del càlid fogar autàrquic i de la inútil i pesada batalleta antiespanyola.

FORMES

Mostra'm un sol angle recte a la natura. No sé per què en diem cultura: n'hauríem de dir angles rectes.

ALEGRIA DE L'ABSTRUSITAT

Hi diu "Zonificació de l'àmbit del sistema tarifari integrat". Algú devia pensar que si hi posaven "Preus per zones" no quedava prou científic. Ara, això sí, el cartell ho tradueix just a sota a una llengua més universal, per si un regidor del PP o de C's agafa un dia el metro: "Zonificación del ámbito del sistema tarifario integrado". Igual d'abstrús però amb exèrcit, que diria Max Weinreich.

QUATRE I TRES SOM VUIT

Són quatre joves a taula, una parella i dues amigues, però a més hi ha dos mòbils en marxa, pels quals els de la banda de la paret parlen i parlen mentre continua la conversa general que només no puc seguir perquè no entenc la seva llengua, i a més hi ha encara un cotxet amb un nadó que remuga en el dialecte universal en què remuguen els nadons i que la mare no deixa d'amoixar mentre pica displicent algun tros d'amanida i xerra i xerra amb la resta de la taula. Són, doncs, quatre comensals i tres més, com a mínim (sense incloure el pobre de la taula del costat que ha hagut de plegar el llibre, que s'assembla tant a mi). I per si dubtava que les aparences enganyen en un moment determinat la noia que menja i parla pel mòbil alça mirant-se les altres dues la llarga ungla de gelatina del dit índex, inclina la mitja melena rossa, s'allunya l'aparell de l'orella i somrient el sosté alçat al mig de la taula com una santa forma sobre els plats de pasta fumejant perquè la resta puguin dir alguna cosa que deu ser urgent a qui sigui que no ha pogut venir tot i que és ben bé con si hi fos, en aquesta taula nostra tan íntima i tan ben aprofitada.

(Si voleu informació sobre SHHH!, aneu aquí.)

ARRELA I FLOREIX

(Per al Joan Josep, com si el recités son pare)

LES ESTRELLES

El cel és un camp
ple de meravelles;
l’ha llaurat el Sol,
la Lluna és qui el sembra.
La llavor que hi cau
tot seguit arrela;
arrela i floreix,
cada flor una estrella.

Quan apunta el Sol,
les flors se repleguen;
quan el Sol se pon,
totes s’esbandeixen.
Des de dalt del cel
guaiten a la terra;
cada infant que dorm
una estrella el vetlla.

              Apel·les Mestres

MANERES

Escriure d'una forma prou flexible perquè ho canti un Sinatra, un Presley, un Williams o, enfotent-se'n, Nina Hagen i els Sex Pistols, i que fins i tot les escomeses acabin sent homenatge. I recordar que tot plegat és ja traducció –és a dir versió– de Paul Anka d'una cançó francesa, "Comme d'habitude", composta per Claude François i Jacques Revaux, amb lletra inicial de Gilles Thibault.

Bon dissabte.

EX AVARITIA

Té un cor bancari: amb caixa forta d'obertura retardada, comissions per qualsevol cosa i baix interès.

L'ESCRIPTORA, EL BIBLIOTECARI I UN AMIC

Ahir em vaig trobar la Tina pel carrer, a prop del mercat. Jo anava a dinar amb un amic estranger i la conversa va haver de ser breu, però quan ell (un emprenedor i "descoordinador" 2.0 canadenc) em va preguntar qui era aquella noia em va agradar explicar-li que una de les bones escriptores del país, que l'havia coneguda a la xarxa seguint el rastre d'un aeroplà, que gràcies a la xarxa m'assabento ara de coses de la seva família ampliada i que té el do de parlar amb lleugeresa i intensitat de coses que altres converteixen en pesades i banals. Havent dinat vaig tornar a casa i, finalment, vaig tenir una estona per endreçar la bústia i obrir tot de missatges endarrerits. I n'hi vaig trobar un que començava:

Un dia vaig anar a la biblioteca però no per buscar-hi informació en quatre enciclopèdies diferents i després fotocopiar-les per poder fer-ne un treball. Hi vaig anar un dia de vacances d’estiu que m’avorria, suposo, perquè els bocins d’estiu que no passava a la Conca m’avorria i molt, per molta platja que tingués a tocar de casa. I des d’aleshores la meva pell blanca va començar a preferir els racons ombrívols de Can Manent, la biblioteca municipal. Jo no devia tenir encara tretze anys i el bibliotecari, en Martí, tot seriós, em feia respecte [+]

I vaig recordar que ara fa un parell de dies havia llegit aquella notícia (una notícia més, un escriptor menys) i que no vaig saber com fer-me'n ressò, com enllaçar la coctelera buida d'ara endavant. Però la Tina ho lligava tot per a mi, i he escrit al meu amic canadenc dient-li que sí, que els nous agents digitals som un creuament d'escriptors, agitadors, explicadors i bibliotecaris, i que en la immensitat transparent de la xarxa molts destins invisibles s'acaben creuant com la gent als carrers i als prestatges de ciutats i llibreries allunyades.

TAST A L'AVENÇ

El número de L'Avenç de febrer, acabat d'aparèixer, a més d'un desplegament sobre Quim Monzó amb peces de Margarida Casacuberta, Manel Ollé, Simona Skrabec i Jordi Puntí, inclou a l'apartat "Bitllet" una selecció (i reducció, com quan cuines) dels primers apunts del Far de Jaffa.

APARER

La realitat no es revela, es relleva.