GUITARRA, HARMÒNICA I VEU

Us devia la cançó d'ahir, i un cert canvi de to.



Ep, i no us n'oblideu.

ANTINACIONS

Seguint amb el tema d'ahir, la reacció a El Mundo (què voleu, era un dels dos diaris que hi havia a l'hotel) va ser espectacular: a banda del destacat de portada, dedicaven al tema quatre (4) pàgines interiors, un reguitzell d'articles d'opinió i el seu editorial-bumerang, amb l'imaginatiu títol de "La dignidad de los españoles". Però pel meu gust el millor era el títolet de substrat racista (o essencialista, o nacionalista, si ens fa por segons quin vocabulari) que col·locaven a la foto del President Montilla i Johan Cruyff, just al mig de la portada: "De catalán a catalán". Com diu el compañero Pedro J., "Uno nació en Iznájar, Córdoba. El otro en Ámsterdam, Holanda", i això deu ser òbviament una tara que els incapacita i desautoritza. Ell, que va néixer a Logroño, ho sap prou bé. A ca l'ABC es devien sentir superats pel flanc essencial, i avui dissabte han reaccionat tornant-s'hi amb un titular de portada que parla del "frente radical catalán", pura essència informativa. Amb aquest llebeig, val a dir que ahir Juan José Millás tancava el seu bitllet ("Materias oscuras") a la contra del "diario global en español" líder de la suposada progressia amb aquestes paraules: "Por cierto, que cuando a una nación se le niega el estatus de nación deviene inevitablemente en una antinación (o sea, pura materia oscura). ¿Es preferible tener de vecina a una nación o a una antinación?".

FRANC I DIGNE

"Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. [...] Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social."

Em sembla una bona notícia i una iniciativa excel·lent que dotze diaris del país (entre els quals La Vanguardia, l'Avui i El Periódico, i curiosament no El País) s'hagin posat d'acord per publicar ahir el mateix editorial, sota el títol "La dignitat de Catalunya". I com que a grans trets el subscric (i tant que "Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola"!), no me'n sé estar d'enllaçar-lo des d'aquí i recomanar-vos-en la lectura, per si també us passa que no sou usuaris habituals d'editorials.

D'altra banda, han estat també prou interessants les reaccions dels partits del país (incapaços de fa mesos, ells per la seva banda, de dir una sola cosa digne en comú).

LOCALS? DONCS, GLOBALS

Un dels nusos que als estudiants de català (i a molts catalanoparlants!) els toca desfer en l’aprenentatge formal de la llengua és el de l’ús del doncs. Col·loquialment, i fins i tot per escrit, molta gent tendeix a atorgar a la conjunció un valor causal, mentre que hauria d’expressar conseqüència o conclusió.

Dies enrere, arran de l’atorgament del premi Llibreter de narrativa 2009, Ada Castells plantejava en un article una certa dicotomia entre l’obra guanyadora, Winesburg, Ohio, de l’autor nord-americà Sherwood Anderson, i una de les finalistes, Olor de Colònia, de la berguedana Sílvia Alcàntara. Tal com apunta Castells, tots dos llibres fan localisme, però la novel·lista i periodista venia a dir que sembla que el d’un nord-americà quedi més guai que el nostre.

No sé si això és sempre així (se m’acut que avui al sector alimentari i al futbolístic, per exemple, passa més aviat a l’inrevés), però temo que literàriament per la nostra banda no hi ha gaire alternativa a la relació il·lativa del petit al més gran. Vull dir que som locals i per tant globals, no pas locals perquè som globals. Pot semblar un joc de paraules però no ho és: aquí hi ha primer un ou i després una gallina. Visca doncs el localisme, perquè en un cert sentit avui només es pot ser local. O la millor manera de ser global, d’accedir a una globalitat diguem-ne més sana, és gràcies o a través de la localitat, de la localització i, doncs, l’arrelament. Això, els que llegim llibres ho sabem fa temps perquè hem visitat el món del més enllà sense sortir d’Amherst gràcies a Emily Dickinson, hem entès l’antisemitisme europeu als anys trenta sense sortir de Ferrara gràcies a Giorgio Bassani, hem après els riscos de mantenir una promesa entre esperits a Comala de la mà de Juan Rulfo. Tots locals i, doncs, globals. En aquest sentit, Sílvia Alcàntara i el seu editor (Edicions de 1984) poden estar encantats d’haver posat la nostra Colònia al costat de Winesburg: per simples proporcions de les literatures respectives això és molt. I benvingut sigui el premi Llibreter que ens permet de fer-ho. Una altra cosa fóra si resulta que els jurats estableixen categories de localitat. Però aquest, com deia aquell, ja és un altre tema.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 18-XI-09
Versión en castellano

IMPORTÀNCIES

Quan dic una cosa, de seguida perd la seva importància definitivament; quan l'escric, també la perd sempre, però de vegades n'assoleix una de nova.

Franz Kafka, Diaris [juliol de 1913]

MIRANT EL CEL

Sortir a veure la posta damunt del mar, com a Ciutadella o a Finisterre, aquí amb un fons de pneumàtics rodant sobre l'asfalt, de petites pilotes de goma picant a les pales de fusta, d'onades llenegant per la sorra molla, de noms cridats en llengües que encara no entens. I, mentre a l'horitzó la llum ataronjada es va ficant a l'aigua, tenir la impressió que sé que aquests dos homes d'aquí amb roba blanca d'esport el que em diuen, com a l'apòstol, és "Tu, galileu, per què t'estàs mirant el cel?".

SILJE & AL

Sé que des dels temps dels indescriptibles Pimpinela la paraula duet fa regirar una mica les entranyes, però també n'hi ha que funcionen d'allò més bé. És clar que amb Al Jarreau i Silje Nergaard... Salteu-vos si voleu la tonterieta del primer minut i apugeu el volum, que no sé per què però el de l'enregistrament és molt baix. I us proposo que avui tots plegats fem com que no llegim els diaris i ens apuntem a la tornada, que és dissabte: We should be happier by now.





Aquí teniu de propina un dels temes que més m'agraden de la vocalista noruega, un standard dels anys trenta que també han versionat gent tan diversa com Art Garfunkel, Carmen McRae o el gran Fats Waller, que ara sona sempre com extret d'una pel·lícula novaiorquesa de Woody Allen... La música és de Hoag Carmichael i la lletra, bastant inspirada, de Frank Loesser, el de Guys and Dolls.

CAMINS

He passat anys buscant alguna autoritat, si més no una citació, per justificar-me. Ara per fi n'he trobat una. Diu que ho va dir el rabí Nahman de Breslov (o Breslev): “No demanis el teu camí a ningú, sobretot a qui el coneix. Llavors ja no et podries perdre”. Doncs això, que no es demana el camí.

COM QUE

Puntualitzem Isop (o el seu versionador català). L'adagi no hauria de sostenir que "La guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes", sinó que "La guineu, com que no les pot haver, diu que són verdes". Perquè tant col·lectivament com individualment és la impossibilitat, no la inoportunitat puntual (la porta barrada, no la porta que no sabem si podrem obrir), el que genera nou repertori.

DEBAT D'IDEES

Un, posem-li Albert, li diu a l'altre: "Per a mi les persones totes juntes són l'horror, i en canvi d'una en una no n'hi ha cap que no trobi interessant". L'altre, posem-li Claudi, li diu a l'un: "És curiós, a mi em passa just a l'inrevés: només en el que fan totes juntes, hi trobo l'interès". La gràcia és que les idees poden compartir segle.

A MITJANIT

Aquesta nit cantava al Palau (amb perdó) la meva Cassandra predilecta. No consta que tingui el do de profecia, però a canvi els déus li van atorgar una de les millors veus del jazz vocal d'avui, amb un registre que pot arribar a ser estranyament greu i dolç alhora, com una conversa o una confessió en hora molt tardana.

EN PLA SE'N VA

Ara fa noranta anys, per aquestes dates, Josep Pla apuntava (o se suposa que apuntava) al seu quadern la proposta que li acabava de fer Romà Jori, director de La Publicidad, per anar-se'n a París com a corresponsal del diari. L'escriptor i periodista no va dubtar gaire ("Mentiria si digués que no estic content –a pesar de la por que em domina de fer-ho malament, de la seguretat que en tinc", escriu) ni va trigar gens a dir que sí, enmig d'una educada no reticència general ("Els amics de la penya –i de la redacció– no semblen pas gaire reticents, i si ho són no me n'adono") i de la satisfacció de la família... Però allò que el llançà al món havia de tenir una trista conseqüència que al 1919 Pla no podia preveure: implicava que d'aquí a un parell de dies ens quedarem sense BloQG. Per no marxar sense dir adéu després de fer-nos companyia digital durant mesos (des d'aquella grip tan forta de l'any passat), la gent de Xarxa de Mots, amb Jordi Palou i Ramon Torrents al capdavant, proposen un comiat in situ de la iniciativa, amb la col·laboració de la Fundació Josep Pla, i estan organitzant una anada a Palafrugell dissabte 28 de novembre. Si us hi voleu afegir, aquí en teniu els detalls.

La notícia a VilaWeb (16-XI-2009).

UNA DE PIRATES?

Si sou dels que les històries de bons i dolents les preferiu en blanc i negre, aquest documental titulat "Terra de pirates" [22', en anglès] us farà mirar-vos des d'un punt de vista bastant diferent al dels grans mitjans espanyols el que està passant a Somàlia, a l'anomenada Banya d'Àfrica.

I la mateixa productora (Journeyman Pictures) ha elaborat també aquest altre reportatge més breu, subtitulat a més en castellà, que hi afegeix mirades (i revelacions) tan insòlites com les dels empresaris (per dir-ne d'alguna manera) turístics de la zona una mica més al sud, a la costa de Kenya. Si hi podeu dedicar una estona, veureu que són dos bons exemples d'allò que cadascú pensa les coses des d'allà on se les mira. I les llaunes de tonyina a casa de tots.

UN CRUYFF AMB GASOSA

La veritat és que som un país estupendo. En Fonalleras ho diu la mar de bé:

Ahir es va presentar el nou seleccionador del combinat nacional català, que és una manera una mica estrambòtica de parlar del grup de futbolistes nascuts a Catalunya que una vegada l’any, de forma habitual per Nadal, representen la possibilitat que una selecció catalana tingui presència en el panorama internacional. Això, com ja sabem, no passa de ser una funció teatral, i és per aquest motiu que dic representen. És a dir, ajuden a crear una ficció segons la qual aquest equip és viu i respira. Són 90 minuts de vodevil –a vegades d’alta comèdia, en funció del rival– que funcionen com a reclam turístic i folclòric i que tenen poc a veure amb el futbol. Són 90 minuts de miratge enfront dels reals 525.600 que té l’any, la majoria dels quals (si descomptem els entrenaments nadalencs) transcorren sense que la selecció catalana sigui res més que una samarreta penjada en l’habitació de joves independentistes.

Per fer front a aquest desert, la Federació ha decidit contractar Johan Cruyff com a director de la funció, una situació similar a la que es donaria si la Coordinadora de Pastorets de Catalunya decidís, amb tots els respectes, que Peter Brook fos l’encarregat del muntatge d’enguany. [+]











Un altre punt de vista raonable: el de Josep M. Terricabras.

AL FAR

Tal com haureu deduït de les darreres entrades si teniu la paciència de passar-vos per aquí amb una certa assiduïtat, l'autor d'aquestes línies ha sortit una temporada a prendre la fresca (bé, no exactament la fresca, de moment) a un país i a una llengua i a un fus horari propers però prou diferents. De tota manera, la idea és que el F l u x no s'aturi. I per tampoc no enterbolir-lo gaire, he estrenat el Far de Jaffa, que fins al meu retorn recollirà algunes impressions de visitant (més que no pelegrí) a la terra per a tants santa.

Si m'hi voleu venir a llegir, hi sereu benvinguts. Aquí a la dreta, a més, a sota de la promo amb la coberta de Que no mori la llum..., hi anirà apareixent el títol de cada darrer apunt del nou bloc, com el senyal titil·lant d'aquest far a l'altra banda del mar nostre.

MANIES

Un quadre tort molesta i fa patir com una falta d'ortografia al títol. Si a més és una reproducció emmarcada de l'omnipresent Gustav Klimt (il·lustrador de dormitoris, n'hauríem de dir avui), tens la fatal impressió que per poc que et despistis t'acabarà caient alguna cosa (una flor, un mugró, un accent fora de lloc) a l'ull. Ara bada.

D'ANAR-SE'N

La primera vegada que el Jon em va fer escoltar els Franz Ferdinand (potser tocant "Do you want to" o "Outsiders") vaig pensar que algú s'havia equivocat de dècada, però hi vaig quedar –qui sap si per això mateix– enganxat. Com que no permeten encastar videoclips seus (que solen estar bastant bé), us hi poso una actuació francesa en directe amb la cançó que em venia de gust enllaçar aquest dissabte, començant per l'esplèndida frase amb les guitarres i el baix abans d'enfilar l'I swapped my innocence for pride, llavors el Said 'I'm strong now I know that I'm a leaver' i l'avís de la tornada, amb l'I love the sound of you walking away...

LES VOLTES QUE FAN LES ETIQUETES

La recerca duta a terme per la professora Estelle Irizarry i el llibre de Charles J. Merrill recentment publicat en català (no en castellà) han tornat a posar d'actualitat la "teoria catalana" (que potser faríem més ben fet anomenant aragonesa, o catalanoaragonesa) sobre l'origen de Colom. No puc parlar amb coneixement de causa d'aquests estudis (reso però perquè no s'assemblin al penós documental L'apropiació del descobriment d'Amèrica que Vicepresidència enviava anys enrere als Casals catalans del món), però sí que em fa gràcia constatar com en un món globalitzat les notícies salten d'una banda a l'altra i com, en el salt, de vegades cauen una mica d'un costat, altres de l'altre.

En el cas que ens ocupa, el Jerusalem Post titulava fa pocs dies –citant Irizarry– que "Colom era català, probablement jueu", mentre que el Daily Telegraph anglès (via la corresponsal a Madrid) ho va simplificar dient que "Els escrits de Colom proven que era espanyol, segons un estudi". El Col·lectiu Emma ja els ha avisat que això d'Espanya va venir una mica després, que si es referien al patrocini reial haurien de parlar de Castella i que, d'altra banda, el financer Lluís de Santàngel (que hi va tenir tant a veure, si més no, com Isabel la Catòlica) era valencià... i jueu. Adjectius, etiquetes. I per si ens n'avorríem, els clàssics de l'agafa-el-rave-per-les-fulles mai no ens fallen.

HAS CANVIAT

Aquesta sí que és la ambición rubia de veritat. Reconec que li tinc una flaca: pocs personatges del circ polític m'encenen, m'interessen, m'atemoreixen i em diverteixen, a parts iguals, com ella. I ve de lluny. L'any dels Jocs (dels nostres Jocs, vull dir), el 1992, ja vaig publicar a la revista Foc Nou una columna titulada "Aguirre, la còlera de la deesa" (que després, pentinada, vaig incorporar a Suomenlinna) on explicava una anècdota real de la llavors regidora que m'havien contat de primera mà. Diu així:

El mes passat, l'ajuntament de Madrid va fer clausurar després d'inaugurada una exposició d'Intermón sobre l'Amèrica Llatina. L'exposició havia estat instal·lada a Barcelona durant un parell de mesos (també en un local municipal, a la casa Golferichs) i després a d'altres ciutats, i encara és previst d'inaugurar-la a Vitòria. Però a Madrid no pot ser. Això pensen, si més no, la regidora de l'àrea de Medi Ambient, la senyora Esperanza Aguirre, i un seu assessor per a qüestions culturals.

El Santi ens explicava com el director d'Intermón va haver de fer el cor fort mentre acompanyava l'assessor municipal en la seva visita i aquest anava revisant els textos i es despatxava de gust desqualificant la inclusió d'una fotografia de Fidel Castro o les referències a fets com la guerrilla, la teologia de l'alliberament i l'assassinat d'Ignacio Ellacuría i els seus companys. Com tothom sap, d'ençà dels dos fets nuclears de l'inici d'aquesta dècada (la victòria Popular a les eleccions municipals madrilenyes i la caiguda del Mur de Berlín), la història de l'Amèrica Llatina ha canviat i ara consisteix en una llarga marxa cap a la llibertat: dels germans Pinzones al president Cristiani, passant per Peron, Pelé, Pinochet, la lambada i els generals haitians. Assessorat, doncs, per l'ínclit assessor, l'ajuntament va suggerir a Intermón retirar alguns dels plafons i "completar" part de la informació perquè tot plegat fos menys "sesgado", però no van arribar a un acord i la clausura fou fulminant.

¿Com és que la senyora Aguirre i el seu assessor, escollits per uns quants ciutadans però governant en nom de tots, van mostrar-se disposats a fer hores extra i a puntualitzar el contingut d'una exposició a la qual havien atorgat anteriorment tots els permisos, un local municipal i la inclusió al programa Madrid'92? D'on els ve aquest zel administratiu? Ells diuen que "Hablar de Castro o las guerrillas puede ser apología del terrorismo". ¿No serà que a la senyora Esperanza, com a un seu parent llunyà magistralment retratat per Werner Herzog a la pel·lícula Aguirre o la cólera de Dios, El Dorado del liberalisme l'ha trastocada? "Yo soy una liberal convencida y no voy a censurar nada, por ello les dijimos que completaran la información, que nos parece parcial", explicà a la premsa. ¿Per què, d'ara endavant, no fan el mateix amb els articles signats a totes les publicacions municipals, amb els quadres i les fotografies de les exposicions, amb el que diuen els mestres a classe a les escoles de l'ajuntament i amb els llibres que presten a les biblioteques sobre les quals tenen jurisdicció? Control, orientació política, mercadeig: això és el que un ciutadà espera del seu ajuntament. I més, és clar, d'una regidoria de Medi Ambient... Tot plegat, si fos un acudit, faria riure.

I avui resulta que obro els diaris i em trobo la cosina de l'enyorat Jaime Gil de Biedma, la que ho passa malament sense pagues extres, la que després d'embolicar la seu de la Puerta del Sol amb un anunci d'una pel·lícula sobre el 2 de mayo va dir que Madrid és la comunitat més lliure, cosmopolita i pròspera perquè "nunca gasta dinero en promover sus señas de identidad", la que va dir que les escoltes a membres del seu partit de Madrid les feia Rubalcaba i es va quedar tan ampla, va i me la trobo compartint acte amb un company de partit que defensa tenir "un impulso rebelde" per transformar la realitat i assegurant, quan li acosten les carxofes, que no fa declaracions amb sabata plana. Caram, discreta i al costat d'un revolucionari... Què t'ha passat, Esperanza? I juro que en aquell moment el control aleatori de l'equip de música hi ha posat de fons la veu immarcescible, aquesta sí, d'Eva Cassidy (posats a parlar de senyores estupendes, també haurien pogut ser la Vaughan o la Holiday).

AQUELLA CABINA

Han passat molts anys i vista avui la peça d'Antonio Mercero té un punt entre naïf i entranyable que no sé si no l'allunya de l'eficàcia simbòlica al seu moment, però de tota manera continua essent un plat d'ibèric de primera.

Poques vegades un curt va retratar millor un país i va fer tant per una cinematografia.




Aquí teniu també la part 2, la 3 i la 4 i final, la més obscura (que és la que jo més recordava): amb el camió Ebro negre que se'n va i la porta metàl·lica que es tanca abans de l'escena amb la mà oberta de José Luis López Vázquez com si s'acomiadés de tot plegat...

QUÈ ES PORTA

Que som a l'avantsala de canvis radicals –en el sentit de nuclears, de constitucionals (i com ens empastifen i es desvien, les paraules)– pel que fa a la política representativa i al treball i l'economia, em sembla que ho diuen dia sí dia també gairebé tots els mitjans (els del president Berlusconi parlen d'altres coses, d'acord). De tant en tant, però, enmig dels signes recurrents hi ha un apunt que ell tot sol avisa amb veu nova de la profunditat (i segons com també la familiaritat) del que està passant: avui, el director de Càritas de Barcelona adverteix que per primera vegada estan atenent un percentatge significatiu de pobres amb contracte laboral. I a aquesta tendència potser sí que hi hauríem d'estar atents.

SIS, QUATRE, DOS, ZERO

Avui fa sis anys que vaig posar en marxa el Flux ja no recordo gaire amb quina idea al cap; avui marxo quatre mesos a l'altra banda del mar; avui, a aquestes hores, si tingués dos dits de seny, no estaria escrivint això. I ara que ja és avui em miro el sol que treu el nas a l'horitzó com una xifra encara a mig omplir, i en el no-res tot recomença.