Què és (o hauria de ser) el fons editorial, o el fons d'una llibreria? Que tal "La possessió d’un nombre més o menys considerable de llibres apropiats per als diferents estaments de la societat, i assortit de manera que la venda segura però lenta d’uns, compensada amb escreix per la venda també segura però més ràpida d’altres, afavoreixi l’increment de la primera possessió. Quan no compleix aquestes condicions, un fons resulta ruïnos"? Pas mal, oi? La definició és d'un tal Denis Diderot, i va ser escrita per encàrrec del gremi de llibreters de París ja fa un parell de segles bastant llargs, l'any 1763.
Posats a parlar de gent de can Bankrobber, l'altre dia escoltant l'últim de Mazoni (Eufòria 5 Esperança 0) hi va haver un moment que vaig tenir la sensació que llegia un tros d'un article o d'un apunt que no m'importaria haver signat. Canten a "Apocalisi now":
Sentim tertúlies de qualsevol tema per gentilesa de la mateixa gent, com si el mecànic et pogués vendre el pa i els taxistes, medicaments. Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca, construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta.
i, unes notes més enllà:
Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix. Autoajuda i tonteries ocultistes. Cervell de mosquit, memòria de peix. Multisales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla.
No és Quim Monzó (que darrerament plagueja sobre els blogs en paper couché), sinó Jaume Pla, un paio fora de circuit amb el nom del gravador i editor de Carner que va fent, però, el seu camí. Jo li penso seguir la pista.
Fa un parell de llargues nits que tinc la notícia impresa aquí al davant i no sé si gosaré o voldré parlar-ne. Nicholas Hughes, el nadó de la fotografia, fill de Ted Hughes i Sylvia Plath, es va llevar la vida a Fairbanks dies enrere. Què dir-ne, dels que decideixen que ja n'hi ha prou? En aquest cas, hi ha la doble incomoditat afegida del reguitzell de suïcidis que envolta la biografia de Ted Hughes (i que no s'atura ni després de mort el poeta) i l'angúnia de saber que Nicholas, el germà petit de Frieda, tenia més o menys la meva edat: que els seus pares haurien pogut ser els meus pares. De fet, d'alguna literària manera, cadascú amb el seu estil tan radicalment allunyat l'un de l'altre, ho han estat, parents propers dins de la gran família extensa dels pares i oncles i germans i cosins amb què creixem i ens comparem i aprenem i anem de vacances i ens discutim els que volem escriure. No sabia si volia, si gosaria, si convenia dir-ne res, doncs. I avui m'he recordat d'un poema en concret amb dos nens al final, i he pensat que per damunt de tot sí que hi ha una bona raó per explicar-vos tot això: recordar que en català tenim les esplèndides Cartes d'aniversari de Ted Hughes traduïdes per Josep M. Fulquet i Pauline Ernest (Edicions 62, 1999) i l'impressionant Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963 de Sylvia Plath, que devem a Montserrat Abelló. En la versió catalana d'ella, aquests versos:
L'AMABILITAT
L'amabilitat ronda per casa.
Senyora Amabilitat, és tan gentil!
Les joies blaves i vermelles dels anells fumen
a les finestres, i els miralls
s'omplen de somriures.
Què hi ha de tan real com el crit d'un infant?
El crit d'un conill pot ser més salvatge,
però no té ànima.
El sucre ho cura tot, diu l'Amabilitat.
El sucre és un fluid necessari,
els seus cristalls petits cataplasmes.
Oh amabilitat, amabilitat,
que dolçament en reculls els bocins!
Les meves sedes del Japó, papallones desficioses,
es poden clavar de cop, anestesiades.
I arribes tu, amb una tassa de te
ben fumejant.
El doll de sang és poesia,
res no l'estronca.
Em dónes dos infants, dues roses.
Si festeges, compte amb el Twitter. La història (amb protagonistes famosos de color de rosa) em sembla encara no sé si simplement idiota o prou curiosa... I és just a l'altra cara de la moneda de l'aparent suïcidi d'Omid Reza Mir-Sayafi o de l'ingrés de Vadim Txaruixev: en aquests casos més que mai hauríem de dir que si blogueges (segons a on), val més que vagis amb molt de compte.
Jo, per si de cas, ja he canviat el cactus del costat de la pantalla, que s'havia acabat morint no sé si de les radiacions o de les bestieses acumulades que deu haver arribat a veure en aquests anys.
Per una vegada, els soldats (alguns soldats) estan reaccionant de forma digna i han començat a explicar quines consignes tenien i de quina manera van actuar envers la població civil en entrar a Gaza durant l'operació Plom Fos. Fins i tot l'ONU, que mira que li costa de vegades alçar el dit, assegura ja sense circumloquis que Israel és responsable de crims de guerra en aquesta darrera intervenció. Em sembla una oportunitat immillorable perquè alguns columnistes locals puguin separar el gra de la palla, puguin distingir els subjectes que s'han imprès (a títol particular, com apunta la font de l'exèrcit israelià) les samarretes de la foto i els que gosen explicar algunes de les coses que van fer, amb l'aquiescència dels seus superiors. Perquè puguem saber, per exemple, a la boca de qui hauríem d'abocar-lo, el plom fos de tanta ignomínia.
Agafar el bol de la vida amb totes dues mans, i no recargolar o estrènyer-ne mai la bosseta. Tots els consells són sempre útils, alguns en sentit literal i altres a més també parlant del te.
Des del portal verbalia.com han posat en marxa un Fòrum de Capde7mana a la recerca de l'alternativa catalana al passatemps lingüístic (l'increïble mot minvant, en diuen) de què us parlava l'altre dia. I com diria l'amic José María: per un avegada, no tenim res a envejar als anglos... La veritat és que l'empenta verbívora és impressionant. De moment, jo em quedaria amb DESPISTAT i RESTAURAREM, però veig que la cosa encara promet...
Ja hem apuntat alguna vegada que una literatura no és només allò que es llegeix escrit en la pròpia llengua sinó també el que es llegeix en aquesta llengua traduït venint d’altres. En aquest sentit, el català té la sort paradoxal de ser (relativament) petit i d’haver-hi relligat de fa temps una clara vocació d’anostrament de la producció més significativa de les altres grans literatures. Les més llunyanes, com ara la russa, incloses. Els nostres llibres russos (en el sentit tot just apuntat) tenen un referent indiscutible a principis dels anys trenta del segle passat amb les traduccions per a la Biblioteca a Tot Vent d’Edicions Proa d’Anna Karenina i Crim i càstig per part d’Andreu Nin, però al seu costat llavors, per exemple, hi havia també el gironí Francesc Payarols versionant Turguèniev, Tolstoi o Txèkhov. Després, fins arribar a la jove poetessa Xènia Dyakonova (que ens ha dut ja Mandelxtam, Txèkhov i Kuixner), destaquen la simbiosi Monika Zgustova/Maria-Mercè Marçal per versionar Akhmàtova i Tsvetàieva, el nom d’Helena Vidal (traductora de Gorki i Puixkin) i sobretot la tasca infatigable del professor Ricard San Vicente.
Però parlar de literatura russa és parlar d’un oceà. I d’aquest oceà ens n’arriba ara, gràcies a l’aposta d’una petita editorial agosarada (LaBreu Edicions), una onada de fons titulada La zona. Apunts d’un vigilant de camp signada per Serguei Dovlàtov. No és aquest l’espai per a una ressenya, ni voldria que les meves paraules sonessin a cap mena d’eslògan (poques coses serien més injustes amb l’autor). Llegeixin, però, Dovlàtov. Si els interessa, com a mi, la literatura concentracionària, trobaran en aquest llibre un punt de vista interessant: el del vigilant enfront del pres. Si no els fa por la fosca, seran enduts en una baixada en espiral a un infern (més personal que social) difícil d’oblidar. Si els repugna com a mi seguir les noves del cas Politkovskaia entendran (i celebraran) que l’autor de La zona fos convidat a abandonar l’URSS i que l’edició del llibre tingués una història estil Arxipèlag Gulag.
Felicitem-nos perquè Dovlàtov sigui des d’ara ja un altre dels nostres russos. I perquè amb ell la tendra ànima catalana hagi d’aprendre una varietat més de la tremolor.
------------------------------- Publicat a iCult/El Periódico, 18-III-09
Versión en castellano
Una de les nenes vol dir "moltíssim" i diu "el triple, el quatriple i el cinquitiple". Tots riem. I em pregunto quines sèries lògiques massa evidents no dec fer jo també sense que el riure dels altres m'avisi que en un cert punt hauria d'haver canviat el criteri.
No sé per què, quan arriben els primers senyals de la primavera penso sovint en Gabriel Ferrater (o sí que ho sé, però aquest no deu ser el lloc ni l'hora per esplaiar-s'hi). La bona nova, enguany, és que una jove productora audiovisual té en marxa un documental (i un bloc associat) sobre l'escriptor de Reus que certament promet, com podeu veure en aquest trailer...
Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel.la
de ferros prims, i l'herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
L'enorme tremolor ens passa a la vora
i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
i em fa riure que rius i que no et sento.
Et veig la brusa gris de cel, el blau
marí de la faldilla curta i ampla
i el gran foulard vermell que dus al coll.
La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
Tot és com aquell dia. Van tornant
les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
torna aquell moment. Sense raó,
callem. la teva mà sofreix, i fa
com aleshores: un vol vacil·lant
i l'abandó, i el joc amb el so trist
del timbre de la bicicleta. Sort
que ara, com aquell dia, uns passos ferris
se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
cançó dels homes verds, cascats d'acer,
ens encercla, i un crit imperiós,
com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
inesperat, i ens força a amagar el cap
a la falda profunda de la por
fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
de nosaltres. Tornem a ser feliços
perquè s'allunyen. Aquest moviment
sense record, ens porta a retrobar-nos,
i som feliços de ser aquí, tots dos,
i és igual que callem. Podem besar-nos.
Som joves. No sentim cap pietat
pels silencis passats, i tenim pors
dels altres que ens distreuen de les nostres.
Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi.
Aquesta setmana que hi ha convocada la trobada dels més ben classificats a l'Enigmàrius que Màrius Serra i "El matí de Catalunya Ràdio" mantenen de fa mesos en antena, he pensat que era un bon moment per passar-vos aquesta endevinalla que vaig rebre d'un excel·lent assessor lingüístic. Malalts de llengua de per aquests verals, afineu l'oïda i la imaginació:
Quina paraula anglesa de nou lletres continua essent sempre una paraula (diferent, és clar) quan vas traient-ne una per una cada una de les lletres?
I amb quina paraula catalana (aquí ja m'embolico jo tot sol) podríem fer una cosa semblant? La solució (l'anglesa, només), aquí.
Dijous al vespre hauria hagut de ser a la Llibreria Ona en la presentació del darrer llibre de versos de Montserrat Abelló, El fred íntim del silenci, aparegut a les benemèrites Edicions de la Guerra de l'Editorial Denes. Dic que hauria hagut de ser-hi perquè l'estira-i-arronsa amb els leucòcits m'ho va impedir. A canvi, va regalar-me un temps en calma per rellegir el llibre de la Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i ara encara hi torno i l'obro pel final, amb la foto d'Abelló i la seva admirada Adrienne Rich a pàgina dreta, i us en transcric l'últim poema, senzill, secret com una flor de març:
SERÀ POTSER NOMÉS
Serà potser només
en el darrer moment
en què tanquis
els ulls per sempre
que et serà donat
conèixer aquest únic
secret per força
tan senzill
Acaba d'arribar a la secció de "Convidats especials" del Daltabaix Poètic, portal sobre poesia a càrrec de Lluís Calvo (autor d'un excel·lent volum d'assaig literari: Les interpretacions), la col·lecció de primavera d'enguany, amb versos inèdits d'Anna Ballbona, Santi Borrell, David Caño, Jordi Cervera, Josefa Contijoch, Miquel Desclot, David Jiménez i Cot, Xavier Farré, Pere Pena, Pere Rosselló Bover, Jaume Subirana i Mireia Vidal-Conte. Com que la meva carpeta d'inèdits era més aviat prima me n'he sortit com he pogut, però la bona companyia justifica les angúnies.
M’havien advertit del risc d’aquestes coses, però tot i així no m’hi vaig saber negar. Ara resulta que tinc un suposat company de feina i/o un examic que es dediquen a anar enviant comentaris anònims diguem-ne desagradables al Flux (amb algun hauran topat) a veure si em panseixo, o no goso publicar-los o si em canso i tanco el bloc, no sé gaire què deuen voler (a part de molestar, això és evident). De vegades, no es pensin, hi ha gent respectada (pares de família, poetes amb premi, articulistes de diari) que quan es queden sols, a les nits, van i fan coses lletges als blocs dels altres, i després a la llum del dia tornen a dur els nens a escola, els versos a l’editor-amic, l’article al disparador, i somriuen per dins orgullosos de la seva secreta gallardia. Un servidor, no gens gallard, els escriuria demanant que obrin el seu bloc que així podré tornar-los la visita (signada, m’hi comprometo) i tots plegats podrem comparar, però com que són repanònims (anònims repatanis: d’aquells que s’ocupen alhora que sàpigues qui són i de no deixar adreça) no sé a on fer-ho. Per això he pensat que potser vostès, benvolguts lectors normals, em sabran disculpar que usi avui de forma excepcional el nostre canal per adreçar-m’hi... Mira, Anònim: per què no alces les ales cap a espais digitals més dignes de tu que aquest Flux misèrrim que tant t’enderia? O se m’acut una cosa millor: vols que faci que baixi a buscar-te un carro amb cavalls de foc i se t’endugui, com al profeta?
Apa, ja està, ja m’he quedat tranquil. Tranquil i gairebé content: és cosa sabuda que sense enemics un no és ningú i ara jo ja tinc per fi els meus, petitons i domèstics potser, però un bon parell d'enemics, què caram. I a més, de regal, he aconseguit escriure un post parlant d’una pega (d’una pega grossa) del món dels blocs. A veure si hi ha sort i el missatge funciona i no he d’acabar fent servir el DFTT.
Empiocat, amb porugues mirades, defujo l'aire lliure i els corrents i demano tisanes perfumades, aspirines, somriures complaents que m'envoltin com d'una llum benigna, d'una càlida manta de moher i m'excusin de la peresa indigna, de no pensar i llegir, de no fer res. Que només amb aquesta picardia, amb retorns temporals al si matern, puc trampejar el dolor de cada dia, les fredes melangies de l'hivern; i, ben arrecerat a la camilla, amb el cap nebulós i carregat, puc contemplar amb regust de camamilla, com Proust, tots els reductes del passat. Un passat aparent, que es descabdella, que em ve nedant per aigües tan subtils.
Això dels blocs (els que més ens agraden, els que visitem amb regularitat, els que recomanem o aquells que abominem) va com va, però sobretot va canviant. A mi, n'hi ha un sobre llibres que darrerament no para de pujar-me en el rànquing, pel que explica i enllaça sobre un tema que m'interessa i perquè a més s'actualitza amb una freqüència envejable que fa que quan hi vas sempre hi hagi gènero fresc. I per postres t'hi trobes coses com aquest llum que ja m'he apuntat a la llista de reis dels ganàpies de Mai Més (els que mai no passen però tant ens és).
Potser com un homenatge a la vis còmica i renegaire de Pepe Rubianes, l'home que forma part de més jurats de poesia del país, que dirigeix a l'ombra una de les principals col·leccions de poesia del país, que ressenya més llibres de poesia del país, que presenta més llibres de poesia del país, que prologa més llibres de poesia del país i que assessora Jocs Florals, antologies i certàmens diversos, però tot sempre sense que en cap moment se li barregin les raons morals, aquest paladí estratosfèric del gust i l'ordre escriu avui a l'ídem per a general delectança:
BAIXEM DE L'ESTRATOSFERA I AGAFEM UN EXEMPLE recent. El premi Ciutat de Barcelona d'assaig ha estat atorgat a l'escriptor Julià Guillamon pel seu atractiu volum sobre l'exili, El dia revolt. La concessió del premi ha estat una insensatesa formidable per tres raons. La primera, perquè formalment no és un assaig, és un aplec d'entrevistes. Justament l'obra defuig qualsevol tipus d'argumentació assagística sobre el tema de l'exili. La segona raó, encara més poderosa, és que hi ha un llibre infinitament, indiscutiblement, superior i entra tècnicament en la categoria literària d'assaig. Em refereixo a Introducció a la Ilíada. Homer, entre la història i la llegenda, del catedràtic Jaume Pòrtulas, elegantment editat per la Fundació Bernat Metge. El llibre de Pòrtulas és un llibre de talla directament internacional. És un llibre de gran ambició i rigor, de gran cultura i humanitat, un llibre d'aquells que et nodreixen. És un llibre que honora la cultura catalana. Vostès agafin el llibre i facin la comparança i ja m'ho diran. Però ha quedat a la cuneta. I, finalment, tenim la raó moral de la composició del jurat. Sembla que ningú s'ha fixat que tres dels cinc membres del jurat del premi estan estretament vinculats al mateix mitjà de comunicació en què el senyor Guillamon té la palestra des de fa tants anys. Jo crec que sí que molta gent se n'ha adonat, però ens hem acostumat als nivells d'amiguisme i corrupció fins a trobar-los normals.
EL CIUTAT DE BARCELONA D'ASSAIG HA APOSTAT equivocadament i aquest gest té les seves conseqüències. Es devalua la importància del premi que hauria de ser un referent indiscutible, i un dels pocs premis d'assaig que hi ha. Es crea una confusió absurda sobre els gèneres literaris, perquè un recull d'entrevistes és periodisme, l'autèntic terreny d'escriptura del senyor Guillamon, i no és assagisme. Es proposa una obra equivocada per formar part del patrimoni cultural. I es deixa de banda una obra extraordinària que sí que hauria de ser considerada patrimoni cultural de primera magnitud. Ens han donat gat per llebre. [+]
Sort que al planeta Krypton encara queden homes valents.
Enmig, per sota, envoltant o infiltrant-se en una setmana laboralment enrevessada, el Flux i el món dels blocs fan la seva, i així un dia m'he trobat que l'Erraté responia des de la seva Atlàntida (una petita meravella de bloc que no entenc que tingui tan pocs seguidors públics) el meu darrer article al Periódico i proposa omplir els punts suspensius del títol amb els noms de Carles Riba, M. Àngels Anglada i Francesc Ferrer i Guàrdia (voldria trobar el moment per escriure l'anada a veure les seves dues estàtues); el dia abans havia rebut un encàrrec de L'Avenç per culpa d'una altra entrada recent (resseguida també esplèndidament per Jordi Puntí dissabte a la seva columna periodística), i entremig he anat rebent tot de retorns del viatge Barcelona amunt en tramvia, generosa menció inclosa a les Totxanes de l'Isern... Tot es va ampliant i ramificant i complicant i embolicant, que són algunes de les millors coses que ens poden passar a nosaltres i als nostres blocs.
NB. A més, dos interessants nouvinguts reclamen la nostra atenció: d'una banda David Caño se n'ha anat Des del carrer a un nou Bloc d'encenalls, i Joan Garí, dels bons memorialistes del país (bé, dels països), afegeix al recull dels seus articles a El Público un nou espai de ressenyes crítiques: Ofici de lector. Més coses que passaran...
Entrades
