QUEDAR-SE TRANQUIL

M’havien advertit del risc d’aquestes coses, però tot i així no m’hi vaig saber negar. Ara resulta que tinc un suposat company de feina i/o un examic que es dediquen a anar enviant comentaris anònims diguem-ne desagradables al Flux (amb algun hauran topat) a veure si em panseixo, o no goso publicar-los o si em canso i tanco el bloc, no sé gaire què deuen voler (a part de molestar, això és evident). De vegades, no es pensin, hi ha gent respectada (pares de família, poetes amb premi, articulistes de diari) que quan es queden sols, a les nits, van i fan coses lletges als blocs dels altres, i després a la llum del dia tornen a dur els nens a escola, els versos a l’editor-amic, l’article al disparador, i somriuen per dins orgullosos de la seva secreta gallardia. Un servidor, no gens gallard, els escriuria demanant que obrin el seu bloc que així podré tornar-los la visita (signada, m’hi comprometo) i tots plegats podrem comparar, però com que són repanònims (anònims repatanis: d’aquells que s’ocupen alhora que sàpigues qui són i de no deixar adreça) no sé a on fer-ho. Per això he pensat que potser vostès, benvolguts lectors normals, em sabran disculpar que usi avui de forma excepcional el nostre canal per adreçar-m’hi... Mira, Anònim: per què no alces les ales cap a espais digitals més dignes de tu que aquest Flux misèrrim que tant t’enderia? O se m’acut una cosa millor: vols que faci que baixi a buscar-te un carro amb cavalls de foc i se t’endugui, com al profeta?

Apa, ja està, ja m’he quedat tranquil. Tranquil i gairebé content: és cosa sabuda que sense enemics un no és ningú i ara jo ja tinc per fi els meus, petitons i domèstics potser, però un bon parell d'enemics, què caram. I a més, de regal, he aconseguit escriure un post parlant d’una pega (d’una pega grossa) del món dels blocs. A veure si hi ha sort i el missatge funciona i no he d’acabar fent servir el DFTT.