divendres, 27 de març de 2009

DARK SIDE OF THE HUGHES

Fa un parell de llargues nits que tinc la notícia impresa aquí al davant i no sé si gosaré o voldré parlar-ne. Nicholas Hughes, el nadó de la fotografia, fill de Ted Hughes i Sylvia Plath, es va llevar la vida a Fairbanks dies enrere. Què dir-ne, dels que decideixen que ja n'hi ha prou? En aquest cas, hi ha la doble incomoditat afegida del reguitzell de suïcidis que envolta la biografia de Ted Hughes (i que no s'atura ni després de mort el poeta) i l'angúnia de saber que Nicholas, el germà petit de Frieda, tenia més o menys la meva edat: que els seus pares haurien pogut ser els meus pares. De fet, d'alguna literària manera, cadascú amb el seu estil tan radicalment allunyat l'un de l'altre, ho han estat, parents propers dins de la gran família extensa dels pares i oncles i germans i cosins amb què creixem i ens comparem i aprenem i anem de vacances i ens discutim els que volem escriure. No sabia si volia, si gosaria, si convenia dir-ne res, doncs. I avui m'he recordat d'un poema en concret amb dos nens al final, i he pensat que per damunt de tot sí que hi ha una bona raó per explicar-vos tot això: recordar que en català tenim les esplèndides Cartes d'aniversari de Ted Hughes traduïdes per Josep M. Fulquet i Pauline Ernest (Edicions 62, 1999) i l'impressionant Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963 de Sylvia Plath, que devem a Montserrat Abelló. En la versió catalana d'ella, aquests versos:


L'AMABILITAT

L'amabilitat ronda per casa.
Senyora Amabilitat, és tan gentil!
Les joies blaves i vermelles dels anells fumen
a les finestres, i els miralls
s'omplen de somriures.

Què hi ha de tan real com el crit d'un infant?
El crit d'un conill pot ser més salvatge,
però no té ànima.
El sucre ho cura tot, diu l'Amabilitat.
El sucre és un fluid necessari,

els seus cristalls petits cataplasmes.
Oh amabilitat, amabilitat,
que dolçament en reculls els bocins!
Les meves sedes del Japó, papallones desficioses,
es poden clavar de cop, anestesiades.

I arribes tu, amb una tassa de te
ben fumejant.
El doll de sang és poesia,
res no l'estronca.
Em dónes dos infants, dues roses.

                     Sylvia Plath

1 comentari:

  1. Respecte, un pietos respecte, pels que es lleven la vida.

    La vida té situacions sense resposta. A cops, només la poesa, intenta, maldestrament, una aproximació.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió