TRADUCTORS DEL MÓN

Ahir participava en la presentació de les quatre-centes cinquanta-sis pàgines de l'esplèndida edició completa de la poesia de Salvat-Papasseit en castellà a càrrec de Jordi Virallonga (i de Juan Ramon Ortega: a qui els amants de la poesia comencem a deure-li una llista prou llarga de favors), i avui al vespre, si tot va bé, seré a l'Espai Mallorca als actes que el PEN Català organitza com cada 30 de setembre per commemorar el Dia del Traductor: a dos quarts de vuit una taula rodona centrada en la via literària del rus al català (amb Helena Vidal, Ramon Pinyol Torrents, Ricard San Vicente, Maria Bohigas i Andrei Guelàssimov) i, a partir de les nou, un recital dels grans noms de la poesia russa en versió original (a càrrec de Maria Ignatieva i Xènia Dyakonova) i traduccions catalanes de Puixkin, Akhmàtova, Mandelstam, Pasternak, etc. Si no heu sentit mai recitar en rus, no us ho perdeu. I si sí, tampoc.

Els lectors no seríem res, sense els traductors. És clar que tampoc no ho serien les esglésies, les empreses de comunicacions, el teatre, els guàrdies de fronteres, el turisme, les universitats, el cinema, les Nacions Unides, la Unió Europea, els jocs olímpics ni els polítics monolingües. I sí, ja sabem que traduir bé és tan difícil i traduir poesia directament impossible. Però, com va dir Samuel Marshak, "cada cas és una excepció a la regla". O sigui que gràcies, traductor(e)s.

[Un bon bloc local sobre traducció: Per a lectura i decoració]

CRUIJFF

(EL VÍDEO DE DISSABTE)

COSES BONES DE PLEGAR

Els articles d'Antoni Bassas han millorat substancialment des que deu tenir una mica més de temps per dedicar-los. La columna d'avui a El Periódico és senzillament esplèndida. Senzilla i esplèndida. Sort de l'aiguat...










SOCIOLOGIA I LLENGUA SOTA LA PLUJA

L'aiguat de dilluns al migdia em va enxampar pel carrer. Aixoplugat a la porta d'una botiga, una noia em va demanar l'hora. Tenia clars trets sud- americans. El meu cervell de catalanoparlant metropolità va entrar en acció per calcular en fraccions de segon les possibilitats d'èxit d'una conversa en català al carrer amb una desconeguda. De fet, està molt entrenat a valorar la relació entre cost i oportunitat.

La pluja amarava la noia i a sobre eren tres quarts de dues. ¿Massa complicat per a un nivell inicial? Al final vaig deixar anar amb una certa desolació: "Són tres quarts de dues". Ella se'm va quedar mirant i va repetir "tres quarts de dues...". I amb un lleugeríssim accent va afegir: "Vaig a la Diagonal, ¿hi ha un metro a la vora?". Potser feia temps que estava escolaritzada aquí o bé havia estat adoptada, vés a saber. El cas és que la doctrina Per començar, prova-ho sempre en català havia funcionat, igual que em va passar temps enrere amb una caixera de supermercat (al carrer de Casp) i aquest estiu amb el vigilant d'un aparcament (a la plaça de Catalunya), tots dos amb evidents trets transatlàntics.

Si vostè em llegeix de fora de Catalunya estant, potser al.lucinarà, però cregui'm que el càlcul de triar la llengua que faràs servir abans d'obrir la boca, un mecanisme sovint inconscient i que fa les delícies dels sociolingüistes, és una experiència diària i comuna aquí. (...)

[La resta de l'article és aquí. I, si ho voleu passar als que no llegeixen en català, aquí.]

A LA RIBA (I A LA FEINA)

Una picada no és un error, ni hauria d'estirar la ràbia: és informació. Ja saps a on és, i que hi va.

                                    * * *

Dues de seguides se m'escapen amb el salabre ja a l'aigua. Quan no ho saps tancar, no tens res. Bé, sí: una beneita sensació de fiasco.

                                    * * *

Quan pitjor llanço (i m'entrebanco i faig soroll i el fil s'enreda): quan hi ha algú altre mirant.

                                    * * *

Si la llançada no et surt bé torna-hi, rectifica. I calla. L'aigua no hi sent.

                                    * * *

Com més a prop (més endins) de l'aigua, més pla pots llançar.

LA FIDELITAT DEL PELEGRÍ

Gaia Regina tolosana,
la meva amor és ben llunyana.

Nostra Senyora de Bordeus,
duc ma recança a vostres peus.

Verge de Londres en el fum,
el meu amor és clar costum.

Verge plorosa d'Edimboro,
jo só lluny d'ella i també ploro.

Veig son esguard, Dama de Bruges,
sobre els canals, entre les pluges.

Oh, dolça Verge de Malines,
tinc un amor de randes fines.

Gòtica Dama de París,
m'heu lliberat de mal encís.

Mare de Déu de la Mercè,
en jo tornar, deu-me sa fe.

                    Josep Carner, La paraula en el vent (1914) [no aplegat a Poesia]

CATALUNYA, MERCAT NOU...

He trobat aquesta proposta del poeta i rapsoda Josep Pedrals que fa de contrapunt esplèndid a la meva entrada de l'onze de setembre.

RECICLAR LLIBRES

Arriben aquells dies que si puges per la part baixa del Passeig de Gràcia val més que ho facis no mirant gaire als costats, com si fossis un funicular de joguina i la via t'estirés endavant sense desviacions, sense estacions, sense ni tan sols gaires finestres, que si no després l'agenda del dia i el pressupost del mes segur que t'ho recorden... Vull dir que ja és aquí, fins al 5 d'octubre, la 57 Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern (per majúscules que no quedi... I tant costa fer-li un web?).

Enguany la Fira inclou una novetat que em sembla una pensada excel·lent: el punt de reciclatge 'El Llibre Solidari', on qui vulgui desprendre's d'algun dels llibres que a casa batallen contra l'etern intent de fer espai podrà donar-los en una parada (just al davant del cinema Comedia) en què després seran posats a la venda a un preu simbòlic. Els llibres tindran la seva segona oportunitat, nosaltres hi guanyarem uns centímetres de prestatgeria i un programa d'escolarització de la UNICEF a Burkina Fasso serà uns euros més prometedor. Jo tinc ja un parell de bosses preparades.

PESSIMISME CIVILITZAT

Si diumenge passat Xavier Cortadellas li feia una extensa entrevista a Presència ("els catalans hem tingut sempre aquest problema, ens és tot bastant igual"), avui és Josep M. Fonalleras qui subratlla des de la seva columna a El Periódico l'aparició de Dies de França de Narcís Comadira, l'altra cara de la moneda d'aquells esplèndids Camins d'Itàlia que a Altaïr i a l'Istituto Italiano di Cultura haurien de tenir per sempre a l'aparador. Però no... Tampoc no veig que els diaris bullin amb la notícia de la novetat editorial d'un dels millors assagistes actuals en la llengua de Foix i Ferrater (si han llegit Sense escut vostès ja m'entenen). I el pitjor que ens podria passar a tots plegats fóra que Comadira i la seva obra anessin quedant restringits a la gironitat, tan potent com vulgueu però inevitablement reductora: ja se sap que a Barcelona som així, senyora, el que ve de fora ens enlluerna si no parla català, i fa nosa si fa servir les paraules dels masovers dels nostres avantpassats (ara els masos ja són tots restaurants, cases de colònies, hotelets amb encant o clubs de golf). En tot cas, per als molts que amb ell ens sentim una mica fora d'època, que pensem que per tenir una cultura sòlida cal tenir una llengua sòlida i que encara creiem que el francès i l'italià, com França i Itàlia, s'ho valen, l'últim llibre de l'autor de Formes de l'ombra ens espera als taulells, per gentilesa d'Ara Llibres. Es diu Dies de França.

COSES NOSTRES

Quan el talent o la idoneïtat són substituïts per la simpatia o la fidelitat passen coses ben nostrades.

CALDERS & CALDERS

Avui hi ha hagut la reunió del jurat, però encara caldrà esperar uns dies per conèixer el veredicte del setè premi Lletra a la millor iniciativa digital de promoció de la literatura catalana. De tota manera, el que sí que ja sabem és quin ha estat el guanyador de la votació popular paral·lela que l'espai Lletra organitza cada any, i m'alegra poder dir que el site més votat enguany és dels de visita obligatòria: Imatge i paraules de Pere Calders: Una invasió subtil és una coproducció de la UAB i l'Institut d'Estudis Catalans amb una quantitat de material i una presentació per treure's el barret. Aquest mes de setembre, doncs, Calders està dues vegades d'enhorabona, cosa que no deu ser pas poc per a una literatura cansada però endollada.

A SOPAR

Una taula per tres noies joves amb vambes i xancletes de taló que han entrat juntes. "Tres estudiants companyes de curs o de pis", he pensat. I ara són aquí al davant assegudes i fan allò tan curiós de deixar passar segons i més segons sense parlar-se, mirant cadascuna ostensiblement en direccions diferents. Què deuen pensar, penso. Les unes de les altres i totes tres d'aquest sopar en un indi arregladet que potser no tenien previst o no els venia gaire de gust... Té, ara n'arriba una quarta, no, dues més, amb un noi ample d'espatlles amb caçadora amb caputxa: els allarguen la taula i de cop totes somriuen, es diuen cosetes en veu baixa, s'alcen estirant la cua a servir-se del bufet com si les haguessin posat en marxa alhora, com si algú hagués introduït una moneda a la jove màquina aturada i ara sonés una música melosa. Ah, la vella benzina del devaneig.

BARRA (DE LLAVIS)

Nick Anderson (The Washington Post)
© Universal Press Syndicate

UNS ALTRES SEGADORS

D'aquí a unes setmanes els Túrnez & Sesé estrenaran a Manresa, a la Fira Mediterrània, el seu nou CD i espectacle, "Romanços i estampes del 21", per al qual van convidar Montse Gort, Jordi Guardans, Sergi Jover, Dolors Miquel, Laia Noguera i l'autor d'aquest bloc a escriure'ls un parell de romanços contemporanis, i amb tot plegat preparen un muntatge en què les cançons jugaran amb l'obra de sis il·lustradors de primera (Xavier Salomó n'és un).

Jo els vaig escriure uns "Nous segadors". Ha passat gairebé un segle d'ençà de la lletra original d'Emili Guanyavents que avui arreu del país la gent mig no sabrà seguir de memòria, i més de vint anys des de la magnífica variació que Salvador Espriu va aplegar a Per a la bona gent ("Si volíeu escoltar,/ obriríeu la finestra..."). Quin millor dia que l'onze de setembre per explicar-vos-ho ací i presentar en societat els meus segadors? Per a la música, encara haurem d'esperar unes setmanes.
















Nous segadors

                                     A Salvador Espriu
Si volíem començar
novament la nostra gesta
obriríem els balcons,
que l’airet la boira lleva.

Deixa’l bufar,
deixa’l passar
defensor de la terra!
Deixa’l passar!

Catalunya, mirall gran,
tornarà a ser rica i plena
empeltada d’altra gent
menys ufana, menys superba.

Llença el mirall,
burla el mirall
defensor de la terra!
Burla el mirall!

Ara és hora, segadors,
ara i sempre, d’estar alerta:
cada juny ve un altre juny
i les eines es fan velles.

Cap cop de falç,
desa la falç
defensor de la terra!
Desa la falç!

Que tremoli l’enemic
que en el nostre nom condemna:
Catalunya és molt més gran
si convé que les cadenes.

Desa la falç,
burla el mirall
defensor de la terra!
Desa la falç!

                     JS

GRÀCIES, SUBAL

Cada vegada que un dels teus blocs predilectes abaixa la persiana i diu que no hi tornarà tens la mateixa sensació que quan arribes a un barri o un poble buscant una botiga o un restaurant que recordes amb afecte i els trobes convertits en un locutori o un cafè amb el nom d'alguna ciutat italiana... Val a dir que cada vegada també et preguntes per què tu no (o tu encara no, o tu quan). I que cada vegada et puja a la gola, via memòria, un lent gràcies allargassat. Em va passar amb en Carles, amb la Teresa, amb la Tina... i ara amb en Subal, a partir d'avui Miquel Adam, una veu digital enjogassada i insubornable, atenta al món i allunyada de la tonteria en aquests verals tan floralescos. Gràcies, doncs, Miquel! I fins que ens tornem a trobar a la propera perifèria.

JA VE?

En el món de les andròmines endollades les velocitats són relativíssimes: pots estar-te anys esperant el boom del llibre electrònic (que ara sembla que als EUA comença a pitar, de la mà de la funció com a lector de diaris) i després, en uns mesos, trobar mig món inundat d'un telèfon car sense botons que fa fotos i té música i connexió a internet que ningú de nosaltres no hauria estat capaç d'imaginar fa només un parell d'anys. Ara diu que el que hi a l'horitzo és el paper electrònic, un full multisusos francament prometedor. A veure quin carril li toca.

EXCEPCIONALITAT

Som, certament, un país excepcional. En el sentit que funcionem en gran part gràcies a les excepcions.

L'ALFABET DE LA FELICITAT

Per a un text llarg que se'm cou massa rellegeixo fragments crítics sobre l'obra de Josep Carner, i un cop de sort m'avara a les pàgines de Paulina Crusat, una de les intel·ligències literàries més preclares dels anys cinquanta per aquests verals, avui estranyament desapareguda (o eclipsada) de la memòria cultural comuna. Així com de passada l'assagista i traductora se sent capaç de definir-nos el mester de l'artista ("proporcionarnos esa atmosfera más densa en emoción que el corazón necesita para respirar"). I llavors, després d'un breu elogi d'Arbres i de qualificar com essencialista la poesia dedicada per l'autor al món sensible, apunta:

Tres líneas le bastan a Carner para hacernos saber lo que es un ciruelo, otras tres para fijar el carácter de un almendro en particular. Serán, almendros y demás, como Manent nos advierte, árboles antropomorfistas, ya que el hombre se toma siempre por medida de todo; mas es una justa medida, puesto que en la Tierra no hay otra, y hasta el día en que algo pueda inducirnos a creer que un manzano se piensa a sí mismo, habremos de aceptar como sentido suyo auténtico y único el mensaje que su presencia irradie hacia el alma del hombre. Si es cierto que los hombres les prestan sus sentimientos a las cosas, no es menos cierto que a menudo los han aprendido de ellas. Los tallos han enseñado a decir “gracia” y las fuentes “pureza”. Carner es recopilador y descifrador maravilloso de esos signos, que son como el alfabeto de la felicidad.

El objeto elegido, pulcramente disecado de toda fibra inútil, su mano, más ligera que la de un cirujano ilustre, nos lo alarga intacto, sin que haya sufrido un filamento o el polvillo de plata de una hoja. Y no sólo los seres de toda especie dicen en Carner, con brevedad de oráculo, su modo y su razón de ser, su esencia y su quintaesencia. Lo dicen el aguacero fino y el plenilunio de otoño, el mes de noviembre y el día de marzo. Lo dice el instante más veloz. Nadie amó más que Carner el instante; pero los poetas del instante y el color del tiempo suelen decir sin palabras: “Todo pasa”, y Carner dice “Todo queda”. Eterniza el momento, no sólo salvándolo del olvido, sino convirtiéndolo en modelo de sí mismo.

Paulina Crusat, "Carner, poeta esencialista" (1959)

QUE SEMPRE FOS SETEMBRE

Que sempre fos setembre, que l’hivern
ens esperés en va.
                              Que cada aiguat,
que tot el fred, que tanta absurda pressa,
que tot el que s’acosta, trist octubre,
fos cada cop com la sorpresa amable
de la primera pluja,
de la primera cita,
del retrobat jersei.

                                       JS, Pel viure extrem (1985)

ALMOST LOVER

Un truc de butxaca contra la sempre pesada tornada de vacances que no veig recollit a cap dels entranyables, inútils articles periodístics sobre el tema: haver fet un bon pedido a ca n'Amazon i trobar la capsa de cartró, prometedora, esperant-te damunt del moble de l'entrada quan obres la porta de casa. Gràcies a això, per exemple, aquests dies escolto A Fine Frenzy i la cosa sembla una mica menys costeruda...

help me out,
said the minnow to the trout
i was lost and found
myself swimming in your mouth

GALLETS RUSSOS

Què deu passar a Rússia? Potser sigui la pressió, les altes temperatures, el canvi climàtic o vés a saber, però si ara fa un parell de setmanes ja se'ls van escapar unes quantes columnes de tancs amb acompanyament de milícia mercenària cap al sud i camí d'Ossètia van haver de fer tooota la volta per Geòrgia abans de poder girar de tornada, ahir en un aeroport d'Ingúixia a un policia de fronteres se li va disparar accidentalment la pistola al cap de Magomed Yevloyev, responsable d'un web crític amb la política del Kremlin al Caucas i avui, vés per on, ens acabem d'assabentar amb tota mena de detalls narratius i visuals que Vladimir Putin s'ha carregat un equip de televisió per salvar un tigre, ai perdó, que per sort ha pogut disparar un dard amb tranquil·litzant a un tigre siberià per salvar un equip de televisió en perill (què no faria l'expresident pels mitjans de comunicació). Tancs, mercenaris, pistoles, dards... No ho sé, trobo que darrerament estan una mica així com deixats anar, els gallets russos.

PD. Llegiu-vos sempre la lletra petita!

SEURE O NO SEURE

Quan t'asseus i obres el diari o el llibre sona el timbre. Indefectiblement. Si quan sona el timbre tanques les pàgines i t'alces, no calia haver-se assegut: podies haver-te quedat dret directament esperant el truc a la porta per córrer a fer de bidell.








[PS. Un final de vacances d'ara fa noranta anys...]