PORTALS PARTAL



Seguiu els Mails per a Hipàtia? Fa uns dies, el seu responsable (que és com sant Vicent Ferrer, però en laic i electrònic) donava una breu definició del català tan bona que vaig pensar que n'havia de prendre nota. Avui cita una impagable notícia (per dir-ne d'alguna manera) d'El País sobre la segunda lengua de Occidente que jo també vaig estar temptat d'enllaçar, i a més presenten a ca seua el MÉSVilaWeb. O sigui que no me n'escapo: ho enllaço tot plegat i us recomano els portals d'en Partal, per plaer digital.

AI

Ha mort Peter Benenson, fundador d'Amnistia Internacional. Milers de persones arreu del món, d'aquest món absurd i cruel però també capaç de gestos d'esperança, li deuen ni que sigui indirectament (què no és indirectament?) poder caminar lliures pel carrer. Avui que a alguns els torna a semblar guai relativitzar els drets humans i esquitxar la seva retòrica amb verbs i imatges de dolor, la radicalitat de Benenson i d'Amnistia en aquest sentit enlluerna i despulla dogmàtics i violents.

RODOREDA, MALGRAT TOT

Em sembla que era Montserrat Roig (de qui es poden veure un bell grapat de fotografies de Pilar Aymerich a la Setmana del Llibre en Català de Barcelona), qui es queixava amb amargor que en aquest nostre país un escriptor sempre està tornant a començar, que tot el que ja has fet és com si fos transparent.










Avui, compro un diari amb redacció a Barcelona i hi llegeixo, amb motiu de la presentació de Mercè Rodoreda i el seu temps (Rosa dels Vents), de Marta Pessarrodona, que "Rodoreda ya tiene una biografía a la altura de su importancia real." Ya? Jo conec com a mínim tres bones biografies de Mercè Rodoreda de principis dels noranta (que van aparèixer, a més, amb molt poca distància temporal i van provocar un interessant debat) de Carme Arnau, Montserrat Casals i Mercè Ibarz, a banda de l'extraordinari àlbum biogràfic i fotogràfic De foc i de seda de Marta Nadal (Edicions 62-Fundació Mercè Rodoreda-IEC, 2000). El periodista rebla l'assumpte amb un magnífic titolet intern: "La Virginia Wolf casera"... Quina manera més esplèndida de tallar-nos les cames! És clar que si pots escriure "Wolf" (també escriu "Sam Abrahams" i rebateja l'autora com "Pessadorrona") i ni tu ni el cap de secció o de tancament no hi veieu un problema, demanar que a més se sàpiga què s'ha publicat fa només uns anys o com consultar Google és anar molt més enllà de l'abecé de l'informador. La qüestió és acabar de pressa i cap a la propera notícia, que si no és bou serà bèstia grossa.

Benvinguda sigui l'aproximació de Marta Pessarrodona, a pocs anys del centenari de la millor novel·lista catalana del segle. I pobres de nosaltres, que d'anar empassant-nos alguns divulgadors acabarem amb la memòria en blanc.

TISANA

Sento-me e escrevo. É a minha tisana matinal. Penso no acto de escrever. O real é uma retrospectiva: registrar recolher nomear esquecer. A mao obedece é uma bobina de seis pontas quando escreve. Esse é o mundo natural do escritor.

M'assec i escric. És la meva tisana matinal. Penso en l'acte d'escriure. La realitat és una retrospectiva: registrar recollir nomenar oblidar. La mà obeeix és una bobina de sis puntes quan escriu. Aquest és el món natural de l'escriptor.

Ana Hatherly, 51 tisanes (Perifèric Edicions, 2004), versió de Xulio Ricardo Trigo i Júlia Cortès Ortega.

UNA CULTURA, UNA RELIGIÓ

Qui ha dit que humor no rima amb religió, i que els diaris esportius són intranscendents? Com unir sense problemes cultura i religió? Què tria una ànima blanca i sensible com a regal de noces? Quina és la "missió històrica" d'un bon president?

Voleu llegir l'encíclica d'un madrileny més polaco que el polaco de Sant Pere? Aneu aquí i amb una mica de sort potser encara us convertireu...

MANERES DE MIRAR

N'han parlat (deixo de banda els diaris) des de l'Aeroplà, el Dipofilopersiflex, En brut, l'Oi, Saragatona, a ca la tamat i potser algun altre bloc que se m'escapa: com que no sóc gaire original, jo també tinc unes notes preses a partir de les quals voldria escriure alguna cosa sobre la lectura de divendres al Palau Moja en homenatge a Miquel Bauçà, però no acabo de trobar l'estona ni, sobretot, el to. A veure si arriben.

Mentrestant, us passo tres enllaços literaris a on he anat a parar aquests dies: són "El violinista celest", bloc sobre literatura i art de Xulio Ricardo Trigo; "...dilluns...", amb un grapat de poemes ben triats (tot i que darrerament sembla que ha quedat en pausa) i una joia de Kirmen Uribe (a qui ja coneixem) transcrita a "L'efecte Jauss". Tot plegat, més maneres de mirar el món.

IMPORTÀNCIES

"VERXININ: Sí. Ens oblidaran. És el nostre destí. No hi ha res a fer. Allò que ens sembla greu, molt important, seriós, temps a venir serà oblidat i semblarà insignificant.

Una pausa.

I fixeu-vos-hi bé, no podem saber de cap manera allò que acabarà sent tingut per elevat, greu, o llastimós i ridícul. El descobriment de Copèrnic o, posem per cas, el de Cristòfor Colom, ¿no va semblar, llavors, inútil, ridícul, mentre, en canvi, qualsevol ximpleria escrita pel primer idiota passavolant semblava la pura veritat? És ben possible que la vida que ara portem, amb la qual ens hem conformat, acabi semblant-nos, amb el temps, extravagant, incòmoda, estúpida i no suficientment pura."

(Anton P. Txèkhov, Les tres germanes, acte I)

CONTRA ELS NOVEL·LISTES

Que em perdoni Cole Porter, però dono explicacions. I ja podeu riure, encara és pitjor: dono explicacions per una cosa que no ha passat.

Us explico l'escena: un amic meu, escriptor català el nom del qual coincideix amb el de l'actual director de la Institució de les Lletres Catalanes, presenta a la premsa un llibre de notes diguem que difícil de qualificar i, davant de la pregunta sobre a quin gènere adscriure'l, s’embranca en una reivindicació de la prosa entesa en un sentit més ampli que el de la novel·la tradicional. Ell és dels que compra i llegeix i enveja prosa molt diversa i dels que pensen que, enllà de la poesia, bona part del més destacable en català al segle XX (per no parlar de les Cròniques o de Ramon Llull) s'ha d'anar a buscar als contes (de Calders, Rodoreda o Monzó, per exemple), a l'articulisme (de Pla, Carner o Espinàs), al dietarisme (de Manent, Gimferrer o Puig), a l'assaig (de Fuster, Vicens Vives o Batllori), a les correspondències (de Riba, Sales o Coromines) o a les memòries (de Sagarra, Gaziel o Fontserè). Dins d’aquest corrent s'hi sent més còmode com a lector i autor que no en el de la novel·la convencional, una opció que més aviat li fa mandra, amb totes les excepcions que calgui (excepcions que acaben essent casos que s’allunyen del convencionalisme, d’Auster, Coetzee o Sebald a Anglada, Fonalleras o Serra, tots presents al llibre en qüestió). Això és el que el meu amic va dir. Cau el teló. Títol de la notícia? "Jaume Subirana reivindica la prosa de reflexió i renega de la novel·la". D'aquí a "El director de la Institució menysprea la novel·la" i a "Un buròcrata del Departament de Cultura ataca els novel·listes catalans" (el pas següent, insults inclosos, us l'estalvio) només hi ha uns quants dies, la dinàmica del joc del telèfon i la bona voluntat dels Amics del Tripartit...

Bé, em sap greu decebre els que es punxen per poder dir que sagnen, però ni l'escriptor que signa aquest bloc ni el director de la Institució de les Lletres Catalanes que li usurpa el nom mai no han renegat de la novel·la catalana ni dels novel·listes en la nostra llengua. El primer mira de no renegar d'allò a què no es dedica, i el segon seria un inconseqüent si ho hagués fet. Però no. Van pecar, potser, de creure's dos i no entendre que semblen un. O de defensar una opció literària no majoritària. O d'opinar sense prevencions. En tot cas, qui estigui lliure de tots aquests pecats, que tiri la primera trilogia subvencionada.

MARSALA

Quan vaig haver acabat de llegir Carrer Marsala, de Miquel Bauçà, me’n vaig anar a felicitar Quim Monzó, amb aquesta fórmula de cortesia: 'Ja en sou dos!'
Ramon Barnils

Quan sentia explicar anècdotes de Miquel Bauçà, i n'hi ha moltes, sempre m'havia semblat que era com riure's d'un geperut. Era, i és, únicament una qüestió de mal gust.
Jordi Coca

Si no el coneixen, retin homenatge al solitari amb la seva lectura. No seran els mateixos, després d'haver tastat Bauçà.
Josep M. Fonalleras

El millor poeta viu de la cultura catalana, un homenot felanitxer, mallorquí, català universal que ha fet de picapedrer esforçat i generós de la pedrera lingüística catalana per augmentar l'estat emocional de la llengua.
Biel Mesquida

Potser el món no sempre ha estat trist. Quan diem que hi ha una inèrcia en el parlar, volem dir que allò que s'aprèn de cadell és difícil que se'ns oblidi.
Miquel Baucà

A COLLSEROLA

TANATORI

Aigua del vas, dels ulls, del vidre
que dissolent-nos fas visible
l'estigma: beu-te'm, vessa, mira
la meva gota com s'estimba.

                                            JS

ME GUSTAS CUANDO CALLAS PORQUE ESTÁS COMO AUSENTE

N'hi ha que, per comptes de dedicar-se a llegir i celebrar, van per les llibreries repartint cuponets d'excel·lència... Per cert: qui comissaria els comissaris?

DOL

.

QUE CONSTI

Encara resultarà que això dels blocs és el camí que buscàvem per recuperar el diàleg intergremial... Fa uns dies, en Joan-Josep Isern rebia una trucada personal d'aclariment d'en Jordi Coca després d'un post a "Totxanes, totxos i maons" que el mencionava en relació amb el TNC. Avui m'ha tocat a mi: acabo de parlar per telèfon amb en Miquel de Palol, que m'ha volgut aclarir que de cap manera l'article publicat a l'Avui dies enrere i reprès aquí al Flux no anava per mi: diu que el pretítol ("A propòsit de les pírriques elegàncies de neonoucentistes frustrats") no és seu (m'ho temia) i que, això a banda, el dia que vulgui ficar-se amb mi ho farà sense cap dubte d'identificació possible. Va bé saber-ho. I com que m'he compromès a rectificar per escrit, m'hi poso, però hi trobo un petit inconvenient: m'adono que enlloc del meu comentari jo no deia, ni tan sols insinuava, que l'article de l'Avui anés per qui això signa, sinó que em vaig pensar que s'hi referia a Valentí Puig, Pere Rovira i Àlex Susanna. Ja no sóc a temps de preguntar-li al Miquel si pensava en ells (com que no llegeix el Flux, no podia saber per quin camí estrany m'havia embrancat), però em sembla que diria que no, perquè m'ha explicat que de fet es tracta de l'inici de les seves memòries literàries, tal com es podrà comprovar el dia que apareguin publicades. En tot cas, que consti que l'article de Palol no anava per ningú en concret, i que el pretítol no és pas d'ell. M'ha autoritzat a fer-ho públic. Heus-ho ací.

PAÍS, PREMIS, LLOR

Si avui és diumenge, jo llegeixo Joan de Sagarra. I en una terraza macedònica explica, entre d'altres coses, l'anada a veure Les tres germanes de Txèkhov al TNC. M'hi fa gràcia un comentari que relaciona el teatre i el públic d'avui, mediatitzats per la televisió:

En la fila de atrás, unas señoras con abrigos de visón se excitan como gallinas a medida que aparecen los intérpretes, los pollos del drama. Los identifican con tal o cual personaje de un serial televisivo catalán, muy popular. La televisión se está cargando el teatro. Me ha gustado mucho Nora Navas en el personaje de Irina, la hermana pequeña: será una buena, una notable actriz. Y Ramon Madaula en el personaje del teniente coronel Vershinin. Madaula se está convirtiendo en un gran actor: es la primera vez que Vershinin me hace sonreír, y eso es bueno, bueno para Chéjov y bueno para el teatro. La traducción de Comadira es de una gran dignidad y se escucha –cuando se escucha– con agrado. No es un espectáculo redondo, pero sirve para tomar el pulso al teatro catalán y al TNC. Mi diagnóstico es positivo: todo es mejorable, pero vamos por el buen camino.

La menció del versionador em serveix per felicitar des d'aquí Narcís Comadira, que acaba d'obtenir amb pocs dies de diferència els premis Ciutat de Barcelona i Cavall Verd per la traducció al català dels Cants de Giacomo Leopardi, apareguda mesos enrere a Edicions 62. Comadira, qui com Sagarra honora la cultura d'aquest país. I Leopardi, qui també comença o acabava sovint parlant (com tants de nosaltres) del terra de sota els seus peus, de cendra i pedres i ressons i un llorer imaginat també per Lorenzo Lotto:

Pàtria meva, veig els murs i els arcs,
columnes, simulacres i les ermes
torres dels nostres avis,
però no veig la glòria,
no veig el llor i el ferro que pesava
sobre els pares antics. Ara, sense armes,
nu el teu front i nu el pit ens mostres.
(...)

CARNESTOLTES

La jove mare somriu, cofoia. Duu una criatura de pocs mesos vestida de vaca lligada al cotxet amb els braços oberts, amb cara d'haver plorat i d'estar a punt de tornar a fer-ho. El jove pare, vestit de carrer com la mare, també somriu i va mirant-se ara la criatura-vaca captiva ara els vianants que vénen de cara, a veure quina cara posem.

Visca la transgressió.

AVORRITS

Abans d'ahir, monsenyor Elvis Costello; aquesta nit passada, el gran Lucio Dalla al Palau (que no és escenari per a certa mena de música, però després de setze anys esperant-lo no ens posarem ara estupendus...) i en propers dies, gràcies al BarnaSants, Quimi Portet, Manolo Tena, Jaume Sisa, Jorge Drexler (gràcies, Ignasi, per presentar-me'l), Turnez & Sesé o Toti Soler. I això parlant només de cantants. Qui deia que per aquí ens avorrim? Si vingués també Leonard Cohen a presentar l'últim disc la cosa ja seria rodona (i si a sobre algun dia l'Oriol Izquierdo es decideix a publicar les versions catalanes que té fetes de les seves cançons, quadraríem el cercle)...

ma adesso non voltarti
voglio ancora guardarti
non girare la testa
dove sono le tue mani
aspettiamo che ritorni la luce
di sentire una voce
aspettiamo senza avere paura, domani.

Ah, Dalla! Contra l'encarcarament, hi ha artistes que saben sumar a la qualitat i la capacitat creativa una extroversió (de vegades a la frontera amb l'histrionisme) que els fa carn de mitjans però també alegria dels que vivim envoltats de rosegapenes. Te'l mires de lluny i fa pensar en Carles Santos i Andreu Buenafuente sumats i dividits entre dos, i ara no parlo només del físic (que també). Com no parlo només de cantants: mentre me l'escoltava, em ballaven al cap tot d'imatges de l'exposició sobre Terenci Moix acabada d'inaugurar a la Residència d'Investigadors (compte: oberta només fins al dia 20).

RECEPTA

Contra les tristors, meravella: aquesta d'aquí, que no te l'acabes, o la de Josep Pedrals i Carles Rebassa dient ahir al vespre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover (impressionant "Col·loqui") amb la sala plena i un silenci sostingut damunt d'efímeres columnes en vers.

ELS AMICS POETES DEL NOVEL·LISTA DE FICCIÓ

Si no llegiu l'Avui i/o no seguiu els articles de Miquel de Palol a "Diàleg" potser us haurà passat per alt l'excel·lent "Memorialisme i ficció", pretitulat (mai no se sap si per l'autor o per algú del diari) "A propòsit de les pírriques elegàncies de neonoucentistes frustrats", que l'autor de Grafomàquia comença dient:

"Per què els poetes, en algun punt de la seva trajectòria, habitualment avançat, s'embardissen a ordenar i posar en prosa discursiva l'espina dorsal dels records, a mirar enrere amb contingents registros d'ira, tendresa, complaença i renúncia, com és que s'hi acaben fent sang fins i tot aquells que entretant, al llarg dels anys, han tingut la precaució d'obrir i preparar-se el terreny esbossant dietaris, cosa per la qual sembla --i potser no és més que una convenció arbitrària-- que no cal un bagatge especial de vida i de literatura, però en canvi sí que sembla exigible a l'autor d'una obra de ficció amb històries personals i referències literàries, potser perquè la distància en el temps ofereix això i hi obliga, fent-ne autoexigència de gènere, vet aquí les primeres preguntes que un es fa davant del gènere memorialístic, i posant-se en la pell de l'autor no tan sols se les fa de forma més o menys retòrica, pensant de fer bonic en l'encapçalament per mirar de quedar bé davant dels qui li'n demanaran comptes, que es noti que hi ha pensat, que no es tira de cap a la piscina sense haver calibrat si l'aigua és freda i encara quanta n'hi ha i si de fet n'hi ha, no fos cas que sigui buida, sinó que se la fa de debò, pensant fins a quin fons haurà d'anar, si el material s'adiu amb l'expectativa."

Reprodueixo només, per no allargar-me, la primera frase, però diria que no traeixo l'esperit de l'article si hi veig un al·legat contra els poetes que en algun punt de la seva trajectòria s'embardissen en dietarismes. I jo, que conec la fidelitat de De Palol amb els seus amics, em pregunto què li deuen haver fet per obligar-lo a escriure aquest article l'envejat Valentí Puig de Bosc endins i Matèria obscura (aplegats a Porta incògnita), l'Àlex Susanna premiat per Quadern venecià o un Pere Rovira de qui acabo de rebre i m'empasso de gust el Diari sense dies. 1998-2003... Per què titlla el novel·lista de "pírrica" l'elegància dels tres poetes? Què hi veu de neonoucentistes? I com sap que estan frustrats?

QUE ENS CARACTERITZA

Amb aquella modèstia que ens caracteritza: "Aznar compara la votación de Iraq con el día D de Normandía y la caída del Muro" (titular de La Vanguardia d'avui).