dimarts, 7 d’abril de 2009

PARAULES I FUTURS (II)

[Ve d'aquí]

Intent de panorama

Vam viure durant molts anys sota un pressupòsit subjacent: la literatura catalana no era plenament perquè no podia, perquè no la deixaven, i amb l’esperança o el convenciment (segons els barris) que quan la deixessin (quan desaparegués la dictadura, o quan ens alliberem d’Espanya, o quan tothom parli català: cadascú té el seu horitzó) llavors podria ser. Què va passar, però, en desaparèixer la dictadura? Que van aparèixer noves formes (menys evidents, i menys extrínseques) de Poder i de resistència i al final resulta que quan ja ens deixen tampoc no som del tot; que molts escriptors, editors, opinadors o gestors culturals tenen (i difonen) la impressió que continuem topant amb limitacions, que tornem a no poder ser del tot... ara no se sap gaire per què.

A l’article tot just esmentat, Sergi Peradejordi (1992) parlava de la cultura catalana apuntant que es manifesta com a discurs, «com un filtre a partir del qual es configura una part de la nostra realitat immediata i mediata», i que això fa que hi hagi un seguit d’idees preconcebudes («com ara el seu caràcter fràgil, la necessitat de protegir tota manifestació cultural catalana, l’aplicació de barems diferents a l’hora de jutjar una creació catalana d’una que no ho és, etc.») que hem acabat interioritzant com a constitutives de la pròpia cultura a les quals s’atorga un rang quasi de categoria i que fan molt difícil pensar-ne al marge. Vist així, s’entén que un canvi de manera de pensar, de veure’s i de dir-se no és tan senzill com el simple pas d’unes dècades o una alternança en el govern. Si Peradejordi apuntava ara fa setze anys que «tot i pertànyer a l’àmbit de la societat civil, la cultura està penetrada, dirigida, controlada, i manipulada, en el sentit de manejada, per la societat política, entesa com el conjunt d’institucions, mecanismes i autoritats oficials, estatals o paraestatals. Aquest relatiu desplaçament des de la societat civil cap a la societat política determina l’espai de reproducció cultural català», jo diria que avui les circumstàncies han canviat però que la ubicació de la cultura sota el paraigua de la societat política persisteix: vegeu, si no, els casos emblemàtics de les crisis de l’Institut Ramon Llull (IRL), la polèmica sobre Frankfurt, el matxembrat empresarial del nou Grup 62, el dilatat procés de constitució del Consell de les Arts o la nòmina de gestors dels grans equipaments culturals del país.

Un dia, escoltant Sheryl Crow cantar «Home» («My head is full of voices / And my house is full of lies / This is Home, Home») em vaig adonar que també em parlava de literatura catalana. A principis del segle XXI tot s’escampa. I tot va molt de pressa. El català és ja de fa anys la llengua del govern, de l’escola i dels mitjans públics de comunicació (això a Catalunya: el territori per a un utòpic país possible s’ha anat restringint); ara bé, l’anhelada normalitat no s’acaba de produir, l’hegemonia somniada per al català no sols no ha arribat sinó que tots percebem que s’allunya: s’editen, sí, nou o deu mil títols en català cada any, però a les llibreries només un de cada tres llibres exposats és en la nostra llengua, i aquesta proporció baixa a un de cada sis a les grans superfícies (que encapçalen de llarg el rànquing de vendes de llibres al país) i a un de cada deu als hipermercats i llibreries d’estacions i aeroports...

Si hagués de descriure amb titulars l’actualitat del sistema literari català diria que després d’un parell de dècades desarrollistas ara som a la part de dalt de la corba del creixement possible (en nombre de títols publicats cada any, d’exemplars venuts, d’autors professionalitzats, d’avançaments) mentre no canviïn les condicions actuals. Diria que l’acceleració general dels processos (redacció dels originals, producció dels llibres, ritme de novetats, rotació a les llibreries, llançament de noms nous, amortització de les inversions) marca un temps més industrial, més empresarial, i menys literari, i que això no obstant vivim un moment d’una extraordinària riquesa creativa (amb molts autors en tots els gèneres, amb noms relativament joves molt interessants, amb un grapat de llibres destacables cada any) no prou percebuda per la pròpia comunitat (la dels lectors i la societat que hi ha més enllà d’aquests). Diria que el sistema (creadors, productors, divulgadors, legitimadors, consumidors) és aparentment prou complet però en el fons molt fràgil. Que la gran incògnita és com fer créixer el nombre de lectors (els exemplars venuts per títol, no el nombre de títols), i que, tot i que hi ha un consens públic absolut en la bonesa del foment de la lectura, les passes enrere que la literatura ha anat fent al llarg dels darrers trenta anys al sistema educatiu no sé si permeten ser gaire optimistes. Diria que internet és aquí per quedar-se però ningú no acaba de saber encara gaire com treure’n tot el suc (enllà de la millora de la difusió: el boom de pàgines sobre autors i de blocs de lectors als darrers cinc anys és impressionant) des del punt de vista de la literatura.

També hi ha la qüestió dels mitjans. Ah, els mitjans! Contra el que molts pensen i repeteixen, jo crec que la literatura, ara a través dels escriptors, hi ocupa un espai gran. Molt més gran que el d’altres disciplines artístiques, i més gran del que potser li correspondria. Una altra cosa és que els escriptors s’hi hagin tornat simples opinadors, que la literatura sigui més aviat absent de les seves intervencions o quina nòmina d’escriptors/opinadors trien els mitjans i, doncs, quina imatge pública es projecta dels escriptors catalans (els de sempre, els que guanyen premis, els que parlen de qualsevol cosa, la-guapa-mallorquina-sensible, el-vell-lleó-egòlatre, l’independentista-premiat-que-no-sap-escriure, el-jove-guionista-graciós, etc.). Com una altra cosa és que la molta presència d’escriptors (per multiplicació, també, de les tribunes) es correspongui amb una representativitat simbòlica, amb un prestigi de l’autor a la baixa. Perquè la paradoxa és que ha crescut la presència (i, doncs, la projecció social) dels escriptors catalans sense que n’augmenti (si és que no disminueix) el prestigi. I, tot i que és cert que això s’esdevé en un panorama mundial de recessió de l’art de la paraula, també ho és que per la mateixa comercialització i mundialització de la cultura les literatures més potents generen malgrat tot un seguit (potser curt, però resistent) de noms-marca d’autors vius als quals es dóna molt de joc... i que costa imaginar quins podrien ser avui en català (Quim Monzó? Albert Sánchez Piñol o Jordi Galceran pel seu èxit internacional? Baltasar Porcel? Jaume Cabré? Joan Margarit?).

[Continua aquí]

1 comentari:

  1. Per si et vaga:

    http://elregnellur.blogspot.com/2009/03/la-literatura-catalana-en-la-cruilla.html

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió