CONSTRUIR

Setmanes obrint cada dia la tapa de la gran bústia de fusta al porxo de casa. De vegades un sobre, un simple sobre, et pot fer feliç. Com un ganàpia amb sabates noves.

AIRLANN

Què els donen, a Irlanda? Apa, bon cap de setmana a tothom, menys als policies que celebren haver atonyinat ciutadans i als ciutadans que celebren que la policia atonyini compatriotes.





Aquí en teniu més.

UNA HORA

Si féssim un concurs de millors moments del dia, el de l'esmorzar tranquil en terra estranya sense compromisos a la vista se l'enduria de llarg.

MINUTEMEN

Als cementiris —oberts i ben cuidats— hi ha més banderes amb les barres i estrelles que creus o estrelles de David o altres símbols religiosos. La religió aquí és l'Estat, o també de l'Estat. L'eternitat té doncs un parell de segles.

PER QUÈ EM PORTES JOGUINES?

Ja us la dec haver posat algun dia: la cançó és esplèndida i el poema, de Charles Causley, encara millor. Sóc tirant a pesat amb el que m'agrada molt. Demà ja us explicaré per què hi torno. Ara, de moment, bona resta de cap de setmana per a tothom.

NO QUIERO SALIR

El Francisco Mercury del Guadarrama és "un anciano desahuciado, travesti y oprimido..." Oh yeah!

A Polònia se superen, després del "Y no estaba muerto" de l'any passat.

BREVILLE

Avui he fet un cafè amb llet perfecte. Ara ja puc posar-me a treballar en el segon tema important de la llista.

D'ADMIRAR (I VIATJAR)

"Quan torneu a casa sense haver admirat res pel camí, el deu lar se us vesteix d’escarceller."

Josep Carner, La Publicitat, 23-I-1930

Sobre el tema (de l'admiració), un munt de frases més de Carner, aquí. L'home és inesgotable. Via les Marjades d'Enric Bou.

NOVA GARROTXA

"Pro Ecclesia et Patria" (per l'església i pel país) a la façana de l'antic laboratori reconvertit en cinema de Trinity College, a Connecticut. Pels que ens pensàvem que els carlins eren un assumpte catalanesc o hispànic.

EN UN ALTRE TEMPS I AQUÍ

Algú ho diu en un dels comentaris: "crying for joy". M'escolto l'enregistrament imaginant aquell diumenge de juny a Manhattan que encara no havíem nascut, amb gent arribant tard i buscant lloc a les fosques, algú que es palpa la butxaca de l'americana, un altre que demana per beure, aquella mà damunt d'una altra mà, i les escombretes aturades a la de Paul Motian mentre espera que Bill Evans enllesteixi la primera frase musical i ell hagi d'entrar.

Bon cap de setmana a tots els arribats a destemps.

CANVI

Començo a acceptar la distància com a mitjà de pagament.

REESCRIURE ESPAIS

El 1886 nou dones de Weston van comprar la bassa d’Oliver Farrar per fer-ne un parc públic, el primer de l’estat de Vermont. Avui, una junta de nou dones hereva de les pioneres gestiona el Weston Green, al centre del poble. El mateix any, Dorotea de Chopitea encapçalava el grup de barcelonins rics que va comprar uns terrenys al cim de Collserola per oferir-los al futur sant Joan Bosco. Ara trobem normal que se’n digui Tibidabo i que hi hagi una església, però com el Weston Green algú en va tenir la idea i la iniciativa, algú va pensar i va refer el fang i el turó. Contra l’oficialisme i l’estatalisme, hi ha llocs al món on bona part de les coses provenen de la iniciativa privada i, si de cas, les institucions després s’hi han afegit o ho han assumit.

L’any 1965 es va crear a Folgueroles Amics de Verdaguer, que el 1967 obrí la Casa Museu Verdaguer i, amb els anys, la Fundació Jacint Verdaguer. Folgueroles és un poble petit i la Fundació té un pressupost modestíssim, però la literatura catalana els deu iniciatives com la intervenció de Perejaume dibuixant a la riera la signatura del poeta l’any del seu centenari, l’enregistrament del “Canigó en 125 veus”, l’impuls de Verdaguer Edicions (aquí hem parlat de la impressionant tria de Canigó enregistrada per Lluís Soler) o, ara mateix, l’exposició “Verdaguer segrestat”. Tot això ha tingut des de 2002 al capdavant (al capdavant i al capdarrere) la Carme Torrents, una historiadora de l’art i museòloga enderiada a més a convertir la Casa Museu en un dels pilars de la xarxa del patrimoni literari català. I ho va aconseguir, amb la creació d’Espais Escrits el 2005. Ara la Carme es jubila, però la Fundació i la Casa i les Edicions continuaran.

En un país que, governat pels nacionalistes, ha reduït a la meitat el ja prou migrat pressupost de Cultura tot mantenint els sous dels alts funcionaris, en un sector precaritzat fins a la ratlla (vermella o groga, qui ho sap) de la inanició, dir Fundació Jacint Verdaguer i dir Carme Torrents és dir per on podem anar. Tant de bo que qui vingui després ho sàpiga fer igual de bé.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-IX-18
Versión en castellano