TRES PLANS LITERARIS

Sobre literatura i realitat
"He fet una literatura d'observació, de visió, de materialització, d'alguna forma de coneixements, de realisme, fi. Jo sóc un escriptor realista, però sense oblidar que, en el realisme, s'hi ha de posar un punt d'adjectivació lírica —fins on m'ha estat possible. He donat al meu ofici aquesta tendència perquè crec que és el més positiu i convenient. La literatura d'imaginació dura poc, cau de les mans de seguida. La literatura d'observació dura una mica més i és molt més divertida." [Josep Pla, OC 31, p. 8]

Sobre literatura i finalitat
"En tots els meus escrits, una preocupació artístico-literària hi té una situació purament secundària. La literatura és un mètode per a aclarir i ordenar el pensament. De cap manera no és una finalitat en ella mateixa." [Josep Pla, OC 8, p. 264]

Sobre literatura catalana
"Potser les comparacions ens han fet perdre molt de temps. Comparar la nostra literatura amb la francesa o la castellana no ja des del punt de vista de la qualitat (que això és opinable), sinó de la professionalitat (sense la qual no hi ha literatura possible), potser no té gaire sentit. Tenim una població i no en tenim d'altra. És a partir d'aquest fet que s'hauria de començar a caminar." [Josep Pla, OC 43, p. 377]

MEMENTO

Memento mori. Sic transit gloria mundi. Tempus fugit. Pulvis eris et in pulverum reverteris. I tot allò més que recordis. Passo una bona estona a l'església desamortitzada de Sant Nicolau, Niguliste en estonià, al centre de Tallinn, assegut davant de l'esplèndida "Danse macabre" de Bernt Notke. En va pintar dues: l'altra, la de Lübeck, sencera però en bastant mal estat, va desaparèixer en un bombardeig el 1942; aquesta és tan sols un fragment (un fragmentàs) de l'original complet, que ocupava trenta metres, amb el principi de la corrua amb el Papa, l'emperador, l'emperadriu, el bisbe, el rei..., com en una mena de baralla de cartes de mida humana trufada d'esquelets per comptes de jòquers. Mala llet del segle XV. Pors del segle XV. El món del segle XV. Esperança, ràbia, retòrica del segle XV, que no són tan allunyades de les nostres d'avui.

Fent temps per a un concert d'orgue passejo per la resta de l'església clara: altars, escuts, quadres, calzes, vitralls... Tots aquests sants i els seus miracles, tots els ciris cremats, tota aquesta pietat, què se n'ha fet? On són, què en queda, què van valer les obres de misericòrdia, les peces d'art sufragades pels gremis, les llargues i fredes nits de pregària, les processons, l'església successivament ampliada i enriquida i llavors tombada per l'enemic, el plom fos abocat als panys per evitar l'entrada dels iconoclastes, les celebracions i els ceremonials, cada genoll a terra a la capella per exemple de sant Marc, aquell, sí, que obre el seu evangeli citant Isaïes quan diu "Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí"?

Respiro i somric, de la mà del meu esquelet.

RECOMENÇAR

Amb cada nova primavera, aquestes ganes velles d'engegar alguna cosa a rodar. Que mai no és tard, diu en Pau.

EST AILLEURS

Al riu, el lloc que pinta millor per llançar sempre és el que ocupa un altre pescador. Fins que tu hi arribes.

"DEDICACIÓ", DE JOSEP CARNER (i III)

[Ve d'aquí...]

La tercera i darrera estrofa del poema s’obre evocant la Bíblia i canviant d’interlocutor. De cop, la veu s’adreça a un dels grans Patriarques: “Oh Moïsés, qui sabrà dir / la gran virtut del teu destí” (v. 53-54)... A l’Antic Testament, el segon dels llibres del Pentateuc, el llibre de l’Èxode (ja ho hem dit, que “Absència” parla de llunyania, i d’exili) és el llibre del retorn del poble a la seva terra, el llibre de la missió de Moisès, el llibre de les nou plagues damunt dels egipcis, el llibre de la institució de la Pasqua (doncs, del sacrifici), el llibre de les proves al desert, el llibre de l’Aliança...

La figura de Moisès és, de fet, la figura del trànsit i de la continuïtat (en la promesa, per l'esperança). És en el sacrifici (o “pel sacrifici”) que Jahvè es revela dalt del Sinaí a Moisès, i aquest (que té el privilegi d’estar amb Ell però sense poder-lo veure, com ha tingut el privilegi de dur el poble fins a la Terra Promesa però mai no podrà trepitjar-la) invoca el déu dels jueus anomenant-lo “Déu de tendresa i de pietat, pacient, molt benigne i fidel, que conserva la bondat per a milers, que perdona la iniquitat dels pares en els fills i en els néts fins a la tercera i la quarta generació” (Ex 34: 7). Aquesta va ser l’aposta de Moisès... i és l’aposta de Carner. Que la iniquitat dels pares (de la seva gent) pugui ser perdonada en els fills i en els néts: “Só del futur que lleva. / L’esdevenir roda sens treva: / vull que s’acuiti el seu trepig / i retre, en ell, l’ànima meva” (v. 43-46): esdevenir per als que vinguin després d’ell (i “en millor diada”) “guspira anònima de llum” (v. 52)... Anònim, sí, però il·luminant-nos. Pols, sí, però viva.

Lloant Moisès, Carner ens parla d’ell (s’hi arrenglera, com es posava al costat d’Ulisses en el poema “Ulisses pensa en Ítaca”, al costat de Jonàs al Nabí o al costat del Li Po embriac en una de les seves versions de poesia xinesa) i exemplifica magníficament allò de què ha volgut escriure. El poema es clou tornant al principi (ja ho hem dit, que la construcció era perfecta), com la primavera després de tot, i nosaltres hi tornem deixant que ressonin en nosaltres Moisès, Miquel Àngel i Carner. Perquè si Miquel Àngel va exigir inutilment al seu Moisès que parlés, Carner ha fet parlar el patriarca i profeta a través dels propis versos, els d’aquest poema i els del conjunt de la seva obra, un gran donar-se tot “sens cobrament de la promesa” (v. 57). A això s’ha dedicat i es vol dedicar qui parla a “Dedicació”. Amb aquests mots es consagra el temple del poema.

JS

LLEGINT ANDRADE

els solcs són l'aire
que els dóna forma
tant com la terra
dels cavallons

"DEDICACIÓ", DE JOSEP CARNER (II)

[Ve d'aquí...]

El poema és un bon exemple de construcció clàssica. S’obre situant el lector, determinant el punt de vista de la veu (i el nostre, és clar): “Després de tot, / ara que els arbres donen brot, / aquesta llum desarraulida / em farà, vell, mudar de vida” (v. 1-4). Després de tot, al final d’un llarg recorregut, la primavera amb la seva llum desarraulida (no ho busquin al diccionari: si arraulir-se és ajupir-se, abatre’s, una llum desarraulida serà aquella que s’expandeix com, efectivament, ho fa la llum primaveral), la primavera dèiem farà que algú vell canviï de vida. “Perquè en la fulla ja amatent...” (v. 5-9): la vida que recomença conté ja en si tot i que no el mostri el cicle natural complet: naixement, pas i prefiguració de la mort. I en el moment inicial del cicle, en l'esclat de la primavera en una simple fulla, qui parla al poema (que sabem que ha viscut llargament) hi llegeix ja el cicle sencer, i el seu futur tornar a començar.

Llavors la veu canvia de punt de vista i fa una prometença sagrada (el to, doncs, per si encara no ho teníem prou clar, és major): no servir el present, sinó el que hagi de venir... quan ell ja no hi sigui (v. 16-18). I seguir sense recança una esperança que no és la d’ell, que ja no tindrà a veure amb ell.

Tornem però un moment enrere, a un element en què potser ens hauríem d’haver fixat al principi de tot: el títol. “Dedicació”. Què vol dir, dedicació? Hi ressona la idea de dedicatòria, però dedicació és de fet l’acció de dedicar-se: a què t’has dedicat, què has fet (a la/amb la teva vida). Estàvem ja avisats, doncs, d’un recompte, d’uns mots dits o escrits girant la vista enrere. Però és que a més una dedicació és la inscripció que relata la consagració d’un temple: nou subratllat, doncs, del to major, greu (en el sentit de transcendent) d’aquest balanç. Amb mesura, però: Carner, el Carner irònic de sempre, hi és del tot present: “No pas que em prengui la malura / de dar-me estil d’omnipotent” (v. 19-20)... I aquí tot seguit, permetin-m’ho, tot just després de dir que no ho farà, quina lliçó de teologia fonamental, quina espinada per a un programa de vida, quina sentència a un pas de la saviesa popular que l’obsedia als darrers anys de la seva vida: “Déu, tot sencer dins el present, / no s’hi complau ni s’hi detura”. Segona vegada que ens ho diu: “Dedicació” és un poema contra –o, més que contra, per depassar– el present.

S’ha dit que en la reescriptura de Poesia (1957) Carner accentua la mirada des de la vellesa. D’acord. Però des de quina vellesa? Perquè vells ens hi acabem tornant tots, això en si té ben poc interès. La gràcia és com és la vellesa d’“Absència”, de Poesia: una vellesa (una perspectiva del final) esperançada, fidel i sàvia (perquè ha entès, perquè ha assumit, una esperança que va “al dellà del seny” sense recança). Carner vol fer d’ales i guiatge a la sement que es descoratja abans de caure al solc obert (per podrir-s’hi... i germinar) [v. 29-32]. I sent el seu cor oprès (oprimit) paradoxalment alliberat per nous espais (v. 39-40), enllà de la por davant del desconegut: “En món encara no palès, / res com no puc, m’és tot permès” (p. 41-42). És a dir: al Carner home (com al Carner poeta) les constriccions se li tornen nous espais de llibertat. Lliçó de vida a través de la poesia. I de futur: “Só del futur que lleva” (que es lleva, que lleva àncores, que comença). “Dedicació” és malgrat el seu inici (o tal com apunta ja des de l'inici) un poema sobre el futur, sobre la transcendència enllà de tot, passat el propi jo, en un futur que de fet ja és aquí, com apuntava la imatge de "la fulla ja amatent" del vers 5.

[Continua aquí]

VOLTAR CARRERS

Un dissabte és un dia perfecte per sortir a voltar (i sí, és la cançó del videoclip aquell tan xulo).

"DEDICACIÓ", DE JOSEP CARNER (I)

Diu la llegenda que, havent enllestit l’estàtua de Moisès per al que havia de ser la tomba del papa Juli II a Roma, Miquel Àngel, admirat de la pròpia obra, va clavar-hi un cop de maça al genoll cridant: “I ara, parla!”

De la mateixa forma que el Moisès ha acabat essent una de les obres clau per a la consideració de Miquel Àngel com escultor (enllà del fet que no sigui ara allà on l’autor va imaginar-la, ni dins del gran grup per al que va ser pensada), Poesia és un dels llibres pels quals no podem passar de llarg del nom de Josep Carner com escriptor (a banda que potser no sigui el que ell hauria preparat com a obra completa en circumstàncies una mica menys excepcionals). De les tretze seccions de Poesia, la darrera, “Absència” (que el 1958 havia d’obtenir la Lletra d’Or com a millor “llibre” aparegut en català l’any anterior), aplega els poemes més recents, bona part d’ells inèdits en llibre i molts centrats en el tema de la llunyania i l’exili.

D’entre la quarantena de poemes d’“Absència”, molts d’ells memorables i alguns (com ara “De lluny estant”, “Cor fidel”, “Si em vaga”, “Bèlgica” o “Lleialtat”) cridats a esdevenir referències d'antologia, destaca pel meu gust una peça major de la poesia carneriana: “Dedicació”. El poema (el llarg poema, de 59 versos) havia estat publicat en llibre per primera vegada al volum bilingüe (amb traducció al francès) Paliers, editat a Brussel·les a càrrec de l'autor l'any 1950. Després aparegué dins de Llunyania, publicat a Santiago de Xile el 1952. Era, doncs, un poema desconegut per als lectors catalans quan els primers exemplars vermells de Poesia arribaren (de puntetes, com ho feien llavors els llibres en català) en algunes llibreries del país al mes de desembre de 1957. L'autor, a més, vivia exiliat a Bèlgica passada ja la setantena, allunyat de Catalunya des de feia més de vint anys.

Diu el poema:

DEDICACIÓ

Després de tot,
ara que els arbres donen brot,
aquesta llum desarraulida
em farà, vell, mudar de vida.
Perquè en la fulla ja amatent
però tot just sabuda,
trobo la por, l’assecament,
el vent geliu, el gran turment
i la caiguda.
Tot canviant de pensa
faré sagrada prometença:
res de vivent no serviré,
sinó tan sols el que potser
podrà venir
quan jo no vegi dol ni dansa.
Una esperança vull seguir
sense esperança per a mi,
sense esperança ni recança.

No pas que em prengui la malura
de dar-me estil d’omnipotent.
(Déu, tot sencer dins del present,
no s’hi complau ni s’hi detura.)
Dèbil, esclau,
sé la poquesa que m’escau;
però si veig que resta
un poc de mon albir,
em vagarà d’alçar la testa
amb un sospir
que faci d’ales i guiatge,
malgrat el vent incert,
a la sement que es descoratja
abans de caure al solc obert.
No voldré, doncs, massa dormida
en abatuts coixins,
perquè gemec és tota vida
i l’aire tot camins.
Que sigui així mon goig de viure,
aquesta mica de no-res.
El cor oprès,
per nou espai es torna lliure.
En món encara no palès,
res com no puc, m’és tot permès.
Só del futur que lleva.
L’esdevenir roda sens treva:
vull que s’acuiti el seu trepig
i retre, en ell l’ànima meva
al que ultrapassi el meu desig.
I aqueixa sort em sigui dada:
passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum.

Oh Moïsés, qui sabrà dir
la gran virtut del teu destí,
oh seny ardent, oh força tesa
fins a morir—
sens cobrament de la promesa
per a no veure-la marcir
en nit planyent o foll camí!

[Continua aquí (II) i aquí (III).]

COMS

I què, les conclusions. El que interessen són els procediments.

FUTURS I OBLIT

"Sobre el olvido no se puede construir ninguna convivencia. Para poder avanzar hay que conocer todo el pasado y afrontarlo."
(...)
"Por mi experiencia personal puedo decirle que la única manera de avanzar es conocer la historia, afrontarla y reparar los daños infligidos a las víctimas."

Michelle Bachelet, expresidenta de Xile, doctora Honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra

MAAILM

Bufandes sota el sol. En una Osteria di Roma a quatre passes de l'esplèndida plaça major de Tallinn, sona Manu Chao a tota pastilla. Amb l'amo parlem, com a la banda sonora, saltant de l'anglès a l'italià i al castellà, amb el temps, el vi, el cafè i el futbol com a salconduits. I movent el peu a ritme clandestí contra la llum generosa d'aquestes tardes que vessen calma.

FLUVIAL

Quan canvies de banda, l'altra banda del riu continua essent a l'altra banda.

LENA

In memoriam. I que tingueu un bon dissabte.



I aquí per torna una versió del "A fine romance" de Jerome Kern que no desmereix la clàssica d'Ella Fitzgerald amb Louis Armstrong.

SI NO TRADUÏM NO SOM

La frase és tan afortunada que ja té més d’un pare putatiu: sosté que la llengua d’Europa és la traducció. Pensem-hi un moment, perquè no es tracta de cap paradoxa, sinó d’una clarivident constatació: com a continent, i en tant que embrió de realitat supranacional, els europeus vivim en la traducció. I és gràcies a la traducció que se sostenen la cultura, la política o l’economia europees.

Al Pirineu, dos poetes croats, Marko Pogačar i Dinko Telećan, treballaven aquests dies amb un grapat de col·legues catalans en el dinovè seminari de traducció poètica de Farrera, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, i a l’altra banda del continent, a Käsmu, un eslovac, un eslovè, un israelià, un islandès i un català traduïen també junts l’obra de cinc poetes estonians, Maarja Kangro, Doris Kareva, Hasso Krull, Tõnu Õnnepalu i Carolina Pihelgas, en un altre seminari organitzat en aquest cas per LAF (Literature Across Frontiers) i l'ELIC (Centre d’Informació sobre la Literatura d’Estònia). A més, el Barcelona Poesia permet aquesta setmana acostar-se en directe a l’obra de l’eslovè Tomaž Šalamun o de l’ucraïnès Serhíi Jadan. Que no coneixen cap d’aquests noms? És clar que no: escriuen un gènere menor en llengües perifèriques (no en direm petites: quaranta milions de persones parlen l’ucraïnès). Serveixen i se serveixen, com diu el títol del recent volum d’Argumenta coordinat per Montserrat Bacardí i Pilar Godayol, d'Una impossibilitat possible: la traducció.

Perquè és des del català que ens alcem, amb el castellà que allarguem el braç cap a una banda, amb l’anglès que podem mig entendre’ns arreu, però tot plegat representa una petita, una ínfima part de la realitat (de les maneres de ser, de moure’s, de negociar) al món. I no només al món entès com un escenari exòtic o llunyà: també de la realitat a casa nostra, i al nostre vell continent. Passa però que des d’aquí assistim amb el carnet de ball d’una llengua romànica de mig calibre a l’espectacular trencaclosques de les llengües del món, que ens llança als braços del desconegut, del complex, de la inferioritat: tres de les grans pors contemporànies. Només traduint hi podrem posar paraules. I sense paraules no som.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 12-V-10
Versión en castellano

REGLA D'HISTÒRIA CONTINENTAL

Arreu, som simplement la tribu que va quedar i s'ha anat barrejant. Fins al proper relleu.

SOTA CADA PEDRA

KAKS KALAMEEST

Öösel
mustade pilvede all
kaks kalameest
sõuavad puises kanuus

Vaatavad iga kivi alla
kuulatavad igat häält
kõik nende meeled ja võrgud on valmis

Sama kanuuga
ja ikka samal merel
just nagu nende esiisad
kümme tuhat aastat tagasi

Püüavad kalade und

Carolina Pihelgas











DOS PESCADORS

De nit
sota els núvols foscos
dos pescadors
remen en una canoa de fusta

Busquen sota cada pedra
escolten cada soroll
amb els sentits i les xarxes a punt

Amb la mateixa canoa
i en el mateix mar
que els seus ancestres
deu mil anys abans

Percacen els somnis dels peixos

[Versió de JS, amb l'autora]

LA HISTÒRIA ERA UNA ESPIRAL

SIGA

Raadiost kuulsin:
siga käinud muiste maja ümber
ja söönud inimese sitta.
Kosunud sellest, saanud lapsed.
Inimene löönud sea maha ja söönud ära.
Pärast sööki läinud jälle
kuhugi tare lähistele võssa.
Sea lapsed tundnud lõhna,
läinud võssa sööma.
Ja nii edasi.

Siis tulnud välja, et ajalugu on spiraal.
Juurte juurde naastes
võtnud siga kaasa
hulga peenemaid riistu
ja artikuleeritumaid hoiakuid.

Maarja Kangro










EL PORC

Ho vaig sentir a la ràdio:
temps enrere, els porcs campaven lliurement
pels volts de la granja
i es menjaven la merda de l’home.
S’engreixaven, parien.
Llavors l’home matava el porc i se’l menjava.
Havent sopat, anava fins a uns arbustos
en alguna banda darrere de la granja.
Els garrins coneixien aquella olor
i anaven als arbustos a menjar.
Etcètera.

Llavors va resultar que la història era una espiral.
De tornada a les arrels,
el porc s’endú
un grapat de millors eines
i d’actituds més sofisticades.

[Versió de JS, amb l'autora]

APARICIONS

Hahetab juba. Juba hahetab.
Puudele ilmuvad oksad. Okstele ilmuvad lehed.
Lehtedele ilmub värv. Värvile ilmub toon.
Toonile ilmub sügavus. Sügavusse mahedus.

Põrandale ilmub vaip. Vaibale ilmuvad sussid.
Lauale ilmub klaas. Klaasi ilmub vesi.
Seinale ilmub tapeet. Tapeedile ilmub muster.
Riiulile ilmuvad raamatud. Raamatuisse ilmuvad kirjad.

Padjale ilmuvad juuksed. Juustesse ilmub nägu.
Näole ilmuvad silmad. Silmadele ilmuvad laud.
Laugudele ilmuvad ripsmed. Ripsmetele ilmub värin.
Värinale ilmub ekraan. Ekraanile ilmuvad unenäod.

Unenäod liigutavad võrkkesta ekraanil.
Sa liigutad küünarnukki. Ma puudutan sind.
Sa pöörad teise külje. Teki alla ilmub soojus.
Soojusesse ilmub uni. Unes ilmub päike.

Hasso Krull










L’aurora ja ha arribat. Ja ha arribat l’aurora.
Les branques apareixen als arbres. Les fulles apareixen a les branques.
El color apareix a les fulles. El to apareix en el color.
La fondària apareix en el to. La suavitat, en la fondària.

Una catifa apareix a terra. Unes sabatilles apareixen a la catifa.
Un vas apareix a la taula. Una mica d’aigua apareix al vas.
Un tapís apareix a la paret. Un motiu apareix al tapís.
Els llibres apareixen als prestatges. Les lletres apareixen als llibres.

Uns cabells apareixen al coixí. Una cara apareix als cabells.
Uns ulls apareixen a la cara. Unes parpelles apareixen als ulls.
Les pestanyes apareixen a les parpelles. Una tremolor apareix a les pestanyes.
Una pantalla apareix en la tremolor. Els somnis apareixen a la pantalla.

Els somnis es mouen a la pantalla de la retina.
Tu mous el colze. Et toco.
Et regires. L’escalfor apareix sota la vànova.
Un somni apareix en l’escalfor. El sol apareix en el somni.

[Versió de JS, amb l'autor]

ENTREVISTES DE FEINA

Avui al bressol de la democràcia i el parlamentarisme (bé, en un dels bressols de) toquen entrevistes de feina per saber qui haurà d'assumir la responsabilitat d'anar a viure al 10 de Downing Street. Aquí, algunes idees.



L'escollit haurà llavors d'afrontar la difícil tasca d'escollir al seu torn el candidat o candidata a ocupar els ministeris més compromesos.

GENT AIXÍ

Arriba tres dies més tard que la resta. Menja un menú especial que ha discutit durant setmanes amb els organitzadors. A la primera sobretaula elogia els grans països i les lingua franca (ell, que ve d'un de menut sostingut de forma internacional) i va fent comentaris sardònics sobre el provincianisme de les petites nacions (la bandera que veiem per la finestra és la d'un milió i mig curt de persones): quan la discussió giri malament confessarà a aquests que acaba de conèixer que ell, en el fons, és anarquista. El dia de marxa, discutim quan hem de trobar-nos a l'entrada i ell insisteix que acordem una hora concreta i que siguem estrictes, "A ningú no li agrada esperar als altres". Quan apareix, somrient, arrossegant la maleta amb rodes, tots l'esperem fa estona, des de l'hora que havia dit. A la lectura serà l'únic que aprofiti per anunciar que els seus llibres es poden comprar a l'entrada. I al sopar de comiat es fa obrir una ampolla de vi francès (que confon amb espanyol quan ho explica a la noia del costat), s'aboca entre brometes a la sopa de disseny que li porten el primer de tots i se l'acaba abans que a cap dels altres onze no ens hagin portat el nostre plat. Tot, sempre, entre somriures.

ESCALPEL I METRÒNOM

Skalpell ja metronoom
mu isa klaveril
enda vahel hoidsid vaikust,
kui ma olin laps.

Nüüd alles, aegamööda,
olen hakand kuulma,
môistma
nende kummalisi lugusid.

Imeôhukeseks ihuvad need aja.

Doris Kareva
 







Escalpel i metrònom
compartien silenci
al piano del pare,
en la meva infantesa.

Només ara, amb el temps,
en començo a sentir,
en començo a comprendre
les estranyes històries.

El temps tan ben tallat.

[Versió de JS, amb l'autora]

VILSANDI

4 MAI, VILSANDIL

Kakskümmend ja mõni aastat hiljem.
Palju uusi maju ja palju uut metsa,
muidu on kõik endine, lõhn, valgus,
erekollane: kukeharja, tedremarana õied,
nagu oleks juba varasuvi.
Ja unustus pisikesel surnuaial,
kuus hauda, haualkäijadki surnud.

Kaljul kõrbeva rohu lõhn, mere kiiskamine,
külm tuul, kuum päike, need ei muutu,
tule mistahes aastal tagasi, sajandite pärast,
ikka sama. Ainult keegi ei tea siis,
et see on sama lõhn,
mis täna.

Tõnu Õnnepalu


4 DE MAIG, VILSANDI

Vint-i-alguns anys després.
Moltes cases noves i molt de bosc nou,
tret d’això tot és com era, l’olor, la llum,
el groc brillant: els arços, la potentil·la florida,
com si ja fóssim a principis d’estiu.
I l’oblit en un cementiri minúscul,
sis tombes, fins i tot els visitants són morts.

L’olor d’herba cremada a les roques, la lluentor del mar,
el vent fred i el sol calent no canvien,
hi pots tornar passats els anys, o els segles,
tot resta igual. Només que llavors ningú no sabrà
que és la mateixa olor,
aquesta d’avui.

[Versió de JS, amb l'autor]

UNA DITA NORUEGA

No fa mal temps: dus mala roba.

EXERCICIS DE LLENGUA

El dissabte pot ser un bon dia per fer país i ampliar una mica el vocabulari...



Si ja heu fet els divuit anys, aquí podeu veure també la versió uncensored del vídeo.