dimecres, 5 de maig de 2010

VILSANDI










4 MAI, VILSANDIL

Kakskümmend ja mõni aastat hiljem.
Palju uusi maju ja palju uut metsa,
muidu on kõik endine, lõhn, valgus,
erekollane: kukeharja, tedremarana õied,
nagu oleks juba varasuvi.
Ja unustus pisikesel surnuaial,
kuus hauda, haualkäijadki surnud.

Kaljul kõrbeva rohu lõhn, mere kiiskamine,
külm tuul, kuum päike, need ei muutu,
tule mistahes aastal tagasi, sajandite pärast,
ikka sama. Ainult keegi ei tea siis,
et see on sama lõhn,
mis täna
.

Tõnu Õnnepalu


4 DE MAIG, VILSANDI

Vint-i-alguns anys després.
Moltes cases noves i molt de bosc nou,
tret d’això tot és com era, l’olor, la llum,
el groc brillant: els arços, la potentil·la florida,
com si ja fóssim a principis d’estiu.
I l’oblit en un cementiri minúscul,
sis tombes, fins i tot els visitants són morts.

L’olor d’herba cremada a les roques, la lluentor del mar,
el vent fred i el sol calent no canvien,
hi pots tornar passats els anys, o els segles,
tot resta igual. Només que llavors ningú no sabrà
que és la mateixa olor,
aquesta d’avui.

[Versió de JS, amb l'autor]

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió