GENT AIXÍ

Arriba tres dies més tard que la resta. Menja un menú especial que ha discutit durant setmanes amb els organitzadors. A la primera sobretaula elogia els grans països i les lingua franca (ell, que ve d'un de menut sostingut de forma internacional) i va fent comentaris sardònics sobre el provincianisme de les petites nacions (la bandera que veiem per la finestra és la d'un milió i mig curt de persones): quan la discussió giri malament confessarà a aquests que acaba de conèixer que ell, en el fons, és anarquista. El dia de marxa, discutim quan hem de trobar-nos a l'entrada i ell insisteix que acordem una hora concreta i que siguem estrictes, "A ningú no li agrada esperar als altres". Quan apareix, somrient, arrossegant la maleta amb rodes, tots l'esperem fa estona, des de l'hora que havia dit. A la lectura serà l'únic que aprofiti per anunciar que els seus llibres es poden comprar a l'entrada. I al sopar de comiat es fa obrir una ampolla de vi francès (que confon amb espanyol quan ho explica a la noia del costat), s'aboca entre brometes a la sopa de disseny que li porten el primer de tots i se l'acaba abans que a cap dels altres onze no ens hagin portat el nostre plat. Tot, sempre, entre somriures.