diumenge, 30 de maig de 2010

MEMENTO










Memento mori. Sic transit gloria mundi. Tempus fugit. Pulvis eris et in pulverum reverteris. I tot allò més que recordis. Passo una bona estona a l'església desamortitzada de Sant Nicolau, Niguliste en estonià, al centre de Tallinn, assegut davant de l'esplèndida "Danse macabre" de Bernt Notke. En va pintar dues: l'altra, la de Lübeck, sencera però en bastant mal estat, va desaparèixer en un bombardeig el 1942; aquesta és tan sols un fragment (un fragmentàs) de l'original complet, que ocupava trenta metres, amb el principi de la corrua amb el Papa, l'emperador, l'emperadriu, el bisbe, el rei..., com en una mena de baralla de cartes de mida humana trufada d'esquelets per comptes de jòquers. Mala llet del segle XV. Pors del segle XV. El món del segle XV. Esperança, ràbia, retòrica del segle XV, que no són tan allunyades de les nostres d'avui.

Fent temps per a un concert d'orgue passejo per la resta de l'església clara: altars, escuts, quadres, calzes, vitralls... Tots aquests sants i els seus miracles, tots els ciris cremats, tota aquesta pietat, què se n'ha fet? On són, què en queda, què van valer les obres de misericòrdia, les peces d'art sufragades pels gremis, les llargues i fredes nits de pregària, les processons, l'església successivament ampliada i enriquida i llavors tombada per l'enemic, el plom fos abocat als panys per evitar l'entrada dels iconoclastes, les celebracions i els ceremonials, cada genoll a terra a la capella per exemple de sant Marc, aquell, sí, que obre el seu evangeli citant Isaïes quan diu "Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí"?

Respiro i somric, de la mà del meu esquelet.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió